Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XIII)

Però malgrat tot els enviaments de tropes continuaren, i el 1969 s'augmentà el nombre d'estatunidencs a més de 500.000; però per a llaors el President ja sabia que aquella guerra li havia costat la reelecció i no es presentà a les legislatives.

Johnson deixà la Casa Blanca al gener de 1969 i Richard Nixon va resultar escollit com a nou president. Els eixos sobre els que basaria la seva política al Vietnam serien:

·         una retirada progressiva de tropes

·         mantenir el suport financer al Vietnam del Sud

·         aconseguir una pau honrosa portant al Vietnam del Nord i al Viet Cong a la taula de negociacions, encara que fos a base de bombes

·         no estendre els bombardeigs i les accions bèl·liques a cap altre país

El segon punt del projecte va ser acomplert progressivament, tot i que no va ser així amb la resta. Aquest fet de prometre una cosa en un tema d'una importància capital, fer exactament el contrari i tornar a guanyar les eleccions ha quedat com a exemple per a molts americans de com un gran venedor de cotxes pot arrossegar a tot un país.^[38]També prova la determinació de Nixon per no ser l'únic president dels Estats Units en perdre una guerra.^[9]

Nixon es mostrà implacable amb els bombardeigs per tal d'obligar a Hanoi a seure a la taula. Es negociaren tots els detalls perquè semblés una pau honorable: s'arribaren a suspendre momentàniament els preparatius de la conferència per trobar una forma en què les quatre delegacions entressin alhora (en diplomàcia, l'orde d'entrada marca als vencedors i als vençuts), i fins i tot s'aturà tot fins a decidir si la taula seria rodona o bé quadrada, mentre que a la jungla continuaven els combats i les morts.

Després de la retirada del Nord de les negociacions tornaren els atacs aeris per a obligar-los a reincorporar-se. Quan ho feren es va voler presentar-ho com una victòria, però el cert és que Hanoi no canvià substancialment les seves exigències que obligaven, entre altres coses, al Sud a no poder reconquerir territori.

Pel que fa a la no extensió de la guerra, Nixon ordenà una campanya secreta de bombardeigs sobre Laos, que ràpidament va ser descoberta i publicada entre altres coses per ser Laos el país més bombardejat de la Terra, amb més de 2 milions i mig de bombes de tota mena i mida.^[39] A més, l'ARVN envaí parcialment aquest país amb uns resultats pèssims, tal com també feren amb Cambodja acompanyant als estatunidencs. Això acabà d'estendre el conflicte a aquelles zones, que ja es trobaven enmig de guerres civils contra els moviments guerrillers.

Un altre problema que van afrontar va ser la recopilació d'abundant informació sobre l'organització i la disposició de les forces enemigues. El 1969 la CIA, que ja portava molt de temps insistint en que aquella guerra no podia guanyar-se mitjançant medis convencionals, ja tenia llest el seu Programa Phoenix que havia començat el 1967 per a ser més selectius i causar menys carnisseries amb bombardeigs i granades d'alt explosiu. Però tot i els esforços de diversos comandaments en sentit contrari, el Programa Phoenix acabaria sent més terrorisme d'estat que no pas una font d'informació fidedigna.

Mentrestant, l'Exèrcit dels Estats Units portà a centenars d'oficials d'ARNV a cursos d'instrucció per a comandaments, pilots i personal de manteniment del costós material que els regalaria (especialment els mitjans aeris). Però els progressos van resultar molt lents, i sovint tenien problemes a causa de la corrupció crònica (els comandaments seguien sent seleccionats segons els compromisos dels dirigents polítics i no pas per les seves qualitats militars). En aquesta mateixa línia, els oficials estatunidencs començaren a veure que regalar helicòpters i substituir-los quan fossin abatuts no conduïa a res si els pilots seguien tenint una capacitació com a molt mediocre.

La retirada de les tropes començà el 1970 començant pel personal d'infanteria i finalitzant amb els pilots dels que sempre n'estava necessitat l'ARNV pel seu suport aeri vital. Per a aquesta missió, el general Westmorelanf va ser retirat de les seves funcions i tornà al Pentàgon.

Els dos veïns neutrals del Vietnam del Sud, Laos i Cambodja, estaven sent incapaços de contenir l'agressió dels seus guerrillers comunistes, i tampoc aconseguien tallar la Ruta Ho Chi Minh, que havia estat molt important en la preparació de les principals ofensives. Si els Estats Units pretenien que el seu aliat pogués sobreviure a una guerra amb el nord, havia de tallar aquestes vies d'infiltració i, de pas, acabar amb el Quarter de l'Exèrcit Nord-vietnamita, un vell miratge que esperaven que trobarien a Cambodja i, finalment, podrien lluitar i guanyar una batalla convencional.

A inicis de 1969, el recent elegit Richard Nixon començà una campanya de bombardeigs secrets sobre Laos i Cambodja. Els pilots havien d'enlairar-se, anar a una posició determinada i esperar ordres. Un cop a la posició, els controladors els donaven les coordenades que havien d'atacar. A la tornada, els controladors havien de destruir tots els documents sobre aquestes incursions en territori neutral. Malgrat totes les precaucions, en menys d'un mes el New York Times ja publicava notícies sobre aquests documents (filtrades per membres de laUSAAF disconformes amb aquestes operacions). Segons l'edició de 1986 del Llibre Guinness de Rècords, Laos va ser el país més bombardejat del planeta amb diversos megatons de bombes convencionals.

Aquests bombardeigs perseguien un objectiu tàctic: tallar la Ruta Ho Chi Minh, i un altre més estratègic, que era demostrar al govern del Nord que la nova presidència estava disposada a tot amb tal de finalitzar aquella guerra, fins i tot l'opció nuclear. Però els nord-vietnamites no es van mostrar gens impressionats i continuaren amb el seu flux cap al sud.

El 14 d'abril de 1970, l'ARVN realitzà una primera incursió i el 29 d'abril, el tinent Do Cao Tri llança als seus 12.000 homes sobre el Pic del Lloro, però va ser l'1 de maig quan el general Robert Shoemacker envià l'ordre d'avançar sobre el Pic del Lloro i l'Esquer als oficials destacats a la frontera amb Cambodja. Tot i que alguns s'ho prengueren amb resignació, la majoria estava content de poder colpejar el santuari del Viet-cong i, especialment els vietnamites, per poder venjar tots els morts que els cambodjans els havien enviat flotant pel riu Mecong.

La incursió va estar precedida per grans bombardeigs que causaren molts morts entre els camperols, la qual cosa a llarg termini va ser temible per al govern pro-occidental de Cambodja; ja que la guerrilla comunista aconseguí legitimitat i més voluntaris per a la seva victòria. Nixon era conscient de les repercussions que portarien aquelles accions però, com ell mateix havia declarat, preferia perdre la reelecció en ser el primer president a perdre una guerra.

(continuarà)

(La fotografia correspon a un dels altres murals que es poden veure pels carrers de Hanoi)