evita

Aquests dies estan convulsos   a l’Orient i a l’Àfrica. Ara ha esclatat la revolta a Líbia per derrocar el dictador Gaddafi. Però malauradament, molta gent, ja unes 10000 persones, han perdut la vida per demanar un món més just i democràtic. Els mercenaris d’aquest terrorista fins i tot van a l’hospital a rematar els ferits durant les protestes. I què fa Europa i els EUA? Callen, callen covardament. Per què? Perquè aquest “senyor” està farcit de diners i influències. Fins i tot el gran corrupte Berlusconi li llepa el cul. I com ell, altres mandataris. Se’m regira l’estómac cada vegada que veig que aquesta colla de mandataris que hi ha pel món anteposen un grapat de diners a la vida i el benestar de les persones. Realment em foten fàstic i ràbia. Només, però, des de la meva modesta opinió, queda encoratjar-los a no defallir, perquè el gran dia arribarà, n’estic segura, el dia de la llibertat de les persones i dels pobles, el dia que la merda es fondrà! Endavant companys que lluiteu ...

Un diumenge la matí em vaig llevar i vaig fer el que feia dies que ja tenia en ment: anar a visitar la ciutat de Kortrijk ( http://en.wikipedia.org/wiki/Kortrijk ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Kortrijk ; http://www.kortrijk.be/english )   a uns 20-30 minuts en tren a l’oest de Gent. Un cop allí, vaig anar buscar   l’oficina de turisme (situada al bonic parc del beguinatge) i ja amb el mapa a les mans vaig visitar la ciutat i tots els seus indrets més recomanats. 1) les torres Broel, d’origen medieval i construïdes entre el segles catorzè i quinzè, unides una amb altra mitjançant el pont de Broel; la imatge d’elles és bellísima i són l’únic que queda de la fortificació de la ciutat. 2) L’església de Sant Martí, datada del segle XII; a dins, em vaig impregnar de la pau que s’hi desprenia. També prop de l’església, hi ha el beguinatge de Kortrijk (també patrimoni de la humanitat); tot de cases blanques, més petit que els que he vist fins al moment i a on encara hi ha monges beg...

Dinant amb els companys de feina oriünds de diferents parts del globus, sovint s’enorgulleixen de les seves seleccions nacionals, ja siguin de Grècia, Iran o Bangladesh. I jo protesto perquè el meu país no té encara seleccions oficials. Em fa ràbia no poder discutir amigablement de campionats del món de futbol o de bàsquet, ja que el meu país no hi està representat. Fins quan? Se’m revolten les entranyes, però espero que quan els pugui tornar a retrobar pugui dir que Catalunya potser es trobarà a la final d’un campionat amb alguns dels seus països. Encara queda molta feina per fer, però malgrat els mals moments que tenim, no és moment de claudicar i no defallir fins que les nostres seleccions representin el nostre país lliure en diferents competicions internacionals!

No m’agrada de Gent la poca puntualitat del transport públic; sovint els busos i els trams passen abans o després de l’hora prevista, o simplement no passen sense que ningú es digni a donar ni la més mínima explicació. No m’agrada   que a molts establiments només puguis pagar amb targeta de crèdit d’una entitat belga. Vas a pagar al supermercat o a les màquines de les estacions i.... només amb les targetes d’aquí! Què passaria si els turistes que vinguessin al nostre país només poguessin pagar amb targetes de crèdit d’entitats catalanes? Em sembla que protestarien, i força. No m’agrada la manca d’educació que tenen molts belgues: si els hi preguntes quelcom en anglès, a vegades et responen en neerlandès o amb anglès més un bon plus de molta mala llet (per sort no tothom   és així...). Podria continuar, però em quedo amb la part positiva de la ciutat, que guanya amb escreix a la negativa! J

Vergonyós però cert. En ple segle XXI, el PP valencià, és a dir, aquesta colla de corruptes i feixistes capitanejats per Francisco Camps han fet tancar els repetidors que Acció Cultural Valenciana tenia al País Valencià. Si no ho feien, s’enfrontaven a multes astronòmiques. Paradoxalment, en l’era de la informació, aquests ..... (deixem-ho així per no dir paraules massa gruixudes)   promouen la desinformació. Quina por tenen? Que es destapin encara més les seves conxorxes polítiques corruptes? Sincerament, tinc molta ràbia a dins contra aquesta colla d’antidemòcrates.   I esperpèntiques les declaracions de la portaveu del govern valencià, dient que valencià i català són dues llengües diferents... Que queda fer? Doncs lluitar, lluitar i lluitar. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer. Al voltant d’aquesta censura ja s’han mobilitzat molts internautes, que fins i tot han aconseguit boicotejar el web de la Generalitat Valenciana. Internet i les xarxes socials s...

Fa uns dies vaig tenir l’opció de poder participar a The mission ( www.themission.be ) , una mena de cursa d’orientació nocturna, amb un grup de companys de feina, els Viulevirologen (traduït vindria a ser els viròlegs bruts). Aquesta cursa ja fa 23 anys que dura, va començar com un joc entre amics i ha esdevingut un esdeveniment molt important a la zona de Flandes. Els organitzadors van donar les coordenades del lloc a on havíem d’anar el dia abans. Així doncs, el punt de sortida era el castell de Horst ( http://sobrebelgica.com/2009/05/15/el-castillo-encantado-de-horst-en-aarschot/   a on segons conten, Leonardo da Vinci hi va anar a algunes reunions de la maçoneria. El lloc era imponent. El castell es veu que es manté intacte des de fa 600 anys, sense canvis.   Un cop allí, tot un cerimonial, amb ambientació medieval, música també d’aquesta època barrejada amb música actual i una impressionant escenografia per presentar les fotos dels 72 grups participants (cada grup disf...

Un d’aquests diumenges per la ciutat, després d’anar al mercat de Ledeberg sempre que sóc per aquí, vaig decidir anar a visitar el castell de Gent, el Gravensteen (http://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_los_Condes_de_Gante ), el castell dels comtes de Gent. Sempre hi passo per davant, majestuós, impertèrrit al pas dels anys, però finalment vaig entrar-hi, previ pagament de 8 euros (trobo el preu una mica excessiu, ja que part de l’edifici està en reconstrucció i no tot es pot visitar). Segons els fullets informatius, l’aspecte actual del castell és obra de Felip d’Alsàcia, que el va fer reconstruir el 1180. A partir del segle XIV la fortalesa perdé la seva funció militar i des de llavors, ha tingut diferents activitats: com a cort de justícia, com a lloc per filar cotó, etc. Un cop a dins, vaig pujar directament ja cap a la primera torre. Pel mig hi trobí un museu amb una munió de malles, armadures i armes usades durant un bon piló de segles. Mare meva, quin “malt rotllo” de veure t...

Normalment no agafo el bus a la tarda. Prefereixo tornar a peu. Però algun que altre dia l’agafo. I l’ambient que hi ha és totalment diferent depenent de la línia i de l’hora. Si agafo el 44 abans de tres quarts de cinc, el bus es converteix en un capsa de sardines degut a la gent que hi ha. Però també sempre es repeteix la mateixa gent. Primer els estudiants, que tenen, crec, entre uns 10 i 17 anys. A vegades m’irriten, i no pel soroll que fan, sinó pel seu comportament maleducat, ja sigui entre ells o amb els altres. Es dediquen a putejar-se mútuament i en algunes ocasions, amb bastant mala bava. En segon lloc hi ha els nois i noies d’un taller de disminuïts que hi ha prop de la facultat. Són tot el contrari; desprenen molta tendresa i companyonia. N’hi ha un parell que a més són sords i fan autèntics esforços per comunicar-se. I els companys els hi corresponen. I tot i que es veuran l’endemà, s’acomiaden amb grans abraçades i petons. Se m’acaba posant la pell de gallina i penso com ...

De bon matí, quan la ciutat es lleva la mandra, pujo al bus cap a la feina. A   la parada, un grup de gent bastant heterogeni. Ja fa dies que la noia embarassada no apareix; deu ser que ja ha nascut la seva filla. Els i les estudiants estan d’exàmens i no pugen. A dins, cada dia un conductor diferent; alguns més simpàtics, altres més sorruts. Els companys de feina estan a la part del darrera. Davant, una varietat que de gent: un grup de senyores ja passada la cinquantena que no sé a on van i em tenen ben intrigada. Una noia de trets asiàtics puja amb la seva filla, una nena molt espavilada i fan el curt trajecte fins l’escola, a on ja hi ha un o una vigilant que para el trànsit quan és necessari. La nena té una trets més barrejats, no són del tot asiàtics. Endormiscada deixo volar la ment i penso quina història hi ha darrere d’elles dues, que transmeten una força sensació d’amor i unió. També hi ha el senyor que sempre l’he vist amb la mateixa roba (no és un uniforme) i que baixa a...

Un dissabte al matí. Després d’una nit ventosa fins al punt que m’ha despertat en més d’una ocasió i m’ha acabat desvetllant a les sis, un cafetó i cap a buscar el bus que m’acabaria portant a l’estació per prendre el tren direcció a Ostende ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Oostende ) . Ostende és una localitat costanera a uns 64 km de Gent. En menys de tres quarts d’hora hi he arribat. Un cop allí, un vent més intens que el que hi feia a Gent m’ha saludat; i tot acompanyat per un cel gris que ja no em desempararia en tot el dia. El primer que m’ha cridat l’atenció ha estat la catedral de Sant Pere i Sant Pau, gòtica, i que m’ha recordat molt a la de Tours. No hi he pogut entrar ja que hi havia un enterrament. He agafat el camí de d’Albert I promenade, que voreja tota la zona de platja. Però la zona està en obres, i no es podia divisar ni el mar. De sobte, s’ha tallat el passeig per les obres i m’he endinsat dins de la ciutat, que té uns 68000 habitants. Després de passejar una mica pel...

A Egipte ha guanyat la revolta, la revolta del gessamí. Feia dies que els ciutadans d’aquest país l’havien paralitzat per reclamar que el raids, el dictador Mubàrak, abandonés el poder. I finalment, ho han aconseguit. Per desgràcia hi ha qui ha perdut la vida per reclamar que s’acabés d’una vegada per totes el regnat d’aquest dictador, a qui realment li ha costat molt abandonar el poder.. Però la tenacitat del poble, el fet de no deixar-se acovardir, ha estat cabdals perquè el dictador abandonés el poder. En alguns països europeus alguns dels seus representants han callat davant els esdeveniments... i és que molts d’ells tenien relacions de favoritisme amb aquest dictador i el seus sequaços. Primer va ser Tunísia, ara Egipte; també s’estan revoltant els pobles de Jordània i comencen a Algèria... El poble es mou, diu prou als governants dictadors i corruptes. Potser sí que la paraula democràcia es podrà escriure DEMOCRÀCIA d’una vegada per totes. Endavant amb els canvis socials per fer ...

Per sort, he pogut visitar una bona colla de ciutats en els últims anys. I per això puc afirmar que hi ha una cosa que em crida molt l’atenció: a tots els carrers de les ciutats hi ha un “mateix carrer”. M’explico: és un carrer comercial, ple de botigues, però és que sempre són mateixes vagis a on vagis. Fins i tot en el viatge al Japó, a Tòkio, hi havia “aquest” carrer amb les mateixes botigues i la mateixa roba. A vegades, no saps ni a quin país estàs, ja que a tot arreu hi ha el mateix. L’única cosa “positiva” que hi trobo en “aquest” carrer és que dóna vida a la ciutat; pel que he pogut anar observant, en molts casos és el centre neuràlgic de la ciutat, a on es barregen oriünds i estrangers tot passejant i comprant (com no, el que pregona el capitalisme més salvatge, tot i que reconec que alguna vegada també m’hi uneixo). Alhora és una mica trist i patètic que el món estigui tant uniformitzat... Coses de la globalització? Segurament sí, però crec, personalment, que seria més bonic ...

Aprofitant l’avinentesa que la ciutat de Lille ( http://es.wikipedia.org/wiki/Lille ; http://www.lilletourism.com / ) , al nord de l’estat francès, queda a menys d’una hora en tren des de Gent, em vaig decidir a visitar-la. Un diumenge, després de sostreure’m la mandra de sobre, vaig agafar el tren que m’hi havia de portar directament, però... ens vam quedar al poble de Tourcoing; hi havia una avaria a la via i vam haver de fer l’última part del trajecte en bus i tren; cal dir, però, que tot estava ben organitzat: primer un bus des de l’estació fins a la boca del metro i després un llarguíssim trajecte (car el metro dóna la volta a tota l’illa metropolitana de Lille), vaig arribar a la destinació que esperava: l’estació de Lille Flanders. Només d’arribar, em va cridar l’atenció un fet que no em va abandonar durant tota la visita a la ciutat: l’altíssim nombre de captaires, alguns molts joves; fins i tot infants. Em sembla que feia temps que no recordava un lloc amb tanta gent demanant...

El Sudan el Sud ja és un nou estat del panorama internacional. Mitjançant un referèndum, més del 98% de la població va votar que es volia independitzar del Sudan. Felicitats companys, per aquesta fita! Mentrestant a casa nostra no ens deixen nit tan sola fer un referèndum per decidir el nostre futur com a poble... I irònicament l’estat espanyol reconeixerà aquest nou territori (em sembla bé) alhora que veta els pobles que té encadenats per decidir sobre el seu futur. Com ja he comentat moltes vegades, això és democràcia? Espero que no defallim, que continuï la lluita per aconseguir un país lliure en un món de pobles lliures. Felicitats altra volta per aquest nou estat que ha aconseguit decidir el seu futur! http://www.vilaweb.cat/acn/societat/3841648/20110130/sudan-sud-vota-independencia-99.html

Tothom ens mira. Tenen enveja, i de la bona. L’amor que ens professem és rabiós. Tothora ens estimem. M’abraces amb una tendres inusitada. A casa, amagats dins el nostre niu, em beses en el moment més insospitat; m’abraces mentre em dutxo i se m’eriça la pell. Sopem i em dones cullerades d’amor amb cada tros de menja que compartim. A les botigues et fiques, dissimuladament dins del mateix emprovador que un servidor i la gent es desespera a la cua mentre m’estimes fins les entranyes. I per no parlar de la cara de les dependentes o els dependents de les botigues quan els descric amb precisió absoluta, com un sastre que coneix cada solc del seva clienta, l’ampada dels teus malucs o l’abundància dels teus pits quan et vull comprar un conjunt de roba interior o un vestit fins a mitja cama i una mica escotat, com a tu t’agrada ( i que a mi em trastorna els sentits). Quan sortim a sopar al restaurant que tu esculls (amb això et deixo ser la reina de la casa, ja que tens molt més bon paladar ...

Encara no fa ni una setmana, concretament el passat dijous a la Xina, al Vietnam i a altres llocs d’Àsia se celebrava l’entrada de l’any nou. Aquest any vindrà regit pel conill. Al laboratori a on estic provisionalment hi ha una comunitat bastant nombrosa de xinesos i també algun vietnamita. Ens van preparar les menges típiques de la seva terra per festejar l’entrada de l’any. Del bloc http://immigracioflash.blogspot.com/2011/02/lany-nou-xines-lany-del-conill.html he extret el significat del que significa l’any del conill: “El Signe del Conill o Llebre en l'astrologia xinesa representa l'emblema de la longevitat. El Conill simbolitza la gràcia, les bones maneres, el consell sa, la bondat i la sensibilitat. El conill, dolç i tendre, és considerat també el millor guardià de la llar. Una persona nascuda sota aquest signe portarà una vida tranquil •la, generalment en pau i en un ambient harmònic. Tindrà temperament artístic i serà molt minuciosa. Li agradarà que l'acariciïn, ...

Salt,un municipi del Gironès a on, a part que hi tinc família i amics, m’agrada anar-hi a passejar, sobretot per la zona de les Deveses, ha estat últimament notícia per una bona colla d’actes vandàlics que han amenaçat la convivència veïnal. I és que a Salt s’hi barreja gent vinguda gairebé d’arreu del planeta. N’hi ha que viuen al llindar de la pobresa, es formen guetos i tot això acaba essent un caldo de cultiu que de tant en tant va esclatant en forma de violència social. Salt, és un problema complex, però crec que amb bona voluntat i molt diàleg, pot acabar-se solucionant. La primera mostra la van ensenyar els propis vilatans quan es van manifestar sota el lema “Volem viure a Salt en pau i bé”. Tota una mostra que a vegades el teixit social es pot cohesionar i demostrar als polítics que s’han d’esforçar més en la seva feina. Espero que n’hagin pres bona nota... I Salt, acabarà essent un paradigma de com es poden mesclar moltes ètnies i conviure en pau, aprenent unes de les altres; ...

El segon dia a l’acollidora ciutat es desperta fredíssim. Després d’esmorzar al hostel, sortim i anem a fer una passejada al parc de Vondelpark. just davant del lloc a on hem dormit. Està ple de gent fent esport! Anem passejant i trobem un geocatching, el més antic de tot Holanda. Passem per un barri residencial, tot amb cases de maó. També passem davant del museu Van Gogh, del Rijkmuseum i de cases de diamants, que també n’hi ha a la ciutat. Anem passejant, veiem el pont de Mardbrük i fem trobem algun altre geocatching. De nou, la fred, més acusada per la proximitat dels canals, fa que ens refugiem en un altre coffee shop a reconfortar-nos. Ens parem en un que va guanyar la Cannabis Cup el darrer any, en alguna de les categories. Aquesta competició consisteix en pagar una quantitat de diners i pots fer de jutge a tots els locals que hi participen tot catant les diferents varietats de maria. Amb els peus ja més calents, anem de nou cap a la plaça Dam, a on entrem en algunes botigues de...

Enfredorits com estem, fem una parada tècnica, que aprofitem per fer un mos i agafar forces per la resta del recorregut. Ens dirigim cap al Behinjof, el beguinatge de la ciutat, a on hi ha una església catòlica oculta, en contraposició amb l’opulència de la protestant. Hi entrem i ens escalfem una mica! També el guia ens explica els motius de que la ciutat tingui com a símbol tres XXX; en principi molts ciutadans no sabien ni llegir ni escriure, i era la manera com signaven. Una altra teoria és que significa els tres pecats. Els habitants de la ciutat tampoc tenien cognoms. Així que obligats per les autoritats franceses que van començar a tenir, van posar-se noms veritablement ridículs que encara avui perduren. Continuem el tour i el noi que ens ensenya la ciutat ens explica el misteri de la ciutat d’Amsterdam: la llegenda diu que hi havia un senyor vell que es moria i li van donar una hòstia. Ell la va vomitar i unes monges que l’assistien la van tirar al foc... però l’hòstia en va so...

De bon matí, quan encara és negre nit a Gent, em llevo; un cafè ràpid i cap a l’estació a buscar el tren que em portarà a Amsterdam ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Amsterdam ). Tres horetes de viatge, amb transbord inclòs, que em passen volant. Només d’arribar a la ciutat i sortir defora, tot i el sol, una fresca impressionant em comença a penetrar el cos. Tot esperant els amics, em dirigeixo a l’oficina de turisme per demanar informació i comprar uns tiquets per moure’s per la ciutat amb transport públic a tothora (el de 48 hores està prou bé de preu, 11.5 euros). Un cop arriben els amics, el primer que fem és agafar el tram per anar al hostel, un Flying Pig a deixar les pertinences. Un cop instal•lats, ja marxem vers la plaça Dam, a on hem decidit fer un tour gratuït (http://www.newamsterdamtours.com/daily-tours/new-amsterdam-free-tour.html ). Esperem pacientment sota una fresca imperant, tot fent saltirons per evitar congelar-nos. Al cap d’una estona comença el tour allí mateix. El...