evita

Avui, després d'uns quants anys d'absència, els menorquins Ja t'ho Diré retornen als escenaris. Em fa moltíssima il·lusió tornar-los a sentir en directe, car van ser el grup preferit de la meva adolescència. Els vaig descobrir amb el seu disc "Moviments salvatges" i la veritat és que va ser un amor a primera vista. Ja amb quinze anys els vaig començar a seguir fins que es van acomiadar dels escenaris. Multituds de nits de concerts, descobertes de la vida, sempre sota el paraigua de les melodies dels menorquines. Festes majors, acampades, nous amics, però sempre amb els Ja t'ho acompanyant-me. Em sembla que és un dels grups que més vegades he sentit durant tota la meva vida! Avui, per fi, després de molts anys, els tornaré a sentir! Quina emoció i quines ganes de tornar a reviure moments fantàstics amb la seva música! 

Avui, malgrat que em trobo a moltíssims kilòmetres de distància, tinc el cap també a la Patum! A Berga ja deu esclatar la pólvora a tort i a dret. Aquella màgia que es desprèn, quines ganes de reviure-la i empapar-me d'ella! El ball de l'Àliga, els cavallets, els tirabols... Cultura popular, que se sent amb el cor, fins al moll de l'ós, ben endins. Quines ganes de veure la plaça de Sant Pere plena a vessar, l'emoció als ulls de xics i grans! Barrets i mocadors formant part de l'ambient, canviant la fesomia de la tranquil·la capital del Berguedà, esguardada sempre pel santuari de Queralt! I quines ganes de fer un xarrup de barreja! Bona Patum!

    LES ROSES RECORDADES Recordes com ens duien aquelles mans les roses de Sant Jordi, la vella claror d'abril ? Plovia a poc a poc. Nosaltres, amb gran tedi, darrera la finestra, miràvem, potser malalts, la vida del carrer. Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigna, amb les flors, i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suament els nostres petits noms, i ens somreia.     

La noia baixa alegrement pel clot d’en Sidro, com fa cada dia. Treballa al poble i viu a una masia allunyada del nucli urbà. És mitja tarda d’un calorós dia d’estiu, quan juliol ja fendeix. Una caputxa vermella li serveix per tapar-se els cabells. Va cantussejant una bella melodia ensenyada per l’àvia, amb qui viu des que va néixer i que li fa de segona mare. Absorta en què cuinarà l’endemà a la casa a on serveix, se sobresalta en trobar-se a un personatge de conte ferotge. Tal ésser li pregunta:   dolça caputxeta, a on vas tan decidida? Ella, se’l guipa de fit a fit i li rebla: saps, Pere que no llop, saps a on vaig? Cap a casa a posar la figa a remullar! Tot sorprès, el tal Pere se la mira de fit a fit i deixa volar la imaginació: com es deu posar la figa a remullar? Es deu esterniar a la solana i quan ja la suor l’amara per tot arreu es posa al safareig i li queda la figa ben molla?   O bé li queda xopa per altres coses... potser quan es toca... però es deu toca...

Desgraciadament, al món, hi ha molts conflictes silenciats. Fa unes quantes setmanes, als EUA, van morir dues persones en un intolerable atac terrorista. Sí, dues vides són molt importants i no ho discuteixo en cap moment. El que realment em fa pujar la mosca al nas, però, és que aquestes dues vides siguin més importants que les de les més de 400 persones que van perdre la vida a Bangladesh quan es va ensorrar una fàbrica tèxtil. O que se silenciïn, ja gairebé, per defecte, les morts diàries de centenars de persones en conflictes com el de Síria. Aquests petits fets, per desgràcia, mostren la imparcialitat dels mitjans de comunicació i les desigualtats. Mentre hi continuin havent silenciats, no hi haurà pau ni justícia! I no només se silencien conflictes, sinó també moltes altres notícies. Recomanable passar pel web www.mèdia.cat

Fa algunes setmanes a Bangladesh hi va haver una terrible tragèdia. Més de 400 treballadors d'una fàbrica tèxtil van morir. Gent que cosia roba per Occident a preus ridículs i en males condicions. Els treballadors havien advertit de la precarietat de l'edifici, però la força del capitalisme va ser més brutal i més intensa que mai per fer-los entrar a treballar. I com a resultat, un absolut, absolut desastre. Cal fer autocrítica, i de la grossa; molta gent va morir per satisfer els desitjos de tenir més. Potser és hora, i tot i que fa temps que m'hi miro, ara encara més, és moment de mirar a on i a qui es compra la roba. Primer som les persones! Prou d'explotació salvatge! Si cal, a fer boicot a unes quantes empreses com Mango, el Corte Inglés o Indetex!

Avui emprenc una nova aventura... Me'n vaig uns dies a Nicaragua per col·laborar en projecte d'investigació. La veritat és que estic entusiasmada amb aquesta idea. És la primera vegada que trepitjaré Centreamèrica i tinc ganes de conèixer aquesta zona totalment desconeguda per mi! Noves maneres de treballar, nova gent, una nova experiència vital que m'agafo amb moltíssimes ganes!!! Tinc ganes de conèixer el país, la història i la cultura i tornar amb la maleta plena d'experiències!

Just entrar a maig vaig acabar la lectura del llibre "Una família exemplar" del manresà Genís Sinca, una novel·la hilarant que va ser premi Josep Pla 2013. El relat se centra en la relació de dues famílies, els Bou, de Tortosa, una família benestant, i la família Mirabaix, oriünda del cor de Catalunya, una família en aparença pobre. Les dues famílies s'uneixen gràcies al casament de Marina, una de les filles de Bou, amb Ricard, un dels fills de Mirabaix. I a partir d'aquí, el desenllaç sorprenent de la història, amb algun que altre moment còmic, però també amb una bona dosi de crítica a l'ambició desmesurada. I tot barrejat amb una crisi d'identitat del partriarca Bou. A partir de la unió de les dues nissagues, es comencen a veure les intencions de les dues famílies, que acaben més aviat amb un desenllaç tan inesperat com fatal. Una reflexió també de com en pot arribar a ser de cruel l'ambició humana, capaç de destruir-ho tot. Un llibre molt ben escrit...

Benvingut, petit Jazz!!!  T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana. Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert. Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana sense panys ni bernats, en un desvari verd. Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia. Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit. Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit que provoca el salobre i encrespa la badia. Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall a la marea viva que em nega a l'endeví. Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí que han signat, sense mi, les busques de l'estrall. Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

El dia es desperta rúfol a la capital de Baviera. Ens llevem amb una mica de mal de cap, fem la maleta i ja no tardem gaire a desfilar. A mi em queda poca estona a Munic. M’empapo de la ciutat per última vegada ja direcció cap a l’estació. Fem petar la xerrada amb la meva amiga i després d’esmorzar a juntes, ella continua unes horetes més a la ciutat i jo ja agafo el bus que em retornarà a l’aeroport. Tot i que estic cansada, no puc aclucar ull, ja que quedo embaladida amb el paisatge, tant verd, que em transmet una increïble sensació de pau i tranquil·litat. I penso que tinc ganes de tornar a Baviera i visitar més els voltant, el bosc de Baviera i conèixer racons, que segur que han de ser increïbles... Així que, una altra cosa apuntada a l’agenda! Fins aviat, Munic i Baviera! (La fotografia és des de dalt de la torre de l'església de Sant Pere)

La visita guiada ja està arribant al final i passem per davant de la torre de Sant Pere, la Peterskirche ( http://en.wikipedia.org/wiki/St._Peter%27s_Church_%28Munich%29 ), a on les dones anaven quan volien trobar marit. I just abans d’acabar, degut a l’acumulació de gent que hi ha pels carres, veiem de lluny el Viktualienmarkt ( http://www.viktualienmarkt-muenchen.de/ ; http://es.wikipedia.org/wiki/Viktualienmarkt ), el mercat a on es venen productes alimentaris més aviat una mica selectes i a on també es pot menjar. I just abans d’acomiadar-nos, el guia ens explica l’origen de l’Oktoberfest ( http://es.wikipedia.org/wiki/Oktoberfest ) , la festa de la cervesa per excel·lència.  Es va celebrar per primera vegada del 12 al 17 d’octubre de 1810 pel casament del príncep Lluís I de Baviera amb Teresa de Saxònia. La celebració va consistir en una carrera de cavalls i la gent hi va anar a beure. S’ho van passar tant bé, que l’any següent van repetir, i així successivament fins als...

Després d’aquesta història tant impactant, entrem a dins del palau reial. En un pati, hi ha un mural amb tots els noms dels ducs de Baviera ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_ducs_de_Baviera ). No ens hi estem pas molta estona i tot seguit sortim a la plaça a on hi ha l’estàtua de Maximilià II de Baviera. L’anècdota és que al bon senyor no li agradava la imatge de la seva estàtua i volia que li tornessin a fer. Però va morir, i el seu fill, Lluís II, va decidir que es quedava tal i com estava i que li fessin una estàtua per a ell, prop d’Odeonplatz. Després d’aquesta interessantíssima lliçó d’història, ens dirigim ja cap a un lloc més concorregut, a la plaça a on hi ha la Hofbräuhaus, la cerveseria més antiga de Munic. Allí fem un petit recés, una cervesa i ja continuem amb el tour. El guia ens explica la història del Hofbräuhas ( http://www.hofbraeuhaus.de/en/index_en.html ) ( http://en.wikipedia.org/wiki/Hofbr%C3%A4uhaus_am_Platzl ) . Va ser feta construir per el duc Maxim...

Després de la curiosa història, continuem amb el nostre periple per la ciutat i la propera parada és a Odenoplatz ( http://www.muenchen.de/sehenswuerdigkeiten/orte/120341.html ) ( http://en.wikipedia.org/wiki/Odeonsplatz ) , des d’on es veu una estàtua del duc Lluís I de Baviera. A un costat de la plaça hi ha la Theatine Church ( http://en.wikipedia.org/wiki/Theatine_Church,_Munich  ) i a l’altra, la residència reial ( http://en.wikipedia.org/wiki/Palais_Leuchtenberg ) , molt semblant a edificis de florència. També hi ha una altra edificació que té uns lleons a cada costat de l’escala. Cada lleó mira a un costat de la plaça i un té la boca oberta i l’altra, tancada. Segons sembla, això era un missatge subliminal de l’arquitecte per dir que es podia protestar contra els habitants del palau reial (a on el lleó té la boca oberta) però no contra la gent de l’església! Tot seguit, enfilem per un carreró que hi ha davant del palau reial. En aquest carreró temps enrere hi havia uns q...

El dia es lleva ben assolellat a la capital de Baviera. Els llençols s’enganxen una miqueta,   però vencem la mandra i marxem a fer una volta, direcció cap al centre, tot fent marrada a l’estació per esmorzar una miqueta i quedar de nou esmaperduda amb totes les varietats de pa que són capaços de tenir els alemanys!! Tot seguit, gaudint de l’atrafegament de la ciutat i del bon sol que fa, anem cap a Marienplatz, al centre neuràlgic de la ciutat, a on farem un tour d’aquells gratuïts. La plaça està realment ben plena de gent, un murmuri s’estén per arreu.   De seguida localitzem el que serà el nostre grup, capitanejat per un simpàtic tenerifenc de nom David. La primera parada del tour és la mateixa Marienplatz ( http://en.wikipedia.org/wiki/Marienplatz ) , la plaça de Maria. Allí, al bell mig, hi ha una estàtua de la Verge Maria, banyada en or i molt vigilada per una munió de càmeres de seguretat, a més d’estar protegida per quatre estàtues d’animals i estar a una alçada r...

Durant la nit no ha parat de ploure a la immortal Girona. De matí, aprofito per treballar una estona i quan s’esdevé migdia, cap a l’estació a buscar el bus i a fer el cerimonial: agafar el bus fins a l’aeroport, passar els controls rutinaris i esperar per embarcar. Quan ja és hora, l’avió s’enlaira i al cap de poc més d’una hora i mitja, aterrem a Memmingen ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Memmingen ) , a uns quants kilòmetres de Munic, a la zona de l’Allgäu. De seguida m’enfilo al bus que ja tinc reservat per internet ( www.aaexpress.de ) i entremig d’un bell i verdós paisatge, em perdo, tota somnolent. Un cop a München, el bus ens deixa a l’estació i mentre espero que arribi la meva amiga de Lubljana via terrestre, em dedico a voltar per la zona de l’estació. M’adono que hi ha moltíssima gent vestida amb el vestit tradicional bavarès,( http://ca.wikipedia.org/wiki/Baviera ) , ja siguin nois o noies ( http://es.wikipedia.org/wiki/Dirndl ) . També em crida l’atenció que la major...

  EL PARADÍS He viatjat per mars i oceans, muntanyes i planes, cercant el paradís. M’he rebolcat a la neu, l’aigua salada o dolça, m’ha banyat la pell. Camí de l’edèn, he retrocedit al passat, i he inventat el futur. La tempesta m’ha empapat la pell, la fred m’ha envaït els ossos, el sol m’ha embrunit el cos. M’he perdut en milions de rialles, he vessat alguna que altra llàgrima. he travessat el cel i l’oceà. I tot buscant el paradís, cercant el somni he provat gustos exòtics, d’altres tradicionals, la mel i el fel. I avui, després d’explorar tot el planeta, per fi, he trobat el paradís somniat, tan llargament anhelat, tu, el cos estimat, que ara dorm al meu costat.    

Ja fa un temps que em vaig aficionar, gairebé per atzar, a escoltar el grup maresmenc "Ebri Knight", que acaba de treure el seu nou disc, "La palla va cara", que es pot descarregar gratuïtament al seu web (www.ebris.cat). La música i les lletres d'Ebri Knight combinen perfectament festa amb reivindicació. Música amb arrel tradicional (a mi em recorda molt a la música irlandesa), combinada amb música més moderna. El seu nou disc, "La palla va cara" amaga cançons que m'encanten, com la combativa "Sàvia i rebel" o bé la deliciosa i tendra "El camí cap a la lluna". També hi ha inclosa una versió del mític "Conte medieval" dels Esquirols (per cert, un dels seus membres participa cantant-hi!) o la divertida "A la muntanyeta" ( que per cert encanta als infants com a la meva cosineta!!). Si el disc de per si ja és un bon regal (amb diverses i genials col·laboracions com el Quico, el Noi i el Mut de Ferreries i Àl...

17 famílies són les que han demanat l'ensenyament en castellà del seus fills i filles. I per culpa d'aquesta gent de mires tancades, que no veuen que aprendre és sumar i fer-se més ric en tots els sentits, ens haurem de fotre tots, segons la justícia. Però no, ja n'hi ha prou d'ajupir el cap. Segons el TSJC, si una única família ho demana, el mestre o la mestra haurà de canviar d'idioma i fer tota la classe en la llengua de Cervantes. Això ja passa de mides. Cada dia ens collen més curt, ens volen anorrear i és el moment de la desobediència i la insubmissió. I a aquestes 17 famílies, amb tot el respecte del món, precisament, el que elles no tenen, els hi diria que s'haurien d'integrar i sumar, i sinó, fotre el camp! El català a l'escola, ara i sempre!

Sovint se sent per boca d'alguns dirigents polítics, com ara del PP, la paraula nazisme. Banalitzen una paraula plena d'horror pel simple fet que la gent no pensa com ells. M'agradaria que algun dia d'aquests, aquesta gent anés a visitar algun camp de deportats o simplement veiessin algun reportatge televisiu. Però esclar, només tenen temps per a fastuoses festes i per embutxacar-se diners. Molts d'ells són hereus directes del franquisme, el cosí germà del nazisme, però no volen veure la palla a l'ull que tenen... Cal fer fora aquesta gent del poder i que aquest retorni al poble. Fins i tot, sóc capaç de gastar-me alguns calers i enviar-los algun llibre perquè s'adonin de l'horror del nazisme! I si pateixen escarni, per alguna cosa serà... Només cal sentir les patètiques declaracions de la Cospedal dient que els votants del PP deixen de menjar per tal de poder pagar la hipoteca... Fastigós! http://www.vilaweb.cat/noticia/4106720/20130418/carta-net-...

  ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE   Oh!, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que abandona el seu indret", mentre jo ja ben lluny, em riuria, de la llei de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni, i em quedaré aquí fins a la mort, car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.  

Afegeix la llegenda Vaig descobrir Obrint pas realment el 2002. Abans ja havia anat a algun concert però la veritat és que no hi havia parat molta atenció. Va ser el dia de Sant Jordi d'aquell ja llunyà 2002 que em vaig fer un autoregal i vaig comprar-me el disc "Terra", que em va enamorar ja a la primera escolta. I des de llavors, he seguit la trajectòria d'aquest grup anant a un bon piló de concerts i escoltant tots els seus discos. Però ara Obrint Pas han decidit fer una parada a la seva carrera, no se sap si indefinida o no. I demà, per sort, encara els podré escoltar a Girona. Són per mi un grup de referència, cabdal, ple de compromís i de lluita, amb unes lletres que fan emocionar i de les quals he après moltíssimes coses i reafirmar-me encara més que el meu país va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó! M'he fet gran amb les lletres i les lluites d'Obrint Pas, m'he fet gran amb les seves melodies. I en molts dels bocins de felicitat de la vid...