evita

A vegades caminem en companyia de l’abisme... En companyia de l’abisme És tan difícil negar que estic perdut no trobe el camí correcte m´és impossible desfer-me del dolor tot és tan gris com sempre i passen les hores i el món està igual els somnis són paper mullat a voltes la vida no atén a raons em costa massa entendre el món em costa entendre el món No tinc ales per viure en els núvols no tinc esma per travessar ciutats no tinc forces per creure en discursos sobre el mite de la felicitat M´és tan difícil trencar a colps de puny les parets de la tristesa m´és impossible guiar-me en la foscor no trobe cap llum encesa i passen els dies i el món no ha canviat els somnis són castells de fang a voltes la vida no té compassió em costa massa entendre el món entendre el món No tinc ales per viure en els núvols no tinc esma per travessar ciutats no tinc forces per creure en discursos sobre el mite de la felicitat http://www.youtube.com/watch?v=Zg35T28x1vs

Sí, tal i com advoca un dels símbols que hi ha en homenatge i record a les víctimes, mai més (escrit en diferents idiomes). Mai més, enlloc, ha de succeir una barbàrie com la que tingué lloc a Dachaus i a altres camps de concentració. Sota cap pretext es pot fer el que allí es realitzà. Malgrat els anys, l’energia, tot el patiment encara pul.lula per l’aire.... Queda el record, l’homenatge i la reconciliació. Amb aquesta finalitat hi ha icones religioses cristines, jueves, ortoxodes i fins i tot una església de la reconciliació, així com un convent de monges. Sigui com sigui, no oblidem i que aquests lloc mai més tornin a existir a enlloc. Només queda recordar per sempre a les víctimes i pensar que mai ningú és més que ningú, que per sobre de tot hem de ser persones i no animals, viure en la llibertat i per la llibertat i la vida... (La foto és del mural en homenatge en a les víctimes que advoca perquè mai més torni a passar el que tingué lloc, desgraciadament, a Dachaus)

Les atrocitats a Dachaus són latents a cada racó. Després de visitar el museu, testimoni de l’horror que mai més s’hauria de tornar a repetir, sortirem al pati. Immensa esplanada a on el terror devia ser el pa de cada dia. Enmig del camp, una escultura, símbol de tot el sofriment dels que allí foren retinguts contra la seva voluntat. També hi ha un mural que representa totes les causes per les quals els presoners eren tancats. El proper estatge de la trista visita va ser la rèplica d’un barracó, talment com eren els reals. S’hi recreaven tres tipus d’estances... Feredat d’observar el minúscul espai en el qual eren retingudes les persones, tractades per desgràcia com animals. Actualment ja no queda cap dels 34 barracons originals que hi havia el camp. Al seu lloc, només una placa de record de cadascun d’ells. Escoltant l’audioguia encara em sobrevingué més ràbia quan vaig oir que en fins i tot havien muntat un prostíbul amb presoneres d’altres camps de concentració per tal que els preso...

Del recent viatge a terres germanes, com ja he comentat anteriorment, el que més m’impressionà fou el cau de concentració de Dachaus. Només d’arribar allí, no sé si va ser casualitat o no, una tenebrosa i boirosa atmosfera ho impregnava tot. Les reixes negres, símbol d’opressió, amb el terrible cartell de que el treball fa la llibertat. La pell se’m posà de gallina. I només d’entrar, la immensa extensió en la qual no fa pas tants anys cada matí formaven durant com a mínim una hora els presoners. I pobre del que caigués o no aguantés, que ja era pell, com els companys o companyes que el volien ajudar. Seguint en tètric periple, el búnquer, allí on els presoners (ja sigui per raó d’orientació política, religiosa o sexual) eren sovint vexats i torturats. Fa feredat només imaginar com els penjaven durant hores, se’n reien i experimentaven amb els seus cossos. A l’audioguia explicaven com els “metges” experimentaven amb els pobres presoners posant-los hores i hores en aigua congelada, com e...

El segon dia, divendres, ens aixequem aviat. Una regeneradora dutxa és el preludi d’un impressionant bufet de productes per esmorzar. Poc després agafem el tren que ens ha de portar a Dachaus, el que fou un terrible camp de concentració del nazisme. Només d’arribar allí, l’energia condensada de tan patiment es fica en cada porus del cos. Els pèls se m’ericen tant sols de contemplar els llocs a on tanta gent perdé la vida i a on infinitat de terribles i inhumanes tortures van tenir lloc. Passem el matí amb un auricular a l’orella, escoltant què va succeir en cada racó d’aquell infame lloc, avui per sort convertit en un lloc de record i homenatge a totes les víctimes que allí moriren. Amb l’estómac regirat, sota un dia gris i boirós, ens anem passejant pels afores i també per dins del museu. La ràbia s’acumula, les llàgrimes lluiten per no plorar a la impotència i al dolor encara latent allí. I el maleït colofó, la cambra de gas i els crematoris... Falten paraules per explicar tot el vai...

Dijous al matí.... Girona es desperta mig emboirada, però avui no passarem el dia a la ciutat dels quatre rius... El destí és un altre... Munic! Una bona dormideta a l’avió i en poques horetes ( i després d’un viatge també plàcid amb autobús) arribem ja passat el migdia. Deixem les coses a l’hostal (magníficament ben situat, darrera de l’estació) i anem a visitat el centre de la ciutat. Davant nostre ben aviat es dibuixa Marienplatz, amb l’imponent Neues Rathaus davant els ulls. La plaça, però, està ben plena de paradetes nadalenques que encara no estan obertes. Prop de la Neues Rathaus hi ha l’Altes Rathaus. Amb el últims rajos de sol del dia que ja decau (i no són ni les 5 de la tarda!), decidim pujar a la torre de l’església de Sant Pere. Després de no sé quants escalons, arribem al cim i veiem tota l’esplendor de la ciutat que ja sembla que se n’hagi d’anar a dormir... Però encara en queda corda. Una primera visita al Vitkualmarket, un lloc ple de paradetes de menjar i seguidament,...

D’aquí a poquetes hores agafaré un avió cap a München (en alemany), una ciutat situada a Bavaria. Munic és la tercera ciutat més gran d’Alemanya, després de Berlín i Hamburg. Un parell de dies de desconnexió, a visitar la Frauenkirche, les cerveseries, i també un lloc que tan de bo no hagués existit mai: el camp de concentració de Dachau... Ens veiem a la tornada! S http://ca.wikipedia.org/wiki/Munic

OBAGOR De no sé a on apareixes i te m’avances unes passes; Decideixo perseguir-te. Però sorprenentment t’esmunys. Una ràfega d’aire m’acarona l’orella, Mentre corro darrere teu, Com una possessa de no sé quina Estranya i sobtada passió per tu. Quan ja gairebé t’he atrapat Tornes a esquivar-me. Persistent faig un nou i en và intent Per atrapar la teva imatge Ho intento i ho intento Però cada cop que et toco, t’esvaeixes. No puc retenir la meva ombra, I tampoc ho puc fer amb Aquell passat indolent Que es clava com una daga, Embriagant-me amb el teu dolç record.

En aquestes últimes setmanes aquesta paraula està en boca de tothom. Desafecció per la política, desafecció per l’església, etc. Sí, jo també sento desafecció envers la classe política que només s’ocupa dels seus propis interessos, d’engrandir les arques dels seus partits, de no escoltar els i les ciutadanes al carrer. Sí, desafecció per l’església, car una institució que sempre havia estat al servei del poble i de les llibertats se n’allunya cada vegada més. Sinó com s’explica que a la diòcesi de Girona el bisbe hagi prohibit que s’utilitzin els locals parroquials per debatre temes que afecten als ciutadans, com ara si es convoquen referèndums sobre la independència del nostre país. Fins no fa gaire aquesta institució eclesiàstica havia participat activament en la societat civil, però cada vegada se n’allunya més... Si desafecció per aquesta societat cada vegada més deshumanitzada i més capitalista... Sort que enmig d’aquesta teranyina encara hi queden persones que volen fer d’aquest ...

Tot i que sovint queden en el més estricte anonimat, cada dia pels nostres carrers transiten persones, que moltes vegades són àngels. Persones silencioses que fan companyia als nostres ancians o organitzen activitats pels més desvalguts. O bé, com és el cas que va aparèixer fa uns dies a la premsa, persones que salven la vida d’altres. Aquest és el cas d’una metgessa que viatjava en un autobús a la capital catalana i va observar una senyora que acompanyava un grup de jubilats dins del mateix vehicle. Ella es fixà que la senyora tenia alguna cosa que li cridà l’atenció i s’atreví a recomanar-li que quan es fes una analítica demanés específicament un parell de marcadors. I la senyora, estranyada ho feu. I quina no fou la seva sorpresa quan els marcadors que li havia assenyalat la metgessa en forma d’àngel anònim estaven alterats. Gràcies a això es posà en mans d’endocrinòlegs que li diagnosticaren un càncer en fase latent a la hipòfisi, que li va ser sortosament i satisfactòria extirpat....

El passat diumenge vaig anar a passejar per Sant Martí Sapresa, el meu poble. Feia dies que per un motiu o altre no anava a estirar les cames pels boscos prop de Sant Pere Sestronques. Entre passa i passa em vaig deturar unes quantes vegades a contemplar la tardor en tota la seva esplendor: un bolet amagat sota la fullaraca, la humitat latent a cada racó, l’olor del tempir després de la pluja caiguda la nit anterior... El soroll de la riera, amb l’aigua acaronant els còdols que s’amaguen al llit del riu, una banda sonora perfecte per la immensitat del bell silenci. Mentrestant, tot un ventall de colors a les fulles dels arbres, amb els Pirineus al fons, conformen una postal tardorenca sensacional. Per no parlar dels peus enfonsant-se en el fangar i la dolçor de les cireres d’arboç, que es desfan a la boca. I de tant en tant, el vol d’algun que altre ocell que busca recer a les branques d’algun arbre... En fi, som a la tardor!

Dies endarrere, navegant per la xarxa vaig trobar aquest poema..... Himnes de les dones de casa Som les dones de casa Uns àngels de virtut. Defensarem a espasa La nostra solitud. Solitud que ens fa fortes Per lliurar el gran combat: No ensorraran les portes De la felicitat! La nostra llar és la nostra alegria I l’estimem amb amor infinit, I no ens importa bregar tot el dia Si, quan ve el vespre, ens somriu el marit. Rentar i planxar i comprar i la cuina, I estar a l’aguait dels paranys i els perills. Conservar el cos i la pell tota fina Per ell, que es cansa i treballa pels fills. Per tots, ser un àngel. Per tots, un somriure, Sempre contentes de ser un escarràs. Fer de pomada si els cou el mal viure, Xarop, si tussen, si es trenquen, pedaç. Tornar-se flor si avui fa primavera, Fer de paraigua, quan cau un ruixat. Manta, edredó, matalàs, coixinera, I sempre exemple de fe i castedat. Ser parallamps, tornavís, o ser vela, Burro dels cops, papallona o gosset. Passar pel món sens deixar ca...

Durant gairebé un parell de mesos a la plaça Ovidi Montllor de Girona hi ha hagut instal·lada una exposició itinerant sobre l’evolució de l’ésser humà. Em va agradar poder passejar-me entre l’evolució humana. Ben estructurada i ben explicada, l’exposició, apta per a tots els públics, explica com hem anat evolucionant, adquirint la capacitat de caminar drets, de parlar, de fer-nos còmplices dels nostres congèneres... Que n’és de sàvia la mare natura! I quan ens queda encara per descobrir sobre les etapes i els esculls que ens han portar a ser com som...L’exposició s’estructura al voltant de cinc fites en l’evolució humana: la locomoció bípeda, les eines, el domini del foc, l’autoconsciència i els símbols. Si som capaços d’haver fet tot aquest camí per arribar a on som avui, crec que ens cal a tots un esforç col·lectiu per no massacrar-nos... al cap i a la fi, tots tenim una mateixa evolució i partim del mateix origen, mal que els hi pesi a algunes ments obtuses...

Fa mal sentir aquest nom. Més aviat esgarrifa, però és el que succeeix diàriament arreu del planeta. Per motius religiosos, per motius polítics, per motius d’orientació sexual hi ha homes i dones sotmeses a horribles vexacions. No deixar-los dormir, fer-los creure que faran mal als seus éssers més estimats, posar-los sons estridents... i per no parlar de la tortura física, amb amputacions, cremades i un llarg etcètera. Sovint m’esgarrifo en sentir testimonis de gent que ha patit tortures tan físiques com psicològiques. I immediatament em pregunto per què ho fem, per què som capaços de maltractar-nos uns a altres fins a extrems inhumans... I la resposta de l’odi per mi no és cap excusa. Però també és extremadament trist que hi hagi governs que emparin aquesta pràctica, i fins i tot entrenin personal perquè practiquin tortures. Tot i que sembla una utopia, espero que aviat aquest mot tan sols sigui una reminiscència d’un passat que no es repetirà... Somniar és gratuït i a vegades, els so...

És novembre. I amb aquesta època, arriba el moment de les fires de ratafia, aquesta típica beguda catalana feta a base de nous verdes i anís. Una beguda ben nostrada, que segons el mestre Jacint Verdaguer, tingué el seu origen en una reunió de tres bisbes, el de Vic, el de Barcelona i el de Tarragona en una masia, per tractar un assumpte de concili territorial. Després de l’entesa, van demanar a la persona que s’encarregava de la masia quelcom per beure. El masiaire, els hi va treure com a present una ampolla de d’una exquisida beguda, que va sorprendre el paladar dels presents. Sorpresos, els tres bisbes en preguntaren l’origen al masiaire, i aquest els respongué que la beguda la feien ells mateixos. En qüestionar al masiaire pel nom de la beguda, aquest els respongué que no en tenia. Els bisbes es van decidir a donar-li un nom i al final a un d’ells se li ocorregué dir-li Rata fiat (queda firmat). I d’aquí al nom d’aquesta beguda tan nostrada i tan gustosa! Voleu un gotet de ratafia?...

Torna a ser tardor. I amb la tardor, de nou, el Correllengua, aquesta flama que recorre la totalitat dels Països Catalans per tal de promoure la llengua i la cultura del nostre país. I demà, aquest recorregut per la geografia dels Països Catalans acaba a Perpinyà, coincidint amb el 350è aniversari del tractat dels Pirineus, aquell que ens prengué malauradament la nostra estimada Catalunya Nord. Durant gairebé tres mesos la flama del Correllengua s’ha passejat per la geografia per transmetre que cal preservar la nostra llengua i la nostra cultura. Des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó, centenars de persones han fet possible aquest recorregut. Tan de bo no s`haguessin de fer més Correllengües per promoure l’ús de la llengua... Mentrestant continuarem lluitant dia a dia, pas a pas, perquè el català sigui una llengua ben viva, una flama de llibertat arreu dels Països Catalans!

Un poema preciós de Miquel Martí i Pol! Ai els collarets de llum! Collarets de llum Collarets de llum Quan la tarda fina; Si el rostoll s’adorm Tot és de joguina Un estel petit Obre l’ull i parla: -¿On serà l’amor Que no puc trobar-la? -On serà l’amor? - fa la Lluna bruna. L’he cercat pertot, Que n’estic dejuna. I l’amor ocult Entre satalies Riu que riu content De ses traïdories. Collarets de llum, Quan la tarda fina; Si el rostoll s’adorm Tot és de joguina Prou l’estel petit I la Lluna clara Cercaran l’amor Més i més encara. Se’n riuran els camps I les ribes pures I els pollancs i el riu I el pla i les altures.. Se’n riuran els grulls I els ocells cantaires I el vent remorós I els follets rondaires. I ell, entaforat Entre satalies Contarà a la nit Noves traïdories. Collarets de llum Quan la tarda fina; Si el rostoll s’adorm Tot és de joguina. http://www.youtube.com/watch?v=kS8sA9W7Jog (versió musicada del grup Rauxa)

En aquestes darreres setmanes van apareixent més i més casos de corrupció. Polítics que amb connivència amb constructors i altres patums, s’han embutxacat uns bons dinerals. Em fa vergonya que aquesta gent sigui la que em representa, la que ha de vetllar pels meus interessos com a ciutadana, quan només miren per la seva butxaca. És realment tristíssim que juguin així amb els seus càrrecs públics. He de continuar creient amb els polítics? No gràcies! Enlloc de preocupar-se pel poble només ho fan per ells i per les seves butxaques. Quan de temps passaran a la presó? Sincerament, ja m’agradarà veure-ho. Mentrestant, gent com l’Enric Duran, que es va dedicar a mostrar les falsedats de la banca, són perseguits per mostrar les veritat. I sincerament, crec que aquests casos descoberts fins al moment no són més que la punta de l’iceberg d’un bon piló d’estafes, que espero que no restin impunes. Prou polítics corruptes i més persones que pensin en global i no només en el dineral....

Aquest és el títol del llibre del garrotxí Gaspar Hernàndez, guanyador del Premi Josep Pla 2009. Una novel·la ambientada en la tranquil·la Formentera i que explica com la ment és capaç de fer miracles i meravelles. Un interessantíssim recorregut a través dels laberints de la ment, de la capacitat que tenim, tot i que sovint la ignorem, de governar el nostre cos a través de la ment i de l’energia que ens recorre. Personalment, una lectura recomanable que m’ha ajudat a entendre la preciositat d’un silenci, com podem canviar els nostres pensaments canviant el sentit de veure les coses, essent hom capaç de governar la seva pròpia vida i els seus propis sentiments i sensacions. En alguns moments de la lectura, se’m posà la pell de gallina en comprovar l’immens poder que tenim dins nostre però que sovint les coses supèrflues emmascaren. Un llibre ple d’energia positiva, que tot i no ser un manual d’autoajuda, ho podria ben esdevenir. No us el perdeu!

Són dies de castanyes, moniatos i panellets i no de carbasses! Malgrat que el temps no acompanyi i que sembli que estem a principis d’estiu, ja estem entrats en novembre. Tems de bolets i de castanyes. Però el capitalisme i la globalització fan que una tradició tant nostrada com la de torrar castanyes a la voreta del foc (parafrasejant la cançó d’en Marrameu Torracastanyes) esdevingui cada cop més emmascarada per la festa americana de Halloween. Durant anys, moltes famílies i colles d’amics s’han reunit per torrar castanyes, fer-la petar i beure un bon glop de moscatell. Quina delícia tenir les mans negres de pelar-les després de que hagin espetegat a la flama de la feixina! Però en els últims anys, han aparegut moltes campanyes comercials per vendre’ns un producte forà enlloc de promocionar una fruita autòctona i de llarga tradició a casa nostra (ja sigui castanyes torrades, cuinades, etc...). Però allà a on hi hagi una bona castanya, que no m’hi posin una carbassa disfressada! Visca ...