evita

Ràbia m’entrà el diumenge en mirar el TN de TV3 (realment la nostra?) en veure una manifestació pels carrers de Barcelona, organitzada per Ciudadanos amb el recolzament del PP contra la immersió lingüística al nostre país. En quina bombolla viuen aquesta colla de farsants? Pels carrers, sobretot de la Ciutat Comtal, moltes vegades es fa difícil sentir parlar català. I a sobre demanen que l’ensenyament es faci en castellà. Si ho volen així, que vagin a un altre país. Catalunya és terra d’acollida, però també ha de ser un país que conservi la seva cultura i la seva llengua. Si realment fos un país normalitzat a on el català fos la llengua vehicular, no farien falta iniciatives (sí festives però no reivindicatives com ho és actualment) com el Correllengua... I parafrasejant els Boikot, no cal oblidar que “no seas idiota, que ahora el ágila es gaviota...”

El proppassat dissabte es celebrà el derbi català de futbol entre l’Espanyol i el Barça. Deixant de banda el resultat del partit, m’ha entristit moltíssim l’espectacle organitzat per uns quants energúmens, llençant bengales contra els aficionats de l’equip rival. A quin nivell d’incivilització hem arribat? Malgrat les diferències de recolzament a un equip o a un altre, és molt trist que s’arribi a aquests nivells de baixesa humana. Veient la incivilització que m’envolta, em vénen ganes de perdre’m a la selva amazònica a viure amb les tribus localitzades recentment per una organització brasilera. Viuen com fa centenars (o milers) d’anys, aliens al món pretesament civilitzat que els envolta (i malauradament també els destrueix), però gairebé estic segura que viuen molt més contents amb el que tenen i la companyia de la mare terra enlloc d’estar envoltats de cultures (in)civilitzades.

Avui, de camí cap a la feina he vist un grup de disminuïts psíquics anant a passejar. La majoria d’ells agafats de la mà, conversant, absorts en el seu món. Però també algun que altre rebel a qui els cuidadors havien de “mimar” una miqueta. I me n’he adonat que en sóc d’afortunada de tenir el que tinc: salut, família, amics amb qui conversar o simplement compartir el temps, una llar, una feina. Però també alhora se m’ha fet més palès que mai que al meu voltant no tot són flors i violes. Hi ha malalts, hi ha injustícies, hi ha drames. I que com a societat, almenys a parer meu, hi ha molt per fer. Avançar vers un futur més digne per a tothom, a on la igualtat i la solidaritat siguin uns dels estendards d’aquest nou camí.

Tipa n’estic d’anar amunt i avall, presentant papers per a qualsevol fotesa, perdent hores en cues interminables... Ho aguantes si al final veus que hi ha alguna finalitat, però l’enuig puja galtes amunt quant després de recórrer mitja ciutat per registrar (i com no, pagar!) uns papers, trobes que les oficines de l’administració encara fan horari d’estiu, és a dir, de 9 a 1h, tot i que ja estem a la tardor. Malgrat que les portes marquin que a les tardes està obert, algun pobre treballador que encara roman a l’oficina et diu que hi tornis l’endemà. Enlloc de burocràcia, sovint ens deixem endur per la burrocràcia, sovint inútil i poc ecològica... Necessitava desfogar-me! ;-)

Com d’altres vegades, un poema d’aquest escriptor nord-català m’ha frapat i m’ha fet reflexionar una bona estona... Aquí el deixo... LA CATALANITAT ES MOR Alerta germans! de nostra catalanitat, l foc és quasi apagat ! No hi ha solament que un tió encès,I a mi, no em queda només, Que un grapat d'encenalls, Quan ens caldria, tonalades de buscalls ! Porteu llenya, pel fer reviure Roure, alzina, castanyer o siure ! Fa menester llenya ! llenya qualsevol ! Ciutadà , muntanyès o camperol, Aquest foc sagrat no deixem apagar, Porta llenya, porta hi llenya germà ! Sense por llenceu, totes les campanes al vol, Sinó , demà i em farà dol, A sota la cendra, el tió consumit, No farà que fum escanyolit. Que s'emportarà , vent passant I només quedarà, un país lamentant . Pere Guisset

Poso un cadira rere la porta. Ja sé que la mare no ho vol, que em renyarà si ho sap. Però així estaré segur. Em gitaré i a veure si aconsegueixo adormir-me, tot i que sé que em costarà molt. Ja he provat de distreure’m posant el dvd de la pel·li d’aquell mag, en Harry Potter. Els crits se senten pertot arreu. Però per què carai criden tant? A la mare se li esquerda la veu. Ja sé la seqüència: ara començarà a plorar i a xisclar. Tota exaltada ella li demana explicacions sobre una altre dona. El pare li contesta, sembla que calmat, però la veu li tremola. Ell li diu que a qui estima és a la mare, que amb aquesta altra senyora només és sexe (i jo em pregunto, què és el sexe?). Ja sé com continuarà la història. Una bona estona més de crits, algun que altre cop d’escombra al terra del seu pis que farà el veí de dalt, fart de tant xivarri. I quan ja s’hagi calmat la cosa, el pare l’abraçarà (espiant per la porta he vist més d’una vegada com acaba tot...). Em tapo les orelles amb el coixí, ai...

Avui, aquesta tarda, entrarem a la tardor, aquella època de l’any a on la majoria de fulles canvien l’esplendor del seu verd pels tons rogencs, grogosos, marronosos... Un ampli ventall cromàtic com ho és el nostre planeta. La fred començarà a fer-nos companyia poc a poc fins a convertir-se en una companya de viatge durant uns mesos. Els dies s’escurçaran, però vindrà igualment de gust anar a fer un toc, però enlloc d’una cerveseta ben fresca, engolirem una xocolata o un cafè ben bullent. La quotidianitat es farà més present que mai, anhelarem les vacances, l’ardor del sol, etc. Però mentrestant, cal continuar creixent, aprenent, estimant, vivint cada instant! Benvinguda tardor!

Aquesta setmana he vist la pel·lícula “ Che, el argentino ”, que relata la vida d’Ernesto Che Guevara. Fa pocs dies també he visualitzat “Diario de motocicleta”, film que narra el viatge que va fer Guevara juntament amb un amic seu en motocicleta pel continent sud-americà; en el transcurs d’aquest viatge, observant les injustícies que hi tenien lloc, va ser quan Ernesto va començar a forjar el seu esperit revolucionari. Tot i que hi ha certes idees de la revolució que em costen d’acceptar, com l’ús de la violència (tot i que a vegades és necessari), em commou les ganes de canviar les coses que van demostrar el Che i companyia, de viure en un món més just i equitatiu per a tothom. Tan de bo aquest esperit encara pervisqui en el continent americà i arreu del planeta, per aconseguir un món més lliure i just. Hasta la victoria siempre!

Final M’agrades quan somrius, Em sedueixes quan parles, M’encaterines quan et mous M’excites quan em mires Em trasbalses amb el teu cos M’encanto quan et veig menjar M’enriolo quan fas el boig M’enamoro quan et veig passar Però malgrat tot, encara t’estimaré més El dia que et deixi d’amar.

Escriure és una manera de treure la ràbia i la impotència que a vegades s’acumulen a dins... M’explico: la setmana passada, una altra vegada, el dret d’un poble de decidir el seu avenir va ser retallat pel govern espanyol. El lehendakari basc vol consultar fel futur d’Euskadi a la seva gent. Però es veu que això és inconstitucional. I no és inconstitucional una constitució feta a mida d’aquell dictador que va transmetre gairebé dinàsticament el seu “poder” a aquell que l’anomenen monarca (que per cert, mai serà el meu!)? Em fa ràbia que no es deixi decidir a les persones, als pobles, perquè la primera llibertat és la que es fa un mateix/a, i el fet de no poder decidir com vols que sigui el futur del teu poble, a parer meu, ja és una coacció a la llibertat. Però malgrat tot, cal continuar lluitant, perquè si ens quedem estancats, si que no aconseguirem mai la llibertat!

No m’enamora una part de la Girona nocturna. Una Girona ostentosa, que vetlla només per la imatge i no per les persones. Vetos per portar una determinades camisetes o sabates, per uns cabells. Tot i la ràbia, a vegades t’aguantes i altres no. Però el pitjor de tot és el menyspreu amb què et tracten determinats porters, la burla, i fins i tot, la violència. Aquest resum genèric passa cada cap de setmana a molts locals de la ciutat. No, aquesta no és la Girona, que m’enamora, més aviat la Girona que em desencisa. Tan de bo ben aviat puguem gaudir d’una ciutat oberta, tolerant, no violenta i que no discrimini simplement per la supèrflua imatge.

Després dels intensos moments de la marxa de torxes, anem cap al concert que se celebra al Palau de Fires de Girona; un concert en commemoració de la diada. Un bon grapat de persones cantant i ballant als ritmes dels diferents grups. Gent de totes les edats, de diferents colors, de diferents orígens, tots gaudint del moment. De nou, energia per continuar lluitant per la llibertat de les persones i dels pobles! Endavant!

El dia 10 al vespre, improvisadament, acabem a les escales de la Catedral de Girona. Òmnium cultural ha preparat un concert del cantautor Cesk Freixas, seguit per una marxa de torxes pel Barri Vell. En silenci, dues files de gent van desfilant amb una torxa encesa a les mans. El recorregut acaba a la plaça del vi, a on es llegeix el manifest de l’onze de setembre d’enguany. Durant tot el recorregut, intensa emoció, entre el silenci la claror de les flames, pèls de punta en veure la gent moure’s pel país, per un nou demà en la llibertat...

Avui és l’11 de setembre, dia en el qual els catalans del Principat celebrem una derrota... La derrota i l’abolició de les nostres llibertats. Però avui no ha de ser un dia trist, ans el contrari, ha de ser un dia reivindicatiu, de reafirmació nacional, de lluitar de nou per la llibertat del meu país, perquè se li respectin la llengua i la cultura! Senzillament, avui, més orgullosa que mai, dic amb la veu exultant que sóc catalana, que estimo la meva terra! Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans lliures!

Pobre d’ella, com pot estar tant enamorada d’un galifardeu que només la vol quan no troba cap altre forat per buidar l’excés de testosterona!? Ella mateixa ben sap que les seves promeses d’amor són tant efímeres com els orgasmes que a vegades no arriben. Tant joveneta però tant plena de decisió. Malgrat les males cares, les cites esperades i mai realitzades, ella espera pacient que li soni el mòbil per convertir en realitat les seves fantasies amb ell. Ha d’aconseguir quelcom d’especial, quelcom únicament dels dos, un vincle que mai el separi d’ell. Ben decidida ja sap com fer del seu anhel més íntim una realitat. Quina deliciosa bestiesa li recorre la seva jove ment! Es repeteix a ella mateixa que mai estimarà ningú com l’estima a ell, mai desitjarà cap altre cos com desitja cada centímetre de la seva pell. Els estudis, que sempre li havien interessat, han desaparegut de les seves preferències per donar pas a uns pensaments monopolitzats per Ell, en majúscules. Dissenya estratègicamen...

Fusell Entremig de revolucions, Ixo, malauradament, de l’anonimat, Per uns sóc adulat, Per altres totalment odiat. Quin mal he fet d’existir, Maleït tros de metall que sóc, Perquè no em desfeu I amb les meves despulles el món renoveu. No més un món de trets i desolació, Convertiu-me en paelles i ornaments, Per bastir noves llars, noves vides, Senzillament, un nou demà.

L’estiu esgota els seus últims dies. La calor sufocant a tothora ha deixat pas a un sol impertinent només a les hores centrals del dia. Els carrers, fins fa molt poc gairebé buits d’activitat, ja tornen a omplir-se de cares conegudes de camí cap a la feina. Als vespres, un jerseiet no està de més per evitar els calfreds. L’enyor de les vacances aviat esdevindrà un record, com també els jorns de descans passats a Rodellar i Còrsega, però un dolç record per continuar endavant en els moments de melangia i cansament i esperar que arribin de nou les anhelades vacances...

Silenci Assegut amb els dits entrecreuats Es mira les mans envellides No les han marcides el pas del temps Sinó uns anys massa silents. Intent fallit d’esbotzar un somriure, Més aviat en surt un plor esquerdat La cara solcada per les arrugues, Cicatrius de soledat I s’endinsa més en el seu silenci. Es cava la seva mort.

Fa alguns dies que escolto la cançó Manfred , escrita i interpretada per Joan Isaac (i versionada pel grup Aramateix). Parla d’una història real, de Manfred, un senyor alemany que ho va deixar tot per anar a viure a la Costa da Morte, a Galiza, a on feia escultures arran de costa. Allí vivia, sempre amb el mar com a company. Però el terrible i infaust accident del Prestige va provocar-li una extrema tristesa... Veure morir el que més estimava va fer que deixés de menjar i prendre la medicació fins a fondre’s eternament amb el SEU mar... Deixo escrita la cançó, un gran homenatge a un ésser anònim enamorat de la natura, així com l’enllaç del videoclip http://www.youtube.com/watch?v=Pek9kSxgSjA (La foto correspon a una de les escultures que va fer Manfred) Manfred ( Joan Isaac ) Novembre obria els seus braços i tu nu, com cada matí, cercaves per entre les roques el rastre del teu paradís. On són els ocells d'ales blanques, on és la salvatge remor, on és la memòria marina d'escuma ...

D’aquí a molt poc començaran els altres Jocs, els Paralímpics. Per mi són el paradigma de la superació, de no encallar-se davant res ni autoplànyer’s Milers d’atletes de gairebé totes les contrades del món viatjaran a Pequín amb la il·lusió com a bandera, la il·lusió de competir i de superar nous reptes, de conèixer nova gent. Veritablement els admiro, als qui han nascut sords o cecs, els qui han perdut alguna part del seu cos en algun accident, etc. Són un mirall per deixar enrere moltes banalitats de la vida quotidiana i aprendre més a viure. I espero de tot cor que el govern xinès no continuï amb la seva política de censura... Que aquests jocs siguin els de la superació i la llibertat!

Radar Com una ostra m’estic avorrint A veure quin temps farà? A internet miro el radar! Una tempesta s’acosta a la ciutat Excitació per l’esdevenidor Ja veig els núvols a l’horitzó! El més obscur ja és damunt Barram! Ja l’ha deixada anar! Quina tamborinada, caram! Llamps, trons i gotes tot ho omplen. Tornant a consultar el radar, Resulta que a tempesta ja ha passat, S’anuncia placidesa, retorna la calma a la ciutat.

Tot i que ja fa alguns jorns que han acabat els Jocs Olímpics de Pequín, tinc ganes de comentar alguns aspectes. Hi ha hagut triomfadors indiscutibles a nivell esportiu com Michel Phelps o Usain Bolt, gran nedador i atleta de velocitat, respectivament. És engrescador veure la gent competir sanament, superar-se, voler ser millors cada dia. Però en el Jocs també hi ha hagut un rerefons, aquell que ha volgut amagar la trista realitat xinesa, a on el dret a manifestar-se és inexistent. Les protestes estaven únicament permeses en zones habilitades! Dues ancianes de més de 70 anys han estat detingudes per aquest fet, però gràcies a la pressió internacional no se les empresonarà. I el Tibet? Xina hi comet atrocitats, però hi són silenciades, amb la complicitat de les autoritats de diferents països del món, que han anat en massa a fer-se a veure a la capital xinesa. I per no parlar de la nena que va fer playback d’una cançó a la cerimònia inaugural perquè la nena que realment cantava era lletj...