evita

Inquieta es remou. Quelcom la turmenta dins del pit. O potser no, un xic més avall, a l’estómac, que es va rebregant silenciosament. De tant en tant un sanglot li puja gola amunt. Intenta contenir el plor. Sap que ha de ser valenta, que ara no pot defallir. Prou li ha costat arribar fins aquí, nits insomnes per calmar el seu neguit. Giravolta de nou, guaita d’escallimpada el despertador. Que lents que passin els minuts... Desitja que soni, que les hores s’escolin ràpidament, que tot passi. En 24 hores s’haurà acabar el turment, un episodi per oblidar, d’aquí a uns mesos serà un record perdut en els viaranys de la memòria. S’acarona ella mateixa les galtes, els braços, entrecreua les mans, com si supliqués a ni ella mateixa sap qui o què. La decisió, però està presa. Res ha de fer trontollar els seus ciments, sempre ferms. Per què li ha passat això, ara, quan la vida li somreia, quan es volia menjar al món? Per què ha estat tant inconscient? S’aixeca, ja no pot més. Es dirigeix cap a la...

Estic en estat de letargia, en aquell dolç moment on realitat i ficció es confonen. Moc lentament la mà esquerre, mig enrampada per les hores que ha hagut de suportar el pes del meu cap al seu damunt. El tacte dels llençols em fa acabar de despertar. L’odiós ring-ring del despertador avui no ha estat l’espurna que m’ha retornat dels llimbs, sinó que ha estat un estrany somni el que m’ha ben desvetllat. Faig una llambregada a la finestra i la fosca imperant a l’exterior m’indica que encara és de nit. La nitidesa de les imatges que em retornen a la ment, però, em fan dubtar de si la meva experiència ha estat onírica o real. Anit, abans de llegir un parell de capítols d’una novel·la entretinguda però poc memorable, vaig estar treballant fins ben tard. Sóc dibuixant, la meva vida es mou entre traços perfectes i imperfectes, volguts o sobrevinguts. M’encanta perdre’m entre les formes que els meus canell dibuixen, deixar que els dits juguin amb els colors... Bé, ja m’estic desviant del meu s...

La nit va transcorrent, ens anem despertant amb la ventada que ens va omplint de sorra els cossos. Finalment, sona el despertador i ens aixequem, just per plegar els sacs i pujar al cotxe i anar al port, a on ja comencem a fer cua per embarcar. Mentrestant, esmorzem entremig de cotxes i pugem al ferri que ens ha de retornar al continent. Un cop al ferri, l’aire condicionat està tant for que s’hi està més bé a fora que a dins. Cerquem un lloc i el trobem al costat de la piscina del ferri, amb unes hamaques. De seguida m’adono que el viatge no serà gens plàcid. La mar, la nostra Mediterrània està molt moguda i de seguida em marejo. Per davant queden moltes hores, però cada vegada la sensació és pitjor. No em puc ni moure. La mar no es calma i el sol no fa acte de presència. Les hores passen molt lentes, però al final, després que el sol reconforti una mica el mal moment, arribem a la italiana Sivorna, amb retard. El dia està grisós. Baixem mig marejats del vaixell i enfilem als cotxes. M...

Dijous: últim dia que desparem el campament. Després d’algun bany marí matutí d’alguns, esmorzem i ens posem en marxa, anem pujant cap a la portuària Bastia. De camí ens parem a una ciutat medieval, però amb tanta mala sort que estan tancades. Què fem? Decidim reprendre la marxa i ens anem a informar a una oficina de turisme que trobem. Ens recomanen un itinerari per un llac que hi ha, el llac Diana. Hi anem a través d’un camí gairebé impracticable, moltes dunes, alts i baixos. Cansats de tanta mala carretera aparquem el cotxe i anem a una torre que hi ha al final de camí, des d’on es divisa el mar i el llac. Cadascú fa una miqueta la seva, mentre em delecto amb les vistes, el mar, els cargolins que hi ha per terra, tot sota un sol asfixiant. Marxem i ens parem al poble més proper a fer un deliciós menú en un bar, amb un airet refrescant que fa encara molt més agradable el dinar i la conversa. Un cop ben satisfets els estómacs, decidim anar-nos a banyar a unes gorgues que ens han indic...

Al matí alguns ens llevem ben aviat: avui anirem a fer una via ferrada que hi ha a Chisa, mentre que els altres es queden a dormir i aprofitaran el matí per anar-se a banyar de nou a les gorgues. Els que anem a fer la via , davant de l’ajuntament de nou preparem una taula i esmorzem, mentre el senyor Pierre ens saluda de nou. Mentre esmorzem pel voltant tenim unes simpàtiques vaques que es passegen prop de nosaltres. Acabats d’esmorzar ens equipem per començar l’aventura. Ens dirigim a la caseta a on es paga una espècie d’entrada i alhora es lloga el material per fer la via. La simpàtica senyora que ens atén ens explica com van alguns dels elements que haurem de fer servir. Ens posem en camí: només de començar ja hi ha un pont tibetà. Anem fent la via: caminades, pujar escalons, ponts que es mouen en passar... Davall únicament hi ha una gran distància entre els cossos i el terra. En alguns moments sensació de lleugeresa, barrejada amb por... Però endavant. Un cop començada ja costa pod...

Quan el sol no fa pas moltes hores que s’ha aixecat, nosaltres li seguim els passos. La mateixa rutina de cada dia: esmorzar, plegar la tenda i posar-nos en ruta. Tot fent camí sembla que la primera estació del dia serà la platja de Santa Giulia... Però ens equivoquem. La massiva afluència de vehicles i el preu per aparcar els cotxes ens fan desistir, així que seguim el camí cap a una platja propera. Amb el sol tocant-nos fortament la clatellada ens anem a aposentar: uns al sol, altres a l’ombra (aquí m’hi incloc!). Per sufocar la calor, em banyo en les cristal·lines aigües, a on gairebé sense necessitat d’ulleres distingeixes els peixos entremig dels peus. Després d’una bona estona, agafem els trastets i cap a dinar. A on? Portovecchio és la ciutat elegida. Sota l’ombra d’uns arbres muntem la nostra improvisada taula a base de pa, tomàquet, formatge, embotits, etc. Per pair una mica, fem una passejadeta pel poble, força turístic, a on prenem el cafè i fem el turista tot entrant per a ...

Sant tornem-hi. Maquinalment desmuntem la tenda, omplim els maleters i marxem. Destí? Roccappina, una de les platges que les guies turístiques marquen com de les més boniques de Còrsega. I un cop més, el camí per a arribar-hi es converteix per a mi en una autèntica tortura per les corbes. No aguanto gaire estoneta al sol, així que després de refrescar-me una mica, em poso a llegir sota un ombra... Al cap d’una bona estona, anem a dinar. Ens parem a comprar quatre coses pel camí i posem direcció a Bonifacio. Bonifacio és a l’extrem sud de l’illa, el cap de Bonifacio, des d’on es pot observar l’illa veïna de Sardenya. Dinem sota uns pins, prop del pàrquing i anem a explorar el poble. Tot i que és eminentment turístic, m’enamoro de les vistes. Impressionants penya-segats, vistes al mar, el poble enfilat dalt de les roques. Ens perdem pels carrers, fem el turista i anem a visitar les escales del rei d’Aragó. Empinadíssims esglaons que ens porten a unes fantàstiques vistes. Pedres impossibl...

Parèntesi de la sèrie del diari de viatge a Còrsega per agrair-vos que sigueu sempre al meu costat, que m’estimeu. Senzillament, gràcies per regalar-mella vostra amistat, per poder compartir el meu temps amb vosaltres. Us estimo, de tot cor. Gràcies per fer-me feliç

Diumenge al matí. La mandra no se’ns enganxa gaire a les cames i ens aixequem. Tornem amb la tediosa activitat de desmuntar la tenda, però què hi farem! Una mica d’esport matutí no fa cap mal. Carreguem els cotxes i ens dirigim a un bonic poble, Sartène. Una vila situada enmig les muntanyes, preciosa, alhora que turística. Passegem, fem alguna que altre compra, fem el turista. Ens perdem pels carrerons, contemplem el paisatge, m’impregno de la serenitat que em transmet el poble. Abans de reprendre la marxa, trobem una senyora i hi fem petar una mica la xerrada. Ens explica que a Còrsega hi ha aproximadament uns 260000 habitants, la majoria concentrats en les ciutats i zones turístiques. Abans de sortir del poble ens parem a posar benzina i... canvien tots els plans! Es perden les claus d’un dels dos cotxes i desesperats les cerquem pertot arreu, infructuosament. Traiem tot el que hi ha, mirem racons i raconets, i res de res. Què fem? Alguns transeünts ens ajuden a apartar una mica el c...

És dissabte. Ens aixequem amb alguna que altra lleganya als ullets i desmuntem el campament. Fem dels maleters del cotxe un tetris i en posem de nou a la carretera. Cap a on...? Fem una primera parada dalt d’un cap, un mirador. Deixem el cotxe i caminem una estona fins a arribar a una tanca que sobrepassem sense gaires problemes. Ens endinsem en el que sembla una antiga ciutat de vacances, ja abandonada, i coronada per una torre de pedra. Les vistes són magnífiques! Atrevits i atrevides, entrem dins de la torre i ens enfilem per uns graons de via ferrada fins al capdamunt, a on el vent i la brisa transporten les pors ben lluny. Contemplem el paisatge, ens fem fotos, admirem el nostre voltant i amb baixem de nou. S’ha acabat fer el pirata! Reprenem la marxa i després d’una interminable carretera de corbes anem a parar a una bonica platja, a on fem paradeta entremig d’italians, corsos, francesos, bascos, etc per fer un bany de sol i d’aigua, jugant a que les ones ens transportin com nens...

De bon matí ens llevem i preparem l’esmorzar sobre una pedra que ens serveix d’improvisada taula. Ens abillem amb roba de muntanya, que avui toca excursió. Així doncs, amb ganes de descobrir uns llacs, agafem els trastets i anem direcció a la muntanya. Camins sinuosos envoltats de boscos que semblen de fades. De tant en tant algun poblet ens saluda fins que... ai las! Un camió de la brossa conduït per un home que li falta un bull ens envesteix i ens danya lleugerament la voiture. Després d’un llarguíssim estira i arronsa amb el conductor, sortim mig indemnes del petit incident i decidim reprendre la marxa cap als llacs. Arribem al punt de sortida, servidora feta una sopa de marejada, i comencem l’excursió amb el sol clavant-nos clatellada. Enfilem muntanya amunt enmig de porcs i vaques que pasturen entremig de rierols. Al cap d’una bona estoneta arribem als llacs, una sèrie de petites llacunes envoltades d’herba, a on fem paradeta per dinar. La fresca comença a fer presència, al mateix...

Malgrat la duresa de la moqueta del ferri, aconsegueixo dormir algunes horetes, tot i les portes que s’obren a cada pas i el vaivé de les ones i dels peus que es passegen vora el nostre llit improvisat. Sortint a coberta, el primer que veuen els ulls adormits són els contorns de Còrsega que es comencen a dibuixar sota els raigs de l’alba. Al cap d’una estoneta arribem a Ajaccio, la capital d’aquesta nació Mediterrània. Amb els estris i aliments que portem esmorzem en un carrer de la ciutat que va veure néixer Napoleó. No ens hi quedem gaire estona i agafem el cotxe direcció Portichio. Trobem càmping per allí i ens hi instal·lem. Per refrescar-nos de la calor asfixiant, anem a banyar-nos a una platgeta prop del càmping. Però com que d’ombres no n’hi ha gaires, decidim endinsar-nos cap a les muntanyes, buscant unes gorgues. Camí de corbes... i acabem trobant una petita gorga mig ombrejada i que compartim amb una família... No era les gorgues que esperàvem però per descansar va molt bé......

El dimecres dia 6 va començar l'aventura cap a Còrsega. Llarg viatge des de la immortal Girona fins a la francesa Toulon. Hores de cotxe, becaina, música, conversa, paisatges... Paradeta per dinar a la preciosa ciutat de Béziers, davant la catedral de Sant Nazari. Amb les forces renvoades, camí fins a pujar al cotxe al ferri de que ens havia de portar fins a la capital de Còrsega, Ajaccio. Un cop a dalt ens adonem que haurem de dormir en qualsevol racó a sobre el terra emmoquetat... Però qùè hi farem, comença l'aventura! (Foto de la catedral de Béziers)

Avui comença un viatget cap a aquesta bonica illa Mediterrània, que també demana la independència. De nou, ganes de desconnectar, de conèixer nous paisatges, nous ambients, nova gent, noves sensacions. Caminar, parlar, relaxar-nos, somriure, gaudir, i sobretot, VIURE. Descobrir un nou paradís per començar una nova època, per aprendre moltes coses i sobretot, créixer com a persona! Molt bones vacances a tothom! Un petonàs per a totes i tots...

Cap de setmana enmig d’un paradís de la naturalesa al Pirineu aragonès. Tranquil·litat, amics, natura, aventura, sentiment de plenitud. El senderisme es barreja amb l’escalada, el barranquisme i seguir vies ferrades, entre altres. Tot un món, deixar de banda les preocupacions per fondre’s amb la immensitat del que ofereix la mare terra. Rius, gorgues, cabres contemplant-ho sornergueres, envoltats d’arbres que s’ho miren pacientment tot oferint la seva obra als transeünts que els visiten. Intimitat amb una mateixa, redescobir-se. Senzillament, dies genials per a desconnectar, carregar energies i sobretot, viure la vida!

Per un capvespre d’ombres que s’amaguen sota la lluna, un poema de la Maria-Mercè Marçal per acompanyar-lo... Ombra rapaç Maria Mercè Marçal Si no fos el deler de l'esparver i l'ull veloç del falcó que em percaça, si no fos l'ombra de la meva passa que m'estalona amb pas molt més lleuger. Si no fos el falcó, i el falconer,l'aigua, la set, quallades a la tassa, si no fos la congesta que corglaça l'alè roent del cor i del corser. Si no fos l'esparver i el seu deler que esparveren l'ullastre i l'olivarda, si no fos el redall de la basarda i el bec salaç que signa el meu terrer et fitaria, amor, i el teu esquer faria tendra l'hora més isarda.

Des d’una punta de món enyorem als qui són a l’altre. I més en dies assenyalats de celebracions. Però malgrat que la distància física és enorme, l’espiritual és molt petita. Noves experiències compartides tot i la distància, sensacions que es transmeten mitjançant la màgia de les paraules o simplement de les sensacions que l’energia que ens connecta ens transmet. Vides que transcorren paral·lelament però alhora connectades. Des del meu estimat país, avui et vull desitjar, Albita, moltes felicitats! Un petonàs per tu i per a en Toni i l’Ester!