evita

Fa uns dies va aparèixer a una sèrie de mitjans de comunicació una notícia que explicava que un senyor de Crevillent, al País Valencià, no va ser atès per la gent del serveis sanitaris pel simple fet de parlar en català. El van comminar repetidament a canviar-se d'idioma, i a més amb burles. Un deplorable espectacle de gent que pot tenir molta carrera, però poca o gens d'educació ni sensibilitat, ni sentit de la responsabilitat. Sort que la dolència del senyor no era mortal, perquè sinó ja sobrepassaríem tots els límits haguts i per haver. M'enrotllaria abastament parlant de tot el que penso, però deixo l'enllaç de la notícia i jutgeu per vosaltres mateixos: http://www.ara.cat/societat/Denuncien-pacient-Crevillent-entenia-valencia_0_628737292.html Arribem ja a un límit gairebé insostenible. Ens volen aniquilar la llengua, i de passada la nostra identitat com a poble (com ja ho està fent el PP a les Illes Balears...)

Vagi per endavant, que per sort, no tots els Mossos d'Esquadra (o caldria dir de Quadra) no són igual. Però dies enrere em va saber molt greu veure com la policia catalana (teòricament), es passava al castellà per protestar contra les retallades salarials que totes i tots patim. I per més inri, a sobre encara cridaven "Viva España". Amb això molts han demostrat que no senten per a res les quatre barres que porten a la vestimenta. Molts són hereus de les forces que l'estat veí ens ha estat imposant durant molt de temps. Patètiques imatges, sincerament. Per sort, alguns membres del cos es van mostrar en contra de les accions d'aquesta colla de fatxes. I tot i els aldarulls que van provocar, jo no vaig pas veure que en cap moment enviessin els antidisturbis a les protestes... Semba que no tots passem pel mateix raser... Fa molta pena tot plegat.... (La imatge correspon a la patètica manifestació des mossos...)

Ja fa uns quants dies que va morir Manuel Fraga Iribarne, una icona del franquisme teòricament "reciclat a demòcrata". Aquest senyor que es feia passar per demòcrata va ser qui va provocar la mort de 5 manifestants a Vitòria el 3 de març de 1976 (fets que inspiraren la cançó que hi ha unes línies més avall). Alhora també es va mostrar manifestament obert contra Catalunya i tot allò que no fos la "sacrosanta" unitat d'aquesta fal·lòrnia que és Espanya. Fou partícep d'un govern que va signar unes quantes sentències de mort i la llista seria llarga. Però ara que ja ha desaparegut sense pagar cap dels crims que va cometre, molta gent el titlla de gran polític i demòcrata. A on és la dignitat? Encara queden molts franquistes pel món, i mentre no es reconverteixin del tot (que dubto que ho facin), la democràcia a aquest invent que és Espanya no arribarà mai. (Deixo aquí l'enllaç de l'opinió d'un professor universitari sobre Fraga, no té pèrdua :http://...

LA GENERACIÓ DE L’EGOISME Vull una nova televisió, Un mòbil d’última generació Una nit que finirà Quan la butxaca ja no dringarà Veure un ocell ja no fa vibrar, L’olor de la pluja fa fàstic, Sortir a passejar ja no té sentit Si no és per consumir el que no està escrit. Importarà més un tros de teixit que el record d’un bes antic. Apagarem les imatges píxel•lades Quan el que veiem ens regiri l’estómac Preferirem tancar-nos a qualsevol bar a beure per ometre que som la generació de l’egoisme aquella que s’oblida d’agafar la mà, abraçar o consolar al germà que al costat li reclama un instant de solidaritat, mentre s’emborratxa d’amor propi.

A principis d’any, la televisió de Catalunya, TV3, va emetre un emotiu reportatge d’un nen de Manlleu, en Soufian, que patia una sèrie de malformacions a les extremitats a causa d’una estranya malaltia. El reportatge explicava l’esperit de superació d’aquest infant, que es va tallar les cames i ara porta unes pròtesis. A l’escola és un líder, fa un piló d’activitats esportives, se supera a cada instant. Va amb bicicleta, neda, fa bàsquet, en fi, com un infant normal. Tot un exemple de superació, que deixa palès que els límits ens els posem cadascú. La seva il•lusió era conèixer el més gran futbolista que, per mi, ha existit mai, Leo Messi. La seva cara era el signe més evident de la felicitat absoluta. També un altre puntal de la vida d’aquest infant és la seva mare, una noia d’origen estranger que parla un català perfecte, tot un exemple d’integració al nostre país. I també felicitar als responsables del reportatge, tot un exemple de servei públic de la televisió, aquesta que alguns p...

Però les llàgrimes de ràbia per la societat que algunes famílies estan creant, durant part de la nit, també foren d'emoció. També fou bonic veure com dos germans amb dues joguines diferents feien el pacte de compartir-les, amb el somriure de beneplàcit dels seus progenitors. I els ulls innocents dels infants que comencen a descobrir la vida, cridant a cor que vols la cançó dels Tres Reis, és una imatge impagable. Com dir-los pel seu nom i que quedin bocabadats. També emociona veure la gent gran a qui les malalties degeneratives arrenquen els records, quedar meravellats per la presència dels mags i viure la festa amb una il·lusió inusitada. Una altra estampa que se't clava a l'ànima és la dels infants i adolescents disminuïts psíquics, que s'emocionen de seguida i tremolen en veure Ses Majestats. I així podria omplir pàgines i pàgines de moments inoblidables que es viuen darrera la disfressa de patge reial. Aquesta part de la innocència, de la il·lusió, de que tots podem...

Ja fa uns quants dies de la nit de Reis, la nit del 5 de gener a on els infants esperen amb il·lusió l'arribada de Ses Majestats d'Orient. I ja fa més d'una dècada que sóc patge al meu poble. Aquest any, però ha estat de contrastos molt acusats. Em vaig emprenyar, sí, emprenyar, i molt, amb la barra de molta gent. Degut a les retallades, aquest any no oferíem un obsequi a la gent gran, com havíem fet sempre. Doncs bé, ens vam haver de sentir de tot per no fer-lo. I a més de gent que no té res a veure amb el poble i que gairebé fan fora a empentes la gent de la vila per a poder recollir més regals i caramels. Això per una banda; però per l'altra, el que realment em feu encendre, fou l'educació que algunes famílies donen als seus fills. Segons l'edat dels infants els hi donàvem una pilota (als més menuts), un joc de llapicer i llapis (al que eren una mica més grans) i una bossa de llaminadures als preadolescents i als adolescents. Però en algunes ocasions, a algun...

    Veles e vents han mos desigs complir Veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponent contra d’ells veig armar: xaloc, llevant, los deuen subvenir, ab llurs amics lo grec e lo migjorn, fent humils precs al vent tremuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn. Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar, on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. Los pelegrins tots ensems votaran e prometran molts dons de cera fets: la gran paor traurà al llum los secrets que al confés descuberts no seran. E en lo perill no em caureu de l’esment, ans votaré al Déu qui ens ha lligats de no minvar mes fermes voluntats e que tots temps me sereu de present. Jo tem la mort per no ser-vos absent, per què a...

Per un paper, d'aquí a unes hores estaré viatjant cap a la capital de l'estat veí. Per a poder a marxar a treballar una temporada als Estats Units, m'he de gastar una bona colla de diners per anar a l'ambaixada americana a fer-me el visat. A, i s'hi ha d'anar personalment, sinó no te'l fan. Trobo patètic que hagi de perdre hores i diners per anar a una entrevista i a omplir un formulari. Si fóssim un país lliure, amb un matí perdut i molts menys diners, ho tindria ( a sobre del viatge, has de pagar 112 euros...). Com si fóssim rics, i més en temps de crisi. Per què collons tanta paperassa? Burrrocràcia, que no fa més que emmerdar les coses i fer perdre temps i diners... Brrrrrrr........

Fa uns dies vaig estar conversant llargament amb una amiga de Navarra. Em va preguntar què havia passat, a Catalunya no s’havia donat part de la paga extra de Nadal als funcionaris perquè els diners s’havien destinat a pagar campanyes per promoure l’ús del català. Em vaig quedar de pedra. Però en cap mitjà de comunicació de les espanyes, com em va confirmar ella, ha sortit que a Espanya ens deu més de 750 milions d’euros del fons de competitivitat. Només interessa publicar mentides per intentar desprestigiar Catalunya i la seva cultura. Ho trobo patètic, que només s’expliquin les coses que ells volen i no les veritats. Si ens donessin el que és nostre, els funcionaris i funcionàries no s’haurien quedat sense part de la seva paga i potser sí que tindríem més diners per destinar a promocionar aquesta llengua que els hi fa tant de fàstic a una bona colla. Quina merda de censura i manipulació! Si us plau, deixeu-nos marxar. I a uns quants periodistes els hi farien falta unes quantes cla...

Com cada any, la selecció catalana ha jugat un partit de "costellada", en aquesta ocasio contra la selecció de Tunisia. Vam empatar a zero, en un bon partit de l'equip entrenat per Johan Cruyff. Si tinguéssim l'oficialitat, seríem una potència, però hi ha una cosa que es diu Espanya que ens ho impedeix. I gent com el senyor Rubalcaba han estat artífexs de campanyes per evitar que puguem competir internacionalment. Ells parlen de democràcia i no deixen que es formin seleccions? De què tenen por? De deixar de rebre els diners que ens roben impunement? Si us plau, un crit ben fort, una nació, una selecció!!!

Ja comença l'ofensiva contra Catalunya del PP. I comença la seva demagògia, les seves mentides i les seves imbecilitats. Dies endarrera ja van fer un conat de treure competències a Catalunya. A ells només els hi interessa una única "Grande, libre y unida". A sobre, la seva ofensiva patètica arriba ja Ses Illes, a on el batlle va parlar en castellà a la diada de l'Estendard (el dia 31 de desembre, on se celebra l'entrada del rei Jaume I a Mallorca). I això, desgracidament, només serà la punta de l'iceberg per destruir-nos com a poble i com a nació. I com aquesta, les notícies aniran caient en un degoteig constant. Ens haurem de trencar molt l'esquena i el cap, però al final, guanyarem, els de terra endins i els de mar enllà!

Venècia m’ha agradat, i molt. Una ciutat per a poder passejar a peu, però cara, molt cara. Ara a l’hivern menys, i també hi ha l’avantatge que els canals gairebé no fan pudor (per sort). La ciutat també obliga a pagar una taxa de pernoctació de dos euros per persona i dia. I a la majoria de restaurants, ja et fan pagar de 1 a 3 euros tan sols per a seure, i sense comptar que et fan pagar el servei. També s’ha de pagar per entrar a la majoria de llocs, i si no portes una cartera ben plena, malament rai... Així que ens van quedar coses per visitar, però és l’excusa per a una propera visita. Els carrers també estan molt nets i fa gràcia no veure ni un cotxe per enlloc! Un altre element preponderant, a part del cristall que és pertot, són les increïbles i bellíssimes màscares i vestits que hi ha a molts aparadors. Deu ser impressionant, i fins i tot un xic fantasmagòric, passejar per Venècia per Carnaval!   Quan hi retorni, a veure si tinc l’opció de poder visitar altres illetes i s...

L’últim dia de visita a Venècia es lleva molt més ennuvolat que els dos anteriors,   ja que havíem gaudit d’un bon sol. Esmorzem, fem les maletes i ens disposem de nou a perdre’ns per la ciutat que ens ha acollit durant un parell de dies. La primera parada és el pont de Rialto ( http://en.wikipedia.org/wiki/Rialto_Bridge ), impressionant i bellíssim. Des d’allí ens dediquem a contemplar els canals plens de gòndoles, el tragí de la gent i les barques, etc. El creuem i anem a treure el mercat del peix. Ens hi passegem, entremig de parades de fruites, verdures i peix. I ja el proper destí, després de parar a fer un capuccino i arrecerar-nos una mica del fred, és al plaça de Sant Marco ( http://en.wikipedia.org/wiki/Piazza_San_Marco ). Quedo admirada de la bellesa, i més encara quan veiem des de fora el Palau Ducal ( http://es.wikipedia.org/wiki/Palacio_Ducal ), màxim retrat de l’esplendor que hi havia hagut a Venècia. A on sí que entrem és a la Basílica de Sant Marco ( http://es.w...

El segon dia sencer a terres italianes, el dia de Sants Innocents, ens llevem aviat, esmorzem i ja de seguida anem a comprar els bitllets de vaporetto per visitar les illes properes a la ciutat de Venècia. Agafem un vaporetto que ens porta directament a Burano, des d’on fem transbord i arribem ja directament a Torcello ( http://es.wikipedia.org/wiki/Torcello ), una petita illa amb només 14 habitants i a on es va refugiar Ernest Hemingway després de la segona guerra mundial. En un tres i no res passegem per l’illa, a on podem veure la catedral de l’Assumpció, de l’any 639, bizantina, que està en reconstrucció. També aprofitem per veure des de fora l’església de Santa Fosca i poca cosa més. Agafem de nou el   vaporetto i fem parada a Burano. Em sorprèn enormement i de manera positiva l’illa, plena de cases i cadascuna d’un sol color ( http://en.wikipedia.org/wiki/Burano ). M’hi quedo encantada i l’estona passa rapidíssimament tot passejant pels pocs carrers de l’illeta, visitant e...

Al matí ens llevem i esmorzem a l’habitació. Després ja ens disposem a menjar-nos la ciutat. A la motxilla portem un sobre que hem d’entregar a un senyor del barri jueu, al Canareggio. Comencem a voltar carrers i carrerons, passant per un bon munt de ponts que travessen la infinitat de canals que poblen la ciutat. Ens perdem però al final reeixim i trobem el Campo de Ghetto, la zona jueva. Entrar allí és com entrar a una altra dimensió, la quietud ho impregna tot i també la vigilància... Trobem el taller de l’artista al qual hem d’entregar el sobre, però no hi és. Aprofitem per passejar, fer un cafetó i menjar dolços hebreus abans de retornar al taller. En aquest cas, a la segona va la vençuda i trobem el senyor David, molt amable, tant ell com la seva filla i ens obsequien amb un punt de llibre fet a mà. Marxem contentes i camina que caminaràs ens perdem per la ciutat, veient moltíssimes esglésies, passem pel Casino, per l’Università de Ca’Foscari, Campo Santa Margherita, etc. Al f...

No estic acostumada el dia de Sant Esteve de marxar. Des de sempre que l’he passat en família, però aquest any ha estat diferent. Després d’una dutxa, cap a l’aeroport, per visitar una nova ciutat europea, en aquest cas, la mítica Venècia ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Ven%C3%A8cia ), amb companyia d’una bona amiga de terres llunyanes a qui veig poc. El viatge, plàcid, acaba a l’aeroport de Treviso, des d’on agafarem un bus que ens portarà fins a la Piazzale Roma, ja a Venècia, tot passant per la ciutat de Mestre. Quan arribem ja és negra nit (tot i que són les set de la tarda passades, però la sensació és que és molt més tard del que sembla!) i aprofitem per buscar el lloc a on ens allotjarem. Fem un petit tast de la ciutat, il·luminada per Nadal, plena de vida, sobretot els carreres més cèntrics, veiem els canals i després de caminar i perdre’ns, arribem a Locanda Aquavita, a on ens allotjarem. És un petit hotel amb només 5 habitacions i per entrar ho fas amb un codi. A la recepció,...

Per avui, diada de Reis, un poema ben escaient! Que aprofiti el tortell, i a veure si toca fava o us coronen rei o reina! :) TRES REIS D'ORIENT Tres reis d'Orient - tres reis caminaven, la corona d'or - de lliri la barba, el mantell brodat - d'ocells i de branques. Diuen que han vingut - de la serralada, i jo no ho crec - que la gent s'enganya. Ben embolicats - dins una nevada, del cimal del cel - han fet la baixada amb un sarronet - d'esteles de plata. Tres reis d'Orient - tres reis caminaven, la corona d'or - de lliri la barba. Passen bandolers - bandolers d'Espanya, portant ganivets - d'un pam a la faixa. Maten els tres reis - amb una rialla. Voreta el camí - els tres reis finaven, la corona d'or - de lliri la barba. I els grans bandolers - allavors s'esglaien, que del sarronet - esteles de plata fent molta claror - cap al cel pujaven, i que allà allà - dins la volta blava, tres reis d'Orient - tres reis c...

Avui és la nit més màgica, la que tots els infants anhelen. Ses Majestats, els reis d'Orient, arribaran des de molt lluny per omplir d'alegria i màgia la vida de petits i grans. Aquest any només els hi demano que portin cabassos i cabassos de salut per tothom, un xic més d'humanitat, menys egoisme, més solidaritat, més alegria. Arreu del planeta hi ha molts infants que no tindran el seu moment de felicitat, ans el contrari, potser hauran estat les mans que hauran fet els regals que avui rebrem. Aquesta nit, per unes hores, tornarem a ser infants, ens oblidarem dels problemes, tornarem a ser innocents, potser serem feliços o si més no, ho farem veure. Que els reis us portin moltes coses! :)

Els calafellencs Búhos han tret nou disc, "Cau la nit", que des d'avui es pot descarregar gratuïtament al seu web (www.buhos.cat). Un disc plegat de bones cançons, com la reivindicació de la "Festa major", una cosa tant nostrada o la seva passió per la música i els concerts a "Santuari on fire" i a "La patrulla de l'alegria". Divertides "Número 1", "Petons de color verd" i sobretot "El cambrer". I dosis de tendres a "Quan cau la nit" i "Em deixo portar", però sobretot a "La meva inspiració".  I la dosi de crítica social a "Aigua salada" no hi falta, tota una declaració de principis. Un disc rodó, per escoltar a qualsevol racó, sol/a o acompanyat/ada. I molt millor, encara poder-los escoltar i gaudir en el seu potent i atractiu directe. Si us cau a les mans, no us el deixeu escapar! Felicitats Búhos! (Deixo una cançó ja antiga, ja que les noves les he anat penjant recent...

Llavis Cremen. Tremolen. Anhelen el gust de la mel, la dolçor del petó. Ara només tasten fel, ressecs d’esperar una tendresa que es fa fonedissa. Mormolen : Quin pecat hem comès per tanta penitència? Per què no podem acaronar-ne uns altres? es deleixen per estimar, Tot enyorant la calidesa del bes. Però l’àcid del desencís, l’amargor del desamor Els ha destrossat i sagnen: ara són els llavis del dolor

Fa dies que dormo en companyia de l’abisme. I tu, des de no sé a on, ho saps. Aquesta matinada m’has vingut a buscar; m’has desvetllat i hem vist com la nit anava morint. M’has premut fort contra el teu pit envellit i m’has eixugat les llàgrimes. Mirant-nos fixament als ulls hem ballat un vals mentre m’explicaves que la vida és un camí d’obstacles i que no havia de tenir por, que sempre series al meu costat. Les teves mans rugoses han empresonat tendrament les meves i hem sortit a fora, notant el fred que s’enganxava als ossos; els rajos de sol feien brillar més que mai la fina capa de gelabror dels camps. Els teus ulls negats d’emoció han explicat sense paraules el que em volies transmetre. De sobte, però, uns braços ens han embolcallat als dos. Ha arribat ella, la dona que tant estimes. Ens ha arrecerat i ens ha donat escalf amb els seus besos i la seva mirada. Lentament els seus dits envellits s’han entrecreuat amb els meus i els teus i ens ha guiat de nou dins de la llar, mentre pe...

Avui comença un nou any. I com diu la nostrada dita, any nou, vida nova. I ara és moment de començar a pensar en les coses que es poden fer aquest nou any, tant  nivell personal com global. Si no hi ha cap imprevist, tindré la fantàstica oportunitat de visitar durant uns mesos altres cultures, altres maneres de fer, aprendré de nova gent. Espero que aquest any que avui s'enceta sigui un any de grans canvis socials i pacífics, d'una nova era. Que aprenguem a ser una mica més solidaris amb el nostre entorn, que enterrem la crisi i fem un món una mica més just. I també que sigui un any clau i definitiu per aconseguir la llibertat del nostre poble. Molt utòpic, però espero a final de l'any fer un nou post explicant els desitjos aconseguits. I per sobre de tot, SALUT per tothom! Bon any i bons propòsits! I com que avui és Sant Manel, una cançó del grup homònim!