evita

En una nit de primavera busco un destí: una sala plena i tots vosaltres enmig Un matí d’esperança un arbre plantat, un àpat de felicitat tot un futur per començar Sobretaula sense cafè Però amb un bany sobtat rialles de complicitat, simplement vivint l’AMISTAT !

Nit a Porto Tarda decaient, fosca creixent Un riu ballant davant meu, Estels piguellant l’aigua, Lluna arribant al zènit. Primavera que naixerà darrera la nit Remor hipnotizant-me, Mans cercant l’infinit, buscant l’amor. Una nit a Porto.

Sempre m’ha agradat veure vi, ja des de ben menuda l’avi Àngel em va ensenyar abans a veure amb un porró que amb un biberó! El fruit de la terra, de l’esforç de generacions s’acaba convertint en un agradable líquid que baixa gola avall... Després d’un temps curt d’esclat i ferment, el repòs plàcid dins les bótes fins a acabar en una beguda de color blanc, rosat o negre, dolça o més seca. I moltes són les propietats que té el vi: afrodisíac, antioxidant, ajuda a prevenir els atacs de cor, entre altres. Així que avui, brindo per la salut i la felicitat de tots amb una bona copa de vi! (el que provoca una visita en uns cellers de Porto... ;-) )

El proppassat 21 de març fou el dia mundial de la Poesia, instaurat per la UNESCO. En motiu de la citada diada, deixo plasmat un poema de Josep Piera que es titula senzillament Poesia La poesia No són veus celestials, que de lluny endins ens parlen. Són veus estimades. Veus de dins, veus distants, veus que diuen un camí que ningú sap on va. Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc; Com n’hi ha que són remors de llunyanies. Hi ha veus que ens han fet ser de mots. Veus callades, veus absents, veus silencis... La poesia són veus convertides en sons que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

El divendres abans de marxar a Portugal, amb els companys i amics de la feina vam fer un sopar. Em van regalar un pòster per celebrar la meva tesi, amb les seves cares formant la cara dels meus estimats Països Catalans! Es va fer la conjunció màgica d’ajuntar dues de les coses que més m’estimo. Gràcies, a totes i tots, de tot cor, per ser aquests dies al meu costat i fer-me sentir estimada! Un petó per a totes i tots!

Gairebé una setmaneta he estat a Porto, una ciutat que m’ha encantat. La calidesa de la gent, envoltada d’excel·lents amics, perdent-nos entre carrers, encantant-me amb no res, un somriure sortit del fons de l’ànima, descobrint-se una mateixa, coneixent una nova cultura, sentint-me viva. Senzillament, en molt moments he sentit la felicitat dins meu!

Ara feia dies que no escoltava l’Ovidi Montllor, un gran músic, poeta, artista, patriota injustament silenciat per una classe política a qui li molestava la seva presència crítica. I m’he tornat a emocionar de nou escoltant, entre d’altres, “Homenatge a Teresa” o “La samarreta”. I encara més se m’ha fet un nus a la gola en sentir el disc recentment publicat “L’Ovidi se’n va al Palau”, on diversos artistes del nostre país li reten un sentit homenatge Aquí deixo la lletra de “La samarreta”, així com dos links: Ovidi Montllor-Homenatge a Teresa: http://www.youtube.com/watch?v=AbnOltRzmh8 Feliu Ventura versionant “La Samarreta”: http://www.youtube.com/watch?v=qTVEvdaDdOk La samarreta Jo sóc fill de família molt humil. Tan humil que d'una cortina vella Una samarreta em feren: vermella. D'ençà, per aquesta samarreta, no he pogut caminar ja per la dreta. He hagut d'anar contracorrent perquè jo no sé què passa que tothom que el ve de cara porta el cap topant a terra. D'ençà, pe...

Has penetrat dins meu, impertinent, sense fer soroll, sense que t’hagi demanat que vinguessis. Però ho has fet, en la traïdoria de la nit m’has embolcallat, t’has endinsat en el meu jo. M’has encriptat els somnis en imatges difuses, m’has fet arribar a un estrany èxtasi, retorçar-me dins el meu niuet fins quedar-me amarada de suor, fent que salvatgement anés perdent tota la vestimenta, que em quedés nua i impregnada de tu. M’has hipnotitzat... Avui he dormit amb un estrany amant, oi febre?

Aquesta setmana al pis ens vam posar a mirar capítols de Bola de Drac. El fet de veure aquests dibuixos fou l’espurna que encengué en la meva ment tendres records de la meva infantesa a Can Pujató: de la mà de la iaia Remei a buscar menjar i a conduir els conills, a coll de l’avi Àngel a passejar per l’hort, a collir avellanes o dalt del tractor. Aquells inicis de setembre amb els peus dins de la tina trepitjant el raïm per transformar-lo en vi; o portant el porró (amb més d’un traguinyol furtiu entre passa i passa) als que collien les avellanes. I aquelles tardes estiuenques passejant el meu Terri en un cotxet tot disfressat, el pobrissó; o jugant a fet i amagar entre els camps de blat de moro amb els meus cosins. Els dinars del diumenge amb tota la família al voltant de la taula i les llargues sobretaules enriquidores en tots els sentits. I amb el pare i la mare les sortides de molts diumenge sa la tarda. I un llarg etcètera que serviria per escriure un llibre... Quan reuneixi les se...

Diumenge se celebraren unes eleccions per escollir el representant de l’estat veí que ens té sota la seva tutela, vulguem o no. M’ha entristit moltíssim veure que s’ha arribat a un bipartidisme malaltís per a la pretesa democràcia. Per evitar que sortís un partit, vot massiu cap a l’altre, vot útil en diuen. I per mi, personalment, és un vot molt inútil. A on queda la diversitat, les diferències enriquidores? Desolador veure com a Catalunya, després que ens hagin espoliat un Estatut, hàgim donat la victòria al partit que governarà els propers quatre anys. I l’AVE, i les seleccions catalanes... i continuant faria una llarga llista de greuges... Sincerament, millor que plegui d’escriure sobre tota aquesta fal·làcia; quan més hi escric, més malament em trobo, i per avui, les angines ja són suficient tortura per al meu cos...

Sóc feliç; he acabat una etapa de la meva vida i divendres va ser màgic. Tot i els nervis i la tensió, tenir als meus pares, a les meves cosines, als meus amics i els meus companys i companyes va ser el millor regal que la vida em podia fer. Altres no van poder venir, però tot i no tenir la seva presència física els vaig sentir molt a prop. És molt difícil expressar amb paraules tot el que vaig viure... GRÀCIES de tot cor, per fer-me sentir un pessigolleig per la panxa, fer-me viure amb un somriure als llavis, per fer-me emocionar, gràcies per ser al meu costat i deixar-me compartir la màgica i enigmàtica vida al vostre costat. Us estimo!

Avui, en commemoració del dia de la dona treballadora, deixo en homenatge per a totes nosaltres aquest preciós poema de Maria-Mercè Marçal (musicat també pel grup de Sabadell Despertaferro). Vuit de març Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat. Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l’estrall i la por. Hi acudiran les bruixes de totes les edats. Deixaran les escombres per pastura del foc, cossis i draps de cuina el sabó i el blauet, els pots i les cassoles el fregall i els bolquers. Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles, el blauet i el sabó I la cendra que resti no la canviarem ni per l’or ni pel ferro per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut a totes dues mans. El fum dibuixarà l’inici de la història com una heura de joia entorn del nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l’aire de les noves cançons que la terra rebrà. Vindicarem la nit i la pa...

D’aquí a una estona faré la defensa de la tesi. Serà com el bateig de la “meva filla”. Tinc por, ja sé que és el tràmit final, però de totes maneres els nervis es van passejant amunt i avall. Emoció perquè tinc ganes d’acabar, d’encetar una nova etapa; emoció perquè hi haurà la meva gent, la que realment dóna sentit a la meva vida: els meus pares, els meus cosines, els meus amics (sou el meu tresor!), els meus companys.... Sé que seré allí damunt explaiant-me (amb una llengua que no és la meva, però que hi farem!) i ells seran al meu costat. Gràcies per ser amb mi, gràcies per deixar-me compartir el viatge de la vida amb vosaltres. De tot cor, us estimo molt, sense vosaltres no hauria fet mai la tesi ni hauria gaudit ni après de la vida!

Cel ennuvolat, llàgrimes latents danses en l’aire, giravolten les formes, dagues espurnejants darrera la fosca, braol anunciant tempesta. Calma tensa, vent tallant, esclat de pedra, esclat de fang, Èxtasi de gotes, final sublim i expectant. Remet la tempesta; brota la serena.

Aquests dies he vist la pel·lícula XXY, dirigida per l’argentina Lucía Puenzo. Realment m’ha agradat, tot i que en alguns moments és dura. Veure com una persona adolescent amb una sexualitat indeterminada ha de decidir si serà home o dona, davant el descobriment de la vida, de l’amor, de la sexualitat, de la incomprensió social és tot un exercici de consciència. La gent amb síndrome de Klinefelter moltes vegades s’ha d’enfrontar la incomprensió i burla de la societat, tal i com queda també reflectit al film. En la pel·lícula es tracta aquesta malaltia des d’un punt de vista molt respectuós i gens sensacionalista. Es mostra la llibertat de decidir de cada persona sobre ella mateixa, que ningú li ha de dictar a la persona com viure, sinó que de pell cap a endins cadascú és amo/mestressa de sí mateix/a. I és un exercici que tot ser humà hauria de tenir el dret de fer, de ser lliure: decidir què és i què vol ser...

Patrip-patrap ja entra el primer a classe; pantalons a mig cul, mostrant uns calçotets extravagants, amb l’ipod a les orelles. Cloc-cloc, ja entra la noia dels talons impossibles; darrera seu una parella mirant-se amb ulls no sé si emboirats o enamorats.... I així un llarg reguitzell d’estils, pentinats, vestimentes i sabates.... Pif paf, ara m’assento, ara trec els apunts, ara miro amb desídia les quatre hores que tinc per davant! Vinga va, posem a incubar la solució i mentrestant la tediosa explicació... Badall per aquí, badall per allà, cop de cap, cop de cul. Piiippppp! Ja sona l’alarma que s’acaba la incubació! Patam, a la noia dels talons impossibles (ja li deia jo) se li ha trencat el taló i esquinç de segon grau segur al peu esquerre! Vés a cridar el conserge que l’haurem de portar al metge... Passat l’ensurt, tots davant del microscopi. Ei profe, mira, mira què veig, ombres que es passegen per la preparació! Que no, noi que no! Que no veus que no ho tens ben enfocat? Profe, vi...

Recentment he llegit un interessant llibre d’Isabel Allende, “Inés del alma mía”, que explica amb tota mena de vicissituds la història novel·lada de la conquesta de Xile per part de Pedro de Valdivia i Inés de Suárez, juntament amb Rodrigo de Quiroga. En alguna moments es recrea la cruesa d’aquella guerra, les tripes se’t remouen de com en podem arribar de ser d’inhumans i cruels els Homo sapiens ... Interessant també veure l’amor de les tribus xilenes per la mare Terra i l’amor d’alguns dels conqueridors per l’or allí present. Però a part de la història bèl·lica, Allende també sap treure profit a les històries humanes i d’amistat, així com a l’amor apassionat entre la narradora protagonista, Inés de Suárez i Pedro de Valdivia. M’he endinsat en la força de l’amor entre aquests dos personatge, amor que els connecta a milers de quilòmetres de distància fins a la mort. Tot i la distància se senten patir, estan connectats per una unió que supera tempestes i fronteres. El sentiment més boni...