evita

Amb la polèmica sobre la prohibició de les estelades, va aparèixer un altre fet colateral: la gran catalanofòbia d’una part dels espanyols, així com l’autoodi que alguns professen per la terra a on viuen. Arran de la prohibició i després aixecament de la mateixa, van aparèixer a twitter algunes piulades molt ofensives. Una d’elles, que apareix en aquest post, és la d’una noia de Barcelona que banalitza el nazisme, impunement.  En fer-li notar la seva bestiesa i la seva ignorància, per tota resposta, un bloqueig. Una banalització tant flagrant de l’horror nazi no hauria de quedar en no res. A més, se’n mostrava ben orgullosa. Quin carai de societat estem muntant, quins monstres estan creixent que veuen l’horror nazi com una cosa normal? Personalment crec que no s’ha de deixar passar ni una d’aquestes piulades, que se’ls ha de denunciar, que reflexionin abans d’escriure. Prou feixisme, prou impunitat a la banalització de l’horror. 

Recentment, aprofitant l’avinentesa que al Teatre Nacional de Catalunya fan un 50% de descompte en les entrades del teatre als menors de 35 anys els dimecres i els dijous, hi vam anar. Ens vam decidir per l’obra “Victòria”, escrita i dirigida per Pau Miró, i protagonitzada per Emma Vilarasau, Pere Arquillué, Mercè Arànega, Nil Cardoner, Jordi Boixaderas, Mar Ulldemolins i Joan Anguera. La trama de la història se centra en la Barcelona de la postguerra, amb la vaga de tramvies, quan una jove vídua ha de tirar endavant la barberia que li ha deixat el seu marit, un senyor aparentment de vida modèlica però amb un passat molt fosc. L’escenografia, molt ben aconseguida, es basa únicament en un escenari buit i en una bona recreació d’una barberia de l’època. Alhora, el vestuari de les actrius i els actors també està molt ben recreat. L’obra, amb algun vis còmic furga en els entranyes del franquisme, a on res és el que sembla, a on la por domina la vida de tots i cadascun dels protagoniste...

Praga, una ciutat llunyana i molt mitificada a la meva ment. Una ciutat, per per fi, després d'uns quants intents infructuosos, podré visitar. De fet, no tinc gaires ganes de fer-me expectatives i buscar gaire informació. Vull deixar-me emportar i embolcallar-me per aquesta ciutat banyada pel riu Moldava i per alguns qualificada com el cor d'Europa. Bé, gairebé tres dies de desconnexió total. Praga, que et venim a conèixer, perdre'ns pels teus carrers i embolcallar-nos de la teva màgia i la teva història!

EL COLLAR DE CARAGOLES En la seva modèstia amagades, ningú no les veia entre els brucs i els espígols silvestres. I el bosc n'està sembrat! Caragoles terrestres, blanques filles de Gea, nebodes de Neptú, no canten al seu corn eòliques orquestres ni tenen altre mèrit que el d'haver mort per tu. Que la seva poquesa faci el meu gest més nu i més fàcil la tasca dels meus dits, tan poc destres. Perquè sóc prou ingenu per fer-te'n un collar. ¿Què importa que no siguin caragoles de mar, sonores del batec d'una platja perduda? Tanca els teus ulls i escolta-les. Dins la seva espiral hi sentiràs cantar, tremolosa i lleial, molt fervorosament la meva ànima muda.

La recerca pública no és un fet menor en un país. Ans al contrari, és un actiu importantíssim que cal potenciar. Des de la recerca pública cal que s'impulsin programes d'investigació des de tots els àmbits per tal ser capdavanters en un àmbit que repercuteix tant en el benestar dels ciutadans com en el PIB. I almenys, des de l'ANC, s´hi que s'han posat les piles i han creat la sectorial de “Científics per la Independència”, per bé que encara massa poc actiu. Mirant-m´ho des d'una curta distància, la CUP ha fet un paper trist en aquest camp. Hom em pot dir que el tema de la recerca pública ja està inclòs en àmbits més amplis del seu programa electoral, però això no em convenç. En la campanya electoral, ni una visita, fins a on em consta, en centres públics de recerca, ja siguin en instituts d'investigació únicament o bé en universitats per interessar-se per la feina que es desenvolupa en aquests centres. Una República Catalana ha de comptar amb bases sò...

A la Meritxell ja se li ha acabat la beca com a becària predoctoral. Després de quatre arduus anys, compagina un contracte precari amb la redacció de la seva tesi doctoral i classes particulars. Després dels sacrifics personals i professionals, si vol continuar en el món de la recerca, l'única opció que li queda és demanar alguna beca postdoctoral per fer la seva carrera a l'estranger. La Sílvia ha passat la quarentena i és professora universitària. Porta un munt d'anys de contracte temporal en contracte temporal, compaginant la faceta de mare de tres fills amb la recerca i la docència. I sembla que la seva inestabilitat laboral va per llarg. Amb un contracte d'interinatge, no sap quan se li poden presentar unes oposicions, si és que arriben mai. I mentre duri el seu contracte d'interinatge, no pot ni demanar els mèrits de recerca, docència o bé gestió dels quals poden gaudir, tant a nivell econòmic com curricular, els investigadors i investigadores que tenen ...

Els pares d’en Nil estan  gratament sorpresos. El nen mai ha estat molt entusiasta d’anar a l’escola, però des de fa un parell de setmanes la cosa ha fet un gir inesperat. En Nil es lleva puntual, just quan la mare el crida. Es vesteix ràpidament i esmorza sense protestar. És més, no cal que el pare li supliqui que s’acabi la llet i els cereals o l’entrepà i el suc de taronja. Tampoc cal que li menin la pressa perquè no faci tard. Marxa amb temps suficient com per anar i tornar un parell de vegades de l’escola. Però al col·legi fa dies que arriba just perquè no el castiguin. El nen també està més atent que mai a les explicacions del professorat, de manera que reté molt més les coses i a l’hora de fer els deures hi ha d’esmerçar molta menys estona.  Un cop ha fet els exercicis, si encara no és hora de sopar, els seus pares el deixen sortir a fer un vol pel carrer . La fesomia del nen  també ha canviat; té un somriure permanent a la cara. Últimament, quan la mare està d...

“La filla de la neu”, un llibre escrit per Núria Esponellà i editat per “Columna”, fou un dels regals que m’esperaven després de “l’exili” americà. De fet, tenia ganes de llegir-lo i de seguida que vaig retornar a terres catalanes, m’hi vaig ben abocar. La narració explica la història de la Joana, una noia de Ribes de Freser, de família humil, que treballa com a cambrera al Santuari de Núria i de l’Enric, un jove enginyer de casa bona que treballa en la construcció del cremallera.  Esponellà escriu una bonica història de superació, de trencament de tabús, amb petites dosis d’intriga, i sobretot, una història d’amor. En boca del nét de la Joana i l’Enric, que entrevista els seus avis ja vells, es desgrana com es coneixen els protagonistes, com “festegen”, com la Joana aprèn a esquiar i acaba fent de monitora, els difícils anys de la post-guerra.  “La filla de la neu” escrita en llenguatge amè i ben travat,  és una novel.la ben documentada, tant des del punt de vista hi...

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL Verdegen encara aquells camps i duren aquelles arbredes i damunt del mateix atzur es retallen les meves muntanyes. Allí les pedres invoquen sempre la pluja difícil, la pluja blava que ve de tu, cadena clara, serra, plaer, claror meva! Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo! Ara els jardins hi són com músiques i em torben, em fatiguen com en un tedi lent. El cor de la tardor ja s'hi marceix, concertat amb fumeres delicades. I les herbes es cremen a turons de cacera, entre somnis de setembre i boires entintades de capvespre. Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca. Barcelona, setembre de 1937

Es llevem tard, quan ja és gairebé l’hora de marxar de l’apartament. A alguns els costa més que a d’altres aixecar-se, però al final, ho aconseguim. Anem a esmorzar al mateix lloc que el dia anterior. Les cares d’alguns indiquen que han dormit més aviat poc o be que la ressaca està fent uns bons estralls. No tinc gaire gana, però menjo quelcom per tenir energia al cos. Com que encara ens queden algunes hores abans no agafem el vol que ens retornarà al Principat, Agafem el bus i anem de nou cap a Palma, a on passegem pel barri antic durant una bona estona, aprofitant que fa un bon sol i la temperatura és ben agradable. Passem per la placa Major i anem caminant fins a la zona de la catedral, que  està preciosa amb el raigs de sol del primer dia de l’any. Ens hi estem una estoneta i després ens separem: mentre uns prefereixen fer un menú, els altres aprofitem per acabar-nos el que va sobrar del sopar del dia anterior. Ho fem sota l’esguard de la catedral, en un parc que hi ha just...

Com que no tenim molt temps, anem al mercat cobert, a on hi ha molt poques parades, però alguns compren algunes queviures, mentre  m’espero a fora veien com passa el famós tren de Sóller, tota una institució a la vida de l’illa ( http://www.trendesoller.com/ ) . Aprofitem per dinar a la placa major, sota uns bonics rajos de sol, però sense entretenir-nos massa, ja que encara tenim ganes de fer més coses, com ara visitar el cap de Formentor, al municipi de Pollença ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Pollen%C3%A7a ) . Ho fem passant per tota la serra de Tramuntana, plena de corbes. Per sort, però, m’adormo i m’escapo d’una marejada segura. De totes maneres, el brogit del Ferrari d’un insensat que ens avança un parell de vegades, em sobresalta momentàniament. Em desvetllo quan ja som al cap de Formentor, esplendorós: em ve a la memòria el poema de Miquel Costa i Llobera, “Lo pi de Formentor” ( http://lletra.uoc.edu/especials/folch/costaill.htm ). El cap de Formentor, amb la llum del ...

·           El   Museu Balear de Ciències Naturals   i   Jardí Botànic de Sóller . Aquest palauet modernista, habilitat com a museu de ciències l'any 1985, acull diverses sales d'exposició temporals o permanents, relacionades amb la zoologia, la botànica i la geologia de Mallorca. El jardí botànic adjunt recull una notable col·lecció de plantes endèmiques de Mallorca, d'altres illes mediterrànies i de les Canàries. ·          El cementiri. És un vertader jardí, ple de flors i plantes verdes; dotat de belles estàtues de gran valor plàstic treballades per artistes de renom. Els terrenys foren beneïts l'any 1814. ·          Biniaraix. Situat a 1,2 km de Sóller, és un dels indrets més agradables de la comarca de Sóller. Disposa d'una vista excel·lent sobre la ciutat i manté el caràcter i l'estructura d'un poble de la serra. ·    ...

·          La posada de Moncaire. Aquest palauet residencial és una mostra de l'arquitectura civil barroca en transició al neoclàssic de final del segle XVIII. Cal observar el voladís de teules pintades amb motius geomètrics, vegetals i antropomòrfics de color vermell i blanc. ·          L'església de la Sang. Un temple neoclàssic, senzill i robust que fou reconstruït sobre la primitiva capella dels anys 1564-1572. Està dedicat al Crist de la Sang, una talla policromada de 1556, i a la venerada imatge de la Mare de Déu de la victòria (1572). ·          Can Prunera . És una de les façanes modernistes més artístiques i treballades de Sóller, bastida entre 1909 i 1911. Cal examinar-ne detingudament l'estructura i els nombrosos detalls de pedra, fusta i metall que ornamenten l'edifici. ·          El mercat municipal. La con...

Arran dels fets dels corsaris, a partir del   segle XVI , s'hi construí la   Torre Picada   i el Castell del Port. També es fortificà una part del poble. D'aquesta darrera construcció militar només en queda un tros de murada devora l'església parroquial. Les senyes culturals més característiques de Sóller són: ·          Es Firó: és la festa més important i més coneguda de Sóller i recorda el saqueig pirata que va patir Sóller l’11 de maig de 1561. Aquesta festa és característica per les quatre batalles que se celebren (platja d'en Generós, platja d'en Repic, pont d'en Barona i la definitiva a la plaça del poble). ·          Un altre punt fort de la cultura sollerica és el festival internacional folklòric   Sa Mostra   que, fundat pel grup   Aires Sollerics   l'any 1980, reuneix grups de tot el món durant una setmana del mes de juliol. Aquest festival dura set die...

https://ca.wikipedia.org/wiki/Serra_de_Tramuntana ), fins a arribar a la propera destinació del dia: Sóller ( http://www.visitsoller.com/ca/index.php?sessid=2d3fadeccaa22ef68d6f23dcc49de496 ; https://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%B3ller ): “ Sóller   (pronunciat ['so ʎə ]) é s un municipi situat a la costa nord-oest de l'illa de   Mallorca . Es troba situat en una vall, a la   serra de Tramuntana   i limita amb els municipis de   Deià ,   Fornalutx ,   Escorca   i Bunyola . Té un tren que l'enllaça amb la capital de l' Illa de Mallorca ,   Palma . També hi ha un túnel de pagament per carretera, que l'uneix amb la capital. Per aquesta vall també hi discorre la carretera   Andratx - Pollença . A més, Sóller compta amb un port marítim, el   port de Sóller . Són famoses les seves cases construïdes per emigrants retornats rics a la ciutat, a principi del   segle XX . Actualment el principal mitjà de vida és el turisme; tot i...