evita

Un dimecres qualsevol,   amb la colla que quedem per fer una cervesa amb el pretext de trencar la rutina setmanal, vam decidir fer una tast de vins. La idea sorgí després que la Gina, una de les noies de la colla, ho proposés. Ella feia poc havia assistit a un i li havia encantat. Així doncs, ens vam repartir la feina; cadascú havia de portar un vi d’una part del món. Ho vam fer així per evitar que ens repetíssim. Divendres a les vuit, inusualment puntuals, tots ja érem a l`apartament d’en Quel i la Cinta davant la platja de Llançà, disposats a fer tastets de vins i gaudir del dia següent a la platja. Érem onze: els amfitrions, en Cesc, la Míriam, l’Otger, en Gabriel, la Remei, la Gina , l’Isaac,   en Cris i servidora. En Quel va portar un blanc del Penedès, la Cinta un negre de la Rioja, en Cesc un Riestling alemany, la Míriam un vi australià, l’Otger un suc de raïm xilè, la Remei un italià, la Gina un vi californià, l’Isaac un de portuguès, en Cris un de francès i servido...

Fa dies que em volta pel cap una idea: recuperar, en la mesura del que sigui possible, la  memòria històrica del nostre país. Si alguna persona llegeix això i coneix gent gran que va viure la guerra civil i tenen ganes de parlar-ne, deixeu un comentari per posar-me en contacte amb vosaltres. La idea seria fer-los una entrevista (de la qual ja en tinc un model) i guardar aquest testimoniatge que la conjuntura temporal farà que desaparegui d'aquí a uns anys. Aquesta gent que conviu amb nosaltres són història viva i seria preciós recordar les seves històries. Gràcies!

    Ara Nosaltres ara 
 som d'una altra era 
bàrbars gent rara 
 sense frontera 
 sense papers 
 sense bandera 
 sense res més 
 que aquesta cara. El món s'ensorra 
 ràpid quiet 
 pertot s'escorre 
la mala llet 
hi han tocs d'alarma 
pro el seu secret 
és la nostra arma 
 i no ens cal córrer. Som masoveres 
 del firmament 
 tenim trinxeres 
d'amor ardent 
a la butxaca 
 i foc i gent 
a la barraca 
 pensant maneres. Les nostres veus 
 estan ferides 
pels altaveus 
 i reprimides 
 pels sacerdots 
 de les mentides 
 quan tu no pots 
 dir lo que veus. Veiem profetes 
en un barranc 
 tocant trompetes 
 i pastant fang 
 mig amagats 
 escupen sang 
desfigurats 
toquen planetes. A l'altra banda 
 supermans vells 
sota comanda 
 cremen cervells 
 pensen presons 
 i pels anyells 
 creen passions 
 de propaganda. Tu que has tingut 
 somnis mai vistos 
 ramat perdut 
 d'escarbats tristos 
 t'autoex...

Alguns d'aquests capvespres d'estiu he retornat al poble que em va veure néixer. La veritat és que no sé si és l'edat o la nostàlgia, però m'emociono quan recorro els indrets de la meva infantesa. Mentre el capvespre cau veig els camps daurats, les bales de palla recollides i amb un color ben especial. El cel rogent, l'olor de terra mullada mentre els pagesos reguen. Pels vorals de la carretera s'observen alguns animalons: eriçons, algun conill, etc. Però el que més m'embriaga és el sentiment de pertinença a aquesta terra, a aquest país, a on hi tinc les meves arrels per lluny que en marxi a voltes. Una terra que quan més la conec més l'estimo i que ben aviat encara brillarà més dins de la llibertat plena!

Tot i que la vida sembla que va al ralentí aquests dies de sol, la vida no s'atura. Ni per bé ni per mal. Llegint la premsa et trobes notícies que són de terror. Una que em va fer estremir particularment va ser la d'una parella que va ser lapidada pel simple fet de conviure sense estar casats, tot i tenir dues criatures. Això, si no recordo malament, succeí a Mali. Fins a quin nivell de fanatisme hem arribat? Segar la vida de dos ésser que s'estimen per no haver signat un paper? Més noticiari de terror: les imatges de Síria, a on el menú diari és un festí de sang i fetge, a on les execucions sumàries són el pa de cada dia davant el silenci internacional... Quins ocults interessos econòmics hi ha amagats?? I una tercera notícia (desgraciadament entre una llarga llista que tan de bo no existís): la del grup de punk rus "Pussy riot", que van cantar dins d'una església contra la política i la censura de Putin, i a les quals ara se'ls demana uns tres anys d...

L'Empordà (Joan Maragall) Cap a la part del Pirineu vora els serrats i arran del mar s'obra una plana riallera, és l'Empordà! Digueu companys per on hi aneu, digueu companys per on s'hi va. Tot és camí, tot és drecera Si ens dem la mà. Salut! Noble Empordà Salut! Palau del vent! Portem el cor content i una cançó. Pels aires s'alçarà Pels cors penetrarà Penyora's nirà fent de germanor: Una cançó! A dalt de la muntanya hi ha un pastor, A dintre de la mar hi ha una sirena, ell canta al dematí que el sol hi és bo, ella canta la nit de lluna plena ... Ella canta: - Pastor me fas neguit. Canta el pastor: - Me fas neguit sirena. la, la-la, la, la-la, la ... - Si sabesses el mar com n'és bonic! - Si sabesses la llum de la carena! - Si baixesses series mon marit! - Si hi pujasses ma joia fora plena! - Si sabesses el mar com n'és bonic! - Si sabesses la llum de la carena! La sirena se feu un xic ençà, i un xic ençà el pastor ...

Sóc nascuda a pagès, i amb moltíssim orgull. Vaig passar la infantesa entre animals i camps, en el dia a dia dels avis cuidant la terra, esmerçant-se per mimar-la i que oferís fruit a cada moment. I també vaig aprendre a distingir arbres i animals, a estimar el bosc, a emprenyar-me quan alguns incívis hi llençaven brossa o feien malbé el sotabosc mentre buscaven bolets. Aquesta proximitat amb la terra i la natura t'ensenya a estimar-la i a defensar-la. I per no oblidar la solidaritat veïnal (que per sort encara perdura), sempre intercanviant productes fruit de l'esforç. Però tot això, desgraciadament es va perdent. Ens estem convertint en una societat que oblida els pagesos i les pageses, el primer esglaó en l'escala de producció, aquells i aquelles qui cuiden la terra i la mantenen neta, cuidant-la, fent una tasca impagable que és de gran ajuda en moments tensos com els incendis. Però per desgràcia sembla que ens n'oblidem i hi ha qui se'n riu (pobres ignorants...

Aquests dies d'estiu, retornant algun capvespre a la masia que em va veure créixer, he reviscut a la memòria les tardes xafogoses d'estiu amb els avis, asseguts veient caure les hores i esperant que la canícula apaivagués per a poder trescar fort al camp. I entre tots aquests records m'ha sobrevingut el del porró. Ja de ben menuda l'avi em va ensenyar a veure amb aquest estri tan nostrat. El vi begut a galet no té el mateix gust que el que es veu amb el vas! Entre conversa i conversa, entre visita i visita dels veïns, mai faltava a la taula de casa un porró de vi blanc o vi negre que havia madurat pacientment a les bótes. I no vaig poder evitar la temptació d'anar a l'armari a recuperar el porró, omplir-lo del vi que la mare va fer ja fa gairebé un any i recordar els petits plaers de la vida!

A principis de mes es va aixecar una trista polèmica. El Barça i l'Espanyol, en tan que són els equips més "grans" del país, havien de jugar la Copa Catalunya, de la qual ja se n'havien venut més de 17000 entrades. Però la junta presidida pel senyor Rosell (sí, el mateix que va finançar la compra d'un vaixell pel Borbó) va dir que jugaria amb l'equip filial. Davant d'aquest anunci, l'Espanyol es va negar a jugar i ja vam tenir el sarau muntat. Quan el Barça es va retractar, va ser l'Espanyol qui no va voler jugar. Tot plegat, un trist i galdós espectacle que no fa cap bé al país. Pels dos equips hauria de ser un gran orgull jugar la Copa Catalunya,  però sembla que se'n riguin dels catalans amb l'actitud que han mostrat els dos. Patètic el comportament que han tingut els dos clubs (i tot i que sóc culé de mena), especialment la del Barça. Reflexionem, si el Barça és més que un club no es pot permetre aquest desaire al país...

DESPERTAR L’albada fendeix mentre els meus ulls entumits s’embaladeixen amb el blau del   meu Mediterrani. Còmplices, mar i cel s’intercanvien somriures. M’aturo i m’embolcallo del silenci. La salabror es fon amb ma pell; se m’ericen els pèls i el vent s’emporta l’emoció dels ulls. Una fiblada plena de vida és el preludi d’un calfred que em recorre arreu; Contemplo l’horitzó, que ja toca l’anhelada llibertat. Em mullo els peus i m’embriago d’energia i amor. Gràcies a la vida, un any més, en un dia en què vaig obrir els ulls a la vida, per poder despertar de bell nou a la meva llar, al meu país, en aquest racó del món.

Què volen aquesta gent  (Lluís Serrahima - Maria del Mar Bonet) De matinada han trucat, són al replà de l'escala; la mare quan surt a obrir porta la bata posada. Què volen aquesta gent que truquen de matinada? "El seu fill, que no és aquí?" "N'és adormit a la cambra. Què li volen al meu fill?" El fill mig es desvetllava. La mare ben poc en sap, de totes les esperances del seu fill estudiant, que ben compromès n'estava. Dies fa que parla poc i cada nit s'agitava. Li venia un tremolor tement un truc a trenc d'alba. Encara no ben despert ja sent viva la trucada, i es llença pel finestral, a l'asfalt d'una volada. Els que truquen resten muts, menys un d'ells, potser el que mana, que s'inclina pel finestral. Darrere xiscla la mare. De matinada han trucat, la llei una hora assenyala. Ara l'estudiant és mort, n'és mort d'un truc a trenc d'al...

Ara que ja han passat uns quine dies des que es va celebrar a Girona, a la Devesa, el concert de Catalunya vol viure en llibertat, a on van intervenir una bona colla d'artistes compromesos per la llibertat del nostre país. Diferents estils musicals es van barrejar en una nit plena de festa i reivindicació. Però a part de la música, el que més em va impressionar va ser veure gairebé 15000 persones voltant per allí. Famílies senceres, gent de totes les edats que van estar allí per reivindicar la nostra llibertat com a poble. Gent emocionada, panxes plenes de vides que reclamen un país lliure. I una gran energia positiva, unes ganes enormes. Ho tenim a les mans, cal estar més units i unides que mai, estem en un moment impressionant, un regal de la història ens espera ben aviat!

Dintre els actes de l'inoblidable festa de Catalunya vol viure en llibertat, es va passar el documental produït per llibertat.cat i realitzat per Zeba a on es desgrana l'operació Garzón del 1992 contra l'independentisme català amb el pretext de tenir uns Jocs Olímpics sense problemes. La veritat és que se'm va posar la pell de gallina només de sentir parlar a tots els que van patir aquella tortura repetida per fer-los confessar uns noms i uns fets que els eren a alguns totalment aliens. Una operació de neteja perfectament planificada i executada. Molta ràbia en veure el documental, però alhora, molta satisfacció de veure que aquells fets no han quedat en l'oblit i que fins i tot es va condemnar l'estat espanyol per no haver investigat les tortures que els denunciants van patir. I molta energia i ganes de continuar lluitant en veure que a no han defallit les forces, que ho tenim ben a prop! Una forta abraçada a tots els qui ho van patir i gràcies a El Casal In...

L'estat espanyol és una gran pantomina. Per mi, que faci el que vulgui, però si us plau, que ens deixin marxar. Ara s'han posat entre cella i cella diluir Catalunya. De fet, ja és repte que tenen des de fa segles. I ara es volen fer els herois... ens espolien, ens roben, ens escanyen econòmicament i culturalment i quan ja no podem més i reclamem els que ens pertoca i és nostre, es dediquen a fer demagògia. I a sobre se'n riuen a la nostra cara. Em regira l'estómac veure aquesta colla de corruptes mentir dia sí i dia també. I per fer encara més intens aquest ofec, d'una dia per l'altre, en ple cap de setmana, amb traïdoria, es dediquen a pujar un 7.5% els peatges i no dediquen ni un cèntim a arreglar l'alternativa de l'autopista, l'N-II. I a les butxaques d'aquí aniran a pagar tots aquests diners robats? A les d'Espanya com no. Fa fàstic tot plegat. Encara no entenc perquè el president Mas no els engega a tots a pastar fang, bon vent i bar...

Tot tornant del Penedès vam decidir fer una visita al Maresme. Tot conduint arran de costa vam veure conductors incívics llençant burilles per la finestra però també la Mediterrània esplendorosa. Com que teníem gana vam parar a dinar a Sant Pol de Mar. Vam dinar al costat del cotxe, que vam aparcar en una zona blava. Havent acabat de menjar, vam decidir anar a fer un cafè i veure una petita fira artesanal que se celebrava a la població! Però ai las, quin gran error vam cometre. Il·lusos, no vam pensar que en els pobles de costa a l'estiu també es paga la zona blava en diumenge. I just després d'una hora de rellotge, quan vam retornar al cotxe ens vam trobar amb una multa de...90 euros! Vam cometre un error, molt bé, però el preu a pagar és excessiu. No vam cometre cap infracció tant greu per a tant gran càstig. L'endemà, en trucar a l'Ajuntament (d'on l'alcaldessa no és capaç de desobeir la inquisidora Llanos de Luna i tot i que la treuen sistemàticament, el...

Fa uns dies, amb una bona colla d'amics vaig tenir l'oportunitat de visitar les terres tarragonines. La veritat és que feina temps que no m'hi deixava caure. Vam passar un agradable cap de setmana a El Vendrell, de platja, caminades i relax. Ja de tornada cap a casa, enlloc de passar per la sangonera que és l'autopista, aquest negoci opressiu i lucratiu, vam passar per l'interior, entremig de vinyes i coneixent l'interior del país. El viatge es va fer curt tot contemplant la bellesa del paisatge i una animada conversa. Vinyes que d'aquí a poc donaran el seu fruit en forma de vi, terra adobada per l'esforç incansable d'aquests grans oblidats que són els pagesos. I amb tot, després d'algunes vicissituds, va ser molt agradable arribar a casa amb la memòria plena d'imatges d'aquesta bonica terra que és el Penedès! 

"Memòria d'uns ulls pintats" és la primera novel·la d'un dels grans de la cançó catalana, Lluís Llach. Tot i que per la diada de Sant Jordi no hi era, els meus pares me'l van comprar i me'l van regalar quan vaig tornar. Llach s'endinsa en aquesta primera incursió en el gènere novel·lesc en una història ambientada durant els convulsos anys que precediren la maleïda Guerra Civil, els anys de la pròpia guerra i la post-guerra. En les més de 300 pàgines que conformen el llibre es desgrana la història d'amor d'en Germinal i en David, el pretext per explicar les vissicituds, les desgràcies i l'infern de la guerra. Part de la història té lloc a la Barceloneta, prop del mar, un element essencial en el relat, ja que personalment penso que representa la llibertat coartada per les bombes Un relat amb un final sorprenent, però per sobre de tot, un crit contra la guerra i contra l'oblit del que va passar no fa ni cent anys i que encara avui porta co...

  La vida m’ha donat l’oportunitat de poder viatjar bastant pel món, tot un regal. Una de les coses que he pogut constatar en aquests viatges són les llums del món. A cada racó del món la lluminositat és diferent, el sol dóna uns matisos que fa que els paisatges es vegin diferents. La llum de Catalunya és molt menys groga que la del Marroc o la de Malta, una de les més boniques que he vist mai, sobretot a la ciutat de Mdina. I al Japó, el groc encara té un altre color. I a Pennsilvània encara vaig poder veure una llum molt especial durant les passejades vespertines. Una  llum que tenia tonalitats verdes, potser pel reflex especial de l’herba després de la pluja. I a Califòrnia, les tonalitats encara prenen un altre matís. És difícil d’explicar amb paraules, però poder visualitzar el món amb diferents matisos és increïble! La foto correspon a un capvespre passejant per la Byrd Road

Són dies d'Olimpíades a Londres. Una festa de l'esport que hauria de tenir com a màxima meta la de participar i fer partíceps als altletes i a la gent. Però els JJOO també són un gran negoci econòmic (com no) i una font de censura. S'ha pogut veure com es prohibien banderes que no representaven als països que competeixen i també atacs ferotges contra esportistes que expressen la seva opinió. Un cas que el tenim a casa nostra és el del jugador de hoquei herba Àlex Fàbregas, que en una entrevista va dir que competia amb Espanya perquè no li queda cap altra opció. I per dir la seva opinió (compartida per altres esportistes que per algun motiu o altre no s'atreveixen a dir-ho) ha rebut fins i tot amenaces de mort al seu compte twitter, que ha hagut de tancar. Un fet molt greu, però així és com funciona la democràcia espanyola. A veure si als propers Jocs Olímpics, Catalunya competeix i guanya unes quantes medalles! #TotsSomÀlexFàbregas http://www.ara.cat/esports/mes_e...

Sal i dolçura (Ja t'ho diré) Nom de verge que vola, ulls que sempre brillen cada dia despertes enredada amb es llençols un raig de llum que dibuixa una mirada molt tendra Em tornaria loco, mai no et voldria perdre Somiava que un dia ballaríem pell a pell no em pensava que estaríem tan de temps tocant el cel Em fas l'ullet i em recordes nits d'amor amb espelmes llits d'arena amb sa lluna plens d'aromes de perles S'ombra que tu em fas guarda moltes penyores amb tu es dies són clars es mal moments s'esborren Passejant vora la mar mirarem com surt la lluna sa cara se t'il·luminarà amb sal i dolçura Boqueta de pinyons amb mel que m'agrada t'ho diré a s'orella: t'estim mil vegades Passejant...

Aquest treball és el fruit d’una exhaustiva recerca als arxius classificats com a secrets del Museu d’Història de Catalunya i vol exposar el veritable origen de les Quatre barres a l’escut de la nació catalana. El text que es   presenta a continuació és el resum de diversos manuscrits de diferents coetanis de l’època que han permès la reconstrucció de la gènesi de senyera. La llegenda sempre ha atribuït a que durant una lluita contra els islamistes, el 897, Guifré el Pilós, altrament també dit el Pare de la Pàtria, fou ferit en una batalla i el rei dels francs va mullar la seva mà a la sang de les ferides del comte deixant lliscar posteriorment quatre dits per damunt de l’escut daurat del comte. I des d’aquell instant quedà instaurada la senyera, l’emblema de la nació catalana. Però la realitat de l’origen de l’escut quadribarrat és una altra. Segons els textos consultats, Guifré el Pilós sí que la sang de Guifré fou la que s’escampà gràcies a quatre dits, però no...

Els nostres bombers són uns veritables herois nacionals (també com altres col·lectius afectats per les retallades). Heus ací, que deixo les patètiques dades sobre com han retallat els recursos i els sous a gent que lluita cada dia per les persones. Algú n'hauria de prendre nota i s'haurien de dirimir responsabilitats... "Les retallades en prevenció d'incendis del govern de CiU - Via Roger Palà (@rogerpala):Vehicles de bombers: de 2 milions i mig d’euros l’any passat a 967.000 euros aquest any. Combustible dels vehicles: de 2 milions i mig d’euros l’any passat a 967.000 euros aquest any. Vestuari: de 3 milions el 2010 a 143.000 euros aquest any. De 944 euros per bomber a 47 euros per bomber.   Bombers voluntaris: de 266.000 euros l’any 2010 a 6.875 euros aquest any. Una reducció del 94 per cent en dos anys!"

Sovint, en molts àmbits, la desunió acaba amb molts projectes. I ara no és moment d'estar desunits, ans al contrari. És un moment de la Història que demana que ajuntem les mans. Que ajuntem les mans per superar la crisi, per fer caure els corruptes, per superar aquest mal tràngol. També és moment dins de la gent que s'estima Catalunya d'unir-se. D'oblidar, ni que sigui momentàniament, les desavinences. Catalunya, agradi o no, no serà mai lliure sense la gent de dretes ni esquerres caminant conjuntament. Totes i tots els que estimem aquest racó de la Mediterrània cal que anem a la una per aconseguir la llibertat, la independència. I un cop siguem lliures, ja ens barallarem tant com calgui per definir el model de país. I n'estic convençuda que ben aviat s'uniran a nosaltres el País Valencià i les Illes. M'encantaria que aconseguíssim la independència dels Països Catalans, però conjunturalment crec que abans l'aconseguirà el Principat i més tard s'h...