evita

Com cada dia de congrés, ja ben aviat sona el despertador. Ens llevem i baixem a esmorzar. Agafem el plat, que és una safata de fusta i prenem el que ens ve bé del bufet. Avui m’atreveixo amb un parell de cullerades de miso, com una mena de sopa d’algues i soja, però de seguida me’n canso i acabo menjant una miqueta de puré, una mica de pasta (boníssima), carbassa i altres coses. Seguidament, sortint a fora quan tot just són les set del matí, una intensíssima xafogor ens diu el seu bon dia particular. El sol ja està ben amunt, com ho seria a les 12 del migdia a Catalunya. Anem a recollir el bus i amb el temps de fer una migdiadeta matutina, ja arribem al congrés. De la primera sessió abans del matí, un parell de conferències són interessants, algunes amb unes imatges espectaculars! Fem la pausa-cafè i continuen les conferències. Després de l’última tongada del matí, sortim a fora i hi trobem un assortit de dònuts. En tastem de xocolata i d’algues! Seguidament marxem cap a la platja, a ...

La rutina no vaira. Ens llevem aviat i a esmorzar aquesta barreja rara de menges occidentals i orientals. Marxem cap a buscar el bus que avui, enlloc de Gynowan, ens portarà a @Bankoky Sinryo-kan. Aquest lloc, segons ens han informat es va construir per tal d’acollir la cimera del G-8 l’any 2000, una cimera d’aquesta gent que se senten els capitostos del món. De camí cap al lloc a on espera el bus, tot passant pel Kokusahi street, el carrer comercial de Naha, m’adono que la globalització es un fenomen ben present. El McDonalds hi és ben visible (i obert 24 hores!), a l’igual que l’Starbucks cafè i l’Steak House. No calen gaire més comentaris...Mentre esperem el bus, intercanviem impressions amb unes noies d’un grup de recerca mexicà. Una fins i tot ens comenta que té parents catalans que xerren únicament en català a casa seva (i són la tercera generació dels que van haver d’emigrar-hi J !). Al Japó, com al Regne Unit, es condueix per la dreta, però mica en mica ja ens hi hem anat acos...

Són les nou del matí al Japó (les dues de la matinada als Països Catalans). A un quart de sis, quan m'he llevat i he mirat una mica què passa a casa nostra, he vist que havia sortir la sentència del tribunal constituncional de l'estat espanyol respecte al nostre Estatut. M'he despertat de cop. Altre cop he tornat a sentir aquesta ràbia que no m'agrada sentir, la ràbia de la injustícia. Què s'han cregut aquesta colla de patums, que durant quatre anys han estat incapaços de dictar sentència, i ara, a corre-cuita s'han afanyat a signar un document que retalla substancialment els drets de la nostra nació. Entre d'altres bestieses aquesta sentència elimina l'ús preferent del català a les administracions (com si ara hi tingués una presència preponderant...), toca les competència exclusives i d'altres. M'explaiaria a gust i ompliria pàgines de tot el que ara m'està voltant a la ment amb aquesta notícia. No ens podem quedar de braços plegats. Mica en...

Ja fa una setmana que som fora de Catalunya, gairebé. El matí és idèntic als últims: aixecar-nos aviat, esmorzar a l’hotel (per cert, avui pleníssim ja a les 7 del matí, tot i ser diumenge!) i ràpidament cap a buscar el bus que ens havia de portar al congrés. El matí és quiet a Naha, ni els petits Tantos (els cotxes que gairebé tenen tots els japonesos) són gaire abundants (per cert, aquí tots els cotxes són molt petits!). Arribem al congrés i de pet cap a les conferències, que fins a la pausa-cafè han estat molt interessants. Quanta feina que dóna el semen i amb quantes espècies es treballa, impressionant! Fem la pausa tot menjant pastes típiques de l’illa i aprofitem l’estona per parlar amb una investigadora anglesa que treballa a Suècia. Seguidament tornem a entrar a les conferències i esperem que arribi, entre cop de cap i cop de cap, car en alguns moments la son em venç (tot i la fred que feia per l’elevat nivell de l’aire condicionat), s’acaba el matí (cal dir que és moltíssima l...

Com els darrers dos últims dies, ens llevem a les 6 i escaig, esmorzem-dinem o no sé què fem i marxem escopetejades cap a buscar el bus. Avui és dissabte, i un parell de borratxins ja ens saluden de bon matí. Passem pel carrer principal fins a agafar el bus. Al matí la ciutat sembla una altra, tota somorta, en comparació al voràgine nocturna. Passem per davant a on al capvespre un senyor es dedica a encantar gats que es fan els adormits (ben curiosa la cosa!). Al bus fem una mica de migdiada i només d’arribar al congrés, anem directes a les conferències. Tot i que me les esperava avorrides, m’han acabat agradant moltíssim. A mig matí, el cafè-pausa i després sant tornem-hi amb més conferències. Acabada la sessió del matí i just abans de dinar de nou una capsa de menjar xinès dins d’una sala amb un conferenciant ens hem fet una foto de família tots el participants del congrés. Fins i tot en això són raros! Han muntat una tarima, un senyor desdentegat (només un parell de dents li poblave...

Mentre a Catalunya encara és de nit, acabant-se la diada nacional dels Països Catalans, a Okinawa ja ens despertem. A les 6 del matí ja és ben clar, però a les 8 del vespre també cal dir que ja és fosc. Després d’esmorzar de nou un mig mig de menjar japonès/occidental, la calor sufocant de fora, amb la humitat que es posa ben endins de les narius, ja ens saluda. Marxem escopetejades cap a buscar l’autobús que ens ha de portar a Gynowan, que és a on se celebra el congrés. Amb algun que altre contratemps (degut a la nostra mala memòria), arribem a temps d’agafar-lo. De camí, passem per davant de la botiga a on hi tenen peixos i la gent s’asseu a esperar que els mosseguin els peus amb l’objectiu de millorar la circulació (i amb una cara de satisfacció que s’hi estan!). Mig adormides, arribem al congrés i escoltem les primeres conferències, prou interessants. A la pausa-cafè, ens donen unes pastes liles típiques d’Okinawa, fetes amb una base com de galeta i al damunt, crema d’una patata li...

Al matí ens aixequem i després d’esmorzar de nou un mig mig de menjar japonés i occidental, marxem a visitar els jardins de Fukushuen, uns jardins xinesos. Només de sortir a l’exterior, la calor i la humitat de Naha ens saluden, així com les dones que tant plogui, com faci sol, com núvol es passegen amb un paraigua (i que consti que son moltíssimes!). Ens dirigim cap al destí per visitar, però ens trobem que està sorprenentment tancat. Per fer una mica de temps, passegem pel parc adjacent, el Matsuyama Park, però en vistes que no obren, claudiquem i marxem cap a l’hotel a recollir les coses per ja anar cap al congrés. Prenem el bus 32 i fins i tot per això són rars aquests japonesos! A mesura que t’acostes a la parada a on has de baixar, va variant el preu segons la parada a on has pujat. Al cap d’uns 20 minuts de viatge arribem a l’imponent centre de convencions d’Okinawa, a on un sol radiant més no poder i una calor asfixiant fan que la sortida de l’autocar s’assembli a l’entrada d’u...

El tercer dia del viatge es lleva amb la humitat característica de l’illa, una humitat que se’t posa dins dels pulmons només de posar-hi els peus. Baixem a esmorzar i una mica espantades, en adonem que és un esmorzar japonès, talment un dinar. Però mig amagats en un racó descobrim el cafè, els croisants i els iogurts! De totes maneres, m’atreveixo a fer un tast del menjar japonès per esmorzar i no en quedo desencantada. Amb l’estómac satisfet i amb una xafogor i un sol de mil dimonis, sortim a passejar, buscant, primerament, un adaptador pels aparells que portem! Fins i tot en això han de ser diferents els japonesos! Al cap d’una bona estona de peregrinatge, en uns grans magatzems, n’acabem trobant un. Abans, però, hem preguntat a multitud de gent i gairebé ningú ens sabia contestar, car, sorprenentment, poquíssima gent parla anglès! Ni els més joves. Es fan servir d’un traductor via internet per comunicar-se. Després d’això, enfilem el carrer principal de la ciutat, el Kokusai-dori, p...

Els dos primers dies d’aquest viatge es poden resumir en poques paraules: aeroports i avions. Diumenge ja al capvespre, marxem cap a la capital catalana, Barcelona, a on farem nit. Després de poques hores de repòs, ens llevem i un taxi ens porta, carregades fins dalt, cap a la terminal 1 de l’aeroport, a on tenim temps de facturar, fer un cafè i passejar una mica per les botigues. Més que un aeroport, la terminal 1 de l’aeroport del Prat sembla un gran centre comercial amb horari gairebé ininterromput, car a les 8 del matí ja estava tot en plena dansa. A les 9.20 agafem el vol de British Airways que ens portarà, en un vol bastant plàcid, fins a Londres. Durant el trajecte ens obsequien amb un entrepà realment amb gust de plàstic. Un cop a la Londres , a Heathrow, tenim temps d’agafar el bus llançadora que des de la terminal 3 ens portarà a la 5, una terminal que també s’assembla bastant a un centre comercial. En poc més d’una hora, el nostre vol marxa de la terminal 5 cap a Tòquio! E...

Demà ja marxo cap al Japó! En principi seran gairebé tres setmanetes al país nipó. La primera parada tècnica serà Londres, per anar directament llavors cap a Tòquio i d’allí a l’illa d’Okinawa, a on estarem de congrés uns quants dies. Seguidament, anirem a voltar-la per Osaka i acabarem el nostre periple asiàtic a Tòquio! Quina nova experiència, amb tota una cultura totalment diferent a l’altra punta del món! Ens veiem a la tornada i bona entrada d’estiu i bon Sant Joan!

Un poema de Joan Maragall pel mes que ens porta l’entrada l’estiu Juny I l’última en florir és la magnòlia, blanca, opulenta, com un pit de dona.ç Quan ja l’estiu son ceptre d’or tremola, i a l’alè, més ardent de cada dia, de l’imminent juliol, les altres flors desmaien, heu’s-e-la aquí que esclata, fresca i olorosa, ella, com per l’abril la rosa.

Aquest any serà diferent. No viure el Sant Joan, la diada del meu país, els Països Catalans a la meva terra, però no per això m’oblidaré del meu país mentre estigui a l’altra punta del món. També seran dies de la flama del Canigó, la flama que il·lumina tots els Països Catalans! Des de la Catalunya Nord, s’estendrà la il·lusió per aconseguir un país ple de llum, la llum de la llibertat. Serà la nit més curta de l’any, la nit a on surten les bruixes a fer els seus conjurs amatoris, a idolatrar el sol! Les fogueres seran les companyes de moltes revetlles, amb l’estrèpit dels petards fent de remor de fons! Bon Sant Joan a tothom i bon estiu! (Una cançó dels Strombers que parla de la nit de Sant Joan: ( http://www.youtube.com/watch?v=WmWpLYoUsZ8 )

Aquest és el gra del mes de juny! El perdó i el penediment fruiten la llibertat. Si algú s'interposa amb sentiments negatius en la teva vida, ignora-ho. No te'n sentis culpable

Per quins set sous es paga amb els meus impostos la vigilància d’aquest grup de “ricatxos” que vénen a casa nostra a discutir sobre el futur del món? Per què carai aquesta gent , la seva vida, és molt més important que la de qualsevol altra? Per què se’ls protegeix d’aquesta manera, per què no es paguen ells mateixos la seva seguretat? Per què s’amaguen i fan reunions secretes? Què han de discutir aquesta colla de patums? Els destins del món? Viuen tancats en les seves bombolles de diners i opulència i a sobre els hi hem de pagar les festetes...No en nom meu, i no amb els meus diners. Que els destinin a polítiques socials i no a aquesta imbecilitats!

Per una vegada, i espero que sigui el principi de moltes altres, ha triomfat la justícia i la raó! Per fi, la Núria Pòrtulas ha estat absolta de l’absurda acusació de terrorisme. Han estat molts mesos de patiment per demostrar que la falsedat inventada és realment això, una gran falsedat! Fa molta ràbia observar que pel sol fet de no seguir el que marquen els cànons se’t titlli de terrorista. Per què no hi pot haver un nou ordre, un nou món, o si més no, per què no se’ns dóna l’oportunitat de pacíficament ser una veu discordant? Encara queda moltíssima feina per fer, per desgràcia...De moment, a celebrar l’absolució de la Núria i a continuar lluitant per un nou món i no un de podrit pel capitalisme!

Toc toc. La porta del despatx, tancada perquè ningú em destorbi mentre llegeixo el diari via internet entre informe i informe, entre preparació de classe i classe. El meu company de despatx entra sigil·losament i em pregunta si li puc fer un favor. Assenteixo, sense saber de què va la cosa, i ja al moment me’n penedeixo. El meu amic i company em demana si a la tarda puc anar a vigilar un examen, car ell té una reunió. D’acord, ho faré. Però quina mandra! El matí s’escola ràpidament entre trucades de telèfon, preparació de power points i poca cosa més. Dino un entrepà i em disposo a recollir les còpies dels exàmens, amagades al fons d’un recòndit calaix. Quan surto del despatx, però, amb els exàmens i uns quants papers per llegir, se m’acut que em puc endur el portàtil. Tal dit, tal fet. Agafo la motxilla i vaig cap a la classe. Connecto l’ordinador, faig la meva paradeta i començo a fer entrar els alumnes. Nerviosos, tensos, a alguns els tremolen les cames, altres intenten matusseramen...

Durant l’estada a Alemanya, vam acabar veient el festival d’Eurovisió, promogut per les televisions públiques europees. Tot i que no entrava als nostres plans inicials, ho vam acabar veient. Després de la reguitzella d’actuacions, algunes de pèssim gust, vam acabar empassant-nos les votacions entre mos i mos. La televisió anava mostrant el fervor amb el qual es viu en alguns països aquest festival musical. Però el pitjor fou constatar com la política és la que realment mana aquest festival, no pas l’interés artístic. Els països es mouen per aliances. Jo voto els meus aliats històrics, sembla que és el precepte que mana les votacions. Potser serà per això que el català, representat per Andorra, mai ha pogut passar de “semifinals”? Jo no me’n defujo gaire, sincerament. I per més inri, vam poder viure en directe a Alemanya com la representat d’aquest país guanayava, enmig de bastant fervor popular. Però per mi el millor fou que l’actuació improvisada de Jimmy Jump al mateix temps que el r...

Aquesta no ha estat pas la primera vegada que he visitat terres alemanyes. De fet, si no recordo malament, ja deu haver estat la tercera. A part de la bona companyia i divertidíssims moments, també fou curiós observar de nou una altra cultura. El primer que em va cridar l’atenció fou que la gent era molt atenta: quan et veien amb un mapa de seguida s’oferien a ajudar-te. També m’agradà l’atenció que tenen els restaurants envers els vegetarians. Allí, a cada restaurant, hi ha plats per la gent que no mengen ni carn ni peix. Una altra curiositat fou que vaig comprovar que efectivament, a vegades, els alemanys són “capquadrats”. No ens van deixar ajuntar les dues taules a l’hora d’esmorzar, amb el pretext que no tenien lloc. Ens va quedar una bona cara de sorpresa en comprovar que hi havia gent a qui li deixaven fer i altres que no; i el més curiós, les dues taules juntes ocupaven menys espai.. També em cridà l’atenció la manifestació antisistema, plena de gent amb ganes de canviar les co...

El tercer i últim dia a terres alemanyes es va despertar de nou ben ennuvolat. Esmorzar al bufet, recollir les maletes i anar a voltar fou el que vam fer. El primer destí va ser de nou els cèntrics carrers, plens d’activitat d’un dilluns laborable. Vam acabar a la plaça de davant del Dom, sense mercat. Fou curiós contemplar com canviava totalment la fesomia i la percepció del lloc sense la presència de les parades de menjar. Vam passejar-nos-hi una estona fins a acabar al Rhein. Després de passejar-hi una estona, vam tornar a la taverna del primer dia, a on vam contemplar tot el procés d’elaboració de la cervesa i en vam fer un bon tast en unes divertides màquines, a on podíem escollir entre 3 i 5 litres del deliciós líquid. Vam dinar molt bé, i per acabar un Apfelstrudel que llepar-se’n els dits. De nou amb la panxa ben plena, vam anar a l’hotel a recollir les maletes que ens guardaven, vam pujar al bus i cap a l’aeroport. Per mala sort, vam sortir amb bastant retard. Primer ens vam h...

El segon dia a Alemanya es despertà ennuvolat. Després d’esmorzar, vam anar a l’estació a comprar els bitllets de tren per anar a visitar la veïna ciutat de Koblenz. Després del viatge de més d’una hora, vam arribar a aquesta localitat. Informats a l’oficina de turisme, de nou vam anar a passejar. Ens vam trobar en una estàtua que de tant en tant escopia aigua, i algú de nosaltres va quedar una mica mullat.... Després de fer-nos un bon tip de riure, ja es feu l’hora de dinar. Per tercer àpat consecutiu, el destí fou un restaurant alemany. Em va encantar la decoració i el menjar que ens van oferir. Tot de fusta, molt acollidor. A fora, el temps oscil·lava entre ennuvolat i plujós. Ben tips, per fer baixar el dinar, vam continuar passejant per Koblenz, seguint la ruta turística marcada al mapa. Jugant a fer-nos divertides fotos, va anar passant l’estona, fin que vam acabar passejar per la vora del Rhein, fins trobar la punta a on el Mossel i el Rhein s’ajunten. Llàstima que hi havia la z...

Divendres al vespre ens trobem a l’aeroport de Girona. L’avió que prenem ens porta, en un plàcid vol, cap a Frankfurt. Una vegada allí, vam haver-nos d’esperar una estona abans de poder el bus que ens havia de portar a Mainz. Una vegada allí, ja ben entrada la matinada, poc més que trobar l’hotel davant de l’estació i anar-nos-en a dormir…L’endemà al matí, aixecar-nos, esmorzar en el bon bufet i a voltar. Seguint el mapa van anar cap a la zona cèntrica de la ciutat, cap a la catedral, a on vam trobar l’agradable sorpresa que era dia de mercat. Tota la plaça estava plena de parades de fruites i verdures, algunes poc comuns aquí. Sobretot abundaven els espàrrecs gegants. El nostre següent destí fou la catedral, el Dom, impressionant! Seguidament vam entrar al museu Guttenberg. Vam voltar una bona estona per la història de les lletres i de la impremta. Fins i tot vam veure el primer document imprès, una Bíblia, gelosament guardada dins una cambra cuirassada. Després de l’entretingut perip...

Ahir ja va començar a la capital del Berguedà una festa que és patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco! Les guites, l’Àliga, els cavallers, etc., ja van dansar ahir al ritme de la música i del foc! I demà, cap a contemplar aquest espectacle tant nostrat, ple de màgia i sentiment. I per adobar-ho, concert final de Brams! Arriba la Patum! T’hi apuntes? (Una cançó dels Strombers que en parla!: http://www.youtube.com/watch?v=JLp_OCmx16g)

Des de demà i fins diumenge, al palau firal de Girona se celebrarà la fira Fira MerCAT, dedicada a tota la gamma de productes etiquetats en la nostra llengua. Un lloc per poder passar una bona estona contemplant que etiquetar en català no treu cap mèrit a cap producte. Fa ràbia, però, que encara no siguem un país normalitzat i que calguin iniciatives, totalment lloables, com aquesta, per tal de normalitzar la situació del català. No ens faran callar, més que mai, aquesta fira demostra que podem viure plenament, i en tots els àmbits de la vida en català. I a més, també hi haurà concerts amb grups com ara els Amics de les Arts! Endavant amb el català! Ens hi trobem? http://www.detotcat.cat/cat/index.php

Ràbia, moltíssima ràbia és el que tinc a dins després de saber que els israelians han atacat un comboi de vaixells que portaven aliments i altres elements vitals necessaris a la franja de Gaza. En aquest vil atac han mort 14 activistes compromesos amb la pau d’aquella zona, mentre que un bon grapat més han estat indignament detinguts. Per què? Segons aquesta gent (no sé ni si es mereixen que se’ls anomeni així), aquest comboi portava armes. Fals, car el comboi havia estat inspeccionat i enlloc se n’hi havia trobat. I quina ha estat la reacció dels poders fàctics mundials? Només condemnar i poca cosa més. Un altre per què a la llista. Per què o s’atreveixen a plantar cara als israelians? Ràbia, molta ràbia. Potser escrivint que en tinc em marxa una mica. Però més que mai no ens faran callar, cal continuar lluitant perquè s’acabi el genocidi a Palestina. Des de la societat hem de fer força, ja que els polítics poc hi fan... Des d’aquí, tota la meva solidaritat als ciutadans del nostre pa...

UTOPIES Quina bestiesa! pensar que et podré reclutar per il·luminar de nou els camins de la llibertat! T’has obcecat amb aparadors de fum mentre engoleixes àpats de buidors. I llegeixes fantasies, amb el color del diner. He deixat per impossible, pensar que et podré agafar de la mà prendre el teu braç per retrobar, junts, els ideals pels quals tant havies lluitat: tots el que portessin qualsevol indici de llibertat Però saps? Crec en la utopia