evita

Quan de mi, finalment... Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres posades com ocells damunt els cables tensos dels esperits fidels als himnes de la vida, un martell plorarà per la llum apagada. El di portarà corones de mimoses. Potser hi haurà perdó en la mar que no calla. El sol tindrà a la boca la seva sempreviva i noves veus diran l’alegria de l’aigua. El vent devastarà el fanal i l’estàtua. Els estius lluiran les seves bruses grogues i el bastó blanc del cec sonarà als carrers grisos. Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes Orfeu seduirà les anònimes bèsties. Vindran els plenilunis a fer fremir les verges que esperaran l’amor entre els grills i l’acàcia. Jo ja no tindré rostre. A més oïdes herbes, el temps farà dringar un cascavell d’estrelles... (7-II-78)

Aquests dies m’ha vingut a la memòria un treball de recerca que vam fer els alumnes de segon de batxillerat de l’institut d’Anglès durant el curs 1996-1997. Hi vaig participar fent una cerca de testimonis de gent del meu poble, Sant Martí Sapresa, que havien viscut aquella cruenta i maleïda guerra, la qual sembrà de devastació el país. Entre les persones que vaig entrevistar hi havia en Pep que recentment ens ha deixat i també altres, com en Joan de les Ginestries, el veí de tota la vida. Per sort, el seu testimoni i el de molt d’altres ha de ser llegat de la memòria històrica d’aquest país per tal que mai més es tornin a repetir experiències nefastes com aquella, perquè sigui un testimoni del que mai més hauria de succeir. Deixo aquí l’enllaç: http://www.xtec.cat/~jrebull/gce/index.htm

96 anys; aviat són dits. Tota una vida. Una guerra civil a l’esquena, una dura postguerra i una vellesa en una pretesa democràcia. Però la setmana passada, Pep, ens vas deixar. Un buit que serà difícil d’omplir, però tot i la tristesa per la teva absència, recordarem els teus comentaris, el teu somriure, feinejant a l’hort, jugant a la botifarra, anant d’excursió, fent-la petar amb la teva dona, la Teresa, amb l’avi Àngel o la iaia Remei..., en fi, et recordarem a tu i tot el que ens has ensenyat. Siguis a on siguis, Pep, t’estimem. Gràcies per haver pogut compartir amb tu aquests anys!

Avui s’acaba una etapa, un cicle de gairebé dos anys en el quals periòdicament ha tocat el cantautor Cesk Freixas al bar el Cercle de Girona. Dos anys en els quals cada quinze dies o tres setmanes, hem anat conformant un grupet de gent units per les melodies d’en Cesk. Hem fet amistats, hem gaudit amb la música i amb l’ambient i hem après que la màgia existeix. Avui, aquest cicle s’acaba. Hi haurà nostàlgia, però per sort, podrem continuar delectant-nos amb les lletres i les melodies d’en Cesk. I també espero continuar gaudint molts anys de les amistat forjades en aquestes inoblidables vetllades. Gràcies Cesk i a tota la resta de gent que m’ha permès viure moments tant especials! Deixo l’enllaç d’una de les noves cançons que conformen l’últim disc d’en Cesk, “La mà dels qui t’esperen”. http://www.youtube.com/watch?v=OaSf4BCCcgQ

Molt nostrada és l’expressió de tenir les emocions a flor de pell, alhora que ben certa. Aquests dies, dins de la terrible desgràcia que assola a Haití, encara hi ha moments emocionants quan entre les runes hi ha persones rescatades amb vida. Els equips de rescat esclaten amb aplaudiments, a alguns els rellisquen les llàgrimes d’emoció. Malgrat tot el patiment, darrere la desgràcia encara queda l’esperança. Les persones rescatades enmig la desolació, si poden, esbotzen alguna discreta rialla. Enmig de tota la desgràcia, encara queda un bri de llum per totes aquestes vida. Un bon exemple que mai s’ha de perdre l’esperança. Molta força per a tots els supervivents i per a tots aquells que cada dia estan al peu del canó per ajudar!

Remenant un calaix que obre diàriament s’adona que hi cal fer neteja. De fet, de totes les andròmines que hi té dipositades, sempre fa servir les mateixes: l’encenedor i la capseta de cigarretes que periòdicament va canviant de marca. Tot i la mandra llança aquelles entrades que només porten memòries amargues, aquell record de bateig amb els confits ja resclosits, aquelles cartes que mai arribaran al seu destinatari o destinatària. Llança el passat sovint amarg, a voltes agredolç i esporàdicament feliç. Canvia de lloc l’encenador i la capsa de cigarretes. I tanca eternament el calaix del passat.

Hi ha moltes imatges corprenedores en el desolador terratrèmol de Haití. Les dels cadàvers, les del pillatge desesperat, els aplaudiments de quan es troba algun supervivent enmig del rastre de destrucció. Però una imatge que se’m gravà a la retina fou la d’un grup de supervivent que linxaven a cops de pal a dos presumptes lladres fins a acabar amb les seves vides. Realment un nus a l’estómac de contemplar com la desesperació fa cometre barbàries com aquesta. Ni enmig del més salvatge dolor som capaços de ser humans? Només resta pensar que ha estat un acte puntual, fruit de la desesperació, per bé que del tot injustificable. I esperar que no es torni a repetir i que neixi de nou en aquell país la il·lusió i la felicitat. Tot i que és molt tòpic, darrere els núvols, sempre hi ha el sol!

La terra, el nostre planeta s’ha mogut. Més concretament ho han fet les plaques tectòniques que la conformen... i desgraciadament ho ha fet deixant darrere seu un inhumà rastre de desolació, mort i dolor. A Haití a dia d’avui ja hi ha més de 80000 morts a causa del terratrèmol que fa aproximadament una setmana va sacsejar aquesta illa. Ara no és moment de lamentacions, de plorar o de criticar el perquè Haití és dels països més pobres del món. Ara no és moment de lluites diplomàtiques per saber que hi ha de prendre el comandament per ajudar en tant desgraciada situació. Ara és el moment de la solidaritat, d’oblidar colors polítics i ideologies. És l’hora de les persones, d’ajudar, de buscar llum dins la foscor, com quan es troba enmig de la runa algun supervivent. És l’hora de ser persones. Una forta abraçada pels que han desaparegut, pels supervivents, perquè mai els manqui l’esperança i també per tothom que està allí o aquí treballant per ajudar en tot el que sigui possible al món de ...

TINC FEINA Avui tinc feina. Una feina que m’apassiona, Em deleixo, Per guanyar-me el sou. No em fa mandra llevar-me, Ans l’ànsia és superior Desitjar que arribi l’hora D’anar a fer el jornal Cuidar el teu cos el teu món, el teu esperit, adobar-los amb tendresa Com si fos l’hort més preuat, Aquell que brota d’amor Aquell que m’alimenta la vida. Avui tinc la millor feina Que hom pugui imaginar: poder-te estimar.

Molt divertit... ai amb L'home llop! L'home llop Sóc l'home mort Sóc l'home fort Sóc l'home nou Sóc l'home gros Sóc una dona Sóc una nena Sóc un vedell Una cullera Sóc l'home bo Sóc l'home gol Sóc l'home d'or Sóc l'home sol Sóc una pua Sóc una rata Sóc un ou dur La palangana Sóc l'home jo Sóc l'home això Sóc l'home allò Sóc l'home i prou Sóc una fira Sóc una trampa sóc un forat Pastura.

El passat dia 5 de gener vaig tornar a tenir la magnífica oportunitat de fer de patge a Sant Martí Sapresa i Brunyola. I no perquè ja fa més de quinze anys que ho faig, deixo d’emocionar-me amb les mirades de por i/o d’il·lusió de molts infants i dels grans. Pares orgullosos dels seus fills, se’ls miren amb tendresa. I no parlem dels avis. A la majoria els cau la bava. Per unes hores tots tornen a ser infants, a sentir el rau rau a la panxa de saber què els portaran l’endemà Ses Majestats. Els nens porten les cartes plenes de somnis a les mans per donar-les als Mags, alhora que reben entre descarats i esporuguits, unes llaminadures. Els pares i/o avis els acompanyen somrients i més atents que mai. Comunió total de generacions! Tota una tradició plena de tendresa i màgia que tan de bo per molts anys pugui reviure.... (La foto és dels integrants dels Reis d’Orient de Sant Martí Sapresa i Brunyola d’aquest any!)

Sí, això és el que ha fet el govern valencià amb el Cabanyal, un barri de València, amb elements de patrimoni cultural. Després de molta lluita, s’havia aconseguit aturar els enderrocaments. Però l’endemà mateix, una argúcia del govern valencià, capitanejat pel fatxenda de Camps, i amb la connivència de la Rita Barberà, van aprovar un decret per continuar destruint aquest patrimoni. Ràbia, molta ràbia, però encara queda molta lluita per salvar el patrimoni dels Països Catalans. Aquesta colla de mentiders només pretenen engruixir les seves butxaques amb bitllets, al preu que sigui, mai més ben dit. Argúcies i més argúcies, mentides i més mentides. I queden impunes. Però parafrasejant Cesk Freixas en el seu últim disc, “La mà dels qui t’esperen”, “no hi ha hagut derrota que hagi vençut eternament”. Endavant amb la defensa del Cabanyal! http://www.vilaweb.cat/noticia/3675272/barbera-acusa-govern-espanyol-prevaricar-ordenar-paralitzacio-dobres-cabanyal.html

Aquesta pregunta, malauradament, té una desposta ben clara. No. Per desgràcia no tots som iguals. Hi ha desigualtats arreu del planeta, hi ha racisme, xenofòbia, homofòbia, etc. Però avui vull parlar que no tots som igual davant la llei. Tot just la setmana passada van alliberar el director de Greenpeace a l’estat espanyol, Juan López de Uralde, després de passar quinze dies empresonat pel simple fet d’haver-se colat en la sopar de comiat de la farsa que va ser la reunió pel clima celebrada a Copenhaguen. Aquest senyor va passar més de 15 dies empresonat i totalment incomunicat, com si es tractés d’un perillós delinqüent. Ni visites ni trucades telefòniques a la seva família. El seu únic delicte: demanar pacíficament que s’avancés més en la lluita contra el canvi climàtic. Mentrestant, gent com Fèlix Millet, que ha reconegut haver estafat molts euros, continuen impunement al carrer. Defensar uns ideals pacíficament ara és delicte? Es veu que sí. Quin món de desigualtats i disbarats. Pe...

Ara fa poc que Ses Majestats d’Orient han passat a portar regals i il.lusió... I he trobat aquest poema de Joan Maragall.... Els Reis Aquesta nit han passat i han posat la mà als balcons... Els somnis dels infantons han granat. Cap a Orietn se’n van tornant a llur reialme confús, a regnar-hi tot pensant en Jesús. Heu sentit avui el cor matinejador dels nens? Heu sentit el rastre d’or, mirra, encens?

Fa temps em va arribar a les mans a través d’una amiga un petit paper en el qual parlava de dotze grams de raïm amb els amics... I aquests dotze grams els aniré desgranant cada mes d’aquest any recent estrenat... Anem pel primer! Primer gram de raïm : busca la justícia i la veritat. Ambdós valors són inseparables. Apassiona’t amb la teva vida i amb la dels altres. Tracta’t amb tendresa i tracta bé els altres!

Ostres! Ja són les 9 i entro a currar a les 10! M’he d’espavilar a treure el ventre de pena o bé la nit es farà llarguíssima darrera la barra del bar. Ja sé, aniré a sopar a Can Joan, allà segur que em faran un raconet a qualsevol taula a on hi hagi algun lloc sobrer. Entro i li demano al cambrer si hi ha algun racó per fer un mos. Fa una ullada ràpida al petit menjador i em dirigeix a una taula de 4 persones a on hi ha tres noies assegudes. Per dintre se m’escapa el riure quan veig el seu astorament de veure’m seure. No deuen tenir ni idea que a can Joan les taules es comparteixen. Les miro dissimuladament mentre una s’empassa una sèpia a la planxa, una altre se li encallen els calamars a la romana i a la tercera li cauen els granets d’arròs per la comissura dels llavis. Em demano un bon bistec amb patates i amanida, que la sorruda cambrera no tarda gaire a servir-me. Mentre espero, elles intenten donar-me conversa. Em pregunten si sóc oriünd de l’illa d’Eivissa, i jo amb el meu catal...

Sí, m’ha tocat la loteria. La loteria d’estar viva, de tenir salut i la família ben a prop, de tenir amics i companys amb qui compartir els dies i les nits. De tenir feina i ratafia per anar fent glopets en una nit de conversa de tot i de res, o en una nit de gresca i xerinola. M’ha tocat la loteria de poder observar el meu voltant, i malgrat totes les penúries i les desgràcies, poder contemplar una posta de sol en un capvespre d’hivern o gaudir d’una passejada enmig de la calor sufocant de l’estiu. Tinc el guany de poder expressar-me amb paraules i extasiar-me amb els ulls i les orelles. Sí, m’ha tocat la loteria de poder viure i en dono les gràcies! Espero que em continuï tocant durant molts anys!

Una cançó de Glaucs Per desgràcia, la nit de reis no és igual per a tothom... Nit de reis El desembre és molt fosc Però les llums fan molt maques les coses La gent omple els carrers Disfressats semblen bones persones. Veig els rics empobrir Com malgasten la seva misèria Convertint-la en tendresa. El desembre és molt llarg Però el gener sempre truca a la porta Veig uns nens pel carrer Que no saben que els reis són els pares Però tothom no té reis Hi ha qui espera que vinguin els patges Per tornar-los la vida. Demano que es quedin No vull regals Que em sento massa sol Que no dormiré Vull estar despert Per veure si estan bé. Estaré més tranquilQuan la droga comenci a fer efecte No és la droga el que vull Que el que vull no es pot prendre amb recepta Que estic fart d'esperar Aquesta vida m'ha maltractat massa M'han fet gran tan depressa.Demano que es quedin No vull regals Que em sento massa sol Que no dormiré Vull estar despert Per veure si estan bé. El gener és molt injust Hi ...

Aquesta nit, milions d’infants aniran a dormir amb la il·lusió de la innocència. Clouran els ulls esperant obrir-los de nou i tenir davant els regals que ses majestats els reis d’Orient els hi hauran portat. Molts demanaran joguines: nines, cotxes, cuines, vaixells, bicicletes, etc (espero que els reis no siguin sexistes J )... que si la crisi ho permet, els reis els hi portaran. D’altres demanaran salut o tan sols un mos a taula. Aquesta nit de màgia, ho hauria de ser per xics i gran, permetre que la il·lusió i la innocència de nou ens envaeixin i sentir el rau-rau a la panxolina d’obrir les parpelles i veure què ens depara el nou dia. La màgia de tornar a sentir-nos infants, de deixar sortir aquella innocència que tenim amagada en algun racó de la memòria! Porteu-vos bé i a dormir aviat! Bona nit de reis i que us portin els regals que els hi demaneu, i sobretot, pau i salut per a tothom! :-)

Acabem d’estrenar el gener... i què millor que llegir un bonic poema de Joan Maragall de títol homònim! Gener Passa l’any per davant de ma finestra... El sol, com un aucell que se’n va a jóc, passa volant pels arbres cada dia. Els ametllers s’han coronat de neu i les mimoses, d’or... Quina alegria! Darrere la negror d’aquells xiprers sospireja el ponent i mor el dia.

Sí, avui és 1 de gener. L’inici d’un nou any. Els propòsits són molts: aprendre a cada instant, conèixer gent nova, visitar nous indrets. Intentar fer d’aquest món un lloc més humà, i encara que sigui difícil i utòpic, un indret sense guerres ni pobresa, a on imperi el respecte tant per les persones com pel medi ambient. També tan de bo sigui l’any en què el poble català pugui decidir lliurement sobre el seu futur i la seva llibertat, l’any que les seleccions siguin per fi oficials... La llista de nous propòsits seria interminable, gairebé per escriure un llibre, però sobretot, espero que sigui un any en el qual la salut no ens falti perquè puguem viure la vida intensament! Bon any 2010!