evita

Avui és un dia de trànsit. Al matí em llevo, ja amb l’enyor de saber que és l’últim dia al Tibet. Després d’esmorzar amb els belgues, amb qui coincideixo al menjador (ells marxen avui cap a les muntanyes), em torno a perdre pels carrers de Lhasa, pel barri antic, pel Barkhor, que encara està despertant. Entro a la plaça del monestir de Jokhang i és impressionant la cua de gent que hi ha esperant per a poder entrar al temple a resar, hi dóna gairebé mitja volta. Com els pelegrins, faig la volta al temple en el sentit de les agulles del rellotge i contemplo, sota el cel més blau que hagi vist mai, com la gent resa, les dones amb els seus vestits tapats fins als peus, negres, però amb una mena de davantals de colors, el seus barrets i les seves trenes llarguíssimes adornades amb fils de colors, moltes amb una mena de cosa que va donant voltes mentre resen, quan no passen el rosari. Els homes porten també barret i vestit negre. I em torno a emocionar, se’m posa la pell de gallina amb...

Una altra cosa que pregunto és com es fa per ser monjo: normalment els nens solen ser joves, d’uns vuit anys i han de tenir una sèrie de qualitats per a poder-ho ser, han de passar una sèrie de testos i proves. Finalment, ja marxem i retornem a l’hotel, tot passant per un intens bullici de cotxes, motos, vianants, etc. Encara flipo com no hem vist cap accident. I també flipo dels lavabos que hi ha per aquests verals, a on em costa anar-hi del poc salubres que són, inclòs el de l’hotel que tinc embussat des de que vaig arribar i que tot i la meva insistència, ningú s’ha preocupat d’arreglar. Un cop a l’hotel m’acomiado dels que han estat els meus companys de viatge aquests dies, i sento una mica d’enveja sana de la psicòloga americana i dels espanyols, ja que aniran a pujar fins al camp base de l’Everest. I és que m’he enamorat de la màgia i dels muntanyes del   Tibet i m’encantaria poder-hi estar més dies. A l’hotel no hi estic gaire estona; agafo els trastets i em torno a pe...

Una altra cosa que ens explica és com s’escull un Dalai Lama. El Dalai Lama que regna rep una sèrie de missatges i els deixa escrits en clau críptica. Quan mor, els monjos i el Lama Panchen ( http://en.wikipedia.org/wiki/Panchen_Lama ) , en funció del que ha deixat escrit el Dalai Lama, el busquen.   Saben quan ha nascut, a quina zona i algun altre detall. I quan hi van, com que hi poden haver uns quants nens amb aquestes característiques, els hi ofereixen diferents coses. I el nen que és un vertader Dalai Lama, enlloc d’agafar per exemple llaminadures, agafarà un objecte que ha pertangut a un Dalai Lama anterior. La llegenda també diu que tots els Dalai Lama tenen com una taca característica a algun lloc del seu cos que confirma que ho són. Una altra cosa que ens menciona i que més tard li preguntarem i que ell ens afirmarà davant les nostres explicacions, és la funció del Lama Panchen ( http://14dalailama.galeon.com/mascotas767852.html ). El Lama Panchen ve a ser com el sego...

El dia s’aixeca assolellat a Lhasa. Em llevo i baixo a esmorzar, i coincideixo amb la parella belga, amb qui comparteixo taula i conversa, a més de provar iogurt de la femella del yak, la dri ( http://es.wikipedia.org/wiki/Bos_mutus ) .   Al cap de poca estoneta ens ve a buscar el guia, de qui no aconsegueixo pronunciar-ne el nom encara. Quan ja som tots a dins del cotxe, els mateixos que ahir i amb el mateix guia i conductor, marxem fins al palau d’estiu del Dalai Lama, el Norbulingka ( http://en.wikipedia.org/wiki/Norbulingka ) , situat també dins de Lhasa, a tan sols tres quilòmetres del Palau de Potala. Allí la vida bull. Està pleníssim de cotxes i de gent. I és que aquests dies he tingut la sort de poder trobar-me amb el festival del iogurt. Comença al monestir de Drepung, continua al de Sera i acaba al Norbulingka, a on hi van famílies senceres a fer pícnic i també s’hi fan espectacles de lhamo, que és una mena d’òpera tibetana, tal i com veurem més tard. Després d’anar e...

Explica algunes coses curioses, com ara que el palau es va construir damunt d’un llac. No encerto a saber qui va llençar un anell que va caure enmig d’un llac, i segons una profecia, allí s’havia de construir el temple i així es va fer. El van omplir de gra, ajudats per animals i després s’hi va ubicar el temple. Fins i tot la llegenda diu que d’una paret en va sortir espontàniament una figura de cabra. Una altra història que conta és la d’un noi que va marxar a formar-se fora, que venia d’una família rica. Quan va tornar el seu oncle havia deixat a la seva família a la ruïna i ella va anar a una part del Tibet a aprendre màgia negra i va matar el seu oncle amb aquestes arts. Però se’n va penedir i va anar a demanar consell a un mestre, que li va fer construir i deconstruir fins a 13 vegades un palau, fins que li va quedar l’ànima pura. Però la història que més em sorprèn i em crida l’atenció és la de què fan amb els morts. Aquí són molt i molt supersticiosos, i entre altres, per...

Finalment, com que no podem anar per lliures, hem de marxar-ne, tot i que m’hi passaria hores i hores aprenent més de la cultura i la religió tibetana. Tot seguit el guia ens porta a un parc proper a on hi ha cants i balls tradicionals tibetans, els lhoma ( http://en.wikipedia.org/wiki/Tibetan_opera ) . I és que aquests dies és la festa del iogurt! Per això me’n van posar ahir a l’habitació i per aquest motiu, com sabré més tard, es van tallar les comunicacions d’internet. La festa del iogurt ( http://en.wikipedia.org/wiki/Tibetan_festivals ), el Sho Dun festival ( http://en.wikipedia.org/wiki/Sho_Dun_Festival )   és molt important i congrega a moltíssimes persones. Anem a veure els seus cants i balls, però el guia ens indica que ens allunyem dels militars que ho custodien (quina ràbia!) i que ni els fotografiem. També anem a veure el Palau de Potala des d’un lloc a on la vista és impressionant i ens dediquem a tirar fotos, ara que el dia ja s’ha aixecat, que les jaquetes fan n...

Quan m’adormo, em desperto de cop. Per què? Doncs perquè es desencadena una bona tempesta, amb molts trons. Com que les muntanyes les tinc a tocar, ressona moltíssim i fa feredat. Fins i tot em penso que a l’acadèmia militar que tinc a prop hi fan proves!! Finalment m’adormo amb el soroll de la pluja. Quan em llevo, cap a esmorzar al bufet lliure de l’hotel, que està relativament bé, però tinc tot el lavabo embussat. ! Ni m’ho crec que em llevi al Tibet ( http://en.wikipedia.org/wiki/Tibet ) Després d’esmorzar, ja no tardem gaire a marxar. Arriba el guia i també els que conformarem el tour: una parella espanyola (ell de Benidorm i que de cognom es diu Gironès tot i que no parla català i ella d’Albacete, tot i   que per motius laborals, viuen a Madrid), una senyora de San Francisco, una professora i investigadora de Psicologia, una parella de belgues (de Gent i que s’han traslladat a viure a la Xina un parell d’anys per la feina d’ell) i dues senyores de South   Dakota. Pug...

I com m’indica, em vaig a perdre per les profunditats de Lhasa. I sort que ho faig. Una estranya energia m’envaeix, una cosa sorprenent. Noto molta pau i serenor i no és broma. A més, m’emociono enormement, tinc les llàgrimes a punt de sortir dels ulls, tant d’emoció com de ràbia en veure que el govern xinès vol aniquilar tanta cultura i tanta història. Actualment Lhasa és un dels pocs llocs al Tibet a on et pots moure sense guia. Hi ha bastants turistes, molts d’origen oriental, però també se’n veuen d’occidentals. I em perdo en la zona de Barkhor, prop del Temple de Jokhang, el primer temple al Tibet. La vida bull arreu. Hi ha moltíssima gent que va amb el vestit tibetà, pregant, amb una fesomia totalment distinta a la dels xinesos. És una altra cultura, un altre món, una altra manera de ser que a mi em transmet una pau enorme. Els edificis són plens de colors, hi ha banderes penjant arreu. Les dones porten vestits llargs, moltes amb barrets i algunes amb els fills al darrera pe...

I mentre dormo, m’entra una noia a l’habitació a deixar-me un parell de iogurts que em serveixen de dinar. Lhasa ( http://en.wikipedia.org/wiki/Lhasa )   és una ciutat de uns 450000 habitants i la capital del Tibet. Estic a la serralada de l’Himàlaia. La història del Tibet és complexa i fa ràbia que ells estiguin empresonats pels xinesos i que els turistes hàgim d’anar tot el dia seguits d’un guia, com si fóssim terroristes. La història del Tibet comença al segle setè després de Crist, quan els exèrcits tibetans van formar un gran imperi. Sota el regnat del rei Songsten Gampo ( http://en.wikipedia.org/wiki/Songsten_Gampo ) , els tibetans van ocupar part del Nepal i més zones.   Però al 842 DC van assassinar un capitost i es va trencar el gran imperi. Durant el segle setè, el budisme s’havia estès per tot el Tibet, adoptant la majoria de rituals Bön ( http://en.wikipedia.org/wiki/B%C3%B6n ) (el sistema de creença pre- budista dels indígenes del Tibet). Tal i com he vist, h...

De nou em costa molt poder fer una nit de son seguida. Suposo que els nervis per no adormir-me fan que em desperti un parell de vegades durant la nit. I quan sona el despertador ja estic dempeus. Són quarts de cinc del matí; acabo de recollir la maleta i baixo a recepció de l’hotel, a on tarda gaire estona a venir-me a buscar el noi que em portarà a l’aeroport i que resulta ser el xofer que em va recollir al primer dia. Encara és negra nit i hi ha bastanta tranquil·litat pels carrers. Un senyor ja fa tai-chi prop d’un parc i també hi ha gent que sembla que va a treballar. Es fa estrany que els conductors no t’avancin per la dreta quan no hi ha ni carril i també no sentir gaire sovint el clàxon. Mentre fem via cap a l’aeroport faig una mica de recopilació mental dels dies que ja porto a la Xina, de la gent que he conegut, de les experiències viscudes. I capficada en els meus pensaments, no me n’adono i ja estem a l’aeroport. Allí vaig de seguida a facturar la maleta. Per a poder ent...

Desfent el camí d’anada parlo amb en Kevin, que xampurreja espanyol i m’explica això que el seu fill estudia a la Xina i intercanviem impressions. També faig de patriota i li explico què són els Països Catalans i que esperem que l’any que ve tindrem un referèndum i que esperem que Catalunya sigui independent. Ell havia sentit a parlar del cas d’Escòcia i Québec i li comento que salvant diferències, tenen moltes semblances. Estem esgotats sobretot per la calor, així que ja no fem res més que retornar a Xi’an capital. De camí, la parella alemanya ens ensenya una foto que han fet...i hi per allí voltant també hi havia el basquetbolista Kobe Bryant! Un cop a Xi’an ens acomiadem, guia i turistes i vaig una estona a l’hotel a que em passi la calor. Al final, els companys de viatge han resultat ser ben entretinguts. Després de refrescar-me a l’hotel, marxo de nou a voltar per la ciutat. I com no, em perdo per davant de les torres Drum i Bell, però sobretot pel barri musulmà. Entro en un...

Omplim la panxa i tot i la canícula, caminem vint minuts fins a arribar als pavellons a on hi ha els guerrers. Primerament, però, fem   una parada en una sala d’audiovisuals a on expliquen una mica la història dels guerrers. Els guerrers de Terracota ( http://en.wikipedia.org/wiki/Terracotta_Army )   són un dels descobriments arqueològics mai realitzats. Es van descobrir per casualitat el 1974 quan uns pagesos volien fer un pou i va descobrir milers d’estàtues de guerrers i de cavalls! Aquest exèrcit subterrani ha estat guardant durant milers d’anys l’ànima de Qin Shi Huang ( http://en.wikipedia.org/wiki/Qin_Shi_Huang ) , un emperador que tenia por dels esperits que el podien esperar després de la mort i que va ser el primer que va unificar Xina, el 221 abans de Crist.   Va planejar i va començar la construcció de la seva tomba quan va ser elegit emperador, amb 13 anys.   Avui en dia, encara sembla que no s’ha descobert la magnificència del lloc a on està enterra...

Per fi he pogut passar una nit sencera! No m’he ni despertat una sola vegada i tinc mandra a l’hora d’aixecar-me, però la venço i baixo a esmorzar al bufet lliure, a on com sempre, hi ha pastes, cereals, cafè, arròs, sopes, noodles, etc. Després de menjar pujo a recollir les coses i ja baixo cap a recepció de l’hotel, a on m’espera la Zoe, la guia. Al final, avui no aniré sola. Anem a peu fins a un hotel proper, a on recollim una parella alemanya, la Manu i el seu company. I ja pugem a la furgoneta per anar al següent punt de recollida, a buscar en Kevin i el seu fill Net, oriünds de Chicago. Xi’an de moment és la ciutat “més petita” que he visitat, té uns 8 milions d’habitants i com ja he comentat, un ritme frenètic de construcció. I per variar, el trànsit també és força caòtic. La primera parada del dia la fem al poblat neolític de Banpo ( http://en.wikipedia.org/wiki/Banpo ) , situat a prop del riu groc ( http://en.wikipedia.org/wiki/Yellow_River_Valley ), el segon més llarg d’...