evita

Arriba al final d’un altre any, 365 dies que es clouen amb l’esperança que la vida ens permeti veure’n moltes més vegades 365 dies. I com cada any, és el moment de fer balanç. Alguns ens han deixat físicament, però sempre romandran al nostre cor. Ha estat un any de coneixença de noves terres, de noves maneres de viure, d’allunyar-me dels meus i sentir que aquesta terra és la meva, i que la vull amb tot el cor, i a més la vull lliure d’aquells que l’ataquen i la desvirtuen. Un any de sentir abraçades plenes d’escalfor, de començar nous projectes i tancar-ne d’altres. Una vegada més agraeixo a la vida que em permeti viure-la intensament i espero que l’any que demà s’enceta siguin uns jorns plens de salut i plens de somnis per construir i fer realitat! Bon any 2011!

No fa gaire que el noi, que cursa quart curs de veterinària,   ha començat les pràctiques al departament de patologia de la seva facultat. Fa el que s’anomena les pràctiques d’empresa per tal d’obtenir crèdits de lliure elecció, a més d’adquirir experiència professional i fer currículum. S’hi va apuntar quan van passar el llistat a classe i, sense que s’ho esperés gaire, el van seleccionar. Està sota la tutela de la Violeta i la Xènia , una professora i la seva becària. Li agrada llevar-se d’hora, anar a córrer, una bona dutxa i una torrada amb mel i nous són la seva rutina abans d’anar cap a la facultat. Depenent del dia, va al laboratori al matí o a la tarda, depenent de les classes que tingui. Avui, un dimecres se saltarà una classe al matí, car vol assistir a una biòpsia de fetge d’un porquet. A les nou ja està al laboratori, a on la Violeta i la Xènia li han preparat un protocol per tal que se’l llegeixi i entengui què fan en cada pas del seu experiment. Així doncs, després...

Per acomiadar l'any 2010, deixo l'últim gra de raïm. Espero que hagin estat profitosos! Dotzè gra: " Tens un gran tresor format de pensaments, paraules, desigs, il·lusions, tendresa… No siguis mesquí. Comparteix-lo. Cada matí contempla’t al mirall per desitjar-te bon dia i olora i gusta la teva felicitat. No la recloguis en els límits estrets del tenis. No ets massa diferents de les altres persones, però ets VIDA."

Avui la selecció nacional del país jugarà un altre partit, encara que malauradament, serà de costellada; i dic malauradament perquè no serà un partit oficial, altra volta. Aquest cop la selecció contra qui jugarem serà Hondures i l’escenari, l’estadi olímpic Lluís Companys. Per poc que pugui, aniré a donar suport a la selecció del meu país, entrenada per Johan Cruyff. Aquí també m’agradaria dir que el nostre seleccionador crec que es podria haver “mullat” més el cul per aconseguir un rival de més envergadura. Però tot suma, i pas a pas, malgrat les traves i els entrebancs que ens posen des de Madrid, cal continuar lluitant per obtenir d’una vegada per totes l’oficialitat, i qui sap, poder guanyar ben aviat un Mundial! Visca la terra lliure!

En aquests dies de tanta fred...un dels poemes que formen part del llibre  Desglaç de Maria-Mercè Marçal Quan, enmig del desglaç, el riu remunta cap a la deu, i el seu curs foraviat es peix com un mirall del teu rostre, i me’l torna, enllà de tu, convertit en tenebra i esglai opac... que em neixin ulls de cega, uns ulls vivents al cap dels dits per llegir-te i no perdre’m en el vell simulacre sense contorns que com un gorg devora la meva nit.

Avui és Nadal, un cop més; dia de felicitat, dia en el qual moltes famílies es reuniran a taula per celebrar conjuntament aquestes dates. Sempre hi haurà alguna cadira buida que punxarà al fons del cor i no deixarà que la felicitat acabi de ser completa. Però dins d’aquesta hipocresia consumista en la qual s’ha convertit el Nadal, em quedo amb els somriures dels infants, les abraçades de familiars i amics separats per la distància, en l’essència de l’amor. Bon Nadal a tothom! http://www.youtube.com/watch?v=14hmLEs0u-8 h ttp://www.youtube.com/watch?v=EB_18N4_LZg

Avui molts infants es llevaran excitats. Ja fa dies que alimenten el tió amb suculentes menges i amb gran il·lusió! Avui en moltes llars d’arreu del món, els infants picaran i cantaran, esperant una cagada de regals i llaminadures. Jo també li demano al tió que faci una bona cagada, però d’il·lusió i esperança a tots aquells qui no en tenen; que cada infantó pugui rebre en aquesta assenyalada nit un petit present. I sobretot, que ens cagui a tots una mica més d’humanitat i solidaritat! Que el tió sigui generós amb vosaltres!

El dia de Nadal, pel canal 33, passaran un programa musical en el qual participen, a més de cantants com Anna Roig, Lídia Pujol, Gerard Quintana, Referee i Lluís Gavaldà, els nens i nenes de les escoles Bressola, de la Catalunya Nord. La Bressola són un projecte que vol promoure l’ús de la llengua catalana a la part nord del país, malauradament sota govern francès. Em va fer molta il•lusió veure el tràiler del programa, escoltant els nens i nenes cantant plens d’il•lusió, amb el seu característic accent del nord. Un projecte, el de la Bressola que és tot un exemple de supervivència i de ganes de promoure una llengua, la meva, la catalana, a territoris que moltes vegades són totalment reticents a que s’hi ensenyin. Gràcies Bressola i per molts anys puguem parlar el català al nord el país! www.labressola.cat http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20101213/supernanas-bressola-nadal-inunden-bcn-musica-infantil/621826.shtml

Avui és dia d’agafar l’avió de retorn a la meva terra, els meus estimats Països Catalans. Immenses ganes de tornar a veure la meva gent, la meva família, les meves arrels! Deixo un poema de Pere Quart (Joan Oliver), “Corrandes d’exili”, en el qual he pensat sovint! CORRANDES D'EXILI Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re ... Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena. L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya.) Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla. A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida: l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida. Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré. En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc...

Diumenge se celebrà al Marató de TV3, aquest any dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. De moment s’han recaptat més de 7 milions d’euros (el rècord)   , però encara es poden fer moltes més aportacions via internet o via ingrés! Hi hagué moments realment emocionants, pell de gallina i llàgrimes aguantant-se o bé directament fluint. Per dissort, ens pot passar a qualsevol de nosaltres adquirir una d’aquestes lesions. Per això cal seguir investigant per trobar la manera de curar-les. Gràcies a tothom, pobles i ciutats, anònims i molta gent que en moments de salvatge crisi s’estreny el cinturó i dóna diners per la millora de la qualitat de vida d’aquesta gent. La més sincera solidaritat per a ells,   per les seves famílies i pels seus amics. Tots junts hi lluitarem! Gràcies per la solidaritat, per demostrar altra volta que som humans!

Aquesta és la primera vegada de la meva vida que passo les setmanes prèvies de Nadal, aquestes festes a on se suposa que tothom es reuneix amb família, lluny de casa. Hi ha semblances i diferències. La semblança més trista és el consumisme desenfrenat que hi ha a la ciutat... Per contra, però, la ciutat, bastant adormida, sembla despertar de cop... El mercat de Nadal, la pista de gel amb atraccions pels més menuts, les botigues obrint diumenge, ni que sigui per unes horetes; la ciutat sembla més bella encara, amb la gent voltant pels carrers. Els edificis estan engalanats, un gran arbre de Nadal presideix Koremarkt, el centre neuràlgic de la ciutat, i per més inri, la neu que emblanquina sovint els carrers fa que a Gent sigui més Nadal que mai... I per diferències, aquí el tió no cagar als infants, sinó que ja els hi ha passat Sant Nicolau i ara esperen que arribi el torn del pare Noel... Una nova visió del Nadal en un altre país! (La foto correspon a l’arbre de Nadal que hi ha a Kore...

Cares boniques, plenes de somriures aparentment sincers. Paraules amables i atencions omplen els jorns.   Preguntes “innocents”, respostes sense mentida. Però mica en mica la màscara s’esquerda, es desfà com el glaç, va caient a trossets, deixant a entreveure un rostre tenebrós, que mica en mica es fa més evident; el rostre de la hipocresia,   de la mala llet, de la xafarderia, de les ganes de fer mal per benefici propi, sense que els sentiments ni la humanitat siguin un impediment. Quina llàstima, que hi hagi tanta gent que encara porti màscara...

Ja fa uns quants dies, a Vic, es va celebrar una gran festa per reclamar la independència d’una manera festiva i alegre. Com? Fent un lipdub amb la cançó “La Flama” dels valencians Obrint Pas. Més de 5000 persones es congregaren a la capital d’Osona per tal d’omplir el casc antic de la ciutat de castellers, diferents esbarts, esportistes i gent amb estelades per aconseguir el rècord mundial de participants en un lipdub. Som molts, cada dia som més, i aquesta n’és una bonica i alegre prova per demostrar al món la cultura catalana, qui som, el nostre bonic país i cridar als quatre vents que volem ser un poble lliure! Aquí va el link d’aquesta bonica iniciativa! :-) http://www.youtube.com/watch?v=muTMLuGWrp8

Ja fa algunes setmanes que des de la llunyania vaig llegir una bona notícia pel país. La de la declaració dels castells ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Castellers ), aquesta festa tan nostrada, com a patrimoni immaterial de la humanitat. Va ser un dia de reconeixement nacional, car també es va declarar el cant de la Sibil·la ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Cant_de_la_Sibil.la ) , típic de l’illa de Mallorca i de l’Alguer durant la nit de Nadal com a tal. I per rematar-ho, també es va protegir la dieta mediterrània, pròpia de les nostres contrades. Tot i que mai he estat excessivament aficionada a l’art casteller, m’emociona veure la tenacitat de remuntar una torre humana fins a una altura considerable, l’afany de superació de la gent que hi participa, els emocions que es desperten a cada entrebanc superat. El so de les gralles, els silencis, els aplaudiments són la banda sonora a aquest gran espectacle. I per no parlar de   la competició sana entre colles, les trobades castelleres, ...

Ja fa unes quantes setmanes vaig tenir l’oportunitat de visitar la zona de la Selva Negra, zona entre Alemanya i França. L’espectacularitat dels paisatges em va impressionar, però també em plagué el fet de veure, que tot i que de manera gairebé residual, a la zona d’Estrasburg encara s’hi conserva la llengua alsaciana ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Alsaci%C3%A0 ), propera a l’alemany. Els carrers d’aquesta ciutat estan també en la nomenclatura alsaciana, a l’igual que algunes de les menges típiques de la zona, escrites en aquesta llengua en les cartes dels restaurants. Malauradament, però no vaig poder sentir ningú que la parlés (tampoc m’hi vaig fixar excessivament, tot sigui dit!)   Espero, però que la supervivència d’aquest idioma es pugui conservar durant moltíssimes més generacions. I és que és ben sabut que a la república francesa li costa no aixafar el que s’allunya de la llengua oficial de Voltaire. Descobrir que encara aquesta llengua no està morta va ser una dolça cireret...

S’ha acabat el temps d’eleccions i de tota aquesta parafernàlia. Ha guanyat CiU, davallada històrica dels independentistes d’ERC i dels socialistes i una preocupant pujada de partits feixistes com el PP i Ciutadans; a més, els ultres de Plataforma x Catalunya han estat a punt d’entrar al Parlament. Per sort, no ha estat així. També cal remarcar que un nou partit emergent, el de la Solidaritat Catalana per la Independència ha entrar amb quatre diputats. Un parlament ben complicat... Serà una legislatura difícil, però espero que també sigui una època d’esperança per tal que el nostre país esdevingui ben aviat una nació de ple dret d’Europa. Espero del nou govern polítiques socials, ecològiques i sobiranistes no supeditades a partits de dretes i espanyolistes. Sincerament, no n’espero gaire res dels polítics, i menys de partits de centre i centre-dreta. Però diuen que la fe és l’últim que es perd, i per tant, encara en tinc per esperar que aquesta nova legislatura recent estrenada sigui l...

Ja fa un parell de mesos que volto per les terres del nord d’Europa, per Flandes, tot i que amb alguna incursió a Catalunya. Mica en mica vaig coneixent la ciutat, però encara em queda molt per veure, i també el país (que encara també té molts racons susceptibles de ser visitats). Fa uns dies vaig poder passar una agradable tarda a dos pobles/ciutat, Lier i Mechelen. A Lier, a 17 km al sud est d’Anvers, vam poder visitar el seu Begijnhof, una mena de monestirs belgues creats a l’època de les croades i del que quals n’hi ha bastants a tota la zona (a Gent n’hi ha dos, a Bruges una altre), i són patrimoni de la humanitat per la Unesco. I també un estrambòtic rellotge, situat a la Zimmertoren, que un excèntric i ric habitant del poble va fer construir als anys trenta. Entre Brusel•les i Anvers, hi ha la localitat de Mechelen, a on ja vam arribar de fosc, però amb la il•luminació vam poder veure la immensitat de la catedral de Sint Romboutskathedrall (segle XVI) per fora, imponent, bellíss...

ENYORANÇA Ganes de sentir el teu esguard, damunt dels meus ulls enamorats. Anhel d’uns llavis damunt la meva boca, i de frenètics petons escampats sobre mon cos despullat. Nostàlgia de les teves paraules, d’una conversa sense fi. I l’enveja sana i rabiüda dels amants. Desig d’una carícia regalada en un instant inesperat, deler de mans entrellaçades, i la boja pruïja dels teus tendres somriures I podria continuar, car no hi ha prou mots per acabar de descriure què és l’enyor de l’amor.

Per sort, últimament he pogut conèixer nous indrets de la vella Europa. I en tinc un regust agredolç. Dolç en el sentit que he pogut conèixer nous llocs, extasiar-me amb els paisatges, tastar noves menges i noves begudes, gaudir de bona companyia, etc. Tot això són petits bocins de felicitat impagables! Dolçor també de comprovar com a la zona de l’Alsàcia encara es conserva la llengua, tot i que crec que es podria fer més per promoure-la. I a Noruega, per fi, sembla que la cultura dels Samis (http://ca.wikipedia.org/wiki/Sami) s’està respectant i fins i tot evitar que sigui, en certa manera, mal vista. I de què ve, doncs, el regust agre? Ve del despotisme i l’antipatia gratuïta que corre pel món, sobretot a Noruega. La manca d’educació quan estàs perduda i demanes ajut, la manera de mirar per sobre l’espatlla, com si fossis un ésser inferior. Aquesta és la sensació que vaig tenir més d’una vegada. O la gent amb qui comparteixes habitació, que no són capaços de dir ni hola, quan tu els ...

En català els begijnhofs es tradueixen com a beguinatges. Són comunitats de dones, moltes vegades vídues, que es retriaven per pregar i servir a Déu, però sense fer els vots de les monges. Normalment els beguinatges estan al voltant d’una església. Quan vaig estar a Amsterdam ja en vaig veure un, però ha estat aquí a Gent a on ja n’he vist un parell a al ciutat, però encara n’hi ha un tercer. També n’hi ha Bruges, a Malines, etc; també en una sortida a Lier en vaig poder visitar un. Els de Bèlgica han estat declarats patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO. Els beguinatges, habitats per les beguines, són actualment vivendes, però es conserva l’estructura de comunitat dels edificis amb la gran església central al mig, envoltada de vegetació. Val la pena fer-hi una passejada; almenys les vegades que ho he fet, passejar per aquests racons immersos en les ciutats són estones de molta pau interior, silenci i meditació. Si mai en teniu l’oportunitat, us recomano fer-hi una passej...

Avui és sa Nicolau. A Catalunya és un dia festiu imposat per commemorar una constitució obsoleta, que en cap cas em representa. Però, avui m’agradaria parlar del dia de Sant Nicolau des d’una altra perspectiva. Tant aquí a Bèlgica com a Holanda (en aquest cas es va celebrar ahir), avui arriba el senyor, Sant Nicolau, que porta regals als infants. El passat dissabte vaig poder veure com els nens anaven a demanar a Sant Nicolau que els portés regals (la foto correspon a un d’aquests moments). Aquí a sant Nicolau se l’anomena Sinterklass, i segons la història prové d’Espanya (jo diria que dels Països Catalans segons les informacions existents) i va acompanyat d’un patge, el Zwarte Piet (Pere el Negre). En la dècada de 1960, en la nit del 5 de desembre, a Alacant es feia una cavalcada, des de la concatedral fins el port, perquè Sant Nicolau pugés a una barca carregada de joguets, que presumptament es dirigia als Països Baixos. D’aquí la història que ve de la costa alacantina. http://ca.wi...

El segon dia a la ciutat de les llums es despertà fred. Després d’esmorzar a l’hotel, la primera visita del dia l’efectuàrem a la santa capella, al Sacre-Coeur, a on vam poder contemplar la seva immensitat tant per dins com per fora i fer-nos-hi les preceptives fotografies. També m’agradà recordar escenes de la pel•lícula Amélie (http://en.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9lie_(film)) , que transcorren en aquesta zona. Sense gaire més dilació vam prendre el metro fins a la torre Eiffel i el camp de Mars, a on vam fer fotos i també ens vam entretenir contemplant el Sena. I com que el temps passa que vola, de nou amb el coet al cul fins al museu del Louvre (http://en.wikipedia.org/wiki/Louvre_Museum; http://www.louvre.fr/llv/commun/home.jsp) . Sota un cel ennuvolat i una fred de mil dimonis, vam contemplar la piràmide de vidre que marca l’entrada del lloc a on reposa la Mona Lisa (http://en.wikipedia.org/wiki/Mona_lisa), vam passar per davant l’arc de triomf del Carrousel. l menys ostentós que ...

El matí de dissabte es va aixecar fred a Gent. Poca cosa fins a agafar el tren: trajecte en bus fins a l’estació, trobar-nos i ja des d’allí, pujar al tren Thalys que ens portaria a París. Poc més de dues hores de trajecte foren suficients per arribar a la capital francesa, a la zona de l’estació del Nord. Una vegada allí vam comprar el val per poder moure’ns lliurement amb el transport pública a la zona de París i vam dirigir-nos a agafar els corresponents metros i trens que ens havien de portar al castell de Versalles ( http://www.chateauversailles.fr/homepage ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Palau_de_Versalles ; http://en.wikipedia.org/wiki/Palace_of_Versailles ). Una vegada allí, vam trobar un grup de catalans de Camprodon. Com que ja havíem comprat l’entrada via internet (18 euros!) , vam entrar ràpidament cap a l’interior. Poc vam estar al pati d’armes, car feia una bona rasca. Un cop dins de l’edifici, vam recollir l’audioguia gratuïta (amb l’entrada ja podia ser ben gratuïta)! ...

Ahir Ghent es va aixecar nevada. Blanca, la neu enfarinant-ho tot. Els carrers estaven glaçats, arribar fins a la feina amb bus va ser una odissea, car ens n’anàvem d’un costat a l’altre de la temporada. I tot i que tot era blanc, al meu cap només hi tenia uns colors, els blaugrana. I és que dilluns, 29 de novembre de 2010, passarà a la memòria col·lectiva dels culés, ja que l’equip entrenat per Pep Guardiola va guanyar al Real Madrid amb gols de Xavi, Pedro, Villa (2) i Jeffren. Vaig tenir l’ocasió de poder seguir el matx a la nova penya barcelonista de Ghent, plena de gent oriünda de la ciutat i els voltants, que cantaven l’himne del Barça amb un català més que acceptable. Va ser una vetllada molt bonica, poder veure com l’esperit del Barça traspassa fronteres i fa vibrar a la gent d’arreu del món. La passió pels colors, pels jugadors, per una manera de fer elegant, des de la humilitat, la senzillesa i el respecte. Una lliçó del Barça davant la prepotència i la verborrea del Madrid. ...