evita

Fa temps, en una d’aquestes fires de carrer a on es poden comprar llibres de segona mà per “quatre duros”, vaig adquirir el llibre “Lady Valentine”, del menorquí Pau Faner ( http://www.paufaner.com/ ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Faner_i_Coll ) , que va ser premi Víctor Català el 1983. Aquest llibre suposo que ja està descatalogat, però val força la pena. És un conjunt de 30 narracions, la majoria d’elles totalment independents, tot i que algunes es poden imbricar. Alguns dels relats realment m’han captivat, com seria “L’home que comprava somnis”, “El geni del basar”, “Dins una gota d’aigua”   o bé “Hiohiooúu-Haihiaat”. D’altres narracions m’han passat totalment desapercebudes. En la majoria d’elles hi ha molta ficció i molta imaginació, esdevenint molts relats surrealistes i futuristes, però no per això menys atractius pel lector o lectora. Tot i que crec que és difícil de trobar, per a qui li agradin les narracions curtes que parlen de llocs nostrats (Menorca i el Prin...

Dormo poc, molt poc. Suposo que són els nervis per no perdre l’avió. Recollim sigil·losament les coses per no despertar l’Anna i anem a buscar el taxi (Goopti) que ens portarà des de Ljubljana fins a l’aeroport italià de Trieste, a poc més d’una hora de la capital eslovena. Aprofito per dormir una miqueta i intentar agafar forces. Passem el control de seguretat sense problemes i l’esmorzar se’m posa bé per recuperar forces. I ja pugem en un avió de Ryanair ple fins a dalt que ens portarà fins a Girona, posant fi a l’aventura balcànica. La veritat és que feia temps que tenia moltes ganes d’anar a Croàcia i Bòsnia i Hercegovina. Croàcia ja ha superat l’època de la postguerra i s’està convertint en un destí turístic de primer ordre. Recentment ha ingressat a la Unió Europea i això li dóna encara més ales. Però el boom turístic també va acompanyat d’un boom immobiliari que està malmetent molt la costa i destrossant un paisatge bellíssim. Hi ha turistes de molts llocs, però abunden mol...

Com ha estat costum durant tot el viatge, ens llevem ben d’hora ben d’hora. Recollim les nostres pertinences i marxem de Grabovac. Tenim una bona estona de cotxe encara. El GPS ens porta per un camí al mig del parc natural. Als primers moments, no hi ha ni les ratlles pintades a terra! La vegetació és frondosa, altíssima. El paviment està humit i també hi ha una mica de boira. Passem per davant d’un lloc a on sembla que hi van afusellar gent, ja que hi ha moltes espelmes enceses. El paisatge és bell, de pel·lícula, però no les tinc totes que la carretera sigui la correcta. Mica en mica la vegetació es fa menys frondosa i acabem trobant ja cases i una carretera més potable. Estem en un lloc bastant aïllat. Moltes cases encara estan per acabar i algunes encara mostren els efectes de la guerra. Anem passant per poblets i més poblets durant una llarga estona, sense que la carretera sigui gaire bona. També ens crida l’atenció el fet que al costat de la carretera hi ha una zona acordon...

  I comença un gran espectacle visual de la natura: llacs de verd turquesa, cascades impressionants, una vegetació abundosa i verdíssima, l’aigua nítida, i per adobar-ho, el dia s’ha asserenat i el sol ho fat tot més intens encara. Ens encantem a cada passa. Hi ha moments, però, que no ho acabo de gaudir del tot, suposo perquè hi ha molta massificació de gent i el soroll és intens i fins i tot hi ha moments de col·lapse.   Anem passejant, sota l’ombra de grandiosos arbres en alguns moments o amb el sol clatellant-nos. Ens parem a dinar i descansem una estoneta abans de continuar. L’aigua és tan neta que fa de mirall dels núvols del cel! I les cascades sorolloses són un regal per a les orelles i per a la vista. Especialment impressionant és la cascada de Galvovacki. Tot i que queda lluny, arriben els esquitxos de l’aigua. Anem baixant, passant per boscos de fades i llacs de nimfes. Al cap de gairebé més de tres hores d’espectacle natural arribem al llac més gran, ...

De nou, matinem. Recollim, mandrosos com el dia, les coses i ja marxem d’Split. Ens costa una miqueta sortir-ne, però finalment ho fem i agafem l’autopista per fer un bon grapat de quilòmetres.   A Croàcia el límit de velocitat màxim és de 130 i això va bé per anar fent km d’una manera ràpida. El dia està bastant ennuvolat i no presagia gaire bon temps. Al cap d’una estona, ens parem en una àrea de servei a esmorzar i a fora, hi ha una mena de mirador sobre un riu preciós, amb grans parets de pedra a banda i banda. Esmorzem i tot i que hi estem bé, és moment de reemprendre el camí bàsicament per a dues coses: la primera, que tenim pressa, i la segona, que comença a ploure de manera abundosa. Quan abandonem l’autopista, que ofereix vistes magnífiques al mar i a la muntanya, realment val la pena veure-ho, ens endinsem a mig camí entre Zagreb i Zadar. Ens parem en un poblet a comprar queviures per dinar i posar gasolina i ja no parem fins a arribar a la zona del parc natural de Pl...

El primer que fem quan arribem a la ciutat és anar a buscar el hostel que hem reservat, el Buzz Hostel ( http://www.hostelbookers.com/hostels/croatia/split/56656/ ) , prop de la platja de Split. En GPS ens guia bastant bé fins al lloc, que resulta ser una residència d’estudiants. El fet curiós és que hi ha dues residències d’estudiants amb el mateix número. El hostel és gran. Les habitacions són netes però tot és molt vell; la pintura cau a trossos en molts casos (a la nit ens cau a la dutxa un tros de sostre, però per sort, sense conseqüències per a cap de nosaltres!!!), però és econòmic, té aparcament a prop i relativament cèntric.   Deixem les coses, ens dutxem i anem a explorar la ciutat. Ja és negra nit, però la temperatura és molt agradable. Split ( http://en.wikipedia.org/wiki/Split,_Croatia ) ja és una ciutat gran, amb uns 174000 habitants, essent la segona ciutat més gran de Croàcia. Anem ja directament cap a la zona portuària, a la zona del palau Dioclecià ( http://...

Ens llevem molt d’hora i sort encara que ho fem... Just quan ens hem acabat de canviar ens entra la iaia de la casa amb dos nois que busquen habitació! I no són i les set del matí. Marxem fent-nos creus de com n’ha estat d’esperpèntica l’estada a la casa de Makarska i baixem cap a port a fer cua pel ferri que ens ha de portar des de Makarska a l’illa de Brac ( http://www.bracinfo.com/ ; http://en.wikipedia.org/wiki/Bra%C4%8D ). Paguem (uns 20 euros pel cotxe i uns 6,5 per persona) i embarquem. El dia està una mica grisós però no fa molta fresca. El ferri no va molt ple i tardem aproximadament uns 40 minuts fins que arribem a Sumartin. No ens hi parem pas, sinó que marxem directament a recórrer l’illa, que en el fons tampoc és tant gran, ja que en total no arriba ni a 15000 habitants.   L’illa de Brac és coneguda bàsicament per dues coses: la pedra blanca, amb la qual es va construir el palau Dioclecià d’ Split i també la Casa Blanca, així com per la platja de Bol. És l’illa mé...

A Bòsnia, tot i tenir moneda pròpia, accepten gairebé a arreu els euros, suposo que per fomentar el turisme. Durant totes les hores que hi hem passat no m’ha abandonat un sentiment de tristesa, de que encara hi ha ferides per curar arreu i que això es fa palès fins i tot en l’aire que es respira, malgrat els somriures i l’amabilitat dels bosnians. Potser per això em sento esgotada i m’adormo gairebé només de pujar al cotxe, que tenim aparcat just davant d’un edifici amb molts forats de bala.. I quan em torno a despertar, la veritat és que ho faig d’un bot! Em piquen una mica violentament el vidre de darrere. Estem a la frontera entre Bòsnia i Croàcia. La Bòsnia l’hem passat sense cap mena de problemes... però la croata no. Ens han fet parar i estan escorcollant els nois en unes dependències, desfent-los les maletes i fins i tot fent-los baixar els pantalons! Busquen marihuana i sospiten perquè només hem estat un dia a Bòsnia. A mi em fan desfer tota la motxilla petita que porto, ...

Dormo molt plàcidament, tant que ni me n’adono que els minarets que tenim a prop criden a oració. Quan ens llevem, he de reconèixer que em costa desfer-me dels llençols, però no és qüestió de perdre l’oportunitat de visitar Mostar. Després de pagar, ens llencem a recórrer els carrers de Mostar. En una fleca comprem una deliciosa pasta de formatge per esmorzar i ja anem directament cap al pont de Mostar.   Mostar ( http://en.wikipedia.org/wiki/Mostar ) és la ciutat més gran de la regió d’Hercergovina, dintre de Bòsnia i Hercegovina ( http://en.wikipedia.org/wiki/Bosnia_and_Herzegovina ) . Bòsnia i Hercegovina va esdevenir un país lliure des del 1995, però no sense abans passar per la cruenta guerra de Bòsnia ( http://en.wikipedia.org/wiki/Bosnian_War ), amb petjades a cada passa del país. Mostar és una ciutat trista, tret de la zona del pont, a on es concentra l’activitat turística i que ha estat totalment remodelada. El pont de Mostar és el principal exponent d’arquitectura ot...

Un cop recuperades les forces, continuem voltant un poquet més pel bullici de la ciutat (amb moltíssims turistes). Abans de marxar, però, anem a visitar un fort que hi ha prop de les muralles. No ofereix gaire res més que una bona vista i no ens hi estem gaire. Retornem al hostel a recollir les maletes (i de nou ens ofereixen suc i galetes!) i ja ens acomiadem de Dubrovnik, una ciutat que embruixa i enganxa. Ens haurà quedat per visitar el punt més alt de la ciutat, a on s’hi arriba amb telefèric i a on hi ha, crec, un memorial de la guerra. Amb l’Opel Astra blanc que hem llogat deixem enrere Dubrovnik i resseguim la costa durant una bona estona. Impressionen les parets verticals que moren al mar. Tot i l’espectacularitat del paisatge, em desagrada bastant la construcció desenfrenada que hi ha i que crec que acabarà passant factura. Fem quilòmetres vers el nostre nou destí, que inclou un canvi de país. Passem a Bòsnia i Hercegovina. Com que aquest país volia sortida al mar, hem d...

Ens llevem aviat, però el sol ja fa una estoneta que s’ha aixecat. Una dutxa per despertar-me és el millor antídot contra la mandra. I ja d’aquí, ja de dia, trobem nous detalls que la foscor de la nit no ens permetia observar. Fa caloreta tot i que no és molt tard... De nou penetrem la porta de la ciutat vella de Dubrovnik ( https://en.wikipedia.org/wiki/Dubrovnik .) Dubrovnik es troba a la zona de Dalmàcia ( https://en.wikipedia.org/wiki/Dalmatia   i té uns 46000 habitants. Va ser destruïda el 1991 pels bombardejos, però com una au Fènix, ha renascut de les seves cendres per lluir de nou amb altivesa i orgull els carrers de marbre i els edificis barrocs. La historia de Dubrovnik es remunta al segle VII, quan els bàrbars van destruir la ciutat romana de Epidaurum (actualment Cavtat). Els habitants van fugir-ne i es van refugiar a un illot rocós separat de terra ferma per un estret canal, a on van construir una muralla. La població es va anar estenent cap a terra ferma i així ...

El matí és lleva prou assolellat a la ciutat dels quatre rius. Després de preparar-me un entrepà és el moment de marxar a buscar el tren (aquest cop l’AVE, per una vegada que em surt econòmic) i anar cap a Barcelona, des d’on agafarem l’avió que ens ha de portar a Croàcia. Durant el trajecte de poc més de 30 minuts des de Girona fins a Sants, parlo amb els amics i també amb els companys de seient, entre els quals hi ha l’actor Ivan Morales. Un cop a l’estació de Sants és el moment d’agafar el tren que ens portarà fins a la terminal 1 i des d’allí, després de passejar una estona pel centre comercial que és aquesta terminal, és el moment d’embarcar vers Croàcia, concretament a Dubrovnik. Durant el trajecte, com no, m’adormo i quan de nou obro els ulls és per contemplar un bell sol rogenc que es fon amb l’horitzó. Un cop baixem de l’avió, comencem a repartir-nos tasques: mentre jo canvio euros a kunes (la moneda oficial de Croàcia; http://en.wikipedia.org/wiki/Croatian_kuna ) , els ...

Durant l’estada a Xina, poc em va durar el llibre “Quan érem feliços”, de Rafel Nadal, premi Josep Pla 2012. Una lectura molt amena que fa que les pàgines passin una darrera l’altra a una velocitat vertiginosa. El relat explica les vicissituds de la família Nadal Farreras, dels avis i besavis fins a la vida del narrador, el mateix escriptor i fins i tot també ja dels seus descendents. Fa una crònica molt detallada de la vida familiar, evocant els seus records gironins, palamosins i d’Aiguaviva. M’ha agradat molt la senzillesa i la vivacitat de les explicacions, i més encara quan en el relat s’hi reconeixen un munt de persones i de llocs. Rafel Nadal, exdirector de “El Periódico de Catalunya” també narra, encara que subtilment, la vida burgesa i religiosa de la ciutat, fent-ne una crítica velada. Un llibre que explica la vida de l’autor i dels seus 11 germans i germanes, dels seus pars, avis i parents, alhora que fotografia la Girona de la postguerra, des del seu punt de vista ent...

Dissabte es va celebrar el dia de la "hispanidad", que per mi no és res més que la patètica commemoració d'un genocidi, el dels pobles indígenes de l'Amèrica Llatina. I el dictador Franco va instaurar aquest dia com el "Día de la Raza". Els grupuscles espanyolistes s'han dedicat a cremar estelades, a fer aquelarres contra tots aquelles que desitgem un món de pobles lliures. Han campat impunement i amb la connivència de certs sectors de les forces de l'ordre (o del desordre, depèn de com es miri, la veritat). I mentrestant continuen fent apologia del feixisme, aquí no ens deixen ni celebrar un referèndum per decidir el nostre futur. Jo no tinc ni he tingut mai res a celebrar un 12 d'octubre, més aviat és un dia trist. Amunt els pobles lliures del món!    

Dormo poca estona a l’hotel. Una nova dutxa, ordenar bé la maleta i baixar cap a recepció a que em tornin els 100 euros és tot el que faig. A fora espero el bus llançadora (aquest cop sí), que em portarà a l’aeroport. Arribo i torno a fer la corrua de sempre: deixar les maletes, passar els controls de seguretat, etc. Somric quan a terra veig una etiqueta amb el nom d’una noia catalana, que li deu haver caigut de la maleta. Per poder anar del lloc a on es fa el check-in fins a les portes d’embarcament, tot i ser a la mateixa terminal 3, cal que agafi una mena de tren. I així ho faig: per a poder sortir també cal que entregui, degudament omplert, un paper que em van donar a l’entrada i que he hagut de conservar durant tot el viatge. Mentre espero per embarcar, llegeixo...i com no, el vol torna a anar amb retard. Vaig al lavabo i em fixo en una cosa que ja m’havien comentat: les dones xineses pugen a la tassa per fer pipí, ja que no saben utilitzar els lavabos occidentals, i hi qued...

Em llevo amb set i bec. Què bec? Doncs una mena de llet de cacauet que vaig comprar ahir (em va cridar l’atenció) i que té prou bon gust...Avui, com que no tinc molta cosa a fer, baixo més tard a esmorzar i puc seure en una taula! Després d’omplir el rebost estomacal, pujo a l’habitació a preparar l’entrevista que tinc una estona més tard. Quan he de deixar l’habitació, encara tinc temps lliure i aprofito per anar fer un vol pels voltants de l’hotel. Com que la canícula continua essent fervent, em torno a tancar al mateix súper d’ahir i hi volto una estona, si més no per estar fresca i descobrir nous i estranys productes.   Quan s’esdevé l’hora, retorno a l’hotel. Tinc concertada una entrevista amb un senyor d’una universitat de Xangai des de fa temps. En un primer moment havia d’anar al seu institut de recercar a fer una xerrada i a visitar les instal·lacions, però els plans s’han truncat. La culpa ha estat l’onada de calor que s’està vivint aquests dies a Xangai. El respons...

La Julie em porta a uns altres jardins, en aquest cas, privats. Passegem, contemplo den ou l’arquitectura i uns bells arbres amb forma de bonsai i poca cosa més. També la Julie m’explica que una de les flors més preponderants a la Xina són les peònies ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Pe%C3%B2nia ) , juntament amb el lotus i el bambú.   Escriptures i també l’explicació de perquè hi ha aigua i canals en cases de gent rica (per tal de poder-se escapar en cas de necessitat), a més de saber que la pedra que hi ha és portada d’altres llocs i treballada per l’artista del moment , són totes les coses que reté la meva ment abans de marxar.   Pugem al cotxe (beneït aire condicionat) i ja retornem a Xangai. El tour que en principi havia concertat m’havia de portar a altres llocs, però ni tinc esma de protestat. Estic aixafada i només tinc ganes de frescor i estirar-me. De tornada cauen quatre gotes per la carretera, just quan entro en un petit son letàrgic i reparador. Just abans d’ac...

Fem una mica més de volta a marxes forçades i ja sortim. Ja no em quedo en gaires més detalls, només que hi ha un pati a on l’escultor hi va deixar pedres en forma de gripau, guineu i lleó (l’única pedra que per mi té forma vertadera de lleó...). Estic desfeta, la veritat. Em trobo malament de l’asfíxia i la suor que em raja arreu.   Sortim del jardí i em paro en una botigueta de carrer a comprar algunes petits regals. I quan en surto, s’esdevé un moment una mica trist i crític. Pel carrer passa un senyor invàlid, amb una cadira/tricicle que demana caritat. M’agafa bruscament de la faldilla i fins i tot me l’esparraca una mica. Vol caritat i es posa violent i no em deixa anar la faldilla fins que li dono diners. Tothom s’ha quedat parat i ell no em deixava anar i cridava. M’han entrat ganes de plorar, la veritat. Li he donat els diners i ha marxat, però a mi m’ha deixat un trist record. La propera parada que fem amb la Julie és el museu d’història de Suhzou ( http://en.wikipedi...