evita

Per aquests temps que corren, més que mai, adéu Espanya! Corrandes colonials, una cançó de Mesclat. Corrandes colonials Amb la mateixa sonsònia, tres segles anar-nos queixant, però hem acabat resultant ser la darrera colònia. De Flandes a la Patagònia tots han anat esquitllant i amb tota la parsimònia aquí nosaltres anar badant. No resolc pas cap misteri si dic que no és cap honor ser la darrera nació que fot el camp de l´imperi. Sembla un grotesc encanteri i una vil humiliació que el qui mena el captiveri sigui un pobre beneitó. Aviat alçarem el vol, ara ja fem les maletes que l´imperi espanyol per fi se´n va a fer punyetes. Més que una gran aventura ha estat un joc d´acrobàcia, però dintre de la desgràcia hem mantingut la cultura: ho hem fet en la dictadura i ara en aquesta fal·làcia que amb tota la cara dura anomenen democràcia. Mentre dins la caverna creuen les ombres del foc sotmeses al tripijoc dels demòcrates de caserna, ara és qüestió de saber-ne i no fer més el badoc: deien qu...

Durant el viatge al Japó, durant les feixugues hores d’avió, vaig poder mirar unes quantes pel·lícules, entre elles Invictus, dirigida per Clint Eastwood i protagonitzada per Matt Damon i Morgan Freeman. L’argument de la pel·lícula gira entorn del mundial de rugbi que se celebrà a Sudàfrica el 1995 i que el país organitzador va guanyar. El film és un crit a tancar les ferides de l’apartheid que hi hagué en aquell país durant molts anys. L’esport com a manera de reunificar el país, d’evitar la fractura social entre les comunitats negres i blanques, de fer de l’equip de rugbi un estendard. També vol ser un homenatge a Nelson Mandela (que recentment ha fet 92 anys; http://ca.wikipedia.org/wiki/Nelson_Rolihlahla_Mandela) que durant un piló d’anys estigué pres entre quatre parets en un espai minúscul i que dedicà tot aquest temps infame a programar un futur millor pel seu país. Un llargmetratge que val la pena veure i que permet que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions, i el que ...

Són moltes les paraules que els nostres avis i àvies deien, però que el pas del temps va diluint en l’oblit. Escoltar expressions com “anar al solei” o paraules com “suara” i manlleus del francès “som anat” enlloc d’”he anat” (per posar-ne alguns exemples) es fa cada vegada més difícil. Les persones que encara usen aquest llenguatge tant genuí ja són realment poques, i per la llei de la vida, d’aquí a molts anys ja no les podrem sentir. El català estàndard, la barreja de diferents llengües que cohabiten al país i sobretot, la falta d’una política lingüística eficient per promoure la nostre llengua entre els nouvinguts i els que fa temps que habiten al país però no han fet l’esforç d’aprendre el català, fa que l’ús de tots aquests mots vagi quedant reduït a reductes territorials del país. Però m’agradaria pensar que algun dia es recuperaran, o si més no, que l’administració serà capaç de fer un memoràndum per evitar la pèrdua total d’aquest patrimoni del nostre idioma. Coneixeu alguna e...

" L’elegància del número zero" és el títol d’un llibre publicat aquest any per l’escriptor Lluís Muntada. Aquesta novel·la parla de les relacions humanes, del triangles amorós que s’estableix entre els tres protagonistes: en Pol, en David i l’Agnès. La lectura de les pàgines se’m féu amena, malgrat que pel meu gust, en alguns moments la narrativa es feia massa barroca. El llibre exposa subtilment la complexitat de les relacions personals i sexuals, amb una amplíssima varietat de matisos. Tot i que durant gran part de la lectura sembla que no passi res, com si fos un diari del narrador, és al final quan tot encaixa de manera sorprenent donant sentit a la història. El llibre també és un pou de reflexió en molts aspectes, a més d’una font de coneixement històric, musical o filosòfic. Especialment marcada se’m quedà marcada la història d’en Vadó, paral·lela a la dels protagonistes; una persona apocada, silenciosa, però alhora molt valuosa. I la manera com parlava, amb paraules co...

Ja fa més de mig any que hi va haver el devastador terratrèmol a Haití. Però les urgències informatives fa que es parli poc del drama que allí es viu. Mig any després, les coses continuen tant malament com sempre en aquest racó del món. La vida continua girant, al seu ritme vertiginós, però allí la misèria continua. I malgrat tot, lluiten cada dia per tirar endavant. Nens orfes, gent mutilada fan del seu dia a dia una superació diària, comencen una nova vida cada dia esperant que quan el dia mori, tot hagi canviat una mica. Des d’aquí, encara que sigui fictícia, els envio una forta abraçada i tota la meva admiració. Algun dia, vencerem la injustícia, el nostre dia, arribarà!

El gra de raïm del mes de juliol, quan l'estiu ja està al zènit! "Arrapa't al diàleg i a la comunicació. Troba temps per escoltar i comprendre. Posa amor on hi ha amor. I també posa amor on no hi ha amor. L'amor proporciona sempre el sentit de la vida."

Dilluns de juliol. Nou del matí en un centre de l’administració pública. L’horari d’atenció al públic dic que és obert de 9 a 2. Espero prudentment a entrar a les 9.05. Ningú, només l’amable conserge. 9.10: buidor a la sala. 9.15: comença a arribar una de les treballadores. Excusant-se en què divendres va plegar tard i que la companya de feina no es troba bé, m’atén. 9.20: marxo. Gairebé ningú més ha arribat a treballar. I aquest seria un exemple ben real, com altres que he viscut. No vull generalitzar, però aquest fet és massa recurrent en l’administració que ha de vetllar pels nostres serveis. Aquesta gent la paguem amb els nostres diners. I com a mínim, reclamo que es compleixin els horaris establerts. Així va el país. Potser són el reflex dels nostres governants, que van a destemps, passant d’esquilletes sobre el que el poble reclama... Queda dit.

Aquestes són les inicials del nom de la companyia petrolera (British Pertroleum) que fa no sé quants dies que és completament incapaç de controlar el vessament de petroli de les seves instal·lacions al Golf de Mèxic. La tecnologia que tenen, tot i que aparentment és puntera, sembla que fa figa. I qui pagarà tot el dany ecològic? L’asseguradora d’aquesta companyia? No crec que hi hagi suficients diners com per restablir l’equilibri ecològic, que tants anys tarda a formar-se. No entenc com empreses punteres no tenen mitjans per preveure i actuar en casos com aquests. En què dediquen part dels seus beneficis? A omplir-se les butxaques? Per què els governs de diferents països no tenen més control sobre totes aquestes empreses? Quan hi ha un problema, au, correm-hi tots, però quan no n’hi ha, vinga, a carregar les butxaques de diners. I de nou, la més malparada, sense tenir-hi cap culpa, és a natura, la mare terra. De moment, a esperar que s’aturi totalment el vessament, però espero que aix...

Talteüll és el nom d’una bonica població de la Catalunya Nord ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Talte%C3%BCll ) a on m’agrada anar sovint ja sigui per gaudir del paisatge, banyar-me a les gorgues, fer un passeig, escalar, etc. Ara feia temps que no hi anava, però aquest cap de setmana vaig tenir la sort de poder-hi passar unes hores envoltada d’amics. I la sensació va ser agredolça. Sota els cingles que van acollir fa 450.000 anys l’home de Talteüll (en aquesta població del Rosselló hi ha fins i tot el centre europeu de la Prehistòria) hi havia moltíssima gent banyant-se i gaudint dels dies assolellats. Però alhora el paisatge que temps ha era impol·lut, estava ple de llaunes, papers i envasos de tota mena. Restes de fogueres, contaminació acústica amb la música a tot drap (fins i tot uns portaven un generador per la tenda, de manera que la tranquil·litat de la nit es veié pertorbada), etc. Llàstima que la màgia i la bellesa d’indrets tant bonics com el d’aquest racó dels Països Catalans ...

La primera vegada que el vaig veure va ser a la Port Aventura. He de reconèixer que em va impressionar la seva musculació atlètica, el seu cos bru, les abdominals ben marcades. Després d’uns dies frenètics a la feina i a la vida personal, necessitava adrenalina. I quina millor manera per fer pujar els nivells d’aquesta hormona que una jornada estival al parc d’atraccions. Amb les amigues de la feina vam organitzar una sortida per oblidar els quefers diaris i carregar piles. De bon matí, carretera i manta i cap a visitar el Dragon Kahn, l’Stampida, el Furious Baccus i demés. El dia s’escolà en un tres i no res, i després de quedar extenuada per la calor i els puja i baixa de les atraccions, vam acabar fent un mos al restaurant mexicà. Quan el dia ja finia i les cames ens aguantaven poc, direcció al cotxe, vam observar que estava a punt de començar un espectacle a la part de la Polinèsia. Segons la megafonia, es tractava d’un espectacle entorn de la màgia del foc. Però no només foren les...

El passat diumenge la selecció espanyola de futbol es va proclamar campiona del món de futbol al campionat celebrat a Sud-àfrica. L’equip, format per 7 catalans i seguint l’estil de joc del Barça va fer un bon futbol. Com a aficionada a aquest esport, haig de reconèixer que em va agradar l’estil de joc i per això els felicito. Únicament per això i prou. Però d’altra banda em va fer molta ràbia la seva victòria. Què seria d’una selecció catalana, amb tots aquests jugadors i altres boníssims de la nostra terra?! Faríem un paper més que digne en un mundial o en qualsevol competició oficial! Però no! Aquesta romeguera que es diu Espanya ens té encallats, presos del nostre futur. I per més inri, durant la celebració vaig haver de veure una Girona amb molts fatxes (no tots els que ho van celebrar ho eren, això també cal remarcar-ho). Amb banderes espanyoles, cridant consignes contra els catalans i Catalunya, fotent-se de la manifestació del dia anterior. Trist, molt trist. I per no parlar d ...

El 10 de juliol de 2010 ja és una data per recordar a la història del nostre país. A Barcelona, la capital del país s’hi celebrà una manifestació a on més d’un milió i mig de catalans van dir prou. Prou a les retallades estatutàries d’un tribunal constitucional del país veí, totalment anacrònic i deslitigimat. Els catalans ja no ens conformem amb el que tenim. Allà hi havia més d’un milió i mig de persones vingudes d’arreu del Principat i dels Països Catalans. Grans (el més veterà, 102 anys) i petits, nascuts aquí o nouvinguts. De terra endins i de mar enllà. I amb un crit gairebé unànime: volem més, i més; la llibertat, la independència. No vaig poder assistir físicament a la manifestació, però l’esperit hi era. Autèntica pell de gallina en veure la riuada de gent amb estelades i senyeres clamant per la llibertat, per un poble lliure, perquè ens deixin decidir. També aplaudeixo les escridassades (sempre des del més absolut respecte, però) contra els polítics de fireta que ens governen...

Aquesta setmana s'ha celebrat un tristíssim aniversari, el de la matança d'Srebrenica, perpretada pels serbis contra els ciutadans musulmans d'aquesta ciutat de Bòsnia durant la cruenta guerra dels Balcans ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Srebrenica ). Allí hi moriren uns vuit mil homes entre 16 i 60 anys. Un holocaust que Europa i el món no van saber o no van voler aturar. I avui encara els criminals que van donar les ordres de les execucions massive (de les quals encara en queden fosses comunes per desenterrar) campen lliures pel món i protegits per l'exèrcit de Sèrbia. Aquesta setmana sortiren pels mitjans de comunicació imatges desoladores de la gent que encara donava sepultura als seus familiars. I també es va poder veure com l'actual govern de Sèrbia comminava a la companya sentimental de Ratko Maldic a no avergonyir-se del seu passat. Moltes llàgrimes a punt d'escapar-se, llàgrimes de dolor i de ràbia i indignació alhora. Srebrenica, una abraçada molt gran!

Arriba sense avisar, o potser sí que dóna senyals que s’apropa. Entra indolent, irromp latent per esqueixar les ànimes dels presents, estendre una boirina de dolor que es va incrustant als óssos, inundant els ulls, perforant l’ànima. Deixa darrere seu un rastre invisible d’angoixa i memòries de tots colors. I tot es condensa en una sala blanca, asèptica, que tot i voler ser buida de sentiments, n’és un pou sense fi. I esdevé el silenci batejat amb desassossec, la por més immunda de perdre allò que tant sovint hi passem de puntetes, allò que se’ns ha regalat sense demanar-ho: la vida.

Avui, més que mai, un poema de Joan Maragall! Adéu Espanya! Marxem, fotem el camp! ODA A ESPANYA Escolta, Espanya, – la veu d’un fill que et parla en llengua – no castellana: parlo en la llengua – que m’ha donat la terra aspra: en’questa llengua – pocs t’han parlat; en l’altra, massa. T’han parlat massa – dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts: has viscut trista. Jo vull parlar-te – molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes – vida és la sang, vida pels d’ara – i pels que vindran: vessada és morta. Massa pensaves – en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies – a morts els fills, te satisfeies – d’honres mortals, i eren tes festes – els funerals, oh trista Espanya! Jo he vist els barcos – marxar replens dels fills que duies – a que morissin: somrients marxaven – cap a l’atzar; i tu cantaves – vora del mar com una folla. On són els barcos. – On són els fills? Pregunta-ho a...

El matí s’ha aixecat radiant a Tòquio. El sol il·luminava la cambra mentre esmorzàvem a l’habitació. Poc després hem marxat a peu al primer destí turístic que visitaríem avui: els jardins del Palau Imperial de Tòquio( http://en.wikipedia.org/wiki/Imperial_palace_tokyo ), a 10 minuts a peu des del nostre hotel, situat al barri de Marunouchi ( http://en.wikipedia.org/wiki/Marunouchi ). El sol lluïa intensament, per això no m’estranya que la gent porti paraigües per a protegir-se’n! Les dones solen portar mitges i màniga llarga malgrat la calor; suposo que ho fan per evitar cremar-se la blanquíssima pell que tenen la majoria. Ara parlant de les dones japoneses, una gran majoria són molt i molt primes, amb cos gairebé de nenes. L’alimentació que segons he vist tenen, poc greixosa hi deu ajudar, juntament amb la seva constitució física. Moltes d’elles són extremadament presumides, pintant-se al metro o en qualsevol racó, sobretot a Tòquio. Bé, continuant amb el que hem fet avui, la primera ...

Avui ens hem llevat amb el dia ennuvolat, però no plujós. Després d’esmorzar a l’habitació de l’hotel, hem anat a buscar la línia JR que ens ha portat fins al barri d’Odaiba ( http://en.wikipedia.org/wiki/Odaiba ), una illa dins de la badia de Tòquio. El JR no hi arriba directament, així que hem agafat el JR fins a Shimbashi i allí hem comprat un bitllet de metro de la línia Yurikamome fins a la parada de Daiba (per pura casualitat!). Aquesta línia de metro va sense conductor! Aquest barri és un barri amb bastant poder adquisitiu (com el de la torre de Tòquio; en el barri de la torre de Tòquio, en els supermercats hi havia plats preparats tipus delicatessen, que no es troben en cap dels altres barris...). Un cop hem baixat a Daiba ja hem vist de seguida la rèplica de l’estàtua de la llibertat que tenen aquí a Tòquio, tot i que no tant gran. Ens hi hem tirat les preceptives fotos i també hem baixat fins arran d’aigua, amb un enorme pont al fons. Seguidament hem fet un passeig per allí, ...

El matí s’ha aixecat plujós i ennuvolat a Tòquio. M’he llevat més tard que els altres dies. Els altres han matinat per anar al mercat del peix de Tsukiji (http://ca.wikipedia.org/wiki/Mercat_del_peix_de_Tsukiji), a on des de les 3 fan les subhasta del peix i després veus com obren tonyines, esmorzes allí, etc. Com que no em feia molta gràcia, ho he desestimat i m’he quedat a l’hotel. He sortit a passejar pels voltants del lloc a on ens allotgem; tràfec intens d’un dia feiner. També hi havia gent esperant el bus i he tornat a sorprendre’m de la manera com llegeixen. Ara que parlo del bus, m’ha vingut al cap una cosa que em cridà l’atenció a Kyoto: la majoria de conductors d’autobús paraven el vehicle quan estaven en un semàfor o en una parada, per després engegar-lo de nou, suposo que per conscienciació ambiental. També a Kyoto la gent es movia molt amb bicicleta, que la deixaven sense lligar. Continuant amb la manera com llegeixen, els japonesos comencen els llibres pel que nosaltres ...

Avui ha estat la primera nit que hem passat a Tòquio. Ens hem llevat aviat i després d’esmorzar a les habitacions de l’hotel, hem marxat ràpidament cap a buscar el JR que ens havia de portar al poble de Kitakamura. Avui no ens han demanat el passaport, com sí que és habitual que ens ho fessin a l’aeroport cada vegada que hi anàvem. També una imatge ben certa que surt sovint als reportatges: la que gent que surt dels trens ho fa amb munió de manera que es forma una marea humana, tothom en la mateixa direcció, i es fa molt difícil atravessar-la! Finalment hem pujat al tren i hem parat a l’estació de Kitakamura. De camí he tingut el plaer de llegir el deliciós poemari “La casa de las arañas” del poeta Jorge Morales. Un bon llibre per una viatge inoblidable! Allí, només de baixar ja comença la ruta del temples. Hem visitat en primer lloc el temple d’Engakuji ( http://en.wikipedia.org/wiki/Engaku-ji ), a on hem passejat, previ pagament, per els més de 18 pavellons que el conformen. També he...

La nit al Ryokan ha passat com un buf. El cansament ha fet que dormíssim de nou com troncs. Ens hem llevat i hem esmorzat a l’habitació amb queviures que compràrem anit. Hem marxat ràpidament cap a l’estació central i allí hem pujat a un Shinkansen en el qual podíem pujar gràcies al Rail Pass que vam comprar abans de marxar (s’ha de fer aproximadament amb quinze dies d’antelació. De Japó m’estan sorprenent algunes coses. La primera es que no es veu ni un gos, ni al carrer ni ningú que en passegi cap. Segonament, els carrers estan netíssims, malgrat que les papereres escassegen moltíssim. I tercerament, també em sorprenen els restaurants. La majoria tenen a l’aparador els plats que ofereixen. Però en tenen rèpliques de plàstic molt fidedignes. Si no saps com demanar el que vols, vas i ho demanes a Tòquio. El viatge, de gairebé tres hores, no s’ha fet excessivament pesat. Entre la lectura i la contemplació del paisatge (des de ciutats a muntanyes, gent conreant l’hort, ponts damunt de r...

La nit ha estat plujosa a Kyoto. Com que estàvem rebentats, hem dormit com socs. Només de sortir una pluja força intensa ens ha saludat, una pluja que ja no ens abandonaria durant la resta del dia. Hem anat directament a l’estació, a on hem esmorzat i hem comprat els tiquets de bus que ens permetrien desplaçar-nos per tota la ciutat. Cal dir que els mapes de bus són molt útils i molt ben explicats, destinats al turisme. Des de cada lloc d’interès ja et marquen com arribar al següent de manera molt senzilla. Hem pujat a l’autobús i hem baixat a la parada del Rokuon-Ji. Allí el primer pas ha estat anar al Temple daurat o Kinkakuji Temple. Al Japó, tal i com ja vam comprovar a Okinawa, els autobusos funcionen diferentment del que estem acostumats. Si són autobusos urbans es paga a la sortida, posant els diners dins d’una urna o bé la targeta. I si són interurbans, et donen un paperet a on hi ha el número de parada i quan baixes, mires a una pantalla electrònica el teu número de parada a o...

La nit al Ryokan de Kyoto ha estat calorosa. No s’hi està malament dormint a terra, però la calor d’aquest país és asfixiant, tot i que menys que a Okinawa. Ens llevem just per marxar; la claror fa estona que ens ha il·luminat. Sortint al carrer, una fina pluja ens saluda, com ho faria durant la resta del dia. En sortir al carrer ja trobem gent amb mascareta a la boca. Ho fan per no contaminar l’altra gent amb les seves malalties. Anem a esmorzar a un bar ja occidentalitzat prop de l’estació. Un cafè amb llet, una mica de fruita i una pasta són el que llisquen gola avall. Una vegada a l’estació ens dirigim directament a l’oficina de turisme, a on una molt amable senyora ens indica que el millor que podem fer per visitar Kyoto és agafar la línia d’autobusos. Comprem el bitllet vàlid per un dia (a un mòdic preu de 500 iens) que ens permetrà fer viatges de manera il·limitada. Seguint els consells de la senyora, anem a la primera estació de la nostra visita a Kyoto. Kyoto va ser durant mé...

Després d’una nit moguda, ja que les sirenes de nombrosos cotxes de policia (en vam arribar a comptar unes 8 de cop i després d’altres soltes), ens hem llevat per preparar-nos per marxar d’Okinawa. Hem anat a esmorzar per última vegada al bufet de l’hotel Apa, mig menges orientals mig occidentals i hem pujat a l’habitació 1220 a recollir les nostres pertinences. Seguidament ens hem enfilat a un taxi que ens ha portat fins a l’aeroport. Allí hem passat una bona estona recollint els bitllets, car portàvem sobrepès i hem hagut de pagar una miqueta més! Un cop resoltes les qüestions de paperassa i seguretat de les maletes, hem anat a recórrer les botigues de l’aeroport, que venien els mateixos productes que durant tots aquests dies hem trobat al Kokusai-dori de Naha. Els següents passos han estat passar el control de seguretat i esperar-nos per embarcar al vol 2158 de la companyia ANA (All Nipon Airlines) que ens portaria a l’aeroport de Narita. Mentre esperàvem ens hem fixat que hi havia...

Avui ja fa més d’una setmana que estem a Okinawa. Ens llevem més tard, ja que el congrés ja s’ha acabat. Enllestim tota la parsimònia de vestir-nos i anem a esmorzar: una miqueta de pasta, puré de patates, croissant, cafè, profiteroles, iogurt, macedònia, etc... són algunes de les menges i begudes que podem tastar. Seguidament, com que tenim el dia lliure a Naha, anem a fer un recorregut turístic. Primerament agafem la línia de bus local 1 que ens porta fins al Shuri Castle, un castell de la dinastia dels Ryukyu, que va ser centre econòmic, polític i cultural de les illes Ryukyu ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Ryukyu ) fins el 1879, quan Okinawa esdevingué una prefectura del Japó. El castell va ser destruït durant la batalla d’Okinawa, el 1945 ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_d%27Okinawa ), però fou reconstruït el 1992. Després de pagar el preceptius 800 iens, hem entrat al castell, i com a molts llocs (per exemple als provadors de les botigues o també en alguns restaurants), ens ...