evita

ELS NOSTRES COSSOS Ressonen acceleradament els timbals del cor. Les pupil·les t’han copsat, el cos ja no em pertany. Mana el ritme dels sentiments, les sensacions davall la pell obnubilen la raó. Res més existeix que el teu cos, de cap a peus, de peus a cap, bell, esvelt, la font del meu deler. La fam d’acoblar nos ànimes, de viure eternament units per l’afany dels nostres cossos m’obceca i em corromp. El desfici de recórrer a besos ton cos,  resseguint tots els solcs, inventant rius de plaer, vívidament em corseca el sexe i l’enteniment. Aliè al meu anhel, traces una ganyota i somrius, perpetuant l’encanteri sota les estrelles. Tanmateix, perdura la melodia de saber-te meu, quan et perds entre la gent. I dins meu renaix el brot de la felicitat i el foll impuls de tornar a fusionar els nostres cossos, curulls de tendresa i amor.

SONATA PER A ISABEL He aixecat, mentre escrivia, el cap i amb ulls cansats de la cal·ligrafia he vist enllà, damunt d'una tauleta que hi ha al racó del nostre menjador, entre papers i llibres que m'estime, com un ocell de ritme popular, com un gresol, una fotografia de fa mil anys o de fa quatre dies: tu i jo, Isabel, feliços d'un amor, i més enllà les Sitges del meu poble. La veig sovint i et recorde moltíssim, el cos esvelt com un cànter de Nàquera i un breu ocell de tristesa als teus ulls. M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia entre papers i fortuïtes síl·labes. Com qui, a la nit, intenta orientar-se amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire aquell instant de l'any 48. Tu vares fer que cregués altre cop i m'has donat la teua companyia, el teu discret silenci, el teu ajut. Aquesta nit t'he mirat novament. Et tinc i et veig com et veié el meu cor el dia aquell de la fotografia. Dorms, ara, al llit, i dormen els te...

I també tinc ganes de tastar de nou les especialitats culinàries, a excepció de les salsitxes! Tal i com també s’explicita a viquipèdia ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Munic#Especialitats_culin.C3.A0ries ) , “ són típiques les salsitxes blanques (Weißwurst) que van ser creades a Munic el 1857. El Leberkäs, una espècie d'embotit calent, és una altra de les seves especialitats, acompanyat normalment amb un panet (Leberkäs mit dem Semmel). No poden faltar els Brezn, una especialitat de la fleca, on també s'hi destaquen els "Ausgezogene", unes pastes de mantega. El que sí que no pot faltar en cap cas és la cervesa muniquesa. La més beguda és la Helles, una cervesa de baixa fermentació, però també hi és molt comuna la Weißbier, una d'alta fermentació en la qual un 50% del cereal maltejat ha de ser blat (Weizen en alemany, d'aquí el nom). El duc   Wilhelm IV de Baviera   va promoure la primera llei que fixava la composició de la cervesa. Segons aquesta "l...

De nou no dormo gaire. En primer lloc perquè hem de matinar, i en segon lloc perquè el soroll de sis persones dormint juntes en un petit espai fa que em desvetlli amb facilitat. El dia tot just despunta quan ho recollim tot i marxem. Com que estic força fosa de cansament, no em costa gens ni mica endormiscar-me a la furgoneta i gairebé no torno a obrir els ulls fins que estem prop de l’aeroport, però la veritat és que estem un xic confosos i no trobem la ubicació correcta! Sort que hem marxat amb temps, que sinó hauríem hagut de córrer. El paisatge bavarès, però, és impressionant, i més a principis d’estiu: grans planúries verdoses amb els Alps al fons, impetuosos i vigilants. Hi ha poques edificacions altes i els colors esclaten arreu! Finalment, arribem a l’aeroport, retornem la furgoneta i no tenim ni temps de fer un cafè que ja embarquem! Tal i com s’explica a viquipèdia, tinc ganes de tornar a veure els símbols de la ciutat  com ara  l’escut de la ciutat, que “ mostra...

Després d’una parada en una botiga per comprar un dirndl ( https://en.wikipedia.org/wiki/Dirndl ) , el vestit bavarès típic, Ens anem perdent pels carrers i arribem davant de l’ajuntament nou, que sembla més vell que el realment vell, a la Marienplatz ( https://es.wikipedia.org/wiki/Marienplatz ) amb la torre de Sant Pere al darrere. També fem una breu visita al carrer a la plaça del mercat, a on hi ha un Biergarten. Mica en mica anem fent camí i també passem per davant del lloc a on va començar la nit dels vidres trencats ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Nit_dels_vidres_trencats ) . Fent el periple també acabem passant per un carrer, el Vicardigasse, a on es feia marrada per evitar haver de saludar els soldats del nazisme i que avui en dia, ha quedat marcada la fita amb unes rajoles d color diferent al terra. Tot xerrant, acabem arribant a l’Englisch garten ( https://en.wikipedia.org/wiki/Englischer_Garten )  , un pulmó verd de més de 400 hectàrees. Ens perdem pel seu interior...

I per acabar amb la història de Munic: " Maximilian III Joseph   va deixar de banda la política expansionista dels seus predecessors i es va dedicar a començar reformes internes. Aquestes donaren llum, per exemple, a l'Acadèmia Bavaresa de la Ciència (Bayrische Adakemie der Wissenschaften) que fou fundada el 1759. Per ordre de   Karl Theodor de Baviera i el Palatinat   es van gestar el 1789 les instal·lacions del Jardí Anglès (Englischer Garten). Poc després es van enderrocar les fortificacions medievals. Malgrat que el 1328 la ciutat ja era residència imperial, el veritable ascens cap a ciutat realment gran va començar 450 anys més tard. El creixement de Munic a finals del segle XVIII es va accelerar i la proclamació com a capital del   napoleònic   Regne de Baviera va ser el detonant d'un creixement vertiginós. La població es doblava en terminis de 30 anys. Durant el regnat de   Ludwig I de Baviera   (1825-1848) es va convertir en un conegut...

Continuant amb la història de Munic: " Quan el 1180 el duc   Heinrich   va ser desterrat per ordre de l'emperador germànic,   Friedrich I , Munic va passar a formar part de les possessions del   bisbe   de   Freising , mentre que la resta de Baviera fou donada a la casa de   Wittelsbach . Més tard, el 1240, Munic també se sumà a les possessions d'aquesta dinastia i esdevingué el 1255, amb la primera divisió de Baviera, residència ducal. El duc   Ludwig IV   fou nomenat l'any 1314 rei d'alemanya i el 1328 emperador. Munic, que era la seva residència, va ser considerablement ampliada i unes segones muralles que allotjaven una superfície interior molt més gran es van alçar per tal de protegir les noves zones construïdes. Des de llavors la ciutat també va adoptar els colors de l'antic imperi, el negre i el daurat, que encara avui constitueixen la seva bandera. Els ducs van deixar l'Alter Hof i van estrenar una nova seu del govern, la Resi...

Les condicions de vida dels barracons feien posar la pell de gallina. Llits com capses de conills, la gent amuntegada, torturada, mancada d’aliment i també d’higiene. Foren molts els que moriren de fred i inanició.  La veritat és que hom surt d’allí molt tocada, pensant que encara no fa tants anys que això succeí. Se’t queda un nus a l’estómac, i més quan plovisqueja i tot queda gris com ho foren aquells infaustos dies. També corprèn moltíssim escoltar el testimoni de les persones supervivents que es poden anar escoltant a través de l’audioguia. Els habitants del poble, coneixedors de l’holocaust que es duia a terme prop de casa seva optaren per fer-se els ornis en la majoria de casos. Quan el camp s’alliberà, els americans van classificar la població en tres grans grups: els que sabien què passava i ho obviaven, els que hi estaven en connivència i els que hi lluitaven en contra. Fem el recorregut pel camp, amb la immensa esplanada, els barracons, la presó, etc, en silenci ...

Avui hi ha un monument que clama a que no s’oblidi tota la barbàrie que allí succeí. A més, encara hi ha supervivents, responsables d’aquella bogeria de sang i odi que han arribat a molt vells i viuen en retirs daurats. Dachaus, tal i com s’explica a viquipèdia ( https://ca.wikipedia.org/wiki/Camp_de_concentraci%C3%B3_de_Dachau ; https://en.wikipedia.org/wiki/Dachau_concentration_camp )  “El   Camp de concentració de Dachau   va ésser construït a la població de   Dachau , a pocs quilòmetres de   Munic , a Baviera (Bayern). Va ser el primer   camp de concentració   nazi , en el qual es van assajar els mètodes de reclusió i extermini que després s'estendrien a tota la xarxa de camps. La seva obertura es va realitzar el 22 de març de 1933. La seua clausura, el 17 d'abril de 1945. Durant els dotze anys de funcionament, per les seues instal·lacions van ser reclosos centenars de milers de deportats jueus, gitanos, polonesos, russos, italians i de mo...