Els nostres cossos
ELS NOSTRES COSSOS
Ressonen
acceleradament
els
timbals del cor.
Les
pupil·les t’han copsat,
el
cos ja no em pertany.
Mana
el ritme dels sentiments,
les
sensacions davall la pell
obnubilen
la raó.
Res
més existeix que el teu cos,
de
cap a peus,
de
peus a cap,
bell,
esvelt,
la
font del meu deler.
La
fam d’acoblar nos ànimes,
de
viure eternament units
per
l’afany dels nostres cossos
m’obceca
i em corromp.
El
desfici de recórrer a besos
ton
cos, resseguint tots els solcs,
inventant
rius de plaer,
vívidament
em corseca el sexe
i
l’enteniment.
Aliè
al meu anhel,
traces
una ganyota i somrius,
perpetuant
l’encanteri sota les estrelles.
Tanmateix,
perdura la melodia
de
saber-te meu,
quan
et perds entre la gent.
I
dins meu renaix
el
brot de la felicitat
i
el foll impuls de tornar
a
fusionar els nostres cossos,
curulls
de tendresa i amor.
Comentaris