evita

Cerca moments de silenci. Abriga’t de tant en tant dins la soledat. En el teu cor fes-hi un ni càlid per a la pau. Des d’ell emprendràs el vol sense que la pau no t’abandoni mai.

She closes the door of her room. She wonders again if she is making the best choice, although the decision has been made already. While her tears fall down over her cheeks, she begins to pack all her stuff. First, all her photos. Then, a few clothes. Lastly she mentally retains all her souvenirs in her mind. It is time to leave, she repeats to herself. It is the moment to begin a new life somewhere else, not in this damn town. Before leaving that room for the last time, a room that has been her own world for 18 years, she sits on her bed and listens to her favourite song. All her childhood dreams have now vanished. She dreamed of being a princess that would find her prince and they would marry and her life would be perfect. But life is hard, as she has been discovering through the years. The first time life hit her was when her little brother John died when he was two, due to a natural death, without any available scientific explanation. She was twelve. Both of her parents suffered dep...

Demà, si cap contratemps no ho evita (que espero que no!) visitaré de nou París. Fa pocs dies hi vaig estar de passada, tot tornant de Tours, però no vaig tenir l’ocasió de perdre’m per Montmartre, els camps Elisis o simplement contemplar el Sena. Per tornar a París qualsevol excusa és bona, qualsevol moment és l’apropiat, qualsevol ocasió s’ho mereix! París, je viens! À demain! J

El meu últim dia a la capital de Noruega es lleva de nou emboirat i fred, però sense nevar. Després d’una dutxa (sortosament amb aigua ben calenta!), sortim del hostel i esmorzem al mateix lloc que el dia anterior. Seguidament ja ens dirigim a buscar el bus (bastant car, per cert, al canvi de corones noruegues ens va sortir a uns 3 euros per persona tant sols el trajecte d’anada) i agafem en direcció a Bygdoy, a on hi ha el museu del poble noruec (Norsk Folkemuseum;http://en.wikipedia.org/wiki/Norwegian_Museum_of_Cultural_History; http://www.norskfolkemuseum.no/en/) i també el museu dels víkings. El viatget amb bus ens va oferir una passada per la zona del palau reial i també el teatre nacional. I el paisatge prop de la zona del museu, amb grans camps i parcs nevats era realment bucòlica. Un cop al museu l’entrada no va resultar pas barata: uns 12 euros al canvi. A fora, el paisatge totalment nevat amb el sol sense sortir, i el silenci només trencat per alguns ocells era una postal im...

Això de dormir amb habitacions compartides, tot i que té l’avantatge que és econòmic, té l’inconvenient que qualsevol soroll et desperta; un ronca, l’altre es mou, l’altre parla, etc. Així, que descansar tampoc ho vaig fer excessivament. Un cop ben abrigats, de tal manera que només se’ns veien els ulls, vam sortir al carrer; tot passejant vam entrar a una establiment de menjar de tot tipus, a on vam agafar una oferta i vam fer un cafè amb unes pastes. Una de les coses que m’ha sorprès d’Oslo és la gran quantitat d’establiments que obren gairebé nit i dia i tenen una mica de tot. Un cop amb les forces agafades, vam començar el periple per la ciutat; tot i ser passades les deu del matí i ser un dissabte, els carrers estaven completament morts; potser ho feia el temps, molt fred i gris, i també la neu que ja queia, encara que no de manera insistent. La primera visita fou a la catedral; calenta, acollidora i tampoc excessivament gran. Em va impressionar el relleu del sant sopar que hi havi...

Després d’un plàcid viatge, arribo a Oslo. Em rep un ventet bastant fresc, però avisada de les baixes temperatures, m’abrigo. Prenc directament el bus que em portarà al centre de la ciutat des de l’aeroport de Rygge. Pel camí, tot i la foscor, ja es veuen els vorals de la carretera ben nevats. Sort de la calefacció per escalfar una mica els peus... Un cop a l’estació d’autobusos, em dedico a buscar la direcció correcta per anar al hostel, però no atino a trobar-la. Desconcertada per la fosca, em vaig passejant sense trobar el camí correcte. Em sorprèn l’ambient que hi ha: molta gent passejant, de festa (és divendres a la nit); alguns molt abrigats i altres no tant. Però em disgusta enormement quan faig l’intent de preguntar a cinc persones diferents si em poden ajudar a trobar el carrer que estic cercant i em giren, simplement la cara. Em sap greu; ni tan sols mirar, t’acostes i fan el gest que marxis. Ràbia i greu: perduda en una ciutat desconeguda i que el mirin amb aires de superio...

L’esgotament del dia anterior fa que dormi ben plana. Ens aixequem i mentre esmorzem, retorno anys enrere: i és que a la televisió emeten alguns capítols de Bola de Drac Z, una de les sèries que havia mirat quan era petita. Un cop acabat el capítol, marxem a voltar de nou per Estrasburg. De dia, un diumenge al matí, la ciutat pren un nou caire. Pugem a la torre de la catedral, previ pagament, i des d’allí contemplem tot el que la nostra vista és capaç de copsar. De lluny, el parlament Europeu, amb el seu edifici modern, contrasta amb l’antigor que supura el barri antic de la ciutat. Una nova passejada, avui diürna, per la Petita França, sota un sol acollidor que fa més palesos que mai els colors de les flors que hi ha per les façanes i pels ponts, i poca cosa més abans d’abandonar la ciutat. En marxem al migdia, direcció ja cap a Gent. El GPS ens envia per una carretera preciosa, endinsant-nos de nou a Alemanya, per la zona de la Selva Negra. Els paisatges, la quietud són fantàstics. F...

Si no hi ha res que ho impedeixi, d’aquí a no moltes hores serà el moment de conèixer una nova ciutat. En aquest cas, una de ben nòrdica, a Escandinàvia: Oslo. Reconec que m’agradaria tenir més dies per visitar el país, i més concretament la zona del nord. Però ja estic contenta, i molt, de tenir l’oportunitat de conèixer un nou país, amb la seva moneda, la corona noruega, el seu idioma, el noruec (espero no perdre’m per la ciutat!), etc. Bon cap de setmana! ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Oslo )

Això de les habitacions compartides té l’inconvenient que quan un es desperta, si tens el son fluix, també et desperti. I així succeí. Després de llevar-me i una bona dutxa reparadora vaig fer una primera incursió a la ciutat, buida, deserta, mig emboirada, bastant buida de vida. Després del primer tast i haver omplert l’estómac, vam pujar al mirador que hi ha de la ciutat. I puja que pujaràs vam acabar remuntant les més de 100 escales d’una torre metàl•lica i de fusta. Dalt de l’estructura hi bufava un bon vent, com si es volgués endur els problemes amb ell. I davant meu, la vista, la panoràmica de la ciutat i de bona part dels voltants; la gran ciutat envoltada de boscos i prats. Des de les alçades vam veure que hi havia mercat a la plaça de la catedral, així que hi vam anar a treure el cap; moltes parades d’aliments i verdures, mel, d’altres a on venien menjar, etc. El dia, tot i no ser assolellat, era perfecte per fer una passejada, ja que els termòmetres vorejaven els 20ºC. I poc...

Colmar s’aixeca ennuvolada, però no freda. Abans de reprendre el viatge cap a la zona de Freiburg, fem una passejada matinal pel centre de la ciutat, que s’està engalanant ja per Nadal. La percepció de ciutat acollidora copsada la nit anterior se’m va evident. La ciutat està viva, desperta, amb la gent passejant pels carrers, entremig de carrerons vetllats per cases precioses, totes amb immenses bigues de fusta. La petita Venècia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Colmar), els canals, el mercat municipal petit, tot són ingredients de la ciutat. Després d’esmorzar en una acollidora cafeteria, reprenem la marxa; no ens aturem fins a Freiburg (http://ca.wikipedia.org/wiki/Friburg_de_Brisg%C3%B2via) , a on el primer que fem és reservar lloc a un alberg. La pluja i el cel ennegrit ens han acompanyat durant una part del trajecte (per sort no tota). Una vegada l’alberg reservat, agafem un camí marcat a la via com a camí per fer un tast de la selva negra. I a fe que la guia no s’equivoca. El paisat...

El dia s’aixeca plujós i ventós a Gent. Sincerament, fa una mica de mandra sortir de casa, però al mandra és per vèncer-la, no? J . A mig matí el cotxe es posa en marxa cap al centre d’Europa. La pluja no ens abandona durant el trajecte per la part Valona i la part Flamenca de Bèlgica. Ni tampoc ho fa a Luxemburg. Anem baixant, alhora que el dia es va apagant, es va enfosquint poc a poc sota una pluja fina que fa més trist el paisatge. Grans xemeneies es divisen a banda i banda de l’autopista. Quan el dia ja s’ha ennegrit del tot, després de passar per un llarguíssim túnel (previ pagament de 7 euros i escaig), arribem a Colmar. El primer que em crida l’atenció és una estàtua de la llibertat situada en una rotonda, bastant gran, per cert. Després de fer algunes voltes, trobem el hostel, ens hi instal·lem i anem a buscar el lloc a on fan el concert de Balmorhea (http://www.myspace.com/balmorhea); l’indret és un cinema, que sorprenentment està a tocar del hostel. Ens hi dirigim i pregunte...

Tempus fugit Sols en queda l’esquelet D’un arbre intemporal Despullat de tot fullatge Ha perdut la pell El vent despietat, Se li ha endut el vestit, ara nova catifa damunt del tempir Desabrigat de l’escalf, Del verd d’esperança. Tremolós contempla impàvid l’espargiment de tons i colors: marrons, grocs, algun verd esgarriat, i el més punyent, aquell, el vermell apassionat, ferit i ensangonat. Somiqueja, silent, esqueixat, car ha perdut, l’embolcall de colors, i darrere seu, l’aixopluc de l’amor.

Aquí a Bèlgica avui és festa, per això aprofitaré aquests dies per fer una petita incursió al centre d’Europa. El camí a seguir passarà per la ciutat de Colmar, per baixar fins a Alemanya, a la zona de la Selva Negra, i ja de tornada cap a Flandes, passar unes hores a Estrasburg! Si tot va bé, 3 països diferents en quatre dies, nous llocs, nous ambients, nous paisatges! Fins a la tornada! La foto és d’Estrasburg!

Un altre gra del brot de raïms, el desè: c omparteix sempre per fomentar l’amistat. Un bon amic és imprescindible en el moment de tristesa. Amb un amic és més gustosa l’alegria de viure “la vida de cada dia”.

Divendres 29 d’octubre, dia de Sant Narcís. Girona bull de gent i d’activitat. I trobar aparcament amb cotxe es converteix en una autèntica odissea. Després de tres quarts d’hora de buscar-ne infructuosament, en trobem un sota les vies, prop de la Creu Roja, un aparcament reglat. És una família amb un cotxet; per tant, han de desmuntar-lo i carregar-lo. Poso l’intermitent, m’aparto tant com puc, però com que hi ha un cotxe mal aparcat, en línia groga, els que vénen darrere no poden passar i es forma una petita cua. Quan la família ja està engegant el cotxe, em sobresalto: un mosso d’esquadra em pica de males maneres el vidre del conductor i em diu, també de males maneres, gairebé cridant: “faci el favor de circular”. Intento dir-li que vull aparcar i que el cotxe ja marxa. Encara de més mala bava em torna a dir que circuli. Mig espantada i indignada alhora, circulo, i evidentment, perdo l’aparcament. Sí, s’havia format una petita cua, però el cotxe ja marxava. Accepto que em digués qu...

Ens ha deixat un mestre, el Dr. Joan Solà. Reconec que vaig començar a conèixer aquesta figura cabdal de la llengua catalana quan li van donar el premi d’Honor de les lletres catalanes. Ens ha deixat un gran erudit, que juntament amb Joan Coromines van estudiar la nostra llengua d’una manera apassionada i il·lusionadora. Encara li quedava corda al Dr. Solà, però la mort forma part inherent de la vida. I també va ser trist alhora que descoratjador veure com la família va dir en veu ben alta que les institucions mai van ajudar a aquest gran científic de la llengua. Trist perquè les institucions li van girar sistemàticament el suport. Qui ha de vetllar per nosaltres, gira l’esquena als qui treballen pel país. Descoratjador; molt. I també donar les gràcies a la família, perquè en aquests tristíssims moments van tenir la valentia de denunciar-ho. I com moltes altres vegades, el millor homenatge a Joan Solà és continuar treballant, incansablement pel país i per la llengua.

Des de Bèlgica puc seguir, i segueixo l’actualitat catalana i d’arreu del món. Sincerament, hi ha moments que se’m remouen les tripes amb algunes notícies que escolto. És el cas del que està fent el PP a Catalunya amb el tema de la immigració; el fet de fer demagògia i utilitzar aquest tema amb finalitats electorals. No tots els immigrants són delinqüents, com tampoc tots el oriünds del nostre país són sants. Què caram s’han pensat aquesta gent? La majoria d’ells són fills d’immigrants, i ara volen fer fora els que han seguit els mateixos passos que els seus pares? Quina colla de cínics! Manipulen i menteixen, secundats pels seus homòlegs francesos. Ells realment sí que haurien de ser expulsats per manipuladors, mentiders, racistes i feixistes. Buf, ni la fred d’aquestes terres aconsegueix fer que la sang em deixi de bullir...

Girona encara està de festa. He tingut la sort de poder assistir a alguns actes. La copa, els barraques, plenes a vessar. Genial el concert d’Obrint Pas, amb una gran energia! Però alhora també una mica estressant tot el tragí de gent amunt i avall. Però també compensa veure les cares dels infants, contents d’anar a les atraccions i les cares dels pares i avis que per una estona tornen a ser nens i nenes. Però també he viscut la cara fosca de les fires quan estava comprant i en el moment de pagar i en pocs segons, algun “capullo o capulla” em va posar la mà a la butxaca i se’m va endur la cartera, amb tota la documentació i diners a dintre. Per sort vaig poder recuperar la documentació, que no els diners, però l’emprenyada no me la va treure ningú, ni el regust agredolç de saber que corre gent que no té més feina que la de fer difícil la vida dels altres. Però bé, tot passa i he tornat pensant en l’olor a castanyes, les nits a la Copa i els arbres de la devesa fent d’espectadors muts ...

La vida té aquestes coses. Just en el moment en què es mor Joan Solà, el PP comença una ofensiva bruta i malsana contra el català. Aquesta gent em sembla que té problemes de percepció sensorial. Pregonen que el català és hegemònic i que el castellà està en perill a Catalunya. Quin fart de riure amb la seva manca de reflexos, mare meva! A l’ajuntament de Barcelona han aconseguit que es derogui el decret per l’ús del català. Si tantes ganes tenen de sentir la llengua de Cervantes (la qual respecto i no em molesta dir que és una llengua molt bonica, però que no és la meva ni la del meu país), vagin de viatge a Espanya. I per més inri, volen fer el mateix amb els decrets que promouen l’ús del català a la resta del país. Aquesta gent ja em cansa, em fan vomitera i urticària. I pena, molta pena per ser tant curts de mires que no veuen més enllà de la seva ombra (o ni això) i no s’adonen que la llengua que corre perill és el català...

Una altra cosa que m’ha sorprès d’aquí a Bèlgica és la gran presència de bugaderies. Realment n’hi ha moltes. En un mateix carrer en pots trobar fins a dues o tres, i sempre estan plenes. Jo també en faig servir, ja que a l’apartament a on visc no hi ha rentadora. La flexibilitat horària d’aquests establiments és molt gran: la majoria d’ells obren els set dies de la setmana, de les 6 o 7 del matí fins a les 10 del vespre o més. Em pregunto si a la majoria de llars no tenen rentadora, ja que l’assistència a les bugaderies   és indistintament tan de gent del país com estrangers que viuen en aquesta bonica ciutat. I realment, anar a fer la bugada no resulta pas barat....: una mitjana de 4 euros per una rentadora de 9 kg (el preu pot arribar fins a 12 o més en funció de la capacitat de la rentadora), més com a mínim 0.50 cèntims de l’assecadora ( i si t’oblides el detergent a casa, suma-hi 1 euro més del que et venen les màquines expenedores del local). En total, i a preu barat, 4.5 e...

Un bellíssim poema del mestre Joan Fuster! Que bonic! El matí i tu Ara t'enrioles, i el matí es fa espès de versos i espígol, de festa i ocelles. Ara les mans teues esbullen poncelles, i el matí es pentina amb galtes i oboès. Ara entre els pollancres hi ha un clam sorprès: t'has endut llur ombra sota tes parpelles, i el matí s'hi esquinça, balb de llums novelles. Oh els teus ulls dolcíssims, on mai no es pon res! Ara, escuma rossa, entorn dels nostres passos una primavera antiga es va desfent, i el matí s'eixampla sobre cérvols lassos. Tot se m'anuncia com una florida, com una sang tendra que em cenyís breument. I et tinc vora els llavis: què més és la vida?