evita

Demà quan encara l’alba hagi de despuntar, prendrem un avió vers una illa, Gran Canària! Feia temps que tenia ganes de visitar aquestes illes. Seran uns dies de desconnexió, que ja convenen! Bona companyia i bons amics per passar uns dies, conèixer un nou lloc i viure noves experiències! Ens veiem a la tornada! Bons vacances!

Aquest 2010 m’ha portat un regal que es diu Brams. 20 anys després de la seva formació i 5 més després de la seva dissolució, els berguedans s’han tornat a ajuntar per oferir una sèrie de concerts arreu dels Països Catalans. Per sort, ja he pogut assistir a dues actuacions, que m’han deixat un immillorable record. Poder escoltar de nou en directe cançons que han marcat la meva adolescència i joventut va ser tot un plaer. I a més poder-ho compartir amb una bona colla d’amics amb els quals vam forjar en part les arrels de la sòlida amistat gràcies a les cançons de Brams, encara fou millor regal. Sentir “Vull per demà”, “Inici de càstig al fetge”, o “L’últim tirabol” en directe no té preu! Tornar a revifar l’esperança de la lluita, que a vegades queda una mica esmorteïda per la rutina, emocionar-se amb el fervor de la gent, veure espurnes d’il·lusió i felicitat als ulls dels assistents, etc; tot un amalgama de sensacions i fets que he pogut reviure i que espero tornar a fer-ho en propers ...

El del mes de març! Tercer gra de raïm: no “passis” de tu mateix/a, ni de ningú, ni de res. Controla els teus sentiments agressius. No ataquis a ningú. El bon humor, mesclat amb unes engrunes de sana ironia, farà que siguis més tolerant!

La voràgine del dia a dia provoca que sovint les coses se’ns oblidin. No fa pas tant, el terratrèmol a Haití, després el terratrèmol a Xile, desgràcies naturals i altres que no ho són tant... I en aquest món la pressa és una companya inseparable del dia a dia. Envoltats d’un món que vola, la vida discorre sense possibilitat de assaborir-la intensament. El plaer d’un silenci o viure intensament una mirada són petits plaers que passen per alt. Sense oblidar que tenim un món per conèixer i del qual aprendre’n molt, a més de ser-hi solidaris...

Primavera Comença la primavera, Perseguint juganera i seductora, el final del gèlid hivern. Porta nova saba, i fa reviure de nous els colors enfredorits. Inundarà un hemisferi i Sumirà l’altre en marronosa, I plàcida tardor. Serà el preludi d’un estiu Sense rumb fix. I mentrestant l’hivern agonitzant em deixa un últim record: El cor ple. De glaç

La sargantana La sargantana de l’amor Ha fugit una altra vegada I m’ha deixat la cua entre els dits M’està bé, L’havia volgut guardar per a mi.

Em fan riure, aquests de la SGAE. Poden tenir certa raó amb això dels drets d’autor, no ho nego, però arribar a l’extrem de cobrar cànons a les perruqueries i a les llars de jubilats? Que no em facin riure! Cal tenir aquest zel? Si les cançons dels artistes són conegudes, és bàsicament gràcies a la difusió que se’n fa en ràdios que sonen, per exemple, a les perruqueries. Qualsevol dia em trucaran a la porta i em demanaran un feix de bitllets per estar en pilotes a la dutxa escoltant la ràdio! Si us plau, gent de la SGAE, no feu més el pallús...

Fa un parell de setmanes, un terrible terratrèmol, el cinquè més fort des de que aquests es mesuren amb l’esc ala de Richter, assolà Xile. Tot un rastre de devastació al darrere, centenars de persones mortes i moltes altres que ho han perdut tot. Dintre de la desgràcia, Xile és un país relativament preparat per suportar aquests embats de la terra, però no per això deixa de ser un fet terrible i dolorós. Des d’aquí, tota la solidaritat amb el poble xilè, poble germà al nostre que també té un 11 de setembre on es commemoren fets luctuosos. La pàtria del gran Víctor Jara avui ens necessita. Estem amb vosaltres, junts reconstruirem el futur, germans! ( http://www.youtube.com/watch?v=VQJhk6e0I9g ) (Víctor Jara, a desalambrar!)

Sí, aquests dies hem viscut un desastre blanc. I no ho dic per l’eliminació del Madrid de la Champions (:-)). La setmana passada a Catalunya, i especialment a les comarques gironines, va caure una important nevada. Tot seria idíl·lic, paisatge de postal nadalenca en ple més de març, si no fos pel caos que prosseguí aquest fenomen meteorològic. Una barreja d’una previsió meteorològica no el tot encertada, una mica la inconsciència d’alguns ciutadans i sobretot la nefasta infraestructura de comunicació,que provocà que molts ciutadans quedessin atrapats a la neu o que tardessin hores a fer trajectes que de minuts. Carreteres tallades i conductors desinformats. Trens amb moltíssima gent atrapada a l’interior i una bona colla d’històries més. I per més inri, la fallada d’unes xarxes elèctriques i de comunicació més que deficients. Gent amb dies sense llum, aigua ni res, sense explicacions. I llavors les grans companyies pretendran que paguem a final de mes el rebut religiosament. Han comple...

Ostres, ja som divendres! S’ha acabat una altra setmana d’infart! Amb tota la feinada que tinc a entrar comandes i a fer balanços de final d’any, no tinc temps per a res. Ja començo a posar panxolina; això de fer una birra després de les hores extres em sembla que no m’afavoreix gaire a la figura. I com que acabo amb el cap fet un timbal, no tinc gaires ganes d’anar-me a esllomar al gimnàs... Arribo tant rebentat al pis que únicament tinc esma per menjar qualsevol cosa precuinada. Una estoneta de caixa tonta i la son em venç. No tinc temps ni de buidar manualment el baix ventre; deu ser per això que sovint em llevo amb la cosa ben dreta. Com que sóc tímid de mena, em costa lligar i per fer passar l’inflament dels ous, sovint recorro (mai més ben dit!) a pel·lícules, internet, revistes o a la imaginació. Però fa dies que tinc ganes d’un bon polvo, què caram, que tampoc estic de tant mal veure i tinc ganes de tastar uns pits i llepar l’escletxa del plaer d’alguna mossa. I què millor que ...

Fa un parell de setmanes va sortir a diversos mitjans de comunicació que una senyora de Santa Coloma de Farners havia estat jutjada per presumpte desacatament a l’autoritat. Quin és el pecat tant gran que va fer aquesta senyora? Doncs parlar català a uns agents de la Guàrdia Civil a l’aeroport de Girona. La parella de “verds” en qüestió van reconèixer durant el judici que no entenien ni un borrall de català, malgrat que treballen a la nostra terra. I pel simple fet que una ciutadana s’expressi amb la seva llengua, l’han de condemnar? Què carai passa? Aquest no és un país normal, que per aconseguir la plena normalitat necessita la seva llibertat. Prou atacs al català i als catalanoparlants! Visca les persones lliures i la terra lliure !

Una de les coses que més em van sorprendre de Sicília fou la seva salvatge manera de conduir. S’inventaven els carrils, avançaven a on no es podia, no vigilaven res a l’hora de sortir dels carrers, els “stop” no existien per a ells... Els cotxes aparcats de qualsevol manera... i el més sorprenent, un policia conduint, fumant i parlant pel mòbil al mateix temps. Veure-ho per a creure-ho! Realment, això de conduir per Itàlia és tota una aventura i una experiència d’alta tensió! No calen ni Dragon Kahn ni altres atraccions similars, amb una estona pels carrers de Palerm dins d’un cotxe les emocions encara són més fortes! (La imatge correspon a la catedral de Palerm, a on vam patir més els conductors...)

Ahir va fer 15 anys que l’Ovidi Montllor, el mestre, va marxar per vacances. Rere seu queda un enorme llegat artístic i de compromís amb el país. Ovidi, no t’oblidem! Gaudeix, siguis a on siguis, de les vacances! Per aquí, tot continua igual que quan vas marxar, poques coses han canviat. L’anacronisme s’ha instal·lat, però hi ha moltes ganes de lluita i de tirar endavant per aconseguir un país més lliure i més digne! Homentage a Teresa Com un record d'infantesa sempre recordaré a la Teresa, ballant el vals. Potser fou l'ultim fet amb algú que estimés abans que un bombardeig la tornés boja. Tots els xiquets la seguíem i en un solar apartat ens instruíem al seu voltant. Mig descabellonada ens mostrava les cuixes i ens donava lliçons d'antomia. Ella ens va dir d'on veníem. I que els reis de l'Orient no existien. Ni llops ni esperits. Ens parlava de l'amor com la cosa més preciosa i bonica. Sense pecats. Ens ensenyà a ballar a cantar i a estimar. D'això ella era...

Salt és un bonic municipi del Gironès, que pel que sembla només és conegut per l’alt volum d’immigrants que hi resideixen. Durant les darreres setmanes hi ha hagut problemes de convivència degut a que hi ha hagut nombrosos robatoris i inseguretat ciutadana. Però no només per uns quants vàndals i lladres s’han de condemnar tots els immigrants. Però hi ha alguns energúmens que només pretenien sembrar zitzània, atiats per certs mitjans de comunicació. Però el seny s’ha imposat i el conflicte està en vies de resolució, malgrat la carnassa que en pretenien fer alguns... Per cert, no us perdeu una passejada per les deveses de Salt, val molt la pena! :-)

Com sempre que visito alguns llocs, hi ha contrastos. Els carrers deixats, fins i tot bruts; cables penjant sense ordre ni concert; conductors que no deuen saber ni les normes bàsiques de conducció. Aquesta potser fou la part menys agradable del viatge. Però la bellesa del paisatge, l’hospitalitat de la gent, l’energia que es desprèn a molts racons de l’illa, fruit potser de la intensa activitat que hi ha en el seu interior, són elements per guardar a la capsa dels records. El fet que sigui l’illa més gran de la nostra estimada Mediterrània ha permès que en aquest indret ple de verd i de muntanyes hi hagin viscut multitud de cultures, fins i tot la nostre (Pere el Gran en fou rei!: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_el_Gran ). Grecs, romans, àrabs, cristians, tota una amalgama de cultures han bastit Sicília de màgia. (La imatge és de la catedral de Cefalú al capvespre...)

Vuit de març A punt d’entrar primavera Uns quants anys enrere Morien en l’anonimat Un grapat de dones Que reivindicaven igualtat Anys han passat, Però per desgràcia a la dona encara li cal reivindicar equitat. Vuit de març, Totes armades de somriures Per vèncer la desigualtat I celebrar que cada dona Té, a la fi, la seva pròpia LLIBERTAT

Dissabte fou el tercer i últim dia a terres sicilianes. Ens llevàrem d’hora i després d’un frugal esmorzar, a buscar el cotxe i directes cap a les ruïnes de Segesta. Només d’arribar ens saludaren les columnes d’un temple. Pagàrem religiosament l’entrada i vam anar a visitar primer el temple grec, magníficament conservat. Imponent i majestuós, ha guardat sigil·losament els secrets de tots aquells que l’han anat a visitar. Seguidament, car el temps que teníem era limitat, vam anar a visitar la resta de vestigis grecs, romans, àrabs i medievals que hi ha a Segesta. Realment magnífic el teatre, molt ben conservat malgrat el pas dels anys. Poc temps, però, tinguérem però, per delectar-nos amb tota la història allí confinada. Tantes vides que devien haver contemplat la preciositat de paisatge que allí s’hi pot observar! ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Segesta_(Sic%C3%ADlia)) I des de la màgia i la història de Segesta, directament a l’aeroport, i de nou a la meva terreta, els Països Catalans! ...

Divendres al matí: ens llevem aviat, una dutxa reconstituent, un esmorzar al hostel... i a fer una visita ràpida a Palerm. Un botiguer ens explicar que les tres cames que surten de la cara que hi ha a la bandera de Sicília corresponen a les tres puntes de l’illa. Continuem el camí i contemplem a l’ostentosa catedral des de fora, entra i surt i direcció a les catacumbes. Un cop pagada la preceptiva entrada, baixem i ens trobem amb un panorama bastant curiós. Les sensacions que vaig tenir van ser realment força inexplicables. Persones a les quals encara se’ls podia reconèixer fàcilment la fesomia estaven penjades i vestides. El que més m’impressionà, però, foren les còrpores dels infants, algunes de les quals encara amb els cabells llargs. L’energia que allí es desprenia s’impregnava a cada porus de la pell. El que més em féu encogir el cor, però foren els cossos de dos infants recent nascuts. Finalment, sortírem amb una rara sensació. Durant una bona estona se’ns feia difícil parlar, ca...

Dijous al matí; llevar-se, una dutxa per despertar-se i directes a l’aeroport. Un cop allí mirem les pantalles i... el nostre vol està retardat durant gairebé dues hores a causa d’una vaga de controladors francesos. Pacientment esperem i ens entretenim a preparar possibles rutes per a fer un cop arribem a destí. Finalment l’avió s’enlaira i gairebé a les 4 arribem a destí. Només d’arribar, rebo la trucada del noi de l’alberg a veure a quina hora arribem! Seguidament anem a recollir el cotxe que ja teníem reservat i decidim anar a visitar Érice, una de les poblacions recomanades a les guies. Però... sorpresa, el camí estava tallat a causa de les pluges caigudes no feia gaires dies a l’illa. Com podem, trempegem la situació i anem a fer una volta per un altre poble, amb marejada inclosa per una sinuosa carretera. Finalment, arribem al cim del cingle a on està situada la preciosa Érice, un poble eminentment turístic però que en ple febrer té un encant especial. La pena és la boira que ens...

Fa unes setmanes sortia una enquesta al Punt Diari en la qual es deia que hi ha una elevadíssima quantitat de gent que no parla ni entén el català. És a dir, que el castellà està trepitjant el català. Em fa moltíssima ràbia que hi hagi encara una colla d’ignorants que diguin tot el contrari. Una colla de mentiders, de fora o bé uns quants botiflers que s’entesten en tergiversar la realitat. Una trista realitat, tot sigui dit: cada dia hi ha menys gent que parla la llengua de Pompeu Fabra i Joan Coromines. Però mentre hi ha vida hi ha esperança, i cal seguir lluitant per tal que el català, la llengua de 10 milions de persones, sigui reconegut a tot Europa, arreu del món i el més important, que sigui la llengua vehicular de les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya. Endavant! Visca la llengua! Visca el català, cal encomanar-lo! :-)

Ahir va ser vint-i-vuit de febrer. Final de mes i dia de lluna plena. I què té d’especial aquesta data? Doncs que ahir arreu del Principat de Catalunya es van celebrar una nova tanda de referèndums d’independència. Gairebé un 300000 ciutadans van tenir l’oportunitat d’anar a votar. Pels primers índexs de participació sembla que unes 60000 persones hauran anat a votar per decidir sobre el futur de Catalunya. La participació ha estat inferior a la del 13 de desembre, però no per això deixa de ser important que unes 60000 persones puguin dir la seva sobre el futur del país. I encara ho haurà una nova tanda, a l’abril. Això ja ha començat, ni que sigui de manera simbòlica; el país ha de decidir què vol pel seu demà! Endavant cap a la llibertat!