evita

Avui és el meu darrer dia a aquesta ciutat de Gent, a Flandes. Han estat sis mesos, he vingut, en certa manera, a hivernar aquí. I arriba l’hora de fer balanç, l’hora de marxar. I és en aquest moment que al cap em vénen multitud d’imatges. De la gent que deixaré aquí i que m’han fet sentir estimada (pocs, val a dir-ho). De la gent que he conegut i que per algun motiu o altre ja han marxat i amb qui he viscut moments molt especials. De totes les experiències bones i dolentes, dels indrets visitats, i sobretot de la quotidianitat que m’he creat. Enyoraré, segur, sortir a passejar i a descobrir indrets de la ciutat (encara en els últims dies n’he descobert); enyoraré voltar les botigues, veure les tres torres de l’església de Sant Nicolau, de la catedral de Sant Bavó, del Belfort... però tot això són motius per tornar algun dia. Però d’altra banda també tinc ganes de tornar a casa, amb la meva gent, allà a on pertanyo, a la meva terra. Enyorança, però alhora anhel. Ara sí, fins a la pròxi...

Tournai (http://www.tournai.be/fr/officiel/; http://ca.wikipedia.org/wiki/Tournai; http://en.wikipedia.org/wiki/Tournai ) (o Doornik) és a la província valona de Hainaut. Té aproximadament 68000 habitants i és la ciutat més antiga de la zona valona, i la segona més antiga de tot Bèlgica, després de Tongeren (a la zona flamenca). Veient aquesta informació i que també que aquesta vila és patrimoni de la Unesco i ofereix molts atractius turístics, em disposo a visitar-la un dissabte de març. Em llevo i aprofitant l’agradable temperatura ambiental, vaig fins a l’estació a buscar el tren, que em deixarà a Mouscaron, a on faig transbord i aprofito per treure el cap de l’estació, ja que em crida l’atenció un mercat d’encants que hi ha davant. Allí estableixo una curta i agradable conversa amb un amable comerciant, que em fa més amena l’espera i després ja marxo fins a Tournai. Només d’arribar, ja veig una preciosa plaça, a on em dirigeixo. I poc després, ja trobo la torre d’Enric VIII... però...

El primer dissabte de març aprofito per visitar aquesta ciutat alemanya, Colònia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Col%C3%B2nia_) (Alemanya), a poc més de dues hores en tren des de Gent. De negra nit marxo de casa; encara no són ni les sis del matí. De camí anant a buscar el bus, veig que al pub a tocar del pis encara hi ha ambient, ple a vessar. Un cop a l’estació espero aguantant la fredor de l’aire i agafo un tren que em portarà a Brussel•les, i un cop allí transbord i viatge plàcid fins a Colònia. El trajecte em permet veure poc del paisatge, ja que està tot emboirat. Un cop a Colònia, per entrar en calor, prenc un cafè a l’estació i surto. I la impressió de la sortida és brutal: davant meu em saluda la catedral (http://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Col%C3%B2nia): des del 1996 és patrimoni de la Humanitat. La catedral té unes dimensions espectaculars: 144 metres de llarg, per 86 d’ample, i les torres fan 157 metres. Tot un espectacle només de veure la imatge. Com també em sorprèn l...

El meu últim dia a la capital alemanya comença ben prest. Tot i el cansament acumulat a les cames, em llevo poc després de les set; recullo les quatre pertinences que tinc a l’habitació i em disposo a marxar i fer una última volta per la ciutat. Deixo la motxilla al hostel i repeteixo el ritual del dia anterior, és a dir, esmorzo un cafè i una pasta tot caminant per la Frankfurter Allée. Em paro un moment davant de la torre de Frankfurt ( http://en.wikipedia.org/wiki/Frankfurter_Tor ) , ubicada en aquesta avinguda i des d’allí mateix agafo el metro fins a Alexanderplatz, amb la impressionant torre de telecomunicacions, construïda pel govern de la república democràtica alemanya ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Fernsehturm_de_Berl%C3%ADn ) . La plaça dista molt de divendres a la tarda, car està ben buida de moviment. Des d’allí emprenc el camí cap al Bundestag, és a dir, el parlament (vegeu la foto adjunta). De camí torno a passar per davant de la catedral ( http://en.wikipedia.org/wiki/Be...

Després d’omplir el cos de combustible, reprenem la marxa. El guia ens explica que el carrer a on estem era antiguament un carrer ple de vida i amb molts locals nocturns, però que els nazis van fer tancar; actualment és un carrer residencial. La següent parada de l’interessant tour esdevé a la plaça Gendarme Markt ( http://en.wikipedia.org/wiki/Gendarmenmark t) . Aquesta plaça, amb un gran teatre enmig, està flanquejada a banda i banda per dues esglésies gairebé iguals. Això és perquè el hugnots ( http://en.wikipedia.org/wiki/Hugueno t ) , radicals calvinistes d’origen francès es van establir a Berlín, aprofitant la tolerància religiosa proposada pel rei Frederic. Això va provocar que hi hagués un augment de la riquesa del país, i com a contrapartida, els nouvinguts demanaren una església per a practicar el seu culte. El rei, Frederic el Gran hi va accedir i construí la catedral francesa ( http://en.wikipedia.org/wiki/French_Cathedral  ) Però va ser llavors quan la gent del lloc...

Rebentada com estic del dia anterior, la son em venç i dormo més del que voldria. Em llevo poc després de les vuit i em vesteixo; de camí cap al metro que em portarà al centre de la ciutat, tot caminant, prenc un cafè calent que juntament amb els tènues rajos de sol fan que el dia comenci de manera tèbia. Agafo el metro i vaig fins a Alexanderplatz, des d’on decideixo anar a peu fins a la porta de Brandenburg. I així ho faig, tot copsant la gent que comença a omplir els carrers, el sol que tot ho il•lumina, la ciutat que es comença a despertar entre turistes i oriünds. Un cop arribo a la porta, em disposo a seguir un tour (http://www.newberlintours.com/ ) i mentre faig cua davant la bella porta, sento: “Eva, què hi fas aquí?”. Em giro i veig la Mireia, una noia de Girona que ja coneixia. Contentes de retrobar-nos, ens disposem a seguir el tour en la llengua de Cervantes acompanyades per un guia català, en Xavi, que ens fa una breu però intensa i interessant introducció històrica sobre ...

Em llevo a les quatre del matí. A Gent és negra nit; després d’un obligatori cafè per despertar-me, agafo la bicicleta i marxo cap a l’estació. Em pensava que la ciutat seria un desert, però m’equivoco, ja que hi ha bastant moviment per ser abans de les cinc del matí. Un cop arribo a l’estació, temps d’aparcar la bici i ja pujar el tren, que em portaria directament a l’aeroport, poc concorregut; però la tranquil·litat es va esvaint mentre el dia desperta. Després d’esmorzar tot entretenint-me fent llengots a una nena petita, passo els controls de seguretat i em dedico a “explorar” l’aeroport de Brussel·les. Finalment, embarco i l’avió s’enlaira suaument. Un cop travessats la boira i els núvols, l’escalfor del sol em fa entrar en estat de semiletàrgia, però no acabo d’adormir-me per dos motius: el primer, un infant que no ha parat de cridar i plorar durant tot el vol, i el segon, per la cotorra que tenia al costat i que no ha callat ni un segon... Finalment,   hem aterrat i la meteo...

Fa poc més d’una setmana que al Japó hi va haver un greu terratrèmol, seguit per un gran tsunami que ho va destruir gairebé tot. El pitjor, però, fou que s’endugué milers de vides per davant, que això sí que és del tot insubstituïble. Em colpeix especialment veure imatges d’aquells indrets que no fa ni un any trepitjava. Pell de gallina, sobretot per les desgràcies humanes. I els records del parcs, dels temples, del carrers atrafegats, la voràgine a les hores punta al transport públic, i sobretot, l’”arigató” de la gent, em vénen sovint a la memòria. Gairebé és com començar de nou, i encara més amb la desgràcia nuclear que estan vivint. Des d’aquí em queda enviar-los una forta abraçada i tots els ànims del món! Endavant i molta força Japó!

Avui comença la primavera. Com cada any, l’equinocci marcarà que els dies s’allarguen, que els animals en letargia es desperten, que les flors esclaten després que els arbres es vesteixin de nou de fulles. I les orenetes tornaran a visitar-nos un bona temporadeta! I tot serà el preludi de l’estiu, i d’una nova tardor i d’un nou hivern. El cicle de la vida no s’atura... I ara toca gaudir de l’esclat de color, de les temperatures més agradables, de les tardes amb més coses per fer, i per mi, aquest any, també serà una primavera especial, la del retorn a casa, després d’una hivernació a terres belgues! Bona primavera!

D’aquí a poques horetes, si res no ho impedeix, visitaré una ciutat que fa molt temps que tinc ganes de veure: Berlín, la capitat d’Alemanya, que durant moltíssims anys va estar dividida en dues per la presència del mur, que va ser enderrocat el 1989. Pel que he llegit i m’han explicat, una ciutat grandiosa, multiètnica, cosmopolita. Ja tinc ganes de poder visitar tots els seus monuments i també contemplar la vida del dia a dia allí! Ens veiem a la tornada! Deixo una cançó del cantautor de Torrent, Pau Alabajos, del seu últim disc “Una amable, una trista, una petita pàtria”, titulada “Una nit a Berlín”: http://www.myspace.com/91249527/music/songs/UNA-NIT-A-BERLIN-78888686

Sí, potser és la proximitat de la primavera que fa que la ciutat de Gent comenci a despertar de la letargia en la qual sembla que havia estat durant uns quants mesos. Els dies s’han allargat, els carrers tradicionalment buits s’omplen de gent, sobretot els diumenges, tot i que els establiments estan tancats. Les terrasses estan plenes de gent, malgrat que algunes vegades tapades amb mantes, perquè quan comença a fer airet, hi ha una bona sensació de fredor. Les excursions pels canals s’han tornat a posar en marxa, i fins i tot una cosa que encara no havia vist per la ciutat: les passejades amb calessa i cavalls. I els edificis sembla com si haguessin renascut, tot té un nou color. M’agrada aquesta nova ciutat que estic descobrint. Tot comença a fer olor de primavera a la ciutat ( i les flors també comencen a florir de nou, després de la blancor de la neu, arriba l’esclat de colors!).

Dissabte al matí. Després d’anar a prendre una copa la nit anterior, amb els amics ens llevem aviat per anar a fer una visita a la ciutat d’Anvers (http://ca.wikipedia.org/wiki/Anvers ; http://visit.antwerpen.be/bze.net?id=1470 ) . El plàcid viatge amb tren ens deixa a l’estació central, i només de sortir-ne quedem sorpresos per la bellesa de l’edifici, que estan restaurant. Un cop defora veiem el zoo, ben bé tocar a l’estació, però en aquesta ocasió no ens animem pas a visitar animals, sinó que agafem el carrer Mier, la continuació del De-Keyser-Lei, un dels principals i l’anem recorrent. Sorprèn veure que hi ha unes galeries comercials dedicades al diamant, així com altres botigues destinades al comerç d’aquesta pedra preciosa. I és que Anvers és la capital mundial d’aquesta pedra preciosa. Aquest negoci genera 30000 llocs de treball i el 75% són jueus. Es creu que també aquest mateix percentatge de diamants que es venen al món han passat per mans de joiers d’Anvers. Anem tirant per ...

Un dels símbols de la ciutat de Gent és la torre Belfort (http://en.wikipedia.org/wiki/Belfry_of_Ghent; http://www4.gent.be/gent/english/Monument/belfort.htm; http://ww.belfortgent.be/) , situada al centre de la ciutat, entremig de la catedral de Sant Bavó i l’església de sant Nicolau. Aprofitant un diumenge ben assolellat i després de pagar els preceptius 5 euros d’entrada, vaig fer una visita a aquesta majestuosa torre. El primer pas fou la part inferior, la cambra secreta, a on encara avui en dia els historiadors dirimeixen quina era la seva funció. En aquesta sala hi ha quatre estàtues, que simbolitzen els quatre guardians de la torre; una de les quals és original (del 1339), mentre que les altres són rèpliques. Pujant per l’escala de cargol arribes a la primera planta, a on hi ha una petita exposició. Des d’aquesta planta es pot agafar un ascensor que et porta al capdamunt de la torre, a on hi ha una vista preciosa de tota la ciutat, realment impressionant, i més en un dia clar......

Diumenge al matí. Després d’un excel·lent sopar turc la nit anterior, finalitzat amb una copa de ginebra, vam agafar de nou el tren per visitar en aquesta ocasió la ciutat de Bruges ( http://www.brugge.be/internet/en/toerisme/index.htm ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Bruges ) . Arribem amb sol, però amb un vent gelat que ja no ens abandonaria en tot el dia. Només d’arribar t’adones que és una ciutat molt preparada pel turisme; més que preparada, una ciutat de conte destinada al turisme; tot de belles cases i bells edificis, carrers netíssims, ple de botigues de records (i obertes per ser diumenge!) i un bullici de gent inusual en una ciutat belga un diumenge. Els canals navegables, plens de turistes amunt i avall, etc. El primer pas de la visita fou el beguinatge de la ciutat ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Beguinatge_de_Bruges ; , molt ben conservat.   Hi vam entrar i va ser l’únic dels que he visitat fins ara que tenia l’església oberta, a on les monges estaven resant. Tot seguit,...

Dies endarrere, els companys de feina d’aquí a Gent em van dir si volia anar a prendre una cervesa. Pensava que aniríem al centre de la ciutat, però la meva sorpresa fou que vam anar al costat de la facultat, a uns 10 km de Gent... I és que la Universitat de Gent va donar als estudiants una antiga granja en desús, al costat de la facultat de Veterinària, a Merelbeke, als estudiants. I aquests l’han convertit en tot un centre social, a on a l’entrada et saluda una gran vaca de cartró, que molts dies està a terra pel vent. A simple vista sembla una casa desocupada, però quan obres la porta blanca, t’adones que a dins l’edifici bull de vida. A la part superior hi han muntat un bar amb preus econòmics, amb una bona barra i tot de sofàs escampats. I amb cada consumició, també una petita tapeta. I pel que em van comentar, a part de bar, l’antiga granja també fa una mica la funció de centre social, a on els estudiants es reuneixen, munten concerts (un bon indret per fer-ho, ja que no hi ha ga...

He de reconèixer que no havia sentit parlar mai d’Oudenaarde (http://en.wikipedia.org/wiki/Oudenaarde; http://ca.wikipedia.org/wiki/Oudenaarde; http://www.oudenaarde.be/en/visitors/ : com a curiositat, dir que a l’emblema de la ciutat hi ha una bandera semblant a la de Catalunya!) fins que vaig veure el nom d’aquesta petita ciutat en una guia de Bèlgica. Aprofitant l’avinentesa que no queda lluny de Gent, un diumenge d’aquest hivern, després de llevar-me i tot i veure que el dia era rúfol, em vaig decidir a anar a visitar aquest indret, situat a la provincia de Flandes Oriental i que té uns 27300 habitants. Així doncs, tot i la fredor, carretera (millor potser dia via, ja que hi vaig anar amb tren) i manta i fins allí. El trajecte directe és de gairebé mitja hora. He de reconèixer que la primera impressió de la ciutat va ser descoratjadora. Tot emboirat i fredíssim, una estació petita i buida i ni una ànima al carrer. Tot seguint l’estela d’un campanar em vaig endinsar cap al centre de...

El proppassat dissabte vaig anar a visitar la ciutat alemanya de Colònia (Köln). No recordava que també era el carnaval... i vaja, tota la ciutat transformada. Els carrers plens des de ja a primeres hores del matí, bandes tocant, tots el bars plens a vessar de gent d’arreu del globus. Multitud de llengües, disfresses molt originals i altres totalment improvisades. A la plaça Nova de la ciutat, tot de carpes de diferents penyes on venien alcohol i menges (sobretot diferents tipus de carn). Gent alegre, grups o solitaris. Però ben aviat ja tancaven les botigues i tot un exèrcit de fusters es dedicaven a tapar els aparadors amb parapents. I un altre grup d’operaris es dedicaven a muntar llotges per veure la desfilada que es farà avui (per cert, per tota la ciutat). No anava disfressada, però veure la gent era tot un espectacle. Però també vaig veure una part negativa, sobretot a l’estació, pleníssima de gent disfressada, i molta borratxa, que es dedicaven a trencar ampolles de vidre davan...

Avui és vuit de març: el dia internacional de la dona treballadora. Van passant els anys i encara és necessari que les dones tinguem un dia per reivindicar-nos. Arreu del món són moltes que encara lluiten cada dia pels seus drets més bàsics: algunes fins i tot lluiten diàriament per salvaguardar la vida, d’altres per evitar ser explotades, d’altres per aconseguir paritat en tots els aspectes. Encara queda molt camí per fer, molta lluita. Mentre hi hagi una sola dona que no sigui totalment lliure, a totes se’ns escapça també un bocí de llibertat i de dignitat. El camí no és fàcil, però cal seguir lluitant pels drets de la dona, per evitar que sigui sotmesa a parelles tiranes, a amos explotadors, a tot tipus de discriminacions. Visca la dona!

Quan vaig arribar a Bèlgica em vaig sorprendre d’una de les coses de les quals estan més orgullosos els belgues: les seves patates fregides i els seus friturs (fregits). A cada ciutat o poble hi ha establiments que ofereixen patates fregides amb maionesa, salsa picant (una molt típica d’aquí), salsa de tomàquet, etc. Hi ha establiments grans o bé altres a peu de carrer, minúsculs, a on la gent compra el que vol i s’ho menja a peu dret o bé s’ho emporta. I tenen molt d’èxit. A part de patates fregides, també ofereixen salsitxes, empanades vegetarianes o carnívores i tot tipus de menges que es caracteritzen per ser fregides. I poques vegades he vist els establiments buits. I per l’experiència que en tinc, potser sí que aquests belgues, a part de bones cerveses, tenen potser les millors patates fregides del món! Ja se’m fa la boca aigua! J

Fent dissabte Fent dissabte dins tenebres i paradisos he trobat una capseta de vius colors a l’esquerra i del color del sutge a la dreta.. Expectant veure què amagava aquest racó de memòria, l’he oberta sigil•losament. I m’han assaltat milions de petons de dolçor, envolant-me d’una primavera eterna! Curiosament feliç he continuant maldant per explorar què més amagava; i del fons n’ha sortit un núvol de llàgrimes agres per recordar que sovint l’amor és un gran plor

Un dissabte al matí.. Em llevo aviat i aprofito el dia que s’aixeca per anar a visitar una nova ciutat de Bèlgica. El destí d’avui és una nova ciutat de la zona flamenca, Leuven (Lovaina) ( http://en.wikipedia.org/wiki/Leuven ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Lovaina ; http://www.leuven.be/en/tourism / ). Després d’una horeta de tren, arribo a l’estació i agafo el carrer de Bongentonen, que em porta directament a la Grote Markt, la plaça principal, que està en obres... però em saluda un impressionant edifici, l’Stadhuis o Ajuntament. Es començà a construir al segle XV sobre cases originals del segle IV, però els arquitectes van conservar els soterranis d’aquestes cases. És d’estil gòtic tardà, coronat per sis torres. Però el que més impressiona és la seva façana, amb 236 estàtues afegides a principis del segle XIX. Cadascuna d’aquestes estàtues representa a personatges cèlebres de diferents àmbits de la ciutat de Lovaina. També a l’ajuntament hi ha l’oficina d’informació turística, a o...

Dies endarrere, vaig agafar el tram que hi ha davant del lloc a on visc per anar a l’estació. Si ho sé, agafo que el bus, ja que un trajecte que faig en 20 minuts com a màxim amb aquest mitjà de transport, va esdevenir un trajecte de 45 minuts. Però em va servir per fer una volta per la perifèria de Gent, una realitat que desconeixia totalment. El barri turc, amb moltíssima gent d’aquell país, altres barris no tant coneguts, etc. Però també hi ha una altra ciutat, menys bella, més pobra, més deixada. Una ciutat que potser em faria cosa passejar-hi sola de nit... La bellesa del centre esdevé deixadesa en molts casos... però m’agrada haver fet aquest recorregut per conèixer una altra realitat de la ciutat, una nova Gent que per a mi era totalment desconeguda. No sempre tot el que llueix és or que diu la dita...

He de reconèixer que no acostumo a seguir sèries de televisió des de ja fa algun temps. Però potser és per la llunyania de la terra i la soledat que vaig començar a veure la sèrie de TV3 Polseres vermelles... i m’hi he ben enganxat! Tracta des d’un punt de vista molt humà, sense més dramatisme del necessari, les malalties de llarga durada d’una sèrie de joves que decideixen formar un grup: dos malalts de càncer, un noi en coma, un malalt de cor, un accidentat i una noia que pateix anorèxia. Més d’un dia m’ha saltat la llagrimeta, però personalment me’n vaig a dormir donant gràcies de com en sóc d’afortunada. Una sèrie que tracta també propis de l’adolescència i de la vida en general, de com en pot arribar a ser d’important a vegades tenir una mà que t’agafi quan decaus. Deixo l’enllaç d’una de les cançons que apareixen a la sèrie, dels garrotxins Teràpia de Shock, “Sense tu”... Si veieu la sèrie, ja em direu què us sembla! :-) http://www.youtube.com/watch?v=x_Zd3KoEtRk