evita

Els i les joves de Sant Martí Sapresa i Brunyola hem tornar a organitzar, i ja en van cinc ( J ), l’Avellana Jove, un concert que tindrà lloc durant la celebració de la fira de l’Avellana a Brunyola, el dissabte 1 d'octubre, és a dir, demà! Aquest any tindrem l’immens plaer de comptar amb les actuacions d’Acció Festiva, Goatep Revival i Búhos! I tot a la plaça del Castell i gratuït; mentre fem gresca i xerinola, la història guardada a les pedres del castell, la història del nostre poble, ens picarà l’ullet! T’ho perderàs? Us hi esperem!

“Senyoria” és el nom de la novel·la del gran Jaume Cabré, escrita ja fa una bona colla d’anys (1986-1990). La vaig llegir durant l’estiu que fa pocs dies ja ha acabat, i val a dir que em va fer molt amens els vespres i les tardes que em vaig immiscir a la seva lectura. Aquesta fantàstica novel·la d’un dels més grans escriptors que té actualment la llengua catalana, narra com pot corrompre l’eròtica del poder, com es pot passar del cim, de l’arrogància, de la impunitat fins al l’infern del xantatge i de la ignomínia. Els fets que s’hi narren transcorren a finals del 1799, durant el temps dels maleïts borbons i explica la vida del regent civil Rafel Massó, que puja fins als cims més alts de poders i fa i desfà al seu gust, mentre la seva vida s’encreua amb la de joves romàntics i amb ganes de canviar el món. I com sempre succeeix, els més dèbils i els que no estan dins les entranyes del poder, sempre acaben perdent-t’hi, tot i que siguin innocents. Una monumental novel·la que explica la ...

Ja fa una bona colla de dies des de que Sopa de Cabra va tocar al Palau Sant Jordi, després de 10 anys de silenci. I l’experiència va ser de les no oblidaré mai. Vaig tenir la immensa sort de poder estar gairebé a primera fila. L’escenografia del lloc, genial: un parell de cotxes mig empolsegats, volent imitar una carretera que no porta enlloc. I ja des del primer moment, des de que Gerard Quintana va cridar “Bona nit, malparits!”, l’èxtasi. Cançons que han estat i continuen essent banda sonora de la meva vida. Salts i més salts, la gola seca de cantar a cor que vols, emoció a flor de pell quan van tocar “Seguirem somniat”, dedicada al Ninyín. Els músics, eufòrics a dalt l’escenari. I els discursos d’en Gerard Quintana, advocant clarament per un país lliure, per la independència, un clam que unànimement el Palau Sant Jordi, ple, va cridar durant bona part de la nit (i tot acompanyat per un bon piló d’estelades!). Després de repassar els seus èxits (alguns m’agradaren més que altres),...

Fa un parell de setmanes va esdevenir la trista notícia de la mort del patriota nord-català Jordi-Pere Cerdà (en realitat es deia, però, Antonie Cayrol) ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Pere_Cerd%C3%A0  ; http://www.ara.cat/cultura/Jordi-Pere_Cerda-Premi_d-Honor_de_les_Lletres_Catalanes-Poesia_0_553744728.html  ; http://www.vilaweb.cat/noticia/3927826/20110913/mort-jordi-pere-cerda-poeta-nord-catala.html ). Aquest poeta del Rosselló, premi d'Honor de les Lletres Catalanes) ens ha deixat un bon grapat de grans poemes. Ens deixa un llegat immens que hauríem de promoure i conservar. Gràcies per aquesta gran aportació a la cultura catalana! Fins sempre! Deixo un preciós poema seu, en homenatge Tindríem una casa Tindríem una casa, arbre nascut de l’erm. Una llosa penjada en una la del vent. Una paret de pisa per abrigar l’hivern. Un test on floririen violes pel mal temps. Per porta, aquell somriure que t’estrellen les dents. De lluny em cridaries amb un...

Per no perdre la breu costum adquirida a Berlín, l’últim dia vaig esmorzar també amb l’Aaron i ens vam acomiadar. Primer vaig fer una breu passejada pel barri, però vaig anar cap a la zona del centre i des d’allí cap a un barri més residencial, el de Prenzlauer Berg després de fer una petita incursió al barri de Kreuzberg ( http://barrios-de-berlin.mundoviajero.net/ ). Vaig passejar pels parcs, pels carrers deserts, plens de poques atraccions turístiques, etc. Finalment, tot baixant a peu vaig arribar al centre neuràlgic, a a Alexanderplatz, tot passant per la plaça de Rosa Luxemburg. Per acabar d’esgotar les hores que no volia que s’acabessin vaig entrar a unes enormes grans magatzems.. i poca cosa més: a recollir ja la maleta, a l’estació (preciosa) i finalment ja cap a Magdeburg, a on vaig esperar una estona per agafar el bus fins a l’aeroport i ja el retorn a Catalunya! I encara no havia marxat que ja tenia ganes de tornar a Berlín, així, que.. Bis gleich Berlín! (La foto corres...

El meu últim dia sencer a la capital que va estar separada molts anys per un mur concèntric es desperta igual que els anteriors: esmorzar al hostel amb l’Aaron. Després de fer petar la xerrada i conèixer també gent d’altres contrades, marxo cap al centre i em poso a caminar sense rumb fix. Primer la porta de Brandenburg de nou, em perdo pels carrers i carrerons (val a dir que hi ha molta diferència a nivell d’edificis i de comerços entre el que havia estat l’Alemanya de l’Est i la de l’Oest) i m’acabo perdent pel memorial de la Topografia del Terror ( http://en.wikipedia.org/wiki/Topography_of_Terror ) , un espai a l’aire lliure que explica els inicis del nazisme fins a la seva decadència. El lloc està situat davant del que encara és un tros de mur sencer. Em ve a la memòria la història que havia explicat feia un parell de dies el guia del tour de diumenge, que va dir que la gent que vivia en els edificis arran del mur, es llençaven al buit i la gent de l’Alemanya no comunista els r...

Ben descansada, em vaig llevar i de nou vaig esmorzar amb l’amic canadenc, amb qui ens havíem separat el dia anterior a l’hora del tour. Havia comprat un tiquet per anar a visitar Postdam ( http://es.wikipedia.org/wiki/Potsdam ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Palaus_i_parcs_de_Potsdam_i_Berl%C3%ADn ) amb els mateixos amb qui vaig fer el tour gratuït per la ciutat. Aprofitant que havia comprat la Berlin Welcome Card   ( http://www.visitberlin.de/en/welcomecard ) el viatge, després de fer alguns transbords, em va sortir prou bé de preu veient els preus que es mouen per terres berlineses. Només d’arribar, en un pont, sense adonar-me’n, tenia mig peu a Berlín i mig a Postdam. Durant la guerra freda, Postdam pertanyia a la part comunista, que va guardar els monuments. Vam passejar per allà, vam contemplar el llac i també les grans mansions, ostentoses, que hi ha per allí. La veritat és que feia un aire que tallava i no vaig gaudir tant de la visita com ho podria haver fet... Vam esta...

Els companys havien matinat força per retornar ja cap a terres catalanes. Servidora es va llevar i va esmorzar en companyia d’un noi canadenc, l’Aaron, a qui havia conegut el dia anterior al hostel. Després de xerrar una bona estona, vam marxar junts per fer un tour gratuït per la ciutat. Vam anar a parar a la plaça de Postdamm i des d’allí volíem anar a la porta de Brandenburg. Però hi havia com una mena de desfilada militar i els carrers estaven tallats. Veient que arribàvem tard ja al tour, vam decidir anar a la zona del parc zoològic ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Jard%C3%AD_Zool%C3%B2gic_de_Berl%C3%A ; http://en.wikipedia.org/wiki/Berlin_Zoological_Garden ) , a on vam passejar i vam veure’l per fora. També vam ajuntar-nos amb el tour, que ens va portar directament a la porta de Brandenburg i des d’allí el vam iniciar ( http://www.newberlintours.com/ ) . Aquest tour ja l’havia fet anteriorment i vaig tornar a escoltar la fundació de la República de Weimar ( http://es.wikipedia....

En pocs mesos ja he visitat la capital d’Alemanya un parell de vegades. La veritat és que estic enamorada de la ciutat, no sé què té…Després que em fotessin 54 euros per fer el trajecte entre Braunschweig i Berlín, amb un tren que portava retard i tant ple que maletes i jo vam passar l’estona asseguts com vam poder, vaig arribar a la capital. Després de fer alguns transbords, vaig acabar arribant al I Unn Hostel, el mateix que em vaig allotjar en l’anterior ocasió que vaig estar a la ciutat. Un cop aposentada i dutxada, car la temperatura era infernal (gairebé 35 graus i a més amb les maletes!), vaig aprofitar per fer un primer passeig per la zona Friederischain. Vaig aprofitar per fer una cerveseta mentre veia una part del partit de la Supercopa europea entre el Barça i el Mònaco. I em van venir a buscar els amics que ja feia alguns dies que voltaven per allí. Vam anar a sopar en un restaurant indi i un cop tips, a fer una waldbier (una cervesa verdosa amb gust de “bosc”) abans d’a...

Un dilluns a la nit, després de fer una copa amb un parell d’amics, un dels quals venia d’entrenament de bàsquet i portava la bossa d’esport, ens vam posar a la cantonada del pont de Pedra de la ciutat de Girona , davant de la botiga Ònix per acomiadar-nos. El meu amic va deixar la bossa d’esport a terra, a on sincerament, després de mirar-nos i remirar-nos-ho no vam saber veure a con comença la calçada i a on acaba la vorera o viceversa. Bé, mentre estàvem xerrant va passar un cotxe del Policia Municipal (1.30h de la nit) i va trepitjar la bossa del meu amic. Aquest no va dir res, però el cotxe es va parar i el copilot, un senyor agent amb molta mala educació i mala llet, ens va increpar tot dient que no es deixaven coses a la via pública. Nosaltres vam contestar que no era la nostra intenció deixar res a la via pública, però el senyor es va enfilar sense cap raó i amb molta mala educació ens va tornar a repetir el mateix. Després del seu patètic monòleg i quedar totalment atònits, li...

Fa unes setmanes, enmig de tota aquesta la problemàtica de la immersió lingüística, la senyora Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid i acèrrima enemiga de tot el que faci ferum de català, va enviar una carta als mestres de la seva comunitat autònoma demanant-los que fessin un esforç per les retallades. Però la senyora en qüestió, gran defensora de ser una gran “dama” del castellà més castís, va enviar una carta plena de faltes d’ortografia als seus subordinats, que diligentment, fent la seva feina de professors i mestres, li van tornar corregida. Quina ironia que qui defensa que els catalans no sabem escriure en castellà perquè el català és predominant (falsedat absoluta, desgraciadament) sigui qui fa més faltes. Potser aquesta senyora i tots els seu partit, ajuntant-los amb els de Ciutadans i d’altres, podrien anar a fer classes d’espanyol a la seva terra per aprendre’n. O més ben dit, que vinguessin als Països Catalans, que a part de parlar català, també sabem parla...

Ja fa algunes setmanes que vaig tenir l’oportunitat de visitar Braunschweig ( http://www.braunschweig.de/english/ ; http://en.wikipedia.org/wiki/Braunschweig ) , una ciutat al centre d’Alemanya. Hi vaig anar per feina i tampoc vaig tenir gaires oportunitats de moure’m molt per la ciutat, però pel poc que vaig veure, em va encantar. A més, vaig tenir la sort de poder visitar-la en companyia d’una noia que ja fa temps que hi viu. Braunschweig és la ciutat dels lleons, però com que hi havia una carpa muntada, quedava amagat l’emblema central de la ciutat. Sense ni pensar-m’ho, el primer dia em vaig perdre pels carrers de vianants, tots plens de botiguetes de tot tipus. Com que feia un sol de justícia, la gent voltava pels carrers, els infants jugaven a les fonts, les terrasses estaven plenes. I també vaig trobar que hi havia una fira de vins, que va fer que molta gent anés a tastar-los i a menjar salsitxes! I per no parlar de les múltiples paradetes de gelat que hi havia pertot! Em va cri...

Dissabte 3 de setembre de 2011. Amb una amiga anem a Santa Perpètua de la Mogoda a veure un concert de Brams. Decidim marxar cap al tard i ja sopar allí. Després del plàcid camí, quan arribem al poble preguntem a on aparcar i un senyor molt amable ens contesta en castellà. Aparquem dificultosament i ens disposem a cercar un lloc per a sopar. Sembla que a la Rambla hi ha bastants llocs a on ofereixen menjar, a més de l’envelat. Ens hi dirigim i veig que tots els menús estan en castellà. L’únic lloc a on estan en català és a la “barraca” d’Iniciativa per Catalunya. Decidim comprar el sopar allí... però ai las!... el senyor que ens demana ens ho diu en castellà, fent-nos ho repetir què volem, en aquesta llengua, tot i que ens hi neguem. Sopem tot comentar com n’és de trist la manera com s’està perdent la llengua, ja que tot el nostre voltant és castellanoparlant, inclosos els més menuts. I la tendència es repeteix un cop arribem al concert... I veient que hi ha tribunals que diuen que s...

Són dies convulsos pels Països Catalans i sobretot per la nostra llengua, el català. Des d’aquell indret, a Madrid, a on ens tenen empresonats com a poble estan decidint el nostre futur sense ni tan sols tenir la mínima decència de comptar amb la nostra opinió. I els partits que han de defensar els interessos de Catalunya, o bé no fan res o bé no poden. I per a més inri, el tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat la raó a una colla de famílies que volen que els seus fills estudiïn en castellà al meu país, a on la llengua vehicular és el català. Volen acabar amb la immersió lingüística, que tant ha costat d’aconseguir a través dels anys. Però, sortosament, la reacció ha estat immediata. I la gent s’hi ha posicionat en contra d’aquest atac frontal a la llengua. Com no, els del PP i els de Ciutadans treuen pit, però no, no deixarem que tornin a atacar la llengua. Em nego a acata aquesta patètica sentència, fruit de l’autoodi que alguns professen a la terra a on viuen. Aquesta ...

Ja fa gairebé un parell de setmanes que ens va deixar un dels grans d’aquest país, Heribert Barrera i Costa ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Heribert_Barrera_i_Costa ) , el primer president del Parlament restaurat després del maleït franquisme. També va ser un destacat membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. En aquests dies convulsos a la nostra terra, gent com Barrera, lúcid i experimentat, fan falta. Però inexorablement la vida fa el seu curs i cal que seguim el seu llegat de lluita per construir cada dia un país una mica més digne i més lliure. Res, només volia deixar palès en aquestes humils línies un sentit homenatge a una persona que va lluitar per la llibertat d’aquest país, del meu país, del seu país. El millor homenatge, la victòria, seguirem lluitant!

ELS SEGADORS Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba. Bon cop de falç, Bon cop de falç, Defensors de la terra! Bon cop de falç! Ara és hora, segadors. Ara és hora d'estar alerta. Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines. Bon cop de falç, Bon cop de falç, Defensors de la terra! Bon cop de falç! Que tremoli l'enemic en veient la nostra ensenya. Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes. Bon cop de falç, Bon cop de falç, Defensors de la terra! Bon cop de falç!

D'aquí poc més de 24 h, si no hi ha cap novetat i després del concert de Sopa de Cabra, serà l'hora d'emprendre una nova aventura per Europa. En aquesta ocasió, Turquia ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Turquia ) ! Uns dies a Istambul i després a Antalya! Tot una nova cultura per descobrir, indrets per perdre'm i l'oportunitat de poder gaudir d'aquesta nova oportunitat que em regala la vida ! :-)

Demà, després d'uns quants anys d'absència, per uns quants concerts, tornen a ajuntar-se els Sopa de Cabra, un grup de referència durant la meva adolescència. En assabentar-me de la possibilitat d’anar al concert, no m’hi vaig pas pensar dues vegades: a reviure les nits de concert, les primeres cerveses, les primeres emocions, els primers petons, les amistats que es van anar forjant entre cançó i cançó, les il·lusions més intactes que mai i els somnis que s’anaven forjant a la ment. I ara és moment de tornar a reviure tots aquells instants, totes aquelles sensacions acompanyada dels amics que la vida ha anat ajuntant! Ben tornats, una nit de màgia i nostàlgia!

7 dies a Romania; 7 dies en un altre país, en una altra cultura. I molts contrastos, molts. Des del luxe molt ostentós, fins a la pobresa més absoluta. Pobles amb la vida com 50 anys enrere, a on els carros i la vida rural són l’únic mitjà de subsistència. I la vida que transcorre al carrer, veient passar els cotxes i fent petar la xerrada. Pel que m’han explicat, durant els últims anys ha canviat moltíssim la vida diària al país; carreteres abans molt malmeses ara són autèntiques autopistes. Totes les atraccions turístiques ara són de pagament. I més postals tristes: els gossos abandonats, morts, que sobreviuen com poden. I com a postals que mai s’esborraran del record, les imatges dels somriures dels infants, la despreocupació i només les ganes de jugar.... La imatge dels Carpats, al bellesa de Transilvània, l’espoli del patrimoni artístic, la ostentació d’alguns palaus...I la vida a peu de carretera, a on venen tot tipus de coses. Tot un inventari d’imatges i de records, barrejats a...

Al matí ens llevem i no puc deixar de somriure en rebre les felicitacions pel meu aniversari. Ens arreglem ja per anar directament al casament de la Sanda i l’Alin; sortim ja abillats i ens n’anem a esmorzar a Càmpina. Comprem unes pastes en una pastisseria i les acompanyem amb un cafè. Tot seguit entrem a un mercat municipal a fer una volta (pleníssim de fruites, verdures i flors) i el meu oncle em regala un ram de roses preciós. Poc després és el meu pare qui em regala unes arracades. Tot seguit ja marxem cap a Magureni, cap a casa la Sanda. A la porta hi ha una corona de troncs i un cartell de benvinguda per als futurs nuvis. Allí la gent ja ha arribat i saludem als nuvis. Ens n’anem a una casa veïna a on la núvia s’està acabant d’arreglar. I des de la casa veïna, ja directament cap a l’ajuntament, amb un sol de justícia cremant-nos la pell durant els dos quilòmetres des de la casa fins a l’ajuntament. També vaig conèixer a un piló de nens, entre ells una nena vestida com de princes...

Quan ens aixequem, ho fem amb el dring-dring dels esquellots dels animals que hi ha per la cabana. Sortosament, tot i que som en terra a on n’hi ha molts, no veiem pas cap os. Després d’esmorzar de nou a la cabana, recollim i ja marxem per no tornar-hi. Em sap greu abandonar el lloc tan bonic, de somni, però la experiència ha estat molt bona. Anem ja baixant, retornant cap a la zona de la capital, de Bucarest. Per última vegada passem per davant del poble habitat per gent de l’ètnia gitana. Hi ha els senyals de trànsit de prioritat dels carros o de prohibició, totalment impensables en altres països. Traspassem la vida quotidiana del poble, amb la gent anant a buscar càntirs d’aigua a les fonts, xerrameques a cada cantonada, etc. Ens parem a una de les múltiples zones prop de la carretera a on hi ha paradetes de fusta a on hi venen records i també pells de xai per a decoració (una cosa molt típica!). El meu oncle diu que els principals consumidors dels productes són els propis romanesos...

Els dies passen volant! Ens llevem i esmorzem al nostre gust a les cabanes. Marxem i de camí ens parem a un hotel de somni: ens hi parem a fer el cafè i a observar com està bellament decorat amb fusta. Continuem el camí: ens trobem amb forats a la carretera, gent que ja de ben d’hora fa picnic al costat del riu, etc. Al cap d’una estoneta arribem a Sinaia. Ens dirigim ja ràpidament cap al castell de Peles ( http://en.wikipedia.org/wiki/Pele%C8%99_Castle ; http://peles.ro/   ). Paguem l’entrada i després d’un estira-i-arronsa i de posar-nos com uns esclops de roba, aconseguim la visita en castellà i una simpàtica guia, la Micaela, ens guia pels viaranys del castell, construït durant el regnat de Carles I de Romania. Passem per les sales d’armes, que n’hi ha d’arreu del món. Per la biblioteca del primer rei (d’origen alemany) (al castell n’hi ha arribat a viure quatre i el primer sobira va comentar que mentre ell visqués, sempre hi havia d’haver estances en construcció, que sinó po...

El matí s’aixeca molt tranquil entremig de les muntanyes dels Carpats. Recollim ràpidament les coses i marxem a esmorzar a un bar a peu de carretera, de camí de nou cap Brasov. Allí tinc el gust de tastar per primer cop una pasta dolça boníssima, semblant a un bunyol, el papanache, acompanyat per un cafè, el primer bo que tasto en aquestes contrades. Marxem i la següent parada de la nostra excursió la fem a Bran ( http://www.bran-castle.com/en/ ; http://en.wikipedia.org/wiki/Bran_Castle ), per veure el castell que va inspirar Bram Stoker ( http://en.wikipedia.org/wiki/Bran_Castle ) per escriure la seva novel·la sobre Dràcula ( http://en.wikipedia.org/wiki/Count_Dracula ). En realitat el personatge de Dràcula està insipirat en el comte Vlad III the Impaler ( http://en.wikipedia.org/wiki/Count_Dracula ), que en realitat mai va viure al castell de Bran. Però com que turísticament això atrau molt, al castell hi ha una sala dedicada al compte. El castell està molt ben restaurat, amb pre...