evita

Una tarda de finals d’agost, a la capital de l’Alt Empordà. Una munió de gent aplegada en una de les múltiples places que acullen el festival Acústica. I a l’escenari, Cesk Freixas, el cantautor de Sant Pere de Riudebitlles a qui el PP i Ciutadanos li volien prohibir l’actuació. Però no. Un cor de veus cantant les cançons d’en Cesk i també, proclamant un gran clam a la llibertat de les persones, a la llibertat dels pobles, a la llibertat d’expressió. Moments molt tendres i emotius; en l’aire una màgia estranya, barrejada amb la tramuntana empordanesa, un nou vent per canviar les coses i la societat, per fer-la més crítica, més solidària, més humana. I les veus que dissabte no van callar, malgrat els intents d’aquells que no saben què vol dir realment la paraula democràcia. I no callaran. Perquè junts som molts i tot i que ho hagi dit un munt de vegades, guanyarem la partida al feixisme, al masclisme, a la injustícia, etc!

Demà, a la capital de l’Alt Empordà, a la terra de catalans universals com Dalí, s’hi celebrarà (esperem!) un concert del cantautor Cesk Freixas, emmarcat dins del festival Acústica. Fins aquí, res a dir. Un concert com un altre. Però no. A la capital del surrealisme, una polèmica surrealista. En ple segle XXI encara hi ha la censura d’una societat pretesament lliure i democràtica. El PP i el partit Ciutadans, que en realitat no són res més que la mateixa prolongació de la dictadura franquista, volen prohibir el concert, sota l’estúpid, fals i retrògrad pretext que aquest jove cantautor penedesenc és un aliat de la violència! Res més lluny de la realitat! Han assistit mai cap d’aquesta colla de ments obtuses a un concert d’en Cesk, sempre plens de màgia i tendresa? Per què el volen criminalitzar? Per ser independentista i tenir uns ideals de llibertat i solidaritat entre pobles? De què tenen por aquesta colla de mentiders i manipuladors? El condemnen perquè diuen que Cesk Freixas no ha...

Torna-m'ho a dir, guanyarem a la hipocresia, a la mentida i al feixisme. Visca l'abraçada de la llibertat! Torna-m’ho a dir (Mesclat) Torna´m a dir que sí, que sempre vindràs amb mi, que tens les mans i un somni immens per construir. torna´m a dir que sí, que estàs al meu costat, que t´has afartat de mediocritat, que ho deixes tot i et passes al combat. Torna´m a dir que no, que mai no has format part d´aquest exèrcit tan covard dels resignats. Torna´m a dir que no, que no tens cap intenció de dir "aquí em quedo i planto llavor" fins que no siguem rere l´horitzó. Ja sé que m´ho has dit mil cops però ho voldria tornar a sentir. Si et tinc a prop em sento segur i més fort, no em fa por l´enemic ni cap mandra l´infinit. La revolta serà més dolça si et tinc a mà per poder-te abraçar quan ho haguem aconseguit. Digue´m un altre cop que allà on vols arribar encara és hora que ho trepitgi cap humà. Digue´m un altre cop que només la voluntat serà d´aquest viatge el timó i el ...

Enyor Davant del mar Els ulls perduts a l’horitzó, Malauradament, Sense esdevenidor. Serra les dents, Prem els punys, I un crit desesperat Mor abans de ser vomitat El cos desitjat, Ara no és més que fum volatilitzat, Sense cap explicació L’ amant ha marxat. Enyor de les seves mans Enyor de les converses Enyor del silencis Enyor de tot Enyor de l’amor.

Aquest seria el títol genèric de la trilogia del suec Stieg Larsson, una sèrie de tres llibres que comença amb “Els homes que no estimaven les dones”, continua amb “La noia que somniava amb un llumí i un bidó de gasolina” i acaba amb “La reina en els palau de la corrent d’aire”. Tres llibres que com es diu tradicionalment, s’empassen. Tres relats, molt ben connectats que permeten endinsar-se en el món de la investigació periodística i en la freda societat sueca. De com una cadena d’errors intencionats pot acabar en un gran escàndol. Un cop comences a llegir, t’endinses sense aturador en les vides d’en Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, un viatge apassionant i entretingut. Trames molt ben lligades i construïdes, imaginatives, per bé que no gens descabellades. Tot i això, em vaig perdre una mica amb els noms suecs de barres i carrers, però no deixa de ser una petita anècdota! Senzillament, una boníssima trilogia per endinsar-s’hi en els dies d’estiu, d’hivern, tardor o primavera!

Ja fa unes quantes setmanes que a Hondures hi va haver un cop d’Estat i el president legítim, Zelaya va ser derrocat i obligat a marxar de la seva pàtria. Tot i el rebombori inicial, el suport de la majoria d’estats de sud-amèrica i les mobilitzacions internacionals, sembla que tot això ha quedat en l’oblit. El gran gegant nord-americà, els EUA, ja han donat implícitament els seu suport a aquest cop d’estat, orquestrat pel senyor Bush. I ara què passarà en aquest racó de món? S’aturaran totes les reformes promogudes pel govern? La voluntat del poble quedarà desligitimada? I els mitjans de comunicació, els que han d’informar del que succeeix, callen. Poques són les notícies que apareixen sobre Hondures en els diaris i televisions. Per què callen? Tot un seguit de preguntes sense resposta. Per quan, vertaderament, una democràcia del poble?

Són dies feixucs d’agost. L’estiu al zenit. El sol escalfa, indolent, les closques d’aquells qui gosen desafiar-lo en passejos al migdia, mentre que torra els cossos estassats a les platges o que s’arrisquen a fer rutes muntanyenques. Els vespres es fan xafogosos, tot s’alenteix, fins i tot les idees. Cerveses vespertines, acompanyades de llargues xerrades amb els amics i amigues, passejades amb bicicleta, banys quan la lluna comença a despuntar. Festes majors fins a la matinada, retrobament de vells amics, mentre que a d’altres se’ls perd la pista escampats pel món. Llargues cues a la carretera, preus abusius per alguna beguda o menja, turistes escampats arreu, que fan que una passejada pel barri vell de Girona es converteixi en una improvisada cursa d’obstacles... En fi, és l’estiu, a on tota cuca viu!

Un altre any, un nou aniversari. I estic molt contenta de poder-lo viure i celebrar al costat dels meus! La vida, un regal, que a dies fa mal i a dies és la plenitud extrema. Un any ple de noves coneixences, noves experiències, noves amistats, de vells fantasmes enterrats, de visitar noves contrades i noves cultures. Però també un any amb absències notables i buits que no s’ompliran. Alhora també ha estat un any ple de noves vides, noves il·lusions, nous projectes, nous demàs. I dono gràcies a la vida per tot, com diria la Vioeta Parra (versionada per Banda Bassotti en aquest link: http://www.youtube.com/watch?v=Yyjx39wOAck ) Gracias a la vida Gracias a la vida que me ha dado tanto Me dio dos luceros que cuando los abro Perfecto distingo lo negro del blanco Y en el alto cielo su fondo estrellado Y en las multitudes el hombre que yo amo. Gracias a la vida que me ha dado tanto Me ha dado el sonido y el abedecedario Con él las palabras que pienso y declaro Madre amigo hermano y luz alumbr...

La setmana passada vaig llegir una història de solidaritat i fortalesa. Potser no són els adjectius més adequats, però tampoc hi desentonen. La història és d’un poble d’Alemanya, Fassberg. En aquesta població de la Baixa Saxònia hi ha l’Hotel Gerhus, a on durant més de dos mesos es van aplegar un grup de nazis, el dirigent dels quals és un fervent partidari de la negació de l’Holocaust. Però la majoria de veïns estaven en contra de tant indesitjables hostes a l’hotel i es mobilitzaren per aconseguir-ne el desallotjament. Moltes protestes fins fer fora els qui creuen, malauradament, en la existència d’una raça superior. Malgrat aquest èxit, però, hi ha el perill que els ultradretans tornin a instal·lar-se a la població. Però com diuen els habitants de Fassberg, si ells hi tornen, els oriünds tornaran a fer força per desallotjar-los. Tota una història per creure en la bonhòmia de les persones i que encara som humans i no deshumanitzats. Endavant amb la lluita contra el feixisme i el nazi...

Una cançó de Mesclat plena de força! Viure No t’explicaré les meves penes ja sé que sempre ho faig i no voldria que pensessis que estic obsessionat. Vull que sàpigues que sóc feliç -malgrat tot ho sóc- i em sembla que això els fa més mal que la meva obsessió. Això si: somriure sempre però sempre anar picant, encara que hagi d’escalfar el ferro només a cops de mall. I amb aquest dard enverinat fent punteria visc fins que m’acusin de terrorisme perquè malgrat tot somric. Viure, viure, viure amb un somriure mirant a l’horitzó si a l’horitzó hi ha ser lliure. (http://www.youtube.com/watch?v=3gpUfq9j1mg)

La setmana passada vaig assistir a un concert d’un duet anomenat Titot i David Rosell. Després d’una bona colla d’anys de no escoltar-los, se’m posà la pell de gallina en sentir cançons que en el seu moment foren icones dels meus dies. Records, històries viscudes entremig de moltes rialles, somnis i il·lusions, i també, perquè no dir-ho, barrejat amb alguna que altre llàgrima. Bona companyia, rememorant les estones viscudes, i il·lusió per les que han de venir. Forces renovades amb lletres i melodies que s’havien amagat en els viaranys de la memòria, noves interpretacions i noves ganes de canviar el món, de viure noves experiències i sensacions, de senzillament VIURE! Quin gran revival !

Aquests dies m’ha arribat un mail que ara reprodueixo. Una curiosa manera d’explicar el fantasmagòric finançament que el govern de l’Estat veí, amb la connivència de la Generalitat, ens ha imposat. Senzillament, el millor finançament seria el d’una Catalunya independent! “Cafè per a tots en versió cervesera Cada dia 10 homes es reuneixen en un bar per xerrar i beure cervesa. El compte total dels deu homes és de 100 €. Acorden pagar de la manera proporcional, amb la qual cosa la cosa seria més o menys així, segons l'escala de riquesa i ingressos de cadascun: Els primers 4 homes (els més pobres) no paguen res. El 5è en paga 1 €. El 6è en paga 3 €. El 7è en paga 7 €. El 8è en paga 12 €. El 9è en paga 18 €. El 10è (el més ric) en paga 59 €. A partir de llavors, tots es divertien i mantenien aquest acord entre ells, fins que, un dia, el propietari del bar els va crear un problema: "Ja que vostès són tan bons clients," els va dir, "Els vaig a reduir el cost de les seves ce...

Per a aquests calorosos dies d’agost, una divertida i refrescant cançó dels genials Antònia Font: Fa calor Fa calor Consider que en principi no és sa plàstica D´un detall que es manifesta en superfície lo que demostra que una corba és massa dràstica per deixar un camí tan pla i tan rectilini. Consider que sa virtut és prou elàstica per menjar-se un problemet tan específic d´un mal dia en què un excés de confiança va fer caure credibilitats i bicis. Consider que en principi no és sa nàutica d´un vaixell que pesca escamarlans i gambes, i que navega amb alegria i molta pràctica i deixa una via blanca i oxigenada. Consider que sa virtut és prou elàstica per menjar un clamaret amb gust de sípia, d´un mal dia en què un excés de matemàtiques va fer caure comptabilitats i nirvis. Fa calor, què tal si encetam una síndria, què tal si me dius que m´estimes durant es següents trenta mil dematins. Fa calor, què tal si nedam en pilotes, què tal si deixam que sa parra devalli es termòmetres a vint-...

Per aquestes dates, a Palestina hi ha un grup de músics catalans que recorren aquesta terra ocupada per l’estat d’Israel, una terra sistemàticament boicotejada, oblidada per les grans potències mundials, més preocupades de no molestar a l’estat d’Israel (posseïdor de grans lobbys econòmics) que no pas de la trista realitat d’aquelles terres. Un mur que separa el territori palestí de l’israelià, controls sistemàtics a tots els palestins, la prohibició de moure’s lliurement per la seva pròpia terra són escenes del dia a dia d’aquest racó del nostre planeta. I l’exèrcit d’Israel, que comet sistemàticament grans abusos i burles contra els oriünds de Palestina, que s’encarrega de protegir els colons, que per tal de foragitar els palestins de les seves pròpies cases, són capaços de tot. Un trist espectacle d’apartheid en ple segle XXI, el segle de les llibertat i de la democràcia. Però enmig de la desgràcia, la il·lusió d’aquells que creuen en la llibertat de la seva terra i en la força de l...

La setmana passada es va celebrar un aniversari ben trist, el del llançament de la bomba atòmica el 1945 per part dels nordamericans sobre la població japonesa d’Hiroshima, ja fa 64 anys. Però els danys d’aquella maleïda acció encara perviuen, desgraciadament. Durant el mateix any de tant infaust acte, moriren fins a 140.000 persones, però fins a 258.300, són les que han mort a causa de malalties causades per la radiació. Se’m posa la pell de gallina només de pensar que semblant bestiesa es pot tornar a produir en els nostres dies, car hi ha una bona colla de països que estan experimentant encara amb bombes atòmiques. Malgrat tot, és d’esperar que el llançament d’una bomba atòmica com aquella quedi com una taca negra en la història de la humanitat. Per tots aquells qui perderen la vida i aquells que encara en sofreixen les conseqüències, un crit d’esperança i un gran homenatge!

La comunitat científica està de dol. La setmana passada va morir Jordi Sabater Pi, un gran científic que va dedicar la seva existència a la biologia i a l’etologia. Se’l recorda especialment per ser qui va trobar Floquet de Neu, però en la seva llarga trajectòria científica, aquest barceloní nascut el 1922 va fer importantíssimes aportacions a la ciència, ja que va descobrir la granota més gran del món, entre d’altres. Va passar bona part de la seva vida a l’Àfrica estudiant els ximpanzés amb la mítica Diane Fossey, descobrint que tenien capacitat per a construir-se eines simples. A més, durant la seves llargues estades africanes, Sabater Pi va ser un dels pocs occidentals que s’interessaren per la cultura local, fins al punt d’aprendre la llengua dels fang. Tot un exemple de vida dedicada a la ciència que ens ha deixat un impressionant llegat i que en el fons deixa una conclusió: som animals. Gràcies, mestre, per tot el que ens has ensenyat! El millor homenatge, preservar tot el que v...

Del mestre Salvador Espriu, el poema Cançó de la plenitud del matí Cançó de la plenitud del matí Llum de retorn de barca: La solitud guanyada. A l’or caminat del dia, Llum de retorn de barca. Sóc. I en un lleu, benigne, Hàlit de vida d’aire, Per mar i somnis duia La solitud guanyada.

Acaba de sobrepassar la norantena. Tota la vida al camp, dedicat a conrear la terra, ja sigui per menjar o per treure’n algun que altre profit econòmic. La dona, a qui ell estimava bojament, ja fa més d’una dècada que el va deixar amb la companyia del fill i les nétes. Durant uns quants anys ha estat capaç de viure sol, aixecar-se a trenc d’alba i anar al camp després d’un tupí de vi calent i torrada resseca. Flanquejat per una mateixa generació de gossos durant molts anys, no ha variat gaire la seva rutina. Al migdia, a fer-se qualsevol cosa per dinar, la partida, la migdiadeta i si és estiu al camp; si és hivern, al taller o bé a mirar la tele i anar a dormir com les gallines, però mai sense oblidar de péixer cada dia el bestiar. Però fa un parell d’anys tot li començà a fallar i el fill i la jove se l’endugueren a viure amb ells. I mica mica s’ha anat adormint. Les articulacions cada cop li fan més mal, li costa empassar el menjar, els esfínters aguanten poc. I ho té decidit. No vol...

Ja fa alguns anys que no es veuen, malgrat que mantenen contacte telefònic sovint. Les quatre ja entrades en la vellesa, després d’unes vides dedicades a tirar endavant en el difícils anys de la postguerra. Vides separades físicament per diferents circumstàncies, però no emocionalment. Sempre han sabut l’una de l’altre, s’han enviat fotos de fills i néts, han tingut múltiples converses sobre les seves anècdotes i preocupacions, sobre els seus riures i els seus plors. I avui, potser per última vegada es veuran cara a cara. I ho saben. Perquè el destí mai se sap què depara. I potser per aquesta incertesa viuen aquests instants compartits intensament, amb emoció continguda. S’abracen. I els seus ulls diuen que s’estimen.

Per aquelles i aquells que arriben al món carregats d'il·lusió i esperança. Benvingudes i benvinguts! (A en Pau, en Grau, la Maria i la Laia) DUES GOTES Dues gotes Dos regalims Sucs sublims Intercanviats Dins l’èxtasi amatori. Han dansat S’han seduït Càlidament i suau S’han abraçat S’han explicat què vol dir amor Somriures s’han dedicat. Mica en mica, De dos una sola n’han format Una nova gota que dibuixa El somriure de la vida en llibertat

Fa una bona colla d’anys que comparteixen la vida, però enlloc de desgastar l’amor, aquesta convivència l’ha augmentat fins a límits insospitats. Se la mira, amb tendresa, amb mig somriure. Li serveix diligentment el plat, li posa l’aigua i li besa la galta. Poc després de començar l’àpat ella es queixa que té fred. Ell sense res més a l’abast que un tovalló de paper, li fa un improvisat xal. Ella li agraeix besant-li la mà. Després del menjar, ella prova d’aixecar-se però les cames li fan figa. I ell, malgrat la pesantor de le seves, s’aixeca, s’arrapa a una cadira i l’ajuda a moure’s. S’agafen de bracet i caminen vers el seu destí, vers a l’amor etern.