evita

Fa qüestió d’un parell de setmanes una notícia em va deixar garratibada. Una nena de només 10 anys va ser utilitzada per una colla de ments malaltes per cometre un atac suïcida a Nigèria. Una nena de només 10 anys! Quina consciència tenia aquesta pobra criatura del fet que cometria? I el més greu de tot, és que hi perdé la vida, tota una vida per davant per culpa d’una fanàtics que maten en nom de la religió.  Si ja de per sí un atemptat és esgarrifós, un atemptat suïcida és fastigós, però utilitzar infants no té nom. La maldat humana a vegades no té límit, desgraciadament. A aquesta petita ànima, siguis a on siguis, descansa. I aquí continuarem combatent els integrismes i els feixismes per intentar que mai més això torni a passar. 

Tardor Els cels més purs de l'any són els que fan els capaltards de l'autumne. Les roses són més nobles, enllaçant un màrtir fust de columna. Els arbres seculars fruiten amor: palmes, oliveres, cedres. El temps impregna del mateix sabor les ànimes i les pedres. - Si al nostre veire, avui, el vi té gust de vinya bordenca i agra, l'antic cristall guarda el perfum august - Pàtria, el perfum que consagra

Una de les coses que més em fascina dels EUA són els supermercats. Gegantins és dir poc. Hi pots trobar de tot i més, de mil i una marques. El que em sorprèn desagradablement , però , és que els productes per a una dieta sana com ara les fruites i les verdures tenen preus desorbitats, mentre que productes “brossa”, menjar “brossa” surt baratíssim. Un paquet de galetes et pot costar un dòlar, mentre que un enciam te’n pot costar tres. Aquí a Pennsylvania, també pots comprar tot tipus de begudes menys alcohol. Si  és pitjor fotre’s menjar amb tot tipus de merdes i no una cervesa de baixa graduació! Però la moral, aquesta doble moral que fa que de cares a fora tot sigui correcte i de cares endins estigui tot podrit, encara impera bastant. Mentrestant, cada vegada que vagi al supermercat em continuaré distraient veient les últimes novetats, com la llet d’anacards (la qual he pogut provar) o qualsevol altre fotesa!

Ja fa més d’una dècada, gairebé dues, que la nit del 5 de desembre m’amago darrere una màscara per fer de patge de Ses Majestat d’Orient, les úniques a les quals reconec com a tals. He vist, parapetada darrere les teles, cares d’il·lusió, d’esglai, somriures, llàgrimes. I perquè no reconèixer-ho, m’he emocionat. Però també he vist moments desagradables, d’aquells que fan encendre la sang. Aquest any que tot just està en el primer mes, vaig viure un d’aquests moments que no m’agraden. Hi va haver molta mainada, ens van desbordar. No només hi havia criatures del poble, sinó de pobles bastant llunyans. I vam provar que cap infant es quedés sense regal. Donàvem pilotes i un joc de colors. En un primer moment donàvem els dos obsequis, però en adonar-nos que no n’hi hauria per a tots, als que eren més grans de 9-10 anys els donàvem només la capsa de colors.  Ho explicàvem als pares i també als infants, dient que compartir és una cosa molt bonica. La majoria de pares i mares ho van en...

Ja fa uns quants dies que torno a rondar per l’altra banda de l’Atlàntic, a Kennett Square de nou, per tal de poder fer recerca amb tranquil·litat. Molta parsimònia, molta fred, amb temperatures que no superen els 0 graus en moltes ocasions. Neu, sol, tempestes, però em manca quelcom. I aquest quelcom és la meva gent, el que em fa créixer a cada instant, el que dóna sentit a la meva vida. Aquesta aïllament mig volgut ajuda a valorar més el que es deixa a l’altra banda de l’Atlàntic, en aquell racó del Mediterrani a on la meva vida té la seva base, a on tot pren sentit. Però també estic contenta de poder gaudir de noves experiències i entendre una mica més aquest món, sovint boig.

Arran dels fets a la redacció de Charlie Hebdo es va estendre una gran onada de solidaritat a favor de la llibertat d’expressió. La consternació i la por van deixar par a la ràbia i a la solidaritat i a la unitat. Perquè les víctimes de la barbàrie som totes i tots. Una de les coses més impactants fou l’assassinat d’un policia musulmà, Ahmed Merabet, a mans d’aquells que deien defensar  i protegir l’islam. Com resava  una fotografia, els assassins són terroristes, no musulmans. El musulmà era el policia. Cap dibuix, cap frase, cap expressió  justifica la mort.   S’hi pot estar o no d’acord, però com deia Voltaire “No estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la vida el teu dret a expressar-ho”.  I això és el que ens ha de fer grans com a humanitat. Que cap fanatisme destrueixi l’essència de les persones, l’essència de la humanitat. 

Desgraciadament, hi ha qui aprofitarà aquesta barbàrie de Charlie Hebdo per posar tots els musulmans dins d’un mateix sac, el sac de terrorisme. De terroristes  n’hi ha arreu i en totes les religions (només cal recordar el salvatge noruec de Berveik), però amb l’onada d’islamofòbia que recorre Europa, els populistes com el Front Nacional a França i altres racistes i feixistes en altres països, ser musulmà o musulmana a Europa es farà cada dia més difícil. A Alemanya fa setmanes que uns quants feixistes es manifesten contra els musulmans, en el que ells anomenen una islamització d’Europa. Però cal recordar que les principals víctimes dels radicals, dels terroristes, són els propis musulmans. Aquí de nou caldrà molta mà esquerra i que damunt de l’escala de valors imperi la tendresa, la comprensió i la solidaritat. En el fons tots som persones, amb les nostres diferències, però tots som una vida i cap val més que una altra. Cal construir molts ponts de convivència i això és feina ...

Continuant amb les reflexions arran de la massacre que es va viure a la redacció del setmanari Charlie Hebdo, amb la fugida dels terroristes i  també amb un atac coordinat amb altres terroristes, em pregunto perquè gent nascuda en societats teòricament acollidores i integradores, no s’hi ha adaptat. Crisi de valors? Segurament. Societats molt individualitzades i competitives, marcades per un capitalisme salvatge que condemna als més febles a l’ostracisme. I d’aquí a la radicalització, a la qual els més febles són propensos. Interessos econòmics pel mig, grans potències que per darrere ajuden als terroristes es barregen en aquesta fastigosa amalgama. Seria moment de canviar moltes coses, començant per construir societats sobre valors de solidaritat i de cooperació i no d’individualismes i competició. I això es feina de totes i de tots.

Charlie Hebdo s’ha convertit en un nom reconegut arreu del món. I no precisament per una bona causa, ans al contrari.  Fa uns quants dies uns radicals, uns terroristes van interrompre a la redacció d’aquest setmanari satíric i van assassinar a sang freda a 12 persones, la majoria d’ells dibuixants que no tenien por als violents. El motiu de tanta barbàrie rau en el fet que aquest setmanari va publicar unes vinyetes de Mahoma que no van agradar a algunes ments amb poc sentit de l’humor. Charlie Hebdo se’n fot de tot i de tothom des de fa anys. No se n’escapen ni religions, ni polítics, ni res. En algun moment pot ser que l’humor sobrepassi límits i arribi a ofendre a algú, però no mata. Un llapis no mata, ni un bolígraf. Ments malaltes amb armes, fanàtiques, sí.

“Manual de supervivència” , de l’editorial Montflorit és una divertida novel·la del cassanenc Jordi Dausà. Una novel·la molt fresca, dinàmica i amb un fil conductor molt ben lligat i argumentat. Es narren les peripècies d’en Matt, en Borja i en Xavi, tres prototips de jove molt actuals. La precarietat laboral, l’aïllament dels joves que viuen en un món virtual, els que volen triomfar en el món de la faràndula queden perfectament retratats a les pàgines del llibre. I tot barrejat amb una història d’intriga que acaba d’una manera bastant inesperada. Dausà escriu tot un “Manual de supervivència”, ben documentat  i que més tard tindrà continuïtat en la novel·la “El gat de Schrödinger”.  Drogues, intriga, dosis d’ironia es mesclen mentre es narra la vida d’en Matt, un jove farmacèutic que es guanya la vida donant semen i provant medicaments i que viu amb dos personatges ben estranys. Però la vida se’ls complica i han de seguir un autèntic manual de supervivència per superar les...

I per acabar amb aquesta petita explicació de les mines de sal i de la muntanya de sal, dir que la muntanya es va fonent quan plou, ja que la sal es dissol, però continua essent elevada . Els productes resultants de l’explotació de potassa encara s’estan removent i s’utilitzen per fabricar lleixiu, entre altres productes. I un fet que em va cridar molt l’atenció: la vida a les mines, el fet que s’hi van muntar colònies i famílies senceres (hi van arribar a treballar més de 1000 obrers) van abandonar-ho tot per treballar a les mines. Tot un món al voltant de la sal. I com a homenatge a les persones que van morir treballant a la mina (més de 80), a l’entrada del parc hi ha una estàtua amb el nom dels miners que hi moriren. Un dels fets més impactant fou quan es va despendre un dels cables d’un ascensor a pocs metres de la superfície i hi moriren uns quants obrers. La muntanya de sal de Cardona, un petit tresor que no cal deixar perdre!  

Entre les explicacions que ens va oferir la guia, em va cridar l’atenció el fet que sota terra hi havia més de 300 km de galeries excavades. Al principi portaven els camions desmuntats, els baixaven amb un des dos ascensors que hi ha a la mines i els muntaven a l’interior de la mina. Amb els anys, però, es van construir rampes i ja entraven els camions directament muntats, ja més grans i tot. Actualment, però, la rampa per entrar a la mina està inundada pel riu Cardener.  Dins de la mina, si et cau alguna gota, es nota moltíssim el gust salat! També és curiós de veure com hi ha rat-penats que han quedat petrificats dins de la sal! I és que aquests animalons viuen dins de la mina!! (continuarà)

Un cop les mines van ser comprades per Unión Espanyola de Explosivos, va començar la seva explotació més a nivell vertical .Van construir un bon munt de galeries i van arribar gairebé fins a 1.3 km sota terra. Però a aquesta profunditat, la temperatura era molt elevada, de més de 50 graus i alguns miners perdien gairebé 5 kg al dia per la deshidratació. Tot i les ventilacions, ja no era rendible extreure potassa i les mines van tancar el 1990. Els miners havien de treballar amb màniga curta i pantalons curts, amb males condicions. Actualment, la mina és propietat de l’ajuntament de Cardona, mentre que el subsòl pertany encara al govern de l’Estat Espanyol. Per tal de poder excavar les galeries, ho feien amb explosius . Curiós cas: extreien la potassa per fer pólvora i després l’utilitzaven per tal de poder excavar més galeries . Fins i tot es feia propaganda de Unión Espanyola de Explosivos amb actrius famoses a l’època ! (continuarà)

Però com va emergir la muntanya de sal? Doncs quan es van formar els Pirineus, degut al moviment de plaques tectòniques, la muntanya de sal va emergir, tal i com es coneix avui. Amb els anys, els homes prehistòrics ja en van descobrir el valor i van començar a interessar-se per aquest indret únic. Els romans ja van explotar-la també. Hi va haver un temps a on la sal era tant preuada que es feia servir per pagar (d’aquí el nom de salari!). Dins de la mina de sal de Cardona hi trobem sal sòdica (per menjar), sal de magnesi i sal de potassi, la potassa, que s’utilitza per a fer explosius. Dins es pot veure  sal més blanquinosa, però també més marronosa (per la presència d’òxid de ferro) o fins i tot més lilosa. Durant molt de temps es va explotar la mina extraient sobretot sal sòdica, però les coses van canviar quan es va veure qui hi havia sal de potassi més a l’interior. La mina pertanyia al comte de Cardona, però a principis del segle XX se la va vendre a Unión Espanyola de Exp...

Quan l’any passat ja fendia, vaig tenir l’oportunitat de poder visitar les mines de sal de Cardona, un petit tresor que tenim a casa nostra i que no havia visitat mai encara ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Muntanya_de_sal_de_Cardona ; http://cardonaturisme.cat/ca/ ). La visita guiada val 11 euros però val realment la pena. Passes per diferents sales i només en una es poden fer fotografies Comença quan et porten, amb un petit trenet, cap a la porta de la muntanya de sal, que és realment impressionant. Un cop arribes, és obligatori l’ús de casc per a poder entrar a dins. I el que es veu és espectacular. La temperatura és ben agradable, d’uns 17 graus i s’hi poden observar estalactites, estalagmites i columnes. La guia ens contà que la muntanya de sal de Cardona és única a Europa i que al món n’hi ha alguna altra en llocs com Mèxic o Iran. Es va formar fa més de 40 milions d’anys, quan el mar  Cantàbric arribava fins a aquells verals. Els mar es va anar enretirant i va deixar mol...

Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible

Avui ja he tornat a fer les maletes. Ja ho tinc tot a punt, per d’aquí a unes horetes, volar de nou cap als EUA, cap a Kennett Square, al cor de Pennsilvània a passar una temporadeta. En part em ve molt de gust la tranquil·litat que ofereix el lloc, però d’altra banda em fa un xic de mandra tornar a marxar del meu petit però gran país. Però la vida em regala aquesta oportunitat i tinc ganes, de nou, d’aprofitar-la! Així, que ens veiem a la tornada i continuaré connectada per aquest món virtual!!! Cap a “hivernar” falta gent! :)

El llibre “Caic de Fireta”, de l’editorial Pagés, és l’onzè de el periodista Josep Pastells, i narra la història de Prefecte Pèlach Canyes (PPC), un nom certament molt ben trobat, que és un periodista de mitjana edat que finalment troba feina després de 15 mesos a l’atur: muntar un diari a mida d’un cacic. A partir d’aquest encàrrec, se succeeixen una sèrie d’esdeveniments que es van desllorigant durant les pàgines d’aquesta novel·la, que personalment se m’ha fet curta.  El llibre combina a la perfecció unes ironia i sarcasme amb moments més seriosos i d’humor negre i algunes dosis d’erotisme.  Es narra l’auge i el declivi de PPC, que és capaç de llepar el cul al seu “jefe” per tal de no perdre la seva feina; aguanta humiliacions i acumula ràbia que s’acaba convertint en benzina per la seva particular venjança contra el magnat (molt ben trobat el nom de Magnus certament), amb un particular recargolament mental que desemboca en un final ben complex.  Entre línies també...

O dos, o tres. O milers! Avui és un jorn a on els somnis sembla que es poden fer realitat. I per què no, també he fet una carta a Ses Majestats, aquelles que vénen de molt lluny, de l’Orient, un de negre, un de blanc i un de marró, demostració que el racisme és un invent d’alguna ment malalta. Doncs  va, la meva carta als reis demana, primer de tot, salut, salut per la meva gent. Que tots aprenguem a compartir i a ser més solidaris; que la maleïda crisi s’acabi i imperi un nou ordre de les coses, a on la solidaritat sigui la tendresa de les persones i dels pobles. Una altra cosa que he apuntat a la llista de desitjos és la independència del meu país. I que mai més cap infant  pateixi barbàries ni guerres; i no només els infants, sinó també els adults. Que s’acabi la inhumanitat, els odis, la malaltia dels diners.  I molts més desitjos. I potser un xic utòpics, sí. Però avui és més que mai un dia de màgia i utopies, a on tot pot ser realitat.

Ja fa dies que els esperen. Expectants, contents, un pèl neguitosos. Aquesta nit molts infants no dormiran gaire. Quan el dia ja fendeixi, serà el moment d’anar a esperar Ses Majestats, els Reis Mags, els obsequiïn amb el que han demanat. Serà, com el dia del cagatió, un d’aquells vespres a on totes i tots tornem a la innocència, ni que sigui ni un instant, empesos per la il·lusió dels més petits, de les més innocents. Jo, el que els hi demano a Ses Majestats Màgiques és que aquests  infants no perdin mai del tot la innocència i aprenguin a viure en un món  més just i solidari, a on els somriures siguin el regal que cada dia ens fem totes i tots.

Tot caminant arribem al riu, davant del Douro, a on aprofitem per fer un vermut, com no, amb vi, tot contemplant els vianants passar. Però l’hora de marxar ja s’acosta i decidim anar a dinar en un restaurant un xic allunyat del centre, a on hi ha molta gent oriünda i per un mòdic preu, fem un molt bon dinar. Un dels plats que no manquen a la carta és l’arròs de frango (arròs de pollastre), però no en mengem. Per postres aprofito per engolir formatge amb codony, bastant típic de la zona. Per fer la digestió, retornem cap al hostel a recollir les maletes. De camí fem unes últimes compres: en aquest cas comprem una menja dolça   típica, el pastís de nata (que en realitat és de crema) ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Past%C3%A9is_de_nata ) : “ Els pastéis de nata (pastissets de crema) són unes tartetes farcides d'una mena de crema catalana , molt típics de la cuina portuguesa i una de les seves especialitats més conegudes internacionalment. Són originaris de Santa Maria de B...

Fa poca estoneta que ha començat el 2015. 365 dies per endavant. 365 dies per continuar treballant, continuar somniat i construint alternatives per un futur millor i un món més just i lliure. 365 dies en els quals demano que no ens manqui la salut ni les forces per superar els mals moments. I que cada dia ens acompanyin els somriures i les il·lusions! Feliç 2015!