evita

Durant la caminada per la platja hem trobat a una turista italiana amb qui havíem coincidit també a Tortuguero i ens diu que hi ha un local a on fan música en viu cada dia. Anem a prendre una cervesa al bar del costat, però, i fem temps abans d’anar a sopar en un restaurant que fa molt bona pinta, i a on ens acompanya un noi local que hem conegut. Demano un casado ( http://es.wikipedia.org/wiki/Casado_(plato)) , un plat típic que consisteix en arròs, frijoles, plàtan fregit, amanida i, en el meu cas, verdures cuinades amb llet de coco. Tot i que triguem una estona a ser servits, l’espera val la pena i tot i l’abundor del plat, me l’acabo. Amb la panxa a rebentar retornem cap a l’hostal a descansar unes horetes abans d’abandonar la costa atlàntica i anar a explorar la pacífica. Però m’ensumo, com així acabarà essent, que m’acabarà agradant molt més la part de l’atlàntic que la del pacífic!  (La fotografia correspon a una papallona morfo que vam poder observar)

Durant el camí anem trobant turistes i gent que també lloga excursions per fer snorkel. Una de les coses que més m’entusiasma és veure la papallona morfo, altiva enmig del camí! Les platges desertes que anem trobant pel camí són de somni, però no ens hi banyem; la raó és que hem escoltat a algun guia explicar que hi ha meduses i preferim banyar-nos més tard en una platja a on hi hagi més gent. Quan arribem al final del camí, trobem que hi ha un mono caputxí que fa saltirons enmig de la gent. Un dels guies explica que l’animal és diabètic; està molt prim i espera que els turistes li donin menjar. També apareix per allí un esquirol i sobre el nostre cap, en un arbre que ens ofereix la seva ombra, hi tenim una serp groga adormida. Sentim explicar a un dels guies que la serpent és d’hàbitats nocturns i que ara descansa; és més perillosa ara que no pas quan caça ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Bothriechis_schlegelii ; http://en.wikipedia.org/wiki/Bothriechis_schlegelii ) . Segons sembla...

De nou dormim poc. És jorn de tornar a matinar per agafar un dels primers busos que van des de Puerto Viejo a Cahuita, poblacions no gaire llunyanes l’una de l’altra. Fem un cafè al mateix hostel, comprem unes pastetes de camí i esperem ja sota un sol asfixiant que arribi el bus. Prèviament hem comprat el bitllet a una “boletería” que hi ha prop de la parada (715 colons). Amb nosaltres pugen altres turistes, entre ells unes franceses mal educades que no treuen els peus del seient malgrat que obstaculitzin el pas d’altres viatgers. A més,  tampoc paguen el bitllet i el conductor i un vigilant els hi han de cridar l’atenció. El que em molesta més, però, és la insolència i la prepotència amb què actuen. Després de mitja horeta de camí, arribem a Cahuita i el primer que fem és anar a deixar les motxilles a l’hostal a on passarem la propera nit, el Secret Garden ( http://www.hosteltrail.com/hostels/secretgardencahuita ) . El lloc és força proper a l’estació i en un primer moment ens...

Veiem la segona part amb uns espanyols a davant; sentim la seva conversa i m’entren basques, sobretot quan sento a un tros d’enze que explica que es dedica a especular amb els preus de les habitacions d’hotel (es veu que ell en regenta un...). Em fa molta ràbia la gent que va a un lloc i es dedica a especular i a més, tractar amb bastanta supèrbia la gent oriünda. També explica que es va haver de fer les proves de paternitat per una filla que resultà que no era seva. Quan s’acaba el partit, amb victòria de 2 a 1 a favor del Barça, decidim acabar de gaudir de la tarda tot fent una caminada i veient com el dia fendeix. De nou tornem a la platja de Salsa Brava. Tot i que ja he fet el camí al matí, no em fa res tornar-lo a fer i contemplar la diferència de colors entre matí i tarda. De nou recorro la platja amb els peus remullats dins del mar del Carib, mentre de fons el sol es comença a amagar. Tornem enmig de sorolls desconeguts de la selva cap al poble i posem els peus a l’asfalt qu...

Em llevo quan el sol ja està ben alçat. Una dutxa em serveix per despertar-me i vaig a fer un vol per un Puerto Viejo encara mig adormit. L’Anna opta per quedar-se a dormir una estona més i tot xino-xano vaig a esmorzar a un establiment proper al hostel, el Bread and Chocolate. .Tot seguit, encara que la canícula apreta força, vaig passejant per les botigues de souvenirs del poble i al final, quan ja me’n canso, opto per fer un passeig més llarg i agafo el caminet que mena cap a la platja de Manzanillo. És lluny i la gent ho sol fer amb bicicleta, però em fa un xic de mandra llogar-ne una i agafo un caminet que voreja la platja, enmig de grans arbres que acaben tocant el mar. Fent camí enmig de l’ombra i un paisatge increïble (tot i que hi ha encara moltes cases i hostels a prop), arribo a una platja molt apreciada per la gent que practica surf, Salsa Brava ( http://www.surferliving.com/guide/salsa-brava ); en part, gràcies a l’existència d’aquesta platja amb onades salvatges es va...

Tinc la impressió de trobar-me a Jamaica, com seria el tòpic, ja sigui per la gent o per l’olor a herba que impregna molts racons del poble. Puerto Viejo, segons sembla, es va crear perquè hi havia la possibilitat de poder exportar molt cafè i calia infraestructura per a poder fer-ho i molta gent moria en construir-la. Els explotadors van decidir utilitzar esclaus jamaicans, molt més forts físicament Segurament és per això que a la zona de Puerto Viejo hi ha molta barreja ètnica i gent amb rastes, que parlen una mena d’idioma, barreja espanyol i anglès, l’anglès crioll o  Mekatelyu, una adaptació de “ Make I tell you “ ( http://es.wikipedia.org/wiki/Mekatelyu ), que personalment em costa molt d’entendre. Per a poder alimentar als esclaus de manera barata, es van plantar moltes bananes i derivat d’això, també es van exportar els excedents d’aquesta fruita. També es van utilitzar esclaus xinesos i no és rar trobar gent amb fesomies orientals per la zona. Tot passejant, l’Anna m’...

La barca comença a baixar el riu. A banda i banda, només vegetació i bells paisatges i una sensació de felicitat i intensitat difícils d’explicar. El riu ample, però, cada vegada es fa més angost i en alguns moments, com que està el riu baix, la barca té alguna que altra dificultat per a poder avançar. Hi ha moments en els quals la vegetació et frega la pell i gairebé es poden tocar els nenúfars. També hi ha un bon grapat d’ocells que miren, impertèrrits en molts casos, el nostre tragí en barca. El noi que la condueix també té l’amabilitat de parar-se quan veu algun caimà o bé algun mono. En algunes ocasions, fins i tot fa marxa enrere perquè els puguem immortalitzar amb els ginys electrònics. Hi ha moments a on gairebé estem a tocar del mar i la brisa es nota. Passem pel costat d’algunes petites comunitats locals i veiem els nens banyar-se al riu o bé famílies pescant el que potser serà el seu dinar. Tinc la sensació, però, que en aquesta zona hi ha bastanta pobresa. El viatge de ...

De matinada plou. Però com per art de màgia, els núvols es dispersen i deixen lloc a un dia preciós, ja des de les set del matí. Ens llevem, acabem de preparar les motxilles i anem a fer una volta pel poble. Anem a esmorzar a l’única fleca del poble, a on ens serveixen el cafè típic i mengem un pastís de plàtan. El dia es va llevant, poc a poc. És dissabte i els nens no van a escola i es dediquen a voltar pels carrers. Passeig pel poblet i un segon cafè són de les poques coses que fem abans d’anar a recollir les motxilles i anar cap a l’embarcador. Allí ens trobem amb en Rubén, el guia que la nit anterior ens va ensenyar els secrets nocturns de Tortuguero i també trobem a la parella espanyola. En Rubén ens explica que és orfe i que ha tingut una vida molt difícil, amb guerres pel mig i tot. Impressiona sentir-lo parlar, però em transmet una sensació molt especial. Ens conta que la millor època per veure tortugues, tot i que la temporada de posta va des de març a setembre, és entre ...

A la part final del trajecte, ens endinsem ja més cap dins del bosc i podem contemplar un rat-penat menjant fruita i el guia ens porta al “seu arbre secret”, un arbre a on hi ha un munt d’ocells blancs descansant i que es mig immuten per la nostra presència. Passem una estona contemplant-los i ja desfem el camí de tornada. Però a la part final encara ens queda una última sorpresa: una mena de mustèlid petit que s’enfila a un arbre i que té com a font d’alimentació els galliners de les cases pròximes, ja que les cases i la selva estan separades per molts pocs metres. Tampoc podem anar a la platja a veure si hi ha tortugues... En aquestes dates, la tortuga que pon és tortuga llaüt ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Tortuga_lla%C3%BCt ;) , la més gran, però no se’n veuen gaires. M’hauria agradat que el tour durés una bona estona més, però totes les coses bones també arriben al final i ens acomiadem del guia per anar al hostel a dutxar-nos, beure una cervesa i a descansar després d’un munt...

La noia espanyola va molt atenta a qualsevol soroll per la pròpia por que té, i això permet que puguem observar un altre armadillo ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Armadillo ; http://en.wikipedia.org/wiki/Armadillo ) . A viquipèdia s’explica que “ Els   armadillos   (Dasypodidae) són uns petits   mamífers   placentaris, coneguts per presentar una armadura òssia. Els Dasypodidae són l'única   família   supervivent de l' ordre   Cingulata . Des del 1995, aquest ordre s'ha emplaçat dins del superordre dels   xenartres . Per tant, els armadillos comparteixen superordre amb els   óssos formiguers   i els   peresosos . Els armadillos són animals nocturns i excavadors. Són insectívors i omnívors necròfags propis de la zona tropical de Centreamèrica i Sud-amèrica. Els animals de la família Dasypodidae són mamífers que es poden reconèixer fàcilment. Es poden distingir perquè tenen una armadura formada per plaques òssies cobertes per escut...

El camí és agradable, però fa bastanta calor i aprofitem per picar algunes menges amb la visió de la platja, solcada de palmeres i unes vistes increïbles. Un cop de nou amb les forces recuperades, acabem de fer el recorregut marcat, però enlloc de desfer el mateix camí, retornem cap al poble tot caminant per la platja. Sortim del parc quan encara no són les quatre de la tarda, hora en la qual el tanquen. Amb la brisa, la bellesa i la tranquil·litat, el retorn al poble es converteix en un petit camí de plaer pels sentits. Ja de bell nou al poble, aprofitem el que resta d’hores de sol per anar a comprar souvenirs, saber que hi ha una noia catalana casada allí, un altre noi català que hi ha anat a viure, veure com es prepara una mena de cerimònia religiosa a l’aire lliure, etc. Els souvenirs es poden tant pagar amb dòlars com en colonos ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Colon_costa-riqueny ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Colon_costa-riqueny ). Segons viquipèdia, “ El   colon costa-...

Un altre animal que veiem és una sargantana amb una gran cresta de color verdós. Les femelles no són tant vistoses, però. Hi ha qui confon aquesta espècie que veiem amb la sargantana de Jesús, que es caracteritza per tenir un color més marronós i que rep el nom perquè es pot desplaçar per sobre l’aigua sense que s’enfonsi! ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Basiliscus ; http://en.wikipedia.org/wiki/Basiliscus_(genus) ) . Tal i com s’explica a la viquipèdia, “ Basiliscus   és un   gènere   d' escatosos   que inclou als basiliscs. Es tracta de saures similars a les   iguanes , però d'aspecte més àgil i esvelt, i en general, de proporcions més reduïdes. Es diferencien a més per tenir una o dues crestes sobre el seu dors, normalment una sobre el cap o una altra, de major grandària, sobre el dors. La seva alimentació també és més eclèctica, consumint gran varietat d'aliments. Els basiliscs tenen la notable habilitat de ser capaces de caminar sobre la superfície de...

Continuem la nostra ruta pel riu i ens trobem amb un ocell amb el bec ben afilat: l’ànec agulla ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Anhinga_americ%C3%A0 ; http://en.wikipedia.org/wiki/Anhinga ) , que deu el seu nom al seu bec punxegut que li serveix per caçar les seves preses; aquest ocell és propi d’àrees fluvials i a més, un cop s’ha submergit, cal que assequi les ales esteses al vent, ja que no té cera que el protegeixi. Hi ha una altra au de la mateixa família que té hàbitat marí i té el bec en forma de ganxo, ja que els peixos marins són més difícils de pescar. Entre d’altres coses el guia també ens explica que s’utilitzava el verí de les granotes per caçar altres animals o també per ferir enemics; entre les espècies que s’utilitzaven amb aquesta finalitat hi havia la granota d’ulls vermells.  Durant el nostre periple pel riu trobem altres ocells d’hàbitats nocturns que a aquestes hores del matí encara descansen. Topem amb un martinet blau ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Martine...