Costa Rica, dia 1: de Filadèlfia a San José (18 de març de 2015) (II)

L'evidència més antiga d'ocupacions humanes a Costa Rica s'associa a l'arribada de grups de caçadors-recol·lectors al voltant de 10.000 - 7.000 anys a.C, amb antigues evidències arqueològiques (fabricació d'eines de pedra) localitzades a la Vall de Turrialba, amb presència de puntes de llança tipus clovis (nord-americana) i cua de peix (sud-americana), la qual cosa obre la possibilitat que en aquesta zona convergissin dues tradicions diferents de caçadors especialitzats.

L'agricultura incipient apareix cap al 5.000 a.C, principalment donada per tubercles i arrels. Per al primer i segon mil·lennis abans de Crist ja existien comunitats agrícoles sedentàries, petites i disperses, encara que la transició de la caça i recol·lecció a l'agricultura com a principal mitjà de subsistència al territori és encara desconegut.

Els pobles autòctons maies i asteques van ser conquerits per Espanya al segle XVI. Costa Rica va passar a ser la província més meridional del territori de Nova Espanya, i tenia la capital a Cartago, que originalment es va dir "Garcimuñóz".

Després d'haver estat breument unit a l'Imperi Mexicà d'Agustín de Iturbide, va esdevenir un estat dels Estats Units de l'Amèrica Central, de 1823 a 1839, data en què de fet Costa Rica ja funcionava com una nació independent. El 1824 la capital va passar a San José.

A diferència d'alguns dels seus veïns, Costa Rica ha estat un exemple d'estabilitat, pau i governs democràtics. Des de la breu guerra civil del final de la dècada de 1940 que va portar el president José Figueres Ferrer, conegut com a Don Pepe, al poder, el país s'ha vist lliure de conflictes polítics violents. De fet, Costa Rica no té exèrcit (que fou abolit el 1949 pel president Figueres, fill d'un metge català), sinó només una policia per al manteniment de l'ordre dins de les fronteres estatals. Aquesta estabilitat política i democràtica va permetre al calongí Josep Maria Vilar i Masó estalviar-se les penúries de la dictadura franquista i restar al país fins i tot com un tico més.

Tot i que encara és un país àmpliament basat en l'agricultura, ha aconseguit un nivell de vida relativament alt. La propietat de la terra hi està bastant repartida. Actualment el turisme hi és una indústria en ràpida expansió”.

 Després d’esperar una miqueta, el meu amic Cecil em ve a recollir i marxem cap a les entranyes de la ciutat. San José, capital de Costa Rica es troba en un altiplà a 1161 m sobre el mar (http://ca.wikipedia.org/wiki/San_Jos%C3%A9_(Costa_Rica); http://en.wikipedia.org/wiki/San_Jos%C3%A9,_Costa_Rica) . Cases baixes, un tràfic bastant infernal , carrers de pujada i de baixada, i finalment aparquem el cotxe en un pàrquing privat. En Cecil m’explica que es pot deixar el cotxe al carrer, però poca gent ho fa, ja que els robatoris són habituals. Ell fins i tot es treu el rellotge. Anem a fer una volta pel centre de la ciutat: el mercat central, amb botigues de menjar, de souvenirs, bars, ferreteries, etc.  és un dels llocs que visitem.  També passem per davant del teatre nacional i acabem comprant llenties en un supermercat. En Cecil tambéem conta algunes anècdotes i al cap d’una estoneta de passeig, a on ja m’he mig aclimatat a la calor, acabem anant al Cafè Rojo, força al centre, just després de passar per davant d’un edifici construït per catalans, que encara port el nom de “Pagès”. (continuarà)

(La fotografia correspon al capvespre a San José)