evita

Ens llevem tard, bastant tard. Ja passat migdia, i de llarg. La nit anterior ha estat llarga i necessitàvem descansar. Amb peresa, marxem de nou cap a Sant Francesc de Formentera, passant per una drecera que ens van ensenyar els de la casa a on dormim. Un cop al poble més gran de tota l’illa, ens retrobem amb un conegut a Can Paciències, a on se’ns ajunten els amos, na Neus (que és el seu sant) i n’Edu a fer-la petar. Fem tapes, i també dinem allí, amb calma i tranquil·litat, gaudint de la bona temperatura i de la tranquil·litat d’estar de vacances. Ens expliquen que a l’illa hi ha un important parc motoritzat que està portant més d’un problema. De fet, és habitual trobar-se les carreteres plenes de motocicletes, més que no pas de cotxe. I la majoria de gent és italiana. Sembla que es creguin els amos i les mestresses de l’illa, amb la seva prepotència i supèrbia.   Quan ja el sol comença el declivi, aprofitem per anar a la platja; en aquest cas l’escollida és la de Ses Ill...

Del viatge en el ferri gairebé ni me n’adono. M’adormo en un tres i no res i només obro els ulls quan ja estem atracant al port. Em trec la mandra del damunt i aprofito per anar a buscar la moto que havíem llogat a Motorent Pujols ( http://www.motorentpujols.com/es/index.php ) , la que vam trobar més econòmica via internet. Ens familiaritzem amb la motocicleta i amb els cascs, el de forma d’orinal, que em portaran més d’un problema durant tot el viatge pel fet que no se m’adapten pas gaire bé al cap! Un cops fets els tràmits, ens hem d’esperar a que ens vinguin a buscar. Hem trobat l’allotjament gràcies a www.airbnb.es i després d’una estona, ens arriba el noi que ho porta, que resulta ser italià. Ell amb la seva moto i nosaltres amb nostra, marxem cap a la casa, que queda a la zona de porto Salé, enmig d’una carretera polsegosa i plena de sots. Un cop allí, però el paisatge ens ofereix molta tranquil·litat. Pedra seca, arbres i una agradable brisa que entra per la finestra i ...

Són molt poques les hores que he pogut dormir.   A fora és negra nit i tot i la mandra, les ganes d’una nova aventura són més grans que la son i marxo cap a l’estació, a on em recullen i ens dirigim a l’aeroport. Toca passar per tots els controls preceptius i cap a embarcar. Dalt de l’avió, en el curt trajecte que ens porta   a Eivissa, faig una capcinada. Un cop a l’aeroport, la mandra ja està del tot expulsada i agafem la línia 10 de bus que ens portarà directament al port. Com que no és el moment encara d’agafar el ferri, anem a esmorzar i després sí, sota un sol que ja crema, pugem al ferri de Mediterranean Pitiüses   i cap a Formentera!   Eivissa i Formentera formen part de les Pitiüses ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Piti%C3%BCses ). Segons es conta a la viquipèdia, l’etimologia el nom és “ A l'antigor eren anomenades així pels grecs, diferenciant-les de les que ells anomenaven Gimnèsies , perquè no tenien poblament indígena o talaiòtic . El sufix -ous...

Una bona amiga que sempre em recomana llibres que m’acaben captivant, em va deixar “La néta d’Adam”, de Patrícia Gabancho. I tot i que confesso que al principi em va costar un xic entrar-hi, al final esperava trobar un moment per acabar de descobrir com acaba la història de la Bela, la néta d’Adam, la veritable protagonista del llibre. En les pàgines de la novel·la, l’argentino-catalana Patrícia Gabancho explica la vida de la mare d’Angélica, la narradora. En les successives pàgines es va coneixent la vida de la Bela, i paral·lelament, també s’explica com transcorre la vida de la pròpia Angélica. Traïcions, problemes per una herència, la cara i la creu de la societat Argentina. També es narren els anys de Perón i de la desaparició de molts joves, tot mesclat en una amena narració plena de petits matisos, de petits detalls que fan que el relat adquireixi una gran riquesa. L’única cosa que potser hi he trobat a faltar és un petit arbre geneaològic de la família d’Angèlica, més que r...

Al hostel la nit no ha estat tant plàcida com hauria d’haver estat. La colla de companys i companyes que hi dormien es passen fins a la matinada, fins gairebé la sortida del sol, tocant la guitarra, cantant i bevent, sense que puguem fer un son gaire llarg. Malgrat que els hi demanem silenci unes quantes vegades, els nostres precs són nuls, així que acabo dormint ben poquet. Quan ens llevem, sembla que estiguem ressacosos, i a fe que ho estem, però de son. No tenim gaire temps de fer res més que ordenar la maleta i marxar. Tota la gent que s’ha passat la   matinada fent festa, dorm. Pugem al cotxe (el dia de l’arribada vam estar de sort i el vam poder deixar prop de l’allotjament sense haver de pagar!) i marxem de la ciutat. Aquesta vegada tornarem travessant l’estat espanyol i Euskal Herria. Marxem de Donosti en direcció a Pamplona. El paisatge per aquells verals és brutal. Ens parem un moment a esmorzar i reprenem la ruta. Gràcies al sol que entra per la finestra, m’entra...

Passem per davant de la bella basílica de Santa Maria, del segle XVIII, mirem botigues i quan ja estem cansades, després de passar per un supermercat a comprar algunes coses (entre elles cervesa artesanal basca), tornem al hostel. Mentre m’espero al supermercat, una vella senyora em diu que se sent sola. Em vénen moltes ganes d’abraçar-la, però arriba la seva filla i marxen... Pugem el turonet que ens mena al hostel i allí, com no, amb ple de gent d’arreu del món, fem una cervesa ben fresca mentre la tarda acaba fendint. La gent que viu al hostel sembla que hi fan estades llargues, són simpàtics i porten molta festa a sobre. De fet, sembla que només visquin per fer vacances! Un cop ens hem pogut dutxar (tardem molt, ja que només hi ha una dutxa que s’acaba petant i molta gent per dutxar-se), retornem cap al centre, tot creuant de nou el pont de Maria Cristina, ben emblemàtic de la ciutat, que passa sobre el riu Urumea. Una part de la gent va al festival de jazz i l’altra anem c...