Donosti, dia 1 (25 de juliol de 2014) (II)

Segons s’explicita a la viquipèdia: “El judici de les bruixes de Zugarramurdi del segle XVII representa l'intent més ambiciós emprès per la Inquisició espanyola d'acabar amb la bruixeria. El judici de les presumptes bruixes basques a Logronyo (La Rioja), que va començar el 1609 en un context de persecucions similars com les realitzades a Lapurdi per Pierre de Lancre el mateix any, va ser gairebé possiblement l'esdeveniment d'aquest tipus més destacat de la història. Hi van haver diveses acusacions i judicis secundaris, mentre que el procés principal es va centrar en els suposats aquelarres de Zugarramurdi i va ser el que va culminar amb un acte de fe i una sèrie de condemnes el novembre del 1610. Al final del procés prop de 7.000 casos havien estat examinats per la Inquisició. El procés es va celebrar a Logronyo on hi havia el tribunal responsable de la zona de les actuals comunitats autònomes de Navarra, el País Basc, La Rioja, i el nord de Burgos i de Sòria. Els principals acusats formaven part d'una familia de Zugarramurdi, tot i que hi havia uns quants acusats d'altres pobles de la Vall de Baztan i de Lapurdi, 53 acusats en total. Segons les acusacions, els implicats es reunien en el camp de Berroskoberro i a les coves del costat (especialment la Sorginen Leizea o Cova de les Bruixes), prop del poble de Zugarramurdi per a celebrar-hi aquelarres i d'altres actes diabòlics, inclosos el vampirisme i la necrofàgia.

En l'acte de fe del 7 i el 8 de novembre del 1610, 11 dels acusats van ser cremats a la foguera, 5 dels quals havien mort a la presó, probablement a causa de les tortures i de les pèssimes condicions de les presons. D'altres es van retractar de les seves suposades creences i rituals, i van ser condemnats a diverses penes, generalment a uns quants anys de presó i a la confiscació dels seus béns: 21 van ser acusats de delictes menors i 21 van ser perdonats”. I és que com diu el refrany en èuscar, "Zugarramurdi, sorgin herria."
"Zugarramurdi, poble de bruixes."

La veritat és que és un lloc tot màgic. Ho tenen bastant ben condicionat, una ruta marcada que passa pel mig del bosc, per torrents d’aigua, en un gran silenci. És recomanable portar calçat que no rellisqui, ja que la humitat hi és sempre present. Quan es veu la cova, impressiona. Hi ha moments en els quals et pots perdre per alguna de les galeries que l’aigua ha excavat a les parets, amagar-te, sentir la frescor de la pedra frec a frec amb la pell. Ens hi passem una bona estona passejant. Per uns moments m’abstrec i imagino com devia ser la vida, els aquelarres que se celebraven en aquelles coves, si és que mai es van arribar a fer. És una visita del tot recomanable!

Finalment, marxem. A l’hora de sortir del poble, preguntem a un dels pocs establiments com fer-ho i m’agrada comprovar que l’ús del basc està del tot normalitzat, almenys allí.

(La fotografia correspon al riu Urumea, a Donosti)