evita

S'acaba un any i en comença un altre. Any de canvis, noves experiències, noves pors i altres ja superades. I per acabar aquest any, un cap de setmana de sentiments a Euskal Herria. Carrers plens de catalans i bascos, agermanats, fent gresca i xerinola, compartint un sentiment de pertànyer a un poble, a una cultura, a una llengua. Sentiment de ser entesa. Noves coneixences gràcies a aquest sentiment d'amor, amor cap a un país i cap a una cultura. Emoció al límit en un camp ple de gent cridant, gaudint, defensant les idees. Tan de bo el crit unànim d'independència/ independentzia sigui una realitat el 2008! I per acabar aquest any, només desitjar que l'estel que cadascú miri aquest vespre li porti els secrets que li demanai xiuxiuejant a cau d'orella. Que el millor que hagi passat el 2007 sigui el pitjor del 2008! Que el 2008 sigui un any ple de sentiments d'AMOR, PAU, FELICITAT i AMISTAT! Urte berri on! (La imatge correspon a la manifestació de dissabte pels ca...

Dissabte es jugarà la tornada del partit Euskadi - Catalunya, després del partit celebrat l'any passat. Aquesta vegada el partit tindrà lloc a Sant Mamès, Bilbo. Una oportunitat única per a veure la nostra selecció de manera internacional. Emoció, concert, festa, germanor; dos països demanat una nació-una selecció. A l'any nou que arriba li demano que ben aviat aquestes dues seleccions es puguin enfronar en un mundial i no en un partit amistós. Senyal que haurà arribat el reconeixement i serem oficials. Mentrestant, a donar suport als nostres jugadors i a gaudir d'una gran festa! Visca els Països Catalans i Euskal Herria lliures!

Tinc fred. Molta fred. Estic mirant la lluna, que avui és plena del tot, envoltada d’estels. N’hi ha un que brilla més que cap. Deu ser l’estel que anuncia el naixement de Jesús! A l’escola la professora ens ho ha explicat; ja fa molts anys, prop del nostre poblet, hi va néixer un nen, que també li diuen el Salvador i que és el símbol del cristianisme. Jo no hi entenc gaire de religions, per no dir gens, però els professors i les professores del centre de refugiats (són de tot arreu del món!) ens han explicat totes les religions que hi ha a Palestina. Ara també em ve al cap la història que ens va explicar una noia que va venir a jugar amb nosaltres uns dies durant l’estiu passat. L’ Annick, que era francesa, ens va explicar que per aquests dies freds de final d’any hi ha un senyor que porta regals als nens i nenes. A França i altres països d’Europa (Europa és un continent, ho he après aquest any a classe de socials), un senyor barbut i vestit de vermell, que va amb trineu porta regals ...

En aquests dies de felicitat sentida (o a vegadaes fingida, segons el moment i la situació), de tot cor m'agradaria que els desitjos de cadascú es fessin realitat, així com un desig col·lectiu de pau, felicitat i AMOR, tant aquí com a la fi del món. Deixo una cançó de desitjos... http://www.youtube.com/watch?v=XUjN0JDtBWw I que la lluna plena que regnarà aquesta nit ens envolti de màgia!

S'apropa Nadal. Molts Nadals. El Nadal dels infants il·lusionats amb el cagatió i amb els Reis Mags d'Orient. El Nadal del creient que reviu el naixement de Jesús. El Nadal d'enyor que viuen aquells qui han perdut els éssers estimats. El Nadal de soledat d'aquells que no tenen res. El Nadal de tristesa dels qui no tenen esperança. El Nadal del consumisme desenfrenat per suplir materialment el regals que a vegades el nostre cor no sap o no vol donar. El Nadal de la hipocresia. Jo només voldria que tot l'any fos com el Nadal més bonic: el Nadal de l'amor, dels desitjos de felicitat, d'alegria, d'amistat, de pau, de justícia, de generositat, de solidaritat, d'igualtat, de comprensió.

Miro distretament la televisió mentre dino per dinar menjo un plat de verdura barrejada amb una bomba a l’Iraq, faig les postres amb una pastera que arriba a les costes de Lanzarote i prenc el cafè amb l’assassinat d’una jove embarassada de 7 mesos a mans del seu company sentimental. Tot això amanit amb la notícia que cada vegada els joves del nostre país utilitzen menys el català com a llengua vehicular. Veient el meu voltant, em pregunto si seré capaç de fer la digestió en condicions! Surto a passejar pel bosc, si més no per intentar esbargir la ment; no en sóc capaç. Entremig dels roures s’entreveu l’amenaça de les torres de la molt alta tensió que properament volen instal·lar al nostre municipi, tot i l’oposició del poble. El cervell continua cavil·lant: com és possible que cada quatre anys els polítics ens vinguin a fer la gara-gara per guanyar uns vots i quan realment hi ha problemes, quan és l’hora d’escoltar el poble (democràcia no significa que el poble té la el poder?), totho...

Repassant la premsa em pregunto quin significat té aquesta paraula: LLIBERTAT. A parer meu, la primera llibertat és la individual, si nosaltres no som capaços de sentir-nos lliures, ningú no ho farà. I l'altra llibertat és la col·lectiva. Hi ha pobles, nacions, que reclamen la seva llibertat i sovint els hi és negada. Un exemple és Kosova: vol declarar la independència de Sèrbia i s'està trobant amb totes les trabes possibles. Un altre poble: Euskal Herria. Ahir es va conèixer la sentència contra els acusats del sumari 18/98. El que més m'ha cridat l'atenció és que han condemnat a gent que havia engegat una plataforma per reclamar el DNI en euskara. Més exemples: en l'era digital, en l'era global, prohibeixen TV3 al País Valencià. I em pregunto: això és llibertat d'expressió o més aviat repressió?

Vols jugar amb els mots? Juguem a transformar-los, a reinventar-los a cada instant! Juguem a crear nous mots i a eliminar els que parlen de tristor i amargor, juguem a viure'ls. Juguem a que cada mot sigui especial, inventem mots d'esperança i futur. Fem que les nostres mans dibuixin mots per aquells que no els poden articular o escoltar. Fem que la nostra veu pronunciï milers de mots d'alegria. Construïm mots d'amor, mots de complicitat, mots de felicitat. Vols jugar?

No renunciar a ser com sóc. No renunciar a portar la roba que m'agrada. Per portar una peça de roba o una altra no sóc menys persona que ningú. Igual que pel color de la pell no són menys persones els que tenen no tenen la pell blanca. Tot i això, encara hi ha qui jutja a les persones per la roba, per la pell, per l'orientació sexual o pel gènere. Que trist, que després de tantes històries i tantes guerres, tant dolor, encara no hàgim estat capaços de comprendre que tots som persones, amb virtuts i defectes, però persones al cap i a la fi. No penso renunciar a lluitar pels meus ideals, no penso renunciar als meus somnis, no penso renunciar a vestir com vulgui, no penso renunciar a agafar el que em doni la vida a cada instant! Un nou model un nou poder per a fer més no renunciar a res El que diuen els arbres (lloc 3) (Feliu Ventura)

L'altre dia, per exigències de les pràctiques de laboratori, vam haver de remenar terra per buscar-hi uns cucs. En un primer moment, la idea no em va pas entusiasmar gaire, però el contacte de les meves mans amb la terra em va fer canviar aquesta idea preconcebuda. Per què? Perquè vaig notar l'escalfor de la terra, no era una terra freda, era una terra humida, era la meva terra. Per estrany que sembli, em va transmetre la seva energia, la seva vida. Perquè vaig tornar a ser la nena que remou la terra per construir-hi castells de felicitat. Perquè sé que un dia tornaré a fondre'm amb ella. Perquè pertanyo a ella. "Recorreria a genollons els indrets de tota la terra em fregaria amb terra els ulls i menjaria només terra " Vicent Andrés Estellés

La vida, un regal que a vegades no sabem valorar prou. No decidim ni quan, ni a on naixem ni perquè, com tampoc sabem ni com ni quan morirem. Però sí que podem decidir com viure-la, aquesta potestat està a les nostres mans, al nostre cap i sobretot al nostre cor. Quin regal, la vida! ;-) Deixo escrita una preciosa cançó de Feliu Ventura: Com la pell de la bresquilla Com la pell de la bresquilla, que arriba ara per st Joan -quan s'acurten les nits- dóna'm la boca; em beus des de l'abisme i a penes pots somriure. Arran de la ferida et parle de demà, i t'explique amb els dits que sempre em torna un gran desig de viure't que a penes puc descriure. A voltes ets la dida i a voltes la destral que veu tots els envits d'aquesta aposta, sense que ningú et dicte com és com has de viure.

Tristesa per a qui se li ha apagat la vida. Tristesa en els ulls plens de llàgrimes i emoció dels qui perden l'ésser estimat. Tristesa per la fredor d'algunes mirades. Tristesa per no saber reconduir la situació. Tristesa per no voler o no saber com tornar-nos a estimar. Tristesa, molta tristesa.

Els avis, moltes vegades uns segons pares. Per dissort, a voltes el destí no ens dóna l'oportunitat de conèixer'ls, no ens regala la seva presència enriquidora, però d'això jo no em puc pas queixar. Al contrari, he pogut compartir gran part de la meva vida amb ells, un regal extraordinari de la vida. Els avis, aquells qui ens cuiden incondicionalment, que ens transmeten tota la seva saviesa. Els avis, aquells que han hagut de patir moltes vegades penúries de tot tipus per tirar endavant. Els avis, que lluiten cada dia per sobreviure a la soledat. Ells, amb qui compartim complicitats, somriures, jocs. Avis, que ens mireu amb els ulls plens de tendresa, que ens encobriu sovint les trapelleries. A vosaltres, avis, us vull agrair avui més que mai tot el que em vau ensenyar, tot l'amor que em vau donar. I també demanar-vos perdó per si alguna vegada no us vaig saber comprendre i escoltar prou. Perquè encara que físicament no hi sou, mai abandonareu en el meu cor. El vostre a...

Ahir, amb l’Èric, estàvem abraçats al llit. Després d’una estona de passió, després de llepar-nos els nostres cossos per tots els racons visibles i no visibles, després d’haver-nos sadollat l’un de l’altre, vam acabar l’intercanvi de fluids i d’amor amb l’escalfor dels nostres cossos entrellaçats. Tot dient tonteries (ja se sap, l’augment d’endorfines fa que ho veiem tot de color de rosa i que les idees més absurdes es transformin en projectes realitzables) vam decidir que avui aniríem a jugar i comprar a la botiga de queviures de l’Olívia i en Joan, un establiment situat a sota del nostre niuet d’amor i sexe. Així doncs, després d’un esmorzar frugal i un curt, però intens clau, hi hem anat. Primer ha entrat l’Èric, i després d’anar a comprar el pa, servidora ha fet el mateix. Només d’arribar m’he dirigit als plàtans, per a mi el símbol vegetal més fàl·lic. Me l’he imaginat ecloint de la pela, turgent, lleugerament corbat, amb una punteta arrodonida i blanquinosa... amb les ganes que e...

“ La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez paso más allá. ¿Entonces para qué sirve la utopía? Para eso, para caminar”. Eduardo Galeano

Pavelló de Sarrià de Ter, dissabte 8-12-2007. Només d'entrar una visió de cares molt conegudes, altres no tant i unes quantes més de totalment desconegudes. Velles generacions, generacions madures, generacions joves, generacions adolescents, generacions en gestació. A l'escenari encenen el foc uns Banda Bassotti força inspirats. Els segueixen els Obrint Pas combatius com sempre i amb una grata sorpresa final: en Juanra, de Kop, després de tants anys de presó, a l'escenari cantant el Zu Atrapa Tu Arte de Kortatu! Quina eufòria en pocs minuts! A l'ambient, entre olor de ratafia, cervesa i porros, un sentiment de pertànyer a un poble que camina decididament cap a la seva llibertat. Acaben els concerts uns Mesclat divertits, innovadors i actuals, amb una bona dosi de folk i rock regat amb compromís. Però la festa no acaba aquí. Envoltada d'amics i amigues, la ballaruca es perllonga fins gairebé a l'alba. Entremig de tanta festa, també moments de ràbia per la causa ...

Ja veig l’horitzó ben a prop. Només unes quantes braçades més i ja hi seré. Per fi! Serà el final feliç de la meva contesa després de tants esforços, tantes il·lusions i també tanta por! Ja he perdut el compte dels dies que fa que vam marxar de Dakar en una barqueta amb 57 persones més. Mare meva! vaig pensar quan vaig veure la gent que hi anava entrant; gent jove com jo, gent més gran i famílies senceres, com la parella que tenia al costat. Ella, una noia de somriure blanquíssim amb un nin al pit i un altre en camí, protegit de les intempèries climàtiques dins l’escalfor d’aquell ventre prominent, i ell un noi amb ulls plens d’esperança que la tenia agafada de la mà en tot moment. Durant la travessia hem parlat força de què esperem trobar quan arribem a Europa. I també he de confessar que em van fer enveja sana. Vaig pensar que un dia jo també formaré una família amb la Fàtima, aquella noia que em mira amb timidesa i que abans d’iniciar aquest viatge direcció a la felicitat, em va fer...

Avui les meves llàgrimes no són en va; porto els ulls plens de llàgrimes de lluita i futur!

Fa ja una bona colla d'anys, entre els anys 1930-1932 es va redactar al bell paratge de Núria l'estatut que porta aquest nom. Era un estatut clarament sobiranista, que clamava les ànsies de de llibertat del poble català. Ara, més de 70 anys després, al nostre país li volen retallar un estatut molt més lax que aquell (que malauradament també va ser retallat per les corts espanyoles). Demà, s'ha de celebrar per imposició (això de "celebrar-ho" ja és llibertat individual) l'aniversari de la constitució espanyola, una constitució de fireta que nega els drets més bàsics com el dret d'autodeterminació dels pobles, entre moltes altres coses, a més d'imposar un cap d'estat que no serveix per a res més que gastar els nostres impostos i fer el rídicul. Em pregunto si algun dia podrem celebrar que les persones lliures visquin en un poble lliure. Esperant amb ànsia que aquest dia arribi, continuraré delectant-me amb la il.lusió de poder aconseguir arribar a se...

L'esperança, la il·lusió i la voluntat són el timó i el vent que em porten cap a Ítaca

Torno a estar brut de pols, com les últimes setmanes, fins i tot, els últims mesos. Ara veig que definitivament he perdut la meva lluïssor, que m’estic esquerdant per dins perquè ja no em vol, més que quelcom que faci goig, sóc quelcom que fa nosa... Fa un parell d’anys o tres (ja no ho recordo bé, deu ser que la pols que m’envolta també m’emboira els pensaments i la memòria), vaig arribar a aquesta casa en forma de regal que li van fer a l’Helena les seves amigues. Recordo encara el meu naixement en un poblet prop d’Inca, a les Illes Balears; com el vidrier va modelar el meu cos sinuós i posteriorment com la seva filla em va vestir de múltiples colors. Em van dipositar en una lleixa de fusta de pi, al costat de companys i amics amb qui compartíem xafarderies cada vegada que entrava algú a la botiga (encara recordo aquella turista alemanya a qui se li va enganxar la camisa al forrellat de la porta i ens va deixar veure tota la seva esplendorosa anatomia, jaja!) fins que un dia em van c...