Nit de Nadal (un conte)

Tinc fred. Molta fred. Estic mirant la lluna, que avui és plena del tot, envoltada d’estels. N’hi ha un que brilla més que cap. Deu ser l’estel que anuncia el naixement de Jesús! A l’escola la professora ens ho ha explicat; ja fa molts anys, prop del nostre poblet, hi va néixer un nen, que també li diuen el Salvador i que és el símbol del cristianisme. Jo no hi entenc gaire de religions, per no dir gens, però els professors i les professores del centre de refugiats (són de tot arreu del món!) ens han explicat totes les religions que hi ha a Palestina. Ara també em ve al cap la història que ens va explicar una noia que va venir a jugar amb nosaltres uns dies durant l’estiu passat. L’ Annick, que era francesa, ens va explicar que per aquests dies freds de final d’any hi ha un senyor que porta regals als nens i nenes. A França i altres països d’Europa (Europa és un continent, ho he après aquest any a classe de socials), un senyor barbut i vestit de vermell, que va amb trineu porta regals als infants que es porten bé. L’Annick també ens contà que a Catalunya li donen de menjar a un tronc i que enlloc de fer caca, dóna regals. I encara més: a un altre lloc de nom estrany, Euskala o Euskadi, no recordo bé el nom, un senyor amb un barret rar, que li diuen Olentzero també porta regals als nens. Però aquí, a Palestina, ningú ens porta regals. Jo ja procuro portar-me bé, però no he pogut jugar mai amb una nina com les que hi ha als cartells publicitaris de l’altre costat de l’escola. Només tinc una nina, que no sé quin nom posar-li. Per a mi és simplement la nina. És un espigot de blat de moro, amb una cabellera vermella com el foc. Però no, no vull pensar en el foc. Pensar en el foc em fa plorar, perquè em recordo de les flames que van cremar la casa de la meva millor amiga després d’un bombardeig. I des d’aquell dia no la vaig veure mai més. L’àvia em va dir que la Hannah se n’havia anat a conèixer la terra de les oliveres, que mai se sap quin dia la vida ens portarà a viure-hi per a sempre. Però la trobo a faltar a la Hannah; sobretot quan anàvem amb les nostres mares a rentar la roba al safareig i ella i jo en dedicàvem a esquitxar-nos amb l’aigua, molt calenta a l’estiu i molt freda a l’hivern.
De lluny sento cants. Ja ho sé! És la gent que va en processó a celebrar el naixement del seu Déu. M’agraden els seu cants, segur que m’ajudaran a dormir! La tia no sap que sóc, i si ho sabés crec que no li importaria gaire. No és perquè no m’estimi, però a vegades ja veig que sóc una càrrega. Ella té vuit fills, i ara, a més, s’ha d’ocupar de mi. I a vegades el menjar falta a casa, sobretot quan l’oncle desapareix. Quan ho fa, jo no pregunto res, però tinc por que el tinguin tancat a la presó.
Nooooooooo! Altra vegada no! Merda! (ui, ja sé que aquesta paraula no està ben dita, però m’ha sortir així!). Altra cop la sirena! Nooooooooooo! Després d’un soroll com aquest ja no vaig tornar a veure mai més casa meva. Aquell dia havia anat d’excursió amb els nens de l’escola i vaig sortir més tard del compte. De camí cap a la cabana que era casa meva, vaig sentir un soroll com el que ara m’eixorda. I quan vaig arribar, casa meva havia desaparegut. I ja no vaig tornar a veure ni a la mare, ni a l’àvia, ni al pare... Ni tampoc als meus dos germanets bessons, que no feia gaire que havien nascut (la mare em deia que aviat podria jugar amb ells...). Ja està! Ja tinc la solució per no haver de sentir més aquest xiulet horrible; em taparé les orelles. I m’estiraré al cim de la terra d’oliveres a on dormen els pares, l’àvia i els germanets. Ells ja hi han anat de viatge. I jo li demano com a regal a l’estel que tant brilla aquesta nit de Nadal que em porti ben aviat sota aquesta terra tant freda per poder tornar a jugar amb tots ells. Però mentrestant l’estel no em porti el regal que li demano, els hi desitjaré de tot cor que dormin tranquils i que tinguin bona nit, com faig cada dia ( i avui que és Nadal, els hi dic: bona nit de Nadal!).