evita

De matinada es fa dur aixecar-se, no ho negarem. Però les ganes de començar una nova aventura fan que la mandra s’esvaeixi ben aviat. Anem a buscar el bus que ens portarà fins a l’estació, i des d’allí tot el ritual: aeroport, controls, esmorzar, i una bona conversa fins que en un tres i no res ens plantem a Malta (http://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Malta_). Allí, els amics ja ens esperen amb un cotxe de lloguer, amb la peculiaritat que el conductor seu a la dreta i els intermitents estan canviats de costat... La primera parada serà l’habitatge de les amigues per tal de deixar-hi les maletes. De camí cap a Msida, la localitat a on dormiríem, em faig una primera impressió del país: moltíssima calor, edificis bastant vells i carreteres no molt ben asfaltades, a més d’una conducció força temerària. Deixem les coses a l’apartament i agafem un bus (només 0.47 euros, però has de reclamar que et tornin el canvi!) bastant vell i destartalat. Ens deixa a l’entrada del carrer de la R...

Avui és el primer cop que marxaré de viatge sol! Tot i que ja en tinc 25, fins ara no m’he decidit a empaquetar quatre coses, agafar un avió i anar ben lluny. Ho confesso: estic nerviós. Anit ni el cansament acumulat de tres dies molt atrafegats em permeteren agafar el son. El cafè amb llet no em baixa gola avall, però necessito fotre quelcom dins de l’estómac revoltat de nervis. El destí escollit és una illeta mediterrània : Sicília. Internet ha estat una font fantàstica d’informació sobre aquesta illa, així com les experiències narrades per gent que hi ha estat. Fa un parell de dies, malgrat la calor sufocant que està deshidratant la ciutat, em vaig atrevir a anar a la biblioteca a buscar un parell de guies per emportar-me’n. El camí cap a la biblio es feu etern sota l’astre rei. La calor sufocant provocà que el meu cos gairebé no reaccionés a les ordres per arribar a destí! Ni el cap ni ells braços ja no em responien, i cansat com estava només em va faltar que les portes estiguessin...

Demà toca una nova excursioneta en una illa Mediterrània! Aquesta ocasió: Malta! ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Malta ). Després d’uns dies de muntanya, ara toca uns dies de relax a la platja. Una nova cultura, un nou indret per continuar per la ruta de la vida! Fins d’aquí a uns poquets dies!

Un cançó de Búhos, reflex d'una generació! Nen dels vuitanta Billar i futbolí i l’home del sac el barça del dream team i la bola del drac Aquell primer petó la primera estrella o el segon vailet de la casa vella les vinyes vora el mar les dunes que l’atzar va voler prendre les canyes del torrent vigilen el ciment que les violenta i ara s’espanta aquell nen dels vuitanta un nen que no vol fer-se gran camí dels trenta no acaba de festa però no es com havia somiat El cotxe ple de fum els crits de mon pare el doctor slump perseguint l’arare pel carrer principal tirant la baldufa l’hivern era especial aprop de l’estufa i encara puc sentir la brisa d’un vespre estant tots a la fresca l’olor d’un got de vi i els nous llibres de l’any cada setembre i ara s’espanta aquell nen dels vuitanta un nen que no vol fer-se gran camí dels trenta no acaba de festa però no es com havia somiat http://www.youtube.com/watch?v=UORjYyj00Qw

El quart i últim dia a Andorra s’aixeca de nou fresquet però sense gaire amenaça de pluja. Recollim els trastos, els entaforem com podem al cotxe i anem a Ordino a esmorzar. Mentre ho fem, parlem de quines vies ferrades farem, si les d’Ordino o les de Canillo. Anem a demanar informació a un establiment a on lloguen material i al final, per no haver de fer tant de trajecte, ens decidim per les vies d’Ordino. Lloguem el material i a la mateixa botiga ens diuen com arribar a peu de via, així que prenem el cotxe i ens hi dirigim ( http://www.deandar.com/ferrades/via-ferrada-segudet ). Fem l’aproximació tot caminant vora el rierol i comencem la via amb el silenci del bosc només trencat pel soroll de l’aigua baixant muntanya avall. Anem remuntant pedra i arribem al cim. Xerrem una estoneta i com que no estem cansats, fem la via veïna, la de Creu del Noral ( http://www.deandar.com/ferrades/via-ferrada-noral ), que resultà una mica més difícil, amb trams horitzontals i algun desploms. Un cop a...

Tal i com ja anunciaven les prediccions meteorològiques que havíem consultat, el nostre tercer dia al país dels Pirineus es va aixecar ennuvolat i amenaçant tempesta. Així que tot esmorzant a Ordino, vam descartar fer l’excursió a la zona de l’estany Blau. Què fèiem, doncs? L’opció escollida fou anar cap a Canillo, a patinar sobre gel. Tal dit, tal fet. Un cop al poble ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Canillo ) vam aparcar el cotxe i vam anar fins al Palau de gel, però com que encara no estava obert, vam optar per prendre una beguda i esperar que es fes l’hora. Després de pagar els preceptius 14 euros, vam entrar ben abillats cap a la pista de gel. Però servidora hi va durar ben poc. No sóc excessivament hàbil en aquestes coses (per no dir gens!) i per no atropellar una nena em vaig deixar caure a terra amb tant mala fortuna que em vaig fer mal a l’esquena i vaig desistir de continuar, així que tot esperant els altres, vaig aprofitar per passejar pel poble de Canillo, però una forta temp...

El dimecres es desperta fresc a Andorra. Després d’una dutxa per despertar cos i ment, agafem el cotxe i ens parem a la Massana a esmorzar i comprar algunes coses per dinar en un supermercat. Seguint els consells d’algunes guies extretes d’internet i d’altres d’oficines turístiques ens dirigim cap a la zona d’Engolasters (http://ca.wikipedia.org/wiki/Engolasters), a Escaldes-Engordany. Allí vam enfilar el caminet que ens portaria a les agulles d’Engolasters (http://www.madteam.net/rutas/escaladaenroca/agulles-dengolasters.loybcnmadveras), una zona d’escalada a on vam practicar aquest esport durant una bona estona, remuntant les parets i contemplant des del cim la bellesa del paisatge, tot i que una mica malmès per l’excessiva pressió urbanística. Vam xerrar una estona amb alguns altres escaladors i després vam dinar a peu de vies. Com que els braços ens tibaven una mica, vam baixar i vam fer una petita caminada fins al llac d’Engolasters i per una altra ruta propera (per cert, la segon...

Dimarts al matí, després d’entaforar els coses al cotxe i fer algun que altre encàrrec i ja passat el migdia, enfilem cap al país dels Pirineus, Andorra (http://ca.wikipedia.org/wiki/Andorra). Fem camí vers Vic, des d’allí Ripoll i la collada de Toses, que es fa eterna amb les seves interminables corbes. Però tot regat amb bona música i converses interessants. Com que ja és tard i la gana ja comença a fer-se ben evident, parem a Martinet a menjar-nos els entrepans, en un parc a on hi ha un grup d’escoltes, que a jutjar pels crits dels monitors, molt bé no es portaven (tot i que durant l’estona que compartírem en el mateix espai, l’única cosa que van fer va ser jugar). Amb l’estómac ple, cafetó al mateix poble i ja no vam parar fins arribar a Andorra, a on ens saludà una tempesta només d’arribar. Vam passar per Andorra la Vella, la Massana, Ordino i finalment vam trobar l’hotel al poble de la Cortinada. Després de deixar les coses i preguntar a la noia de recepció vam agafar de nou el c...

D’aquí a poques horetes serà el moment d’enfilar-se al cotxe i fer una petita ruta per terres catalanes. Uns quants jorns a la muntanya per netejar cos i ment, oblidar-se de la rutina i de la feina, fer el que vingui de gust a cada instant. Conèixer i redescobrir indrets que amaga la geografia del principat serà un bon antídot per cremar les tensions acumulades durant uns quants mesos i preparar la còrpora i l’ànima pels mesos venidors. Així doncs, bones vacances, fins d’aquí a uns dies!

Mes d’agost. Tardes d’estiu xafogoses, lentes, adormides. El cel s’ennuvola i cau la tempesta perfecte. I després de la gran voràgine, retorna la calma. Els verds són més intensos, la calor s’apaivaga i el dia, poc a poc, comença a morir. I busques de nou dins teu un record agradable per calmar la melangia de la teva absència. No pots. Esdevé una batussa entre els teus lacrimals i tu. I maleïts siguin, tornen a guanyar ells. El buit de la solitud s’espandeix fins a transformar-se en angoixa. Tanques els ulls i et submergeixes de nou en la teva foscor. I t’alleugereixes pensant que cada dia queda menys perquè s’acabin les tardes d’estiu.

Un poema de JV Foix. Que clarivident que és a vegades la letàrgia del son... ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR A Joana Givanel És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata, Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata, Un ocell fa un giravolt I treu branques una mata, El casalot del pirata És un ample gira-sol. Es quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era, Em vesteixo d'home antic I empaito la masovera, I entre pineda i garric Planto la meva bandera; Amb una agulla saquera Mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era. És quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s'afina En morir carena enllà. Es quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina.

El fet que es pogués votar al Parlament de Catalunya sobre la conveniència o no prohibir les curses de braus a casa nostra va ser gràcies a una ILP (iniciativa legislativa popular). En aquest cas els ciutadans proposen alguna llei i recullen signatures. Quan s’arriba a un mínim de signatures es pot entrar la proposta de llei al Parlament. Si un òrgan previ hi dóna el consentiment, la llei se sotmet a debat. I així es va fer amb l’abolició de les curses de braus. Això és un triomf de la democràcia! Però alhora em va empipar força que també la ILP sobre la proposta d’un referèndum d’independència o sobre la de seleccions catalanes no hagin passat el sedàs previ a la votació de tot el Parlament, quan hi havia fins i tot més signatures que en el cas de les curses de toros. Per què aquestes diferències? Potser per electoralisme? Segur! I mentre aquestes coses continuïn succeint, la democràcia no haurà arribat a la seva plenitud, només viurem en un simulacre de democràcia. Quan l’assolirem d...

Per fi s’han abolit els toros a casa nostra. A les Canàries des del 1991 ja no n’hi ha. Rebombori? Gens ni mica! Però vés per on, a Catalunya, sí! I total perquè la gent del Partit Popular i els seus seculars només pensen en una “grande y libre”. El tema dels toros no té res a veure amb el nacionalisme, però hi ha qui ho ha volgut barrejar i ha provocat un debat, una confrontació totalment desbocada i fora de lloc. Estic contenta perquè la prohibició evitarà la mort i el patiment dels animals i el trist espectacle de veure la mort i la tortura. Però encara queda molt camí per recórrer. Els protaurins no es rendiran. Arribaran fins a on sigui per evitar que es prohibeixi aquesta aberració. La mesura presa pel Parlament de Catalunya ha estat àmpliament celebrada a nivell internacional. Molts mitjans de comunicació d’arreu del planeta van comentar l’esperada notícia. En molts indrets encara no s’entén com poden continuar havent-hi curses de toros. Però de moment, aquesta tortura ja té dat...

Un poema impressionant de Joan Salvat-Papasseit. Espero que us agradi! :-) RES NO ÉS MESQUÍ Joan Salvat-Papasseit Res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn i té delit del bany: que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern - Primavera d'estiu. I tot és Primavera: i tota fulla, verda eternament. Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l'heu demanada. I si l'heu demanada us dissimula un clo perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor si nó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja. Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa. -Avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Viatjarem estimada. Asseiem-nos davant la geografia mundial. Et prenc la mà i et beso tendrament a la galta mentre ens perdem per la platja de Lekeito. T’acaronaré els cabells a Compostel.la. Des d’allí volarem fins a Arran. Les mans se m’escaparan per acaronar-te sota la roba, qui sap si un pit o el teu llombrígol. Tu m’apretaràs la mà amb tal tendresa que tot jo m’estremiré. Saltarem fins a Eire, a on ens premerem els cossos de tal manera que ens encendrem de desig. Després que facis una primera aproximació sota el meu baix ventre tot voltant per Cardiff, sense ni adonar-nos-en contemplarem imaginàriament l’Alguer des de Bonifacio. Envoltats pels penya-segats et tocaré l’entrecuix ja lleugerament humit. A cau d’orella i en sard et diré que et desitjo. Continuarem amb el periple i arribarem a el Ayun. Allí, sota el sol desèrtic em ficaràs la mà per sota els pantalons i se m’enfilarà una part de la meva anatomia, com drets deuen estar les columnes gregues, vestigi del pas pels grecs a ...