evita

TARDA DE FEBRER Les siluetes de l’horitzó es veuen borroses; una boira densa obnubila el paratge. Sobre l’esquelet d’un arbre hi sobrevola, erràtica, una au desconeguda. L’hivern agonitzant regala un plugim. Les petites gotes, cansades, descriuen camins infinits, mentre llisquen finestra avall. Obro la finestra i cloc les parpelles. Els meus ulls fatigats, regalimen nostàlgia sobre les galtes. Somnio. Somnio amb la primavera, plena de colors i d’alegria, somnio amb unes faccions inventades. O tal volta desitjades. Sobre el rostre, la fina pluja i les llàgrimes s’ajunten en un únic riu vers la comissura dels llavis. El petit doll d’esperança i tristesa,   entra dins meu, amatent, tebi, dolç. Com ha de ser, segur, el teu bes.

Venir a passar una temporada a Amèrica em fa adonar quan n’estem de globalitzats i de separats al mateix temps. En pocs moments puc parlar amb la família i els amics com si els tingués al davant, gràcies a la tecnologia. Tinc gairebé totes les menges que m’agraden a l’abast, etc. Però alhora m’he de familiaritzar amb una sèrie de mesures: per exemple, aquí la gasolina o el gasoil no es paguen per litre, sinó per gallons (cada gallon equival a 3.78 litres de gasoil; el litre surt a una mica menys d’un euro); les distàncies no estan en km, sinó en milles (una milla equival a uns 1609 metres ), les hectàrees són en acres (un acre són 0,40468564224 hectàrees) i així podríem anar tirant. A més, hi ha l’aspecte dels endolls, que calen adaptadors per a poder -los connectar (això és una cosa que es repeteix arreu del món). Parlant amb el taxista del primer dia als EUA, era partidari que al món només hi hagués una llengua, l’anglès per fer més fàcil la comunicació... i li vaig respondre perqu...

Una cosa que m’ha sorprès i molt agradablement és la manera de fer i de ser dels americans.   Són extremadament amables i oberts. En qualsevol moment s’ofereixen epr ajudar-te, no has ni acabat de demanar una cosa que ja la tens o ni t’atreveixes a demanar quelcom que t’ho donen igualment. Des de que sóc aquí ja m’han regalat cerveses, una ampolla de vi que fan a l’altre extrem del país i que té el suggerent nom de “Ménage à trois”, ens acompanyen a comprar i ens posen totes les facilitats hagudes i per haver. No m’esperava sincerament, una societat tan oberta   (almenys per l’experiència que en tinc fins al moment) ni tan amable. De tots els llocs que la he tingut l’oportunitat de visitar fins al moment, és un dels millors pel que fa al tracte de la gent. Per mi, una agradable sorpresa!

Aquí al centre de New Bolton Center hi ha una gran clínica veterinària i un quadre que es repeteix a múltiples espais i despatxos: el del cavall Barbaro, que fins i tot té una entrada a la viquipèdia ( http://en.wikipedia.org/wiki/Barbaro ). Aquest cavall, nascut el 2003 i mort el 2009 (després que se i apliqués eutanàsia) es veu que va ser una llegenda de les carreres de cavalls, un mite al qual se li van dispensar múltiples cures i fins i tot li van fer un monument, vaja, tot un mite!( http://www.vet.upenn.edu/PennVet/News/Barbaro/tabid/849/Default.aspx ). Personalment, “flipo”! I encara m’he quedat més astorada en sentir algunes històries i veure algunes instantànies: per exemple, al poc d’arribar vaig veure una cabra amb una espècie de caminador, flanquejada per no sé quants i quantes veterinàries. Em va sorprendre i molt, i més quan vaig saber la història de la cabra en qüestió, que es diu Hèrcules. Es veu que pertany a una dona que la té com a mascota i que viu a més de dues hore...

Quina mandra, he d’anar a París per una qüestió de feina. I com que l’empresa a on desenvolupo la meva activitat laboral està en hores baixes, m’han pagat el viatge en el tren nocturn. No em fa gens ni mica de gràcia la perspectiva d’haver de passar la nit en unes estretes lliteres plenes de desconegudes. Em resigno, esperant que el viatge serveixi per tancar un acord que em pagarà el sou durant gairebé un any. Faig la maleta i marxo cap a l’estació. Tinc temps de fer un mos, fer un parell de trucades i ja m’enfilo al tren. Quan li ensenyo al revisor el meu número de reserva em porta al que serà el meu habitacle durant les properes hores. Només d’entrar en saluda un noi amb una barba de dos dies; giro maquinalment la cara cap al revisor i crec que només amb la mirada sap què li pregunto: què hi fa un home al vagó-llitera? No té ni temps de respondre que miro la reserva i em vénen tots els mals haguts i per haver: el secretari s’ha equivocat i m’ha reservat en un vagó mixt. Li pregunto ...

Em vull la sang tan sols veure les imatges dels xiquets i xiquetes de l’institut Lluís Vives de València protestant i essent bestialment reprimits. Els grisos han tornat. Es veu que la màquina del temps ja està inventada i ara et transporta de nou en plena dictadura. Les imatges que hi ha són esfereïdores. Policies empentant xiquetes, joves estirats dels cabells, d’altres que reben puntades de peu, senyores grans reprovant l’actitud d’aquests feixistes disfressats i rebent com a càstig un cop, un senyor invident empentat i apartat sense cap contemplació. Al PP i a la policia els hi fan por els llibres i les paraules, ells només coneixen les porres i la violència. I només cal recordar que la protesta d’aquests estudiants, totalment lícita, va ser per protestar contra les retallades en educació al País Valencià que han portat a que en alguns instituts ni tan sols es pugui pagar la calefacció i que els alumnes hagin d’anar amb mantes a classe (mentre els corruptes amb les butxaques plene...

La primera impressió que m’emporto de la gent d’aquí és que són amables; molt. Des del taxista passant per tota la gent d’administració amb la qual hem tractat i acabant pel director del grup de recerca. Fins i tot va tenir l’amabilitat d’acompanyar-nos a comprar al supermercat i aconsellar-nos sobre quins eren els millors productes i els més barats! La gent també saluda sempre, i va amb un gran somriure a la boca, tant si van a peu, amb cotxe (tots són del tipus ranger) o bé en els grandiosos camions que habitualment surten a les pel·lícules...Una cosa que em sobta, però, és que en els supermercats no es ven ni una trista cervesa, has d’anar a botigues especialitzades! I contràriament, poden comprar armes sense gairebé cap tipus de restricció... Però com diuen ells mateixos... this is America!!! (La fotografia és d'un dels manats d'oques salvatges que viuen per aquí...)

Amb la llum del dia m’adono a on estic: al mig del camp, envoltada d’edificis i granges, i poca cosa més. Fer paperassa és el que toca aquests primers dies. I també anar a comprar per omplir la nevera. Però com que la ciutat queda lluny, si no hi vas amb algú que t’hi porti, malament rai. Així que ens hi porta el director del grup i comprem quatre coses. Al costat del cottage també hi ha una petita cafeteria amb una varietat escassa però que és un bon lloc per anar a treure el ventre de pena quan la gana es fa present. Als voltants només hi ha oques salvatges i cavalls, a part de carretera. Tot aquí és gegantí, des dels bols de menjar fins a les distàncies. Aprofitem per caminar per la granja (tampoc hi ha gaire més distraccions), fins i tot anar a treure el cap a una escola que hi ha a prop i que té una pista de gel a on podem veure un tros d’un partit de hoquei sobre gel, etc. Amb tot, anem un matí a Filadèlfia: impressionant, ja que hi ha una ciutat universitària dins la pròpia ci...

Ja fa uns dies que volto per Amèrica. M’hi estic adaptant, la veritat. A veure com va anant tot… Només d’arribar, el cop de realitat d’adonar-me que això és un altre món. A l’aeroport ens esperava el taxi que ens havia de portar al cul de món a on estem. Però era un taxi tipus limusina amb un taxista polonès que no va callar ni un minut des que va engegar el vehicle. Tot endinsant-nos pels carrers de la gran ciutat, un cotxe al costat començà a fer sonar el clàxon. I es va posar a parlar amb el taxista sobre política, tot i que no es coneixien de res. I la cosa va durar estona! Després vam travessar l’immens pont de Brooklyn, tot il·luminat, Nova Jersei i vam enfilar cap a Filadèlfia. Però aquesta ciutat no era pas el nostre destí final... sinó que havíem d’anar fins a Kennett Square. Així doncs, dins de la fosca de la nit, cap a Kennett Square, però passem de llarg, ja que el centre a on estarem, està situat a com a mínim 10 minuts en cotxe. Ens donen les claus del que serà la meva...

Fa un temps vaig llegir “La vida sexual de Catherine   M.”. Ara, una gran amiga em va regalar la continuació dels relats d’aquesta crítica d’art francesa reconvertida a escriptora, “Gelosia”, a on Millet s’endinsa en l’intrincat i tenebrós món de la gelosia. Com ens pot afectar a la nostra vida quotidiana, als nostres sentits, a les nostres percepcions. Un relat, ratllant l’assaig que va al fons dels sentiments i de la naturalesa humana. Passatges que evoquen com en pot ser de retorçada la ment, com pot arribar a ser –ne de constructiva o bé d’autodestructiva... Un llibre per reflexionar...

En el proppassat mes de gener van aparèixer un parell d'exemples d'intolerància flagrant contra les persones que parlen i viuen en català. La primera succeí a l'Empordà, a on un veí fou vexat pel fet de portar el CAT a la matrícula i els agents l'amenaçaren de tancar-lo a la presó. I un altre fou a l'aeroport del Prat, on un jove advocat barceloní va patir la violència de dos guàrdies civils pel fet de negar-se a expressar-se en espanyol. I tots aquests fets s'amaguen sistemàticament. Sembla que ara ja haurem de vigilar quan anem pel carrer, no fos cas que ens trobem una persona vestida de verd amb un tricorni que ens deixi anar un cop de porra si ens sent parlar en la nostra llengua. Preferiria parlar de moltes altres coses, perquè sincerament ja cansa cada dia la mateixa comèdia, però si m'ho quedo a dintre, rebento! (I per no parlar de l'agressió lingüística del català a ses IIles...)

Els de Madrid ja tenen el que volen; han aconseguit que la companyia aèria catalana Spanair hagi fet fallida. No m'hi fico si la gestió que van fer els seus directius ha estat la més idònia, però sí que m'indigna la competència deslleial que li han fet altres companyies sota l'empara d'Aena. I a més de la fallida d'Spanair, el govern que ratlla la democràcia del PP, ha vetat un cop més l'aeroport del Prat a favor del de Barajas. Patètics en la seva defensa aferrissada del centralisme. Ens volen escanyar de totes tots, fer-nos morir com a poble. Però tenen por; sinó com s'enten que fins i tot pensin en vetar l'entrada d'Escòcia a la Unió Europea si al final surt al sí al referèndum d'independència que preparen en aquell país? Aquí ens fan tancar companyies amb artimanyes, ens escanyen amb impostos i ens fan retrocedir en tot! Fins quan hem de callar?  (http://www.vilaweb.cat/editorial/3977139/batalla-spanair.html)

Durant el partit d'anada dels quarts de final de la copa del Rei (sí, aquesta persona que només gasta impunement i viu "del cuento"), el Barça va jugar al Bernabéu. I l'equip de Guardiola va guanyar merescudament, tot i les provocacions i les males arts de l'equip contrari (trepitjada de Pepe a Messi inclosa, sense que hagi estat sancionada per cap organisme (in)competent). I mentre els seguidors blaugrana ho celebraven, amb estelada inclosa, un guarda de seguretat li robà l'estelada! Als camps de futbol estan plens de banderes franquistes i ningú les treu! Però sembla que els catalans fem por. Quina ràbia i quina impotència! Tanta ràbia els hi fem (només cal veure com bull el Twitter contra Catalunya i els catalans)? Doncs que ens deixin marxar! I el proper cop que tornem al Bernabéu, a més de guanyar, espero que ho fem amb la senyera com a bandera oficial del nostre país! :)

Dies enrere, encara a Girona, vaig viure una situació que em va fer esbotzar un somriure durant tot el dia. Anava amb presses de bon matí, quan una senyora amb síndrome de Down em va cridar. Simplement volia que l'agafés de la mà i l'acompanyés fins a la parada del bus, tot explicant-me com es deia i què feia. Agafades de la mà hi vam anar i em va acomiadar amb un moltes gràcies que em va emocionar. Va ser un bonic moment que em va fer oblidar les presses i els mals rotllos que sempre hi ha pertot, per recordar-me que la vida també és tranquil·litat i tendresa, que una agafada de mà i un intercanvi de mots et regalen el plaer de viure i conviure. Gràcies Dolors, per fer-me obrir de nou els ulls :)

Ja fa uns dies que va aparèixer a diversos mitjans de comunicació el cas d'una parella, propietaris d'un restaurant al municipi de Siurana (Priorat), que es nega més a pagar més el tributs a Espanya. A partir d'ara volen pagar els impostos al nostre país, a Catalunya, i per això han demanat que les dades a la Generalitat per tal de poder-ho fer. I el seu exemple també ha estat secundat pels propietaris de la cervesaria artesenal Ausesken (Osona). La Generalitat, però, s'ha mostrat cauta davant la inciativa d'aquests ciutadans, que volen que el que paguem s'inverteixi a casa nostra i que Espanya no ens continuï expoliant sistemàticament. Tota una inciativa que tan de bo seguissin les empreses i els ciutadans. Personalment, ja n'estic tipa de ser cornuda i pagar el beure!  http://www.naciodigital.cat/noticia/39060/revolta/fiscal/siurana

Monumental. Així descriuria el darrer llibre de Jaume Cabré, autor entre d'altres de les genials novel·les "Les veus de Pamano" i "Senyoria". Aquest llibre, editat per Proa, ja ha estat traduït a nombrosos idiomes. En aquesta novel·la, el protagonista, Adrià Ardèvol narra totes les vissicituds de la seva vida; de fet, però, tota la història es munta al voltant d'un violí, a partir del qual es van explicant múltiples trames que s'acaben creuant per les gairebé mil pàgines de la novel·la. L'autor tant et transporta a l'edat mitjana, com a la segona guerra mundial com a la Catalunya actual. Històries tristes, moments alegres, enganys, amors id desamores es creuen per les pàgines, donant més sentit que mai a aquella típica frase que tot està connectat i lligat. Si teniu l'oportunitat d'endinsar-vos en el món de l'Adrià Ardèvol, no la desprofiteu!

Fa pena el que ha passat al País Valencià. El corrupte Camps ha estat absolt pel jurat popular dels càrrecs de corrupció dels quals l'acusaven. Les proves flagrants han estat obviades. I penós veure com tot el seu estimat partit popular li dóna suport. I per més inri, encara les imatges d'aquest "senyor" que pica l'ullet als membres del jurat. Veient el que ha passat, aquest senyor que s'ha enriquit a base de corrupció mentre els xiquets de l'escola han de portar mantes de casa perquè la Generalitat Valenciana no pot ni pagar la calefacció. Uns campen lliures havent-se enriquit il·legalment, en surten impunes i el nostre futur no pot ni aprendre en condicions... Justícia? No, farsa! I gran.

                                                                    A una mirada, en una nit de gener L’instant Em mires. Et miro. L’instant sobrevingut. Màgic. El vell recurs estilístic de dir que el temps es detura en un instant. Tanmateix, cert. Per un moment no plou, no neva, no fa sol. Les fulles dels arbres no es mouen. Res no es mou. Tan se val si és de dia Tan és si és de nit, l’univers sencer immòbil. Només la teva pupil•la fixada en la meva. Inventem la melodia que volem Ulls contra ulls. Res més al voltant. Lentament et tremolen els llavis, el teu rostre descriu un somriure, els ulls s’empetiteixen. Et copio el gest. El meu esguard engolit pel te...

UN AMOR, UNS CARRERS Tot retorna, agrupant-se, i és una sola història, un amor, un destí: perdura sense els noms, són els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor. Aquells besos frenètics a la porta de casa, una lenta tristesa que et recorria el cos o una alegria invicta, una delícia efímera que ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se; és ja una sola història, un amor, un destí. Aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu. Els amors fan l’amor, les històries la història. Les paraules terribles les paraules terribles que ja no diu ningú. Aquelles mans enceses de vegades cruels, d’altres vegades tendres. Tots els amors, l’amor, tota la vida. Jo no sé si està clar: per a mi sí que ho està.

A la maleta hi porto un bon grapat de música. I entre ella, no hi falta el primer disc del grup "Ebri Knight", tot un descobriment del passat estiu. Un disc ple de cançons "folkies", tant en català com en anglès. De tot el gruix de cançons, en destacaria especialment dues: "Després de sopar" i la tendresa que traspúa "Quan somrius". També hi ha unes quantes cançons instrumentals que t'inciten a moure vertiginosament el cos tot i que el cansament sigui bastant evident. Un bon grapat de cançons per gaudir en qualsevol instant, que alegren el dia per l'energia positiva que contagien, sense oblidar tampoc el compromís social. Us el podeu descarregar gratuïtament a http://www.ebriknight.com/ ! Tota una delícia!

Fa molts dies que em volta pel cap, però m'hi resisteixo a pensar que és ja, immediat! Avui marxo a passar uns tres mesos als Estats Units d'Amèrica, a Pennsylvania. I ho faig amb una barreja de por i d'il·lusió, a parts iguals. Em fa mandra desprendre'm del que tinc aquí, però també sé que llavors ho valoro molt més quan no ho tinc. Serà una època de noves coneixences en molts sentits, però amb mi sempre hi haurà la meva gent, la que deixo aquí, els meus paisatges gravats permanentment dins el meu cervell, les cares que enyoraré i que voldré a tornar a veure de seguida, queda aquí aquest trosset de Mediterrani que porto ben endins. Deixo uns quants posts programats, i ja aniré explicant com va la vida per terres americanes. Fins ben aviat! Aquí, amb la meva gent, hi tinc la meva estona de cel, que espero retrobar ben aviat!