evita

Avui marxo cap l’Alguer, ciutat al nord de l’illa de Sardenya, la ciutat catalana d’Itàlia. Sardenya, juntament amb Còrsega, Sicília, els Països Catalans, Euskal Herria, Galiza, etc... un país que busca la seva llibertat definitiva. Un país amb una ciutat a on el català és també llengua oficial. Ganes de conèixer un nou indret íntimament relacionat amb els Països Catalans, una ciutat amb moltes reminiscències de la cultura i la història catalana, un part de la nostra història com a país... http://ca.wikipedia.org/wiki/Alguer

Prou coneguda és la història d’Anna Frank, la jove holandesa assassinada pel maleït nazisme just un mes abans de la fi de la segona guerra mundial. Quan es passa per davant de l’indret a on la jove va escriure el seu testimoni vital, la tristesa t’envaeix. Fa una miqueta més de mig segle que això succeí. I avui en dia encara hi ha energúmens que defensen la superioritat de les races. Impotència, tristesa i ràbia, però alhora també emoció per la valentia de la gent que va amagar a la família Frank, per la gent que lluità contra aquesta bestiesa del feixisme. I també en saber que la població d’Amsterdam organitzà una vaga després de l’ocupació nazi per protestar pacíficament contra el nazisme i contra la brutalitat dels maleïts assassins amb els jueus...Van ser el únics capaços de manifestar-se, de fer pública la seva disconformitat amb l’ocupació... I això em deixà amb la pell de gallina. No tants anys endarrere, en aquells carrers la gent va dir sí a la llibertat i no a la por i al fei...

Durant aquests dies a Holanda m’ha sorprès la tranquil·litat i la parsimònia dels seus carrers. Ciutats amb més de 600 anys d’història, un país a on la prostitució està regulada, canals creuant-ho tot i sobretot bicicletes! Pocs cotxes, bastants tramvies i busos i infinitat de bicicletes! Diuen que Amsterdam és la ciutat més ecològica del món i potser és veritat! També en alguns establiments s’utilitza l’aigua de pluja als lavabos... Un país molt més liberal, però alhora amb reticències. De totes maneres, i sempre salvant diferències, crec que podríem aprendre molt d’aquest país nòrdic: per exemple, una de les coses que més em cridà l’atenció fou la política d’habitatges: des de ben joves, els habitants es poden inscriure en un registre per obtenir un pis de lloguer per a tota la vida. O la mig regulació de l’ocupació, a fi que tothom tingui dret a un habitatge digne... En definitiva, un viatge que m’ha permès aprendre d’una nova cultura! I benvingut sigui tot aprenentatge! (La foto és...

Dimecres de bon matí, passejada matutina per la capital dels Països Baixos i seguidament, tren cap a Utrecht. Un cop allí, campament a l’hotel i a passejar per la ciutat, que per cert és preciosa. L’imponent edifici central de la Universitat d’Utrecht, al costat de la Torre Domsplein, canals i carrerons plens d’encant... Però, de manera encara més acusada que a Amsterdam, ben aviat la vida es redueix a alguns pubs i poca cosa més. Pica-pica de recepció de congrés, i poca cosa més. L’endemà de bon matí, ben aviat bus cap al campus de la Universitat d’Utrecht: quin campus! Edificis plens de colors i d’estudiants. Com una petita ciutat dins d’una gran ciutat! Alguna que altra conferència interessant, dinar típic a base d’entrepans i més del mateix a la tarda. Al capvespre, a preparar-nos pel sopar de gala dins de l’edifici central de la Universitat. Quina sala! Semblava que els fantasmes del passat es passegessin burletes per tota l’estança. Bon menjar, bona companyia, però altra vegada a...

Dilluns de molt bon matí, a primera hora, un plàcid vol vers Eindhoven. Un cop allí, amb la fred ja fent-se present, vam anar direcció a Amsterdam. Un cop a la capital del país, buscar l’hotelet i a voltar per la ciutat. Mercat de les flors, mercat de les puces, coffeshops, pubs, botigues i a les 5 tot fosc i tot tancat! Pistes de gel per tota la ciutat i ple d’anuncis explicant que ja arriba Sinterklaas, com una espècie de pare Noel que el dia 6 de desembre a portar els regals a petits i grans. Vam sopar en un restaurant anunciant com a “Català” a on la carta estava escrita en la nostra llengua... però un cop a dins, tot en castellà, ni un borrall de català! El primer dia a dormir aviat, ja que estàvem cansades i a més, gaire festa no hi havia. Però ai las! Sorpresa a l’habitació! Un convidat inesperat en forma de ratolí ens va tenir entretingudes gairebé una horeta... L’endemà ens vam unir a una excursió gratuïta per la ciutat, a on vam descobrir els racons més amagats de la ciutat. ...

Aquesta nit agafaré un avió que em portarà una setmaneta a Holanda! De congrés, però també a descansar una miqueta! Ja en tinc ganes de tornar a aquest gèlid país després de 10 anys! A veure molins i tulipes i menjar formatge! Ens veiem a la tornada! Petons!

Aquesta setmana, la publicació anglesa The Economist ha fet un reportatge sobre Catalunya. Tot i que només n'he llegit algun fragment, m'he enrabiat en veure la desconeixença vers el nostre país. El periodista encarregat del nefast article, entre altres perles, critica el fet que a Catalunya hi hagi qui demana més llibertat pel nostre poble, que hi hagi la immersió lingüística, etc. Fins i tot el govern català ha protestat (però també ho podria fer davant els reiterats atacs de mitjans de comunicació com El Mundo o l' ABC cap al nostre país, no?). Però encara em vaig sulfurar més quan vaig llegir dimecres l'editorial de La Vanguardia (periòdic que augmenta el seu nombre de lectors gràcies a la gratuitat a les universitats, no ens enganyem, perquè sinó molta gent, servidora inclosa, no gastaria ni un euro per a compar-lo), en el qual donava la raó a The Economist . Moltes vegades, dins de casa nostre tenim el propi dimoni disfressat de xaiet. I La Vanguardia ha demostr...

Dany col·lateral Apareixes darrera la porta, Talment un fantasma Embolcalles l’estança D’una olor (potser) de gessamí De sobte, es detura el temps I la veu s’estronca, I les mans se cerquen I et vull tocar I et vull estimar Però, fútil intent, No et podré posseir Únicament ets la il·lusió òptica, El dany col·lateral d’una nit plena de ratafia.

Les pedres, reines de la memòria, aquelles que amaguen la història, espectadores mudes de segles, abrasades per l’aigua, però fermes. Elles, que serveixen per bastir noves llars, nous móns, nous futurs, però també capaces d’eliminar vides. Recentment, em sembla que a Somàlia, una noia adolescent ha estat lapidada per adúltera. Però després d’aquest abominable crim, s’ha sabut que la noia en realitat havia estat violada. Ràbia, impotència per la intolerància i més, per la ignorància. Una vida truncada per uns cervells cap quadrats, que enlloc d’utilitzar les pedres per reconstruir el seu país, trinxat per la guerra, les fan servir per acabar amb la vida d’aquells, i sobretot aquelles que creuen que no compleixen preceptes anacrònics. Tristíssim. Que les pedres basteixin llars de llibertat i felicitat i no tornin a ser botxins de la vida.

Ahir va ser un dia trist. Tristos aniversaris. El primer aniversari de l’assassinat a mans dels grupuscles feixistes del jove madrileny Carlos i el cinquè aniversari de la mort del poeta del poble, Miquel Martí i Pol. Gent que ha lluitat per viure en un món més just, més lliure, més solidari, més humà. Un jove que va veure segada la seva vida per defensar un món sense feixisme ni racisme. Un senyor a qui l’esclerosi múltiple es va endur, i amb ell, les paraules que tant bé sabia bastir. Tristes pèrdues, però que únicament han estat físiques, perquè els seus ideals i les seves paraules perviuen entre nosaltres. Per ells, siguin on siguin, una forta abraçada. Seguirem el camí que ens ensenyàreu, vers un món millor per a totes i tots, companys.

La setmana passada hi van haver eleccions als Estats Units, i com ja se sap, el guanyador ha estat Barack Obama. Aquests dies sembla que el món gira al voltant del circ mediàtic que s’ha muntat en aquell país. Però més enllà de tot, l’eslògan del “Yes, we can”, és un cant a l’esperança. Per primera vegada a la història, una persona de color accedeix a la presidència del gegant americà. Un cant a l’esperança, a la lluita per superar els prejudicis racials que encara romanen a la nostra societat, per desgràcia. Amèrica ha votat pel canvi, un canvi que ha de ser global, per trencar barreres, per trencar prejudicis, per començar un altre món no basat en els valors capitalistes i sí en els valors humans, en la solidaritat. Per una vegada, un vot de confiança! “Yes, we can”, sí podem construir un nou món.

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Santa Coloma de Farners la festa de la Ratafia. Dijous, concert de Miquel del Roig i dissabte, de Dijous Paella i Pastorets Rock. Una festa per homenatjar aquesta beguda tant nostrada, companya de nits de festa i sobretaules amicals o familiars. Un altre any, novembre es destapa com el mes per tastar el fruit de l’aiguardent macerat 40 dies a sol i a serena amb més de 40 herbes diferents. I també una nit de compartir amb els amics i amigues disbauxa i ball. I avui, us convido a brindar per la vida i per l’amistat amb un bon vas de ratafia! Que us aprofiti!

Avui se celebra el 349è aniversari del tractat dels Pirineus, tractat que va suposar la pèrdua de que avui és la Catalunya Nord. Demà, però, a Perpinyà, catalans del nord i catalans del sud, de les Illes i del País Valencià celebraran el final del Correllengua, la proposta popular per mantenir viva la flama de la llengua catalana arreu dels Països Catalans. Malgrat els segles transcorreguts, el país perviu. Generacions darrera generacions s’han encarregat de transmetre el nostre patrimoni cultural. I aquest esperit ha de perviure malgrat les distàncies polítiques imposades. Som, sem un país, tenim cultura i llengua pròpies i ni els governs de torn de banda i banda del Pirineus, tot i la seva insistència, no aconseguiran destruir-nos com a poble. Espero que d’aquí a no molts anys el tractat dels Pirineus no sigui res més que un accident que ha durat una mica més de tres segles i que els catalans puguem tornar a ser el poble lliure que érem. Una abraçada pels companys i companyes del nor...

Ja ha passat un altre any, unes altres fires que han vestit Girona de festa. Les barraques, una mica passades per aigua ja han passat a engrandir els viaranys de la memòria i a anhelar-les de nou. Aquest any s’ha pogut celebrar que els companys i companyes encausats per cremar fotos del rei han estat absolts. I he pogut celebrar que tinc els meus amics i amigues al meu costat. Però també ha passat un altre any i un altre trist aniversari de l’accident del petrolier Prestige. I encara els culpables d’aquell trist desastre continuem impunes, mentre a Galiza encara malden per sobreviure a aquella tragèdia. Però la vida no es detura, i anirà passant el temps, i si la vida em permet l’any vinent tornar a escriure un altre post, m’agradaria dir que aquella tragèdia cada dia es fa més difusa en la memòria perquè la vida torna a nàixer a cada racó d’aquella costa. I també escriure que Girona ha estat preciosa i imponent durant les Fires i que he pogut brindar amb ratafia per la vida, la salut ...

Per tu mare, moltíssimes felicitats. Avui és el dia del teu aniversari. Fa ja uns anys l’àvia Remei i l’avi Àngel tenien a les seves mans la seva pubilla, la Nandi, la meva mare, qui em va regalar la vida. Felicitar-te i dir-te gràcies per ser sempre al meu costat, per estimar-me. I espero que la vida em regali molts més anys per compartir-los amb el papa i tu. Un petó molt fort!

Avui als Estats Units se celebren les eleccions. Fins aquí tot normal. Però m’ha entrat molta ràbia quan avui he vist que TV3 farà un impressionant desplegament per cobrir les eleccions d’aquell país. Desproporcionat tota la despesa que es farà per explicar el destí d’una nació que no és la nostra. S’informarà abastament de qui serà el proper president d’aquella nació, però mentrestant aquí quedarà de nou en l’ostracisme multitud d’històries que ens afecten com a país, com a persones. Mentre ens expliquen històries de l’altra punta de món, aquí hi haurà jubilats als quals la pensió no els permet arribar a final de mes, gent que continua lluitant cada dia per evitar que la MAT destrossi el territori, gent castigada per expressar les idees. I mentrestant, els diners públics, els que paguem entre tots, serviran per explicar i analitzar unes eleccions que ben poc tenen a veure amb nosaltres, les eleccions d’un país que ni tan sols deu saber que existim. Senzillament, patètic.

Ahir era el dia dels difunts. Cada dia trobo a faltar la gent que ha marxat, que se n’ha anat per vacances com deia el gran Ovidi Montllor. Però aquests dies, quan es fa més palesa que mai l’absència dels estimats, el cor s’encongeix. L’avi Àngel i la iaia Remei, la iaia Margarita i l’avi Miquel, a ells els enyoro cada dia, perquè ells, juntament amb els meus pares, em van ensenyar a créixer, a aprendre, a estimar. També em vénen a la memòria els oncles i les ties, els veïns, els coneguts... Avui, sigueu a on sigueu, us envio a totes i tots una sincera abraçada. La vostra absència és física, però sou part de mi. Us estimo!