evita

A Israel no nego que hi deu haver algú que també ho passa malament. Com vaig dir, el conflicte entre Israel i Palestina no és de fàcil resoldre, segurament haurà d'acabar amb la creació de dos estats. El que és del tot inconcebible és que Israel ataqui i colonitzi sistemàticament a la població civil palestina. Les imatges de nens i nenes massacrats, sovint obtingudes o visualitzades gràcies a mitjans de comunicació de poques masses, són esfereïdores. A Israel hi ha massa interessos comercials, massa diners en joc perquè la UE o els EUA s'hi impliquin. Fastigós que passin, de nou, els diners per davant de les vides i de les persones. Per no parlar de les imatges increïbles d'alguns energúmens que es dediquen a observar com es bombardeja la població palestina, com si fos un espectacle d'allò més divertit. Prou complicitats amb la barbàrie, prou dolor, prou! Estem perden l'essència de ser humans. Ens estem convertint en robots de matar...

Barbàrie. I només més gruixuts es poden donar al que està passant des de ja fa temps entre Israel i Palestina. Esgarrifós assassinat de tres adolescents jueus, com esgarrifosa i malèfica la venjança d'uns ultraortodoxos que van cremar viu a un adolescent palestí com a revenja. I per no parlar de l'espiral d'atacs d'Israel contra la població de Gaza. Una revenja encoberta del govern israelià. Per més inri, però, encara hi ha qui creu que la resposta d'Israel és tèbia. El conflicte entre Israel i Palestina és molt complex, però el que és del tot intolerable és que s'estigui produint aquesta massacre, sobretot a la part Palestina. I què fan Europa i els EUA? Callen, massa interessos! Palestina vol ser lliure, però el falcó d'Israel ataca cruelment i impune...

Un deliciós poema de Joan Vinyoli... APLEC He vist anar i he vist tornar, de lluny, aplecs de gent -estendards i cridòria- pels flancs de la muntanya. Berenaven, bevien, ballaven excitats. Més tard els homes han cobert les noies esbojarrades, d'anques d'euga, mentres el cel es feia roig. Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre la closca del cervell, no miris rajoles amb ocells ni vidres decorats, no masteguis el pa de la paraula. Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.     

Els funcionaris del govern espanyol sembla que estan ben avorrits, certament. Amb la greu crisi econòmica s'ha retallat enormement la despesa en projectes de recerca i el que fan ara és auditar els projectes que ja fa temps que han vençuts i que en el seu moment van ser ja auditats i aprovats. A molts i moltes investigadors principals se'ls està requerint documentació de 5 anys enrere, com ara bitllets d'avió per exemple, amb el consegüent perill que si "ses senyories" no estan satisfetes, hi ha perill que demanin que es retornin els diners. A part de ser ja de per si un despropòsit, és una gran pèrdua de temps, temps preciós que es podria dedicar al que hem de fer els investigadors/es:  fer recerca i aprofitar els recursos que ens dóna la societat per tornar-los en forma de resultats. Però hi ha una colla d'incompetents que no ho entenen.. Un cop més, amb Espanya no hi ha res a fer...

Un altre fet trist fou que els concerts es van retardar bastant: ja era ple dia quan encara tocaven bandes i en quedaven algunes. El canvi d'instruments de l'únic escenari es va fer, en alguns moments, llarguíssims. I per no parlar del col·lapse de les comunicacions: impossibilitat total de parlar, ja fos via Whatsapp o per trucada, amb la gent. I quan anaves a la barra, hi havia els encarregats, que enlloc de posar-se a currar, s'ho miraven amb l'excusa que ells eren això, encarregats. I per acabar d'arrodonir el caos, quan fou hora d'anar a buscar el tren, la caòtica RENFE ens feu fer més de mitja hora de cua encara. La sensació que em queda d'aquest Canet Rock és agredolça: tot i la bona qualitat musical, no és més que un espectacle que ha perdut l'essència i que s'ha convertit en una màquina de fer diners: tot encarat a guanyar peles sense pensar en els espectadors. Trist. Ja veurem si hi tornaré...  

El passat 5 de juliol es va celebrar el Canet Rock després d'una bona pila d'anys. El cartell era ple de bandes catalanes de primera línia. Tot i que el preu no era econòmic, amb una colla hi vam anar ben il·lusionats: bona combinació de trens, el dia pintava molt bé meteorològicament parlant, hi havia ganes... però ai las, un cop allí, un gran desastre organitzatiu. El poble estava abocat a l'esdeveniment, amb la botiga al carrer i molt bon ambient. Un cop a dins, ja ensumàvem el desastre: com a mínim més d'una hora per demanar tiquets per la beguda (no precisament económica) i pel menjar (que estava prohibit portar de casa; a més, poques opcions vegetarianes, que a més de caríssimes no eren res més que un simple sandvitx paupèrrim!). I per no parlar de les cues per anar als WC o per agafar el menjar i la beguda. Podies sortir, sí, però molta gent tenia la mateixa pensada i el poble es va mig col·lapsar. Finalment, acabava sopant, gairebé desmaiada, a les dues de l...

Fa uns dies, a TV3 van fer un reportatge sobre l'augment del feixisme a Europa. Les imatges i les opinions de molts dels energúmens que apareixen allí fan feredat. Creuen clarament en la supremacia blanca. Justifiquen la violència contra els immigrants, els neguen les ajudes, etc. Els encanta provocar, van contra tot allò que no sigui del seu agrat i fan populisme barat. Però el pitjor de tot és que aquesta gentussa, amb perdó, està en institucions publiques. Segurament les ajudes a la immigració no s'han gestionat del tot bé, però d'aquí a les bestieses que propulsen aquesta gent hi ha un gran abisme. I també estan contra els independentistes catalans, per exemple; el reportatge es clou amb el cas de Guillem Agulló, assassinat per feixistes pel simple fet de ser independentista (i la seva família encara rep amenaces mentre l'assassí campa ja lliure). Un reportatge que cal veure. Grècia, França, Austria, Bèlgica, etc. Tenim un problema greu a Europa, una plaga que s...

N’havia sentit parlar, de la Marta Rojals. De l’èxit de la seva primera novel·la, “Primavera, estiu, etcètera” (que per cert encara no he llegit, però no crec que tardi gaire a fer-ho!), del fet que no vulgui que la seva imatge aparegui en els mitjans de comunicació, dels seus articles a Vilaweb, etc. I el passat Sant Jordi em vaig autoregalar el seu llibre “L’altra” (Edicions RBA). I m’agraeixo la tria. Un llibre fresc, amb un estil molt despreocupat i amb un final sorprenent. La quotidianitat dels nostres temps , els problemes de la vida moderna es fan presents durant la narració, fet que la fa molt empàtica i propera. A les pàgines de “L’altra” es desgrana la vida de l’Anna, una vida que aparentment, podria ser la de la nostra veïna, però que amaga dues vides en un mateix cos, un cos que ha patit molts estralls al llarg de la seva vida. Un passat dur, una infantesa tèrbola, un matrimoni amb el Nel, que l’adora, són elements que es poden trobar a la novel·la. Però de sobte, un f...

El fet de tenir una acreditació no és garantia de ben res. Només, que si la universitat ho considera oportú, et pot fer un interinatge amb la figura contractual per la qual s’ha obtingut l’acreditació. Però amb l’obtenció de l’interinatge, en determinades universitats també es perden els diners provinents dels trams de docència, d’investigació i de gestió que s’obtenen després de passar, com no, unes avaluacions externes. Personalment no crec que sigui el més greu perdre aquests diners, que sempre ajuden, però sí que és greu perdre l’oportunitat de continuar demanant-ne? Per què? Doncs senzillament perquè es perd l’opció de demanar-los, ja que l’interinatge no ho contempla. I l’obtenció d’aquests trams és important per poder demanar, més endavant, acreditacions superiors. Així és com funciona el nostre petit gran país; mal governat, desgraciadament.  

Un cop presentada l’al·legació, a esperar. Teòricament en un termini de tres mesos   s’ha de resoldre o desestimar. Segons els càlculs, se m’havia de notificar quelcom a finals de febrer. Vaig esperar fins al 23 de març per trucar i quan ho faig, una secretària em diu que té el meu expedient a davant i que en una setmana o com a molt quinze dies tindré la resposta. Passen els 15 dies i torno a trucar i em torna a dir la mateixa resposta. Però amb tot això s’obre de nou la convocatòria per a presentar la documentació. Des de la mateixa AQU rebo un mail dient que recomanen que torni a presentar tota la paperassa; en cas que se’m resolgui favorablement el recurs, es pararà la nova avaluació i se’m retornaran els més de 96 euros que he hagut de pagar per tal que se’m torni a avaluar. Torno a omplir tota la paperassa, torno a pagar, torno a demanar cartes de recomanació, etc. I de nou, torno a esperar. A mitjans maig, torno a trucar a l’AQU i em diuen que aviat sortirà la resolució ...

L’Agència de Qualitat Universitària   (AQU) de Catalunya és un ens que té com a funció vetllar per la qualitat universitària a Catalunya ( www.aqu.cat ). S’encarrega, entre d’altres, d’avaluar el professorat, vetllar per la qualitat de les titulacions que s’imparteixen a les universitats catalanes, etc. Tot i la bona feina que hauria de fer, a parer meu, l’AQU va a la deriva. Fa ja alguns anys que sóc avaluada per aquesta agència i la qualitat   per la qual tant vetllen, no s’aprecia per enlloc. En temps del tripartit, sincerament, les coses anaven molt millor. Actualment, AQU Catalunya fa vergonya. Ja fa més d’un any vaig haver de demanar l’acreditació d’agregada per tal de poder continuar optant a ser part del cos docent de la Universitat de Girona, ja que sense l’acreditació d’agregada, ja sigui via AQU o via ANECA (l’equivalent a AQU a l’Estat Espanyol) no puc continuar ni que sigui amb un interinatge. I si mai hi ha alguna convocatòria pública, sense l’esmentada acredi...

“El gust de les llavors de poma” és el títol d’un llibre de l’alemanya Katharina Hagena . No he pogut llegir la narració, però si veure la pel·lícula homònima dirigida per Vivian Naefe ( http://www.geschmackvonapfelkernen-derfilm.de/ ) . La veritat és que la pel·lícula em va agradar bastant. S’explica   que la jove Iris Berger hereta inesperadament la casa familiar a Bootshaven (nord d’Alemanya)quan mor la seva àvia, Bertha Lünschen. Ella retorna al poble i a la casa i aquí es desencadena la trama del film. Retornen els fantasmes del passat, tota la història familiar va transcorrent altra vegada mentre la jove passa una setmana allí. Iris aprèn la vertadera història de la família, des de la vida de la seva àvia, passant per la de la seves tietes i arribant a la seva pròpia. Fets ocorreguts no fa tants anys tornen a turmentar a la jove, fent sortir els seus fantasmes més amagats i tancant per fi el cercle de la família. Alhora, la jove retroba un amic de joventut que l’ajuda i...

Les xarxes socials són ben bé una arma de doble tall. Facebook, Twitter i altres són plataformes que permeten connexions amb gent de bona part del món (exceptuant als països a on hi ha la maleïda censura). Són elements que permeten divulgar notícies amb una rapidesa extraordinària i també notícies útils. Però també són un lloc, una plataforma propagandística per a elements indesitjables. Nazis penjant agressions i mofant-se, pedòfils que es poden comunicar, etc. Però la xarxa també té els seus punts bons: et permet conèixer nova gent, aprendre i també ser solidaris, tal i com s'ha demostrat en el cas de desemascarar els indesitjables que van agredir a un noi mongolès al metro de Barcelona (veure post d'ahir). Els internautes van fer una gran sinèrgia per trobar qui eren els agressors, facilitant la feina als Mossos. En una mateixa notícia, les dues cares de les xarxes socials: la més bona, la de la solidaritat i la més nefasta, la del nazisme. A vegades la impunitat de la q...

A finals del mes passat saltava a la llum pública una agressió racista, una més, al metro de Barcelona. En aquest cas qui rebia era un noi d'origen mongol que anava assegut  en una cadira. Un energúmen d'origen rus, com es va saber més tard, es va dedicar a colpejar-lo gratuïtament mentre un altre energúmen ho gravava en vídeo i més tard ho penjava a les xarxes socials, pensant que la seva funesta i fastigosa acció quedaria impune. Però no: les xarxes socials van reaccionar i van desenmascarar als autors de l'agressió. Aquest malaurat fet ha vist la llum per la imbecilitat dels seus autors, però molts d'altres queden en l'anonimat. En quin carai de món en ens estem convertint? Al Parlament Europeu aquesta colla de malalts d'odi contra tot el que no sigui la supremacia blanca, ja hi han entrat. És qüestió d'aturar la bèstia. Aquí i arreu. Prou racisme i xenofòbia! No caguem, pixem, dormim i respirem tots? No tots som Homos sapiens ? Segurament alguns s...

Des d'avui i fins diumenge, a la zona del Camp de Mart, a Girona, se celebrarà el tercer festival de Catalunya vol viure en llibertat i dignitat, organitzat bàsicament pel diari El Punt Avui. Serà un nou cap de setmana reivindicatiu, amb múltiples activitats per a petits i grans per reclamar que el nostre poble recuperi la llibertat que Felip V li va robar fa 300 anys. Un nou pas cap a la llibertat. Espero que aviat aquest tipus de festival es reinventin en festivals de celebració per la llibertat recuperada. Hi haurà zona d'acampada, xerrades, tallers, música de tot tipus. Un altre moment per fer pinya i tirar endavant en el nostre anhel i lluita. També hi haurà gent d'altres països a qui s'ha convidat per tal de fer palès el cas català, internacionalitzar la nostra lluita. Perquè malgrat tot, guanyarem!    

Demà, a Brunyola celebrarem una nit d'estels. L'associació de joves i l'ajuntament hem organitzat una vetllada a la fresca, amb sopar popular i un taller de com fer un planetari! Un cop acabat el sopar, podrem mirar els estels, amb l'ajust de telescopis i prismàtics! Ens hi acompanyes??! :)

A Nigèria hi ha un gran drama humanitari, però també un drama molt dur: el del segrest de noies pel simple fet de ser educades en la religió cristiana. Ja fa unes quantes setmanes els radicals de la secta islamista Boko Haram van segrestar a més de 200 nenes d'una escola. Algunes es van poder alliberar, però moltes continúen desaparegudes i estan sota l'amenaça de ser venudes com a esclaves. El tema islàmic s'ha radicalitzat molt en aquell país i les més indefenses, les nenes, són quin en paguen les conseqüències. Però el ressó mediàtic inicial s'ha silenciat. I elles continuen sense poder recuperar la llibertat. Els malfactors les volen intercanviar per vaques, un bé molt preuat allí. Mentre no aprenguem a respectar les religions i les diferències, però sobretot les persones, el món que tenim no augura un futur gaire engrescador. Tan de bo les puguin alliberar ben aviat!  

Durant la proppassada Patum vaig poder anar un parell de vegades a visitar el Pi de les Tres Branques, un pi que tot i ja no ser viu, simbolitza la unió dels Països Catalans ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Aplec_del_Pi_de_les_Tres_Branques ). El tercer diumenge de juliol s'hi celebra un aplec, fet que ja fa anys que té lloc. Però aquest any serà un aplec més reivindicatiu que mai. Alguns eixelebrats espanyols van serrar una de les branques fa unes setmanes, fet que va desfermar una gran ràbia. Un pi patrimoni natural de Catalunya i a més, símbol nacional. Però per molt que ens serrin les branques, el poble les reconstruirà. I no lluny d'allí hi ha el Pi jove, ben ufanós i ben viu. La natura és sàvia. Els Països Catalans, com l'au Fénix, per molt que els vulguin negar i fer desaparèixer, renaixeran de les seves cendres com l'au Fénix. Perquè de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó som un sol poble. I el Pi de les Tres Branques és un dels nostres símbols!    

Ja fa uns quants dies que va tenir lloc la Patum a Berga. Però encara em resssonen al cap les melodies, les cares de la gent, la festa, la cultura popular... Pell de gallina en sentir els músics interpretar els Segadors abans de l'inici de la Patum. El gust de barreja encara em sobrevé de tant en tant al paladar. La lleu pluja fina de les guites, els passacarrers. Cultura popular i ben nostrada, però malgrat la màgia, un xic massificada. Empentes, discussions absurdes fan que quedi tot un xic deslluït. Per continuar guadint d'aquesta màgia cal posar-hi un xic totes i tots els que la fan, la viuen i els que en podem gaudir. Llarga vida a La Patum! Ja compto les hores que falten per la propera! :)  

Demà, després d'un quants anys, torna el Canet Rock ( www.canetrock.cat ). La primera edició d'aquest mític festival va tenir lloc el 1975 i gairebé 40 anys després, es tornarà a celebrar. Servidora, al final, hi assistirà. Vaig un xic a l'expectativa de quin serà l'esperit del festival ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Festival_Canet_Rock ). En aquesta ocasió hi haurà una molt bona representació de la música que hi ha últimament a casa nostra. Espero, però, que també sigui un festival reivindicatiu, per continuar lluitant per un país més lliure i una terra més justa. Demà veurem què passa! :)  L'estiu en tota la seva efervescència! :)        

“Hacia rutas salvajes” és un llibre de Jon Krakauer   que va passar a la gran pantalla sota la direcció i guió de Sean Penn. En aquest llibre es desgrana bàsicament la vida de Christopher McCandless ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Christopher_McCandless ) , un jove nord-americà cansat de la vida consumista,   que després de llicenciar-se, ho deixa tot i marxa cap al nord, cap a rutes salvatges, cap a la indòmita Alaska, a on malauradament, troba la mort. En el text de Krakauer es desgrana la vida del jove, que va morir amb 24 anys, segurament a causa d’una decisió equivocada a l’hora d’escollir les menges que tenia   l’abast enmig de la natura quan passava gana a Alaska. En la narració hi ha el testimoni de molts dels qui el van conèixer, així com dels seus pares. McCandless era un jove idealista i somniador, amb qui puc compartir algunes de les maners de veure i entendre la vida. Val la pena llegir el llibre i reflexionar sobre com hem anat evolucionant, sobre la ...

A propòsit d'aquesta nena que amb vuit anys passa a ser l'hereva del tron del regne veí i que ja cobra un sou per no fer res (ni res que haurà de fer, ja té el sou assegurat de per vida...) i que té el mateix nom que la protagonista d'aquest poema... L'Elionor L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: "sí, senyor" i "bones tardes". La gent se l'estimava, l'Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l'escombra. Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l'opaca grisor de les finestres, i al cap de poc l'Elionor no hauria pas sabut dir d'on li venien les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud. Les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquells mals es curaven casant-se i tenint criatures. L'Elionor, d'acord am...

40 dies, gairebé 41, va estar sense menjar Jaume Sastre, un docent de l’institut de Llucmajor, a Ses Illes. El motiu era per demanar que l’inhumà, perquè d’humà només en té l’aparença, president balear Bauzá reiniciés les converses per l’aplicació del TIL, el decret de trilingüisme proposat per l’infaust PP. Aquest TIL és una manera descarada d’arraconar la llengua catalana, la que agermana els Països Catalans. Jaume Sastre ha demostrar sobradament ser la dignitat personificada; pacíficament lluitant per la llengua, contra el monstre que la vol destruir. Ha rebut un munt d’adhesions i de suport. Fins i tot, dins del propi PP, s’ha demanat a aquesta “persona” que és Bauzá que dialogui. Però, ell amb el seu posat xulesc i engominat s’hi ha negat. Jaume Sastre ha hagut de deixar la vaga per motius de salut; son cos estava al límit. I com a imprescindible el necessitem viu per lluita, que serà àrdua, però que entre totes i tots, guanyarem. Gràcies Jaume pel que has fet. Tots som tu! ...