evita

Avui és el darrer dia de l’any 2009. D’aquí a no moltes hores, 365 dies, el que en el nostre calendari diem un any, s’hauran esgotat. 365 dies de tots colors, amb totes les estacions viscudes. Moment tradicional de fer balanços i de pensar (i si es pot, executar!) nous propòsits. Un any, a nivell personal, amb molts canvis en tots els sentits, però un any per adonar-me que la vida és molt bonica i val la pena viure-la al màxim. Gent que ens ha deixat, d’altres que han arribat per omplir els nostres cors d’alegria. I també, un bon munt de llocs visitats i experiències inoblidables i gent increïble! I a nivell del planeta, per desgràcia, continuem amb els mateixos problemes de sempre: guerres, corrupció, enveges, destrucció del planeta, falta d’acords. Però enmig d’aquesta llista negra, també temps per a l’esperança: per exemple, el creixent sentiment de que la nostra nació té el dret a decidir el seu futur, un bri d’esperança després de 300 anys d’ocupació! En fi, 365 dies, un any que s...

Demà, 31 de desembre, l’últim dia de l’any, dia de Sant Silvestre, també és la diada de Mallorca. L’any 1229, el rei Jaume I va entrar a Palma de Mallorca, conquerint-la al soldà almohade Abu-l-Ala Idris al Mamun. Ja han passat una bona colla d’anys, però encara a Ses Illes, hi ha el sentiment de pertinença a una sola nació, la dels Països Catalans. És per això, perquè aquesta és la meva nació, que demà també serà la meva diada, la de la part insular del meu país. Visca els Països Catalans! PD: demà, serà també el primer concert de la gira del vintè aniversari dels Brams! Un bon motiu i un bon lloc per iniciar-la!

El proppassat 22 de desembre vaig tenir la sort de poder assistir al partit entre les seleccions nacionals de Catalunya i Argentina. El resultat va ser favorable a la selecció del meu país, 4 (Bojan, Sergio Garcia, Sergio i Moisès) a 2. Gairebé 53000 persones deixaven un Camp Nou mig buit o mig ple, segons com es miri. L’ambient a la graderia va ser genial; grans i xics cantant i gaudint de l’espectacle futbolístic i també de la festa prèvia. Emocionava també veure infants amb discapacitats recollint les pilotes. A més, però, l’ambient era de reivindicació. Prou partits de “costellada”. Volem la oficialitat i poder competir, car crec que faríem un bon paper i un bon joc, tal i com va demostrar ahir l’equip de Cruyff. També notable l’escridassada al president Montilla. Crit d’atenció que ja n’estem tips de tanta cara bonica i pocs fets. El camp s’hauria d’haver omplert, però no totes les seleccions per un partit amistós són capaces d’arrossegar 53000 ànimes... El temps, les dates poc ad...

Aminatou Haidar és el nom d’un activista sahrauí que ha estat en vaga de fam durant una bona colla de dies, concretament 32, a l’aeroport de Lanzarote. He seguit el seu cas, tot i que no de manera exhaustiva. Aquesta dona, resident a Al-Aaiun, capital del Sàhara Occidental, no se li permetia el retorn a la seva pàtria, ja que no tenia el passaport marroquí, l’estat del qual el Sàhara Occidental es vol independitzar (més informació a http://ca.wikipedia.org/wiki/Aminatou_Haidar ). Diversos països s’han implicat en la lluita d’aquesta dona vers el seu poble i perquè es compleixin els Drets Humans. Sortosament, s’ha aconseguit una sortida a aquesta trista situació i Haidar ha pogut tornar a Al-Aaiun. Tan de bo aviat el Sàhara pugui celebrar el seu referèndum d’autodeterminació, sense les traves que li posa el Marroc i pugui aconseguir l’anhelada llibertat. Però alhora em fa molta ràbia la hipocresia del govern espanyol, que dóna suport a la consulta d’autodeterminació al Sàhara i s’oposa ...

Sí, avui és Nadal, el dia en el qual en la religió cristiana se celebra el naixement de Jesucrist, el salvador. Amb el anys, aquesta festa ha adquirit un rol comercial totalment reprovable, almenys des del meu punt de vista. Un dia per ajuntar-se la família i els amics, però que amb els anys s’ha convertit en una festa de fer regals, a quin més car. Època de solidaritat, però una solidaritat que malauradament només es veu per aquestes dates, mentre que durant la resta de l’any queda amagada en qualsevol viarany del cervell. M’agradaria pensar que cada dia és Nadal, que la solidaritat no només rebrota a finals d’any, concretament el 25 de desembre... Esperem que tots els desitjos es facin realitat! http://www.youtube.com/watch?v=a6w7J9-eh8A

Avui és la nit en la qual una bona colla d’infants de Catalunya faran cagar el tió. Picaran el tronc que han alimentat durant unes quantes setmanes, amb tota la il·lusió del món per tal que aquesta nit el cagui els regals que li han demanat. Una tradició ben arrelada a la nostra terra, igual que l’Olentzero ho és al País Basc (http://ca.wikipedia.org/wiki/Ti%C3%B3_de_Nadal). Però la globalització imperant en aquest món provoca que aquesta tradició tant nostrada vagi essent substituïda pel Pare Noel, que teòricament baixa per les xemeneies a portar regals. Aquest personatge, oriünd de les terres nòrdiques, però que certa multinacional que ven una beguda de cola, ha estès arreu del planeta per ajudar a vendre el seu producte, és qui ara porta els regals... Però aquesta nit, a cantar ben fort, que el tió ens cagui torró i tot allò que li demanem! Encara tinc vives a la memòria les imatges de quan de nena, al costat de la llar de foc, amb els avis i els pares ben atents, picava el tió i li...

Impressionant. 6 de 6. Copa del Rei, Lliga, Champions, Supercopa d’Espanya, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs. Aquest és el magnífic balanç que ha aconseguit el Barça de Pep Guardiola. M’encanta el futbol en tant que esport. Nogensmenys, no m’agrada el circ mediàtic i economòmic que hi ha al seu voltant, però no per això deixo de sentir els colors blaugrana. I aquest passat cap de setmana, èxtasi! El Barça va guanyar la copa del món de clubs. Impressionant. Fins al moment cap equip ha estat capaç d’aconseguir tots els títols que ha disputat. I tendre el moment en el qual Pep Guardiola, amagava les llàgrimes que davallaven pel seu rostre. Tota la tensió de tants mesos de treball va esclatar. I amb ella, una bona colla de gent ens vam emocionar. El que ha fet aquest equip, irrepetible. Aquest Barça ha aconseguit aglutinar en un mateix sentiment gent de multitud d’ètnies i religions diferents. Un equip compromès, un tècnic intel·ligentíssim i gran psicòleg, una barreja ideal per acons...

Avui la selecció nacional del Principat de Catalunya disputarà un partit, per bé que no oficial (per desgràcia), contra la potent Argentina. Serà el debut de Johan Cruyff a la banqueta de la selecció catalana, que espera comptar amb jugador de primera línia. Serà un partit vibrant, ple de sentiment i de futbol, un pas més vers la tant anhelada oficialitat. Avui, tots al camp a animar la selecció i a fer-nos veure, que el món sàpiga que existim, que Catalunya existeix, que Catalunya pot ser una selecció de primer nivell, Catalunya ha de ser una selecció oficial! Endavant! Visca el futbol i visca Catalunya lliure!

Avui és 21 de desembre. I què millor que deixar un poema de la Maria-Mercè Marçal dedicat a un 21 de desembre.... Avui, vint-i-u de desembre, he sortit al balcó: sota una pluja que ja amainava he vist els testos, les olles, els pots de conserva plantats d’atzavares, de cintes, begònies, geranis i cactus, de cabellera de la reina i d’alegria de la casa. I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor. Feia molts de dies que no sortia al balcó corrent darrere d’amors i d’altres coses...

Malus domestica Embolcallada de verd, de groc o fins i tot de vermell, et dibuixes davant meu. Flairo la teva aroma, Intueixo la teva tèbia dolçor, La suavitat del teu cos. La boca se’m fa aigua, talment com han de ser de sucosos els teus indrets més recòndits. Només mirar-te, i amb el gest de prendre’t entre les meves tremoloses mans. el cor se’m desboca, palpitant d’anhel. Entretant la respiració s’accelera fins a esdevenir panteix. I per fi mossego la poma del desig

El passat cap de setmana crec que va ser l’inici de quelcom històric. El diumenge dia 13 es van celebrar les consultes (malgrat que no vinculants) sobre si el poble de Catalunya vol la independència. D’aproximadament 700.000 persones convocades a les urnes, gairebé 195.000 (una participació del 30%) van anar a votar, dient en un 95% que sí, que volem la llibertat del nostre poble, la nostra voluntat és independitzar-nos d’Espanya. Per sobre de tot va ser una jornada cívica, plena d’il·lusió i d’alegria! Un jove va venir des dels Estats Units únicament per votar, gent gran que encara té l’esperança de veure la llibertat del seu poble (tan de bo així sigui!), comarques senceres abocades, gent celebrant la victòria del sí... Pell de gallina de veure que ja ho començat el camí definitiu. Ara cal ser prou madurs per no barallar-nos i fer junts el camí. I de passada, ja hem donat a conèixer la nostra situació arreu del món, car a la consulta hi assistiren com a observadors periodistes d’arre...

Asseguts al voltant d’una taula, fem gresca i xerinola. Mengem, bevem i somriem. De sobte, no se sap ben bé d’on apareix un àlbum de fotografies. Les més antigues, en blanc i negre, es barregen amb les fetes en càmeres digitals, plenes de tots colors. El rostre dels avis absents alhora que presents, la cara de l’oncle Narcís, multituds de cares vistes només unes poques vegades. Imatges que fan retornar a la més tendra infantesa, veure com els cossos es van transformant amb el pas dels anys, perdent en innocència i guanyant en experiència. Reviure moments i retornar per uns instants a llocs plens de records... Tota una tarda que de records i melangia, d’afirmació de sentiment i d’amor envers els meus... (La foto és de l’oncle Narcís, el germà de la meva àvia Remei...)

Sí, aquesta setmana el fred ja ha arribat. Del no res el fred ha aparegut, ha impregnat llars i carrers, penetrant els ossos, refredant idees, alhora que congela mals pensaments. Desembre, el darrer mes de l’any, època de fer balanç, de veure les muntanyes emblanquinades, notar el fred glacial als porus, observar els arbres despullats de fulles, preparant-se per a rebrotar quan el sol es torni a acostar al nostre hemisferi nord. I mentrestant, què millor que quan el dia ja s’ha escoltat, quan la nit fa hores que impregna les planes i les valls, ficar-se dins del llit o bé a la vora del foc, amb un bon llibre a les mans, i amb bona companyia...

Com a homenatge a tots i totes els que van participar ahir al referèndum celebrat a 167 municipis, aquesta cançó de Brams! Continuem lluitant, que ja ens apropem a la victòria de la llibertat! Vull per demà Pels ports del Ribagorça al cor de la Noguera paro el meu cotxe i resto badant, les alzines que s'allunyen al capvespre de la terra surt quelcom sobrenatural. Lluny les mentides i els errors, lluny la injustícia i la por. És l'amor qui m'enpeny a estimar la justícia que aquesta terra m'està demanant. Per l'Eix del Llobregat pujant a Berga, se'm fa evident dels homes el progrés, els boscos i els rius que abans eren nets paisatge fet a clapes que ens han cremat. Potser si, sortim endavant. Tots gaudim d'oportunitats. Però mentre l'home no entengui la raó d'estimar, l'indret on viu, al seu voltant jo SEGUIRÉ LLUITANT ENMIG LA FREDOR COM UNA FLOR QUE NEIX AMB EL DESGEL EMBRIAC D'AMOR LLENÇO EL PUNY AL VENT JO VULL PER A DEMÀ LA MEVA TERRA LLIU...

Sí! 13 de desembre! Avui!Un dia que ha de ser l’inici del pas definitiu cap a la llibertat del poble català. En aquesta data se celebraran en una bona colla de pobles del principat referèndums d’autodeterminació. I això, sortosament sembla que només serà la primera tongada de referèndums! Entitats privades, particulars, moltes vegades amb l’oposició flagrant de govern i alguns polítics, s’han erigit en promotors de la consulta que ha de ser un bon assaig pel que espero que ben aviat sigui el referèndum definitiu perquè el poble català pugui decidir el seu destí, seguint el magnífic exemple propulsat a Arenys de Munt el 13 de setembre El govern a negat que es puguin utilitzar dependències públiques per la realització del referèndum. I el mateix ha fet l’església, almenys el bisbat de Girona. Però amb perdó de l’expressió, per collons i ovaris que el poble s’ha organitzat! Ha buscat alternatives i les ha trobades. I sí, ell ha de ser qui ha de decidir. Sí, endavant amb la llibertat de de...

El tercer (i darrer) dia a Bristol es va despertar entre núvols i sol, entre pluja i claror. Una dutxa, recollir l’habitació i a buscar un lloc per esmorzar, ja que essent diumenge no tots els locals estaven oberts! Després d’un cafè i altres menges i begudes, a fer un últim passeig per Bristol. El destí escollit va ser la zona portuària. Tot xino xano, passant, per parcs i carrerons, arribàrem al port, passant per una zona bastant arreglada, i nova, a on ens vam entretenir a fer-nos fotos amb les escultures de personatges locals cèlebres. Tot passejant al costat del riu, vam prendre una petita barca que ens canvià de costat, no sense fer “enfadar” a la “capitana” del bot amb les nostres bestieses. A l’altra riba vam continuar passejant... però la pluja que feia una estona que havia aparegut de nou, es va començar a fer més insistent, així com la fresca. Aquest pretext fou perfecte per parar-nos a dinar en un tailandès i així escurar la cartera de lliures. Com que l’hora de tornar cap ...

En el segon dia a Bristol, la claror a través de les cortines em desvetllà prompte. Així doncs, com que romandre molta estona en un llit estrany se’m fa difícil, em vaig llevar i després d’una reparadora i desvetllant dutxa, a punt per gaudir de la jornada. Esmorzàrem un bon acollidor local a on el dia anterior havíem fet un café i un cop la gana esmorteïda, prenguérem un bus en direcció a la localitat de Bath, no excessivament lluny de Bristol. Bath és una ciutat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco. Com que era vigília de Sant Nicolau, festa molt concorreguda en aquella zona, la ciutat estava plena de gent que visitava la fira que s’hi celebrava. Paradetes de Nadal escampades per bona part de la zona antiga. Primerament vam visitar les termes romanes (tot i que només la part que era gratuïta, ja que l’entrada no tenia res de barata) i seguidament, una mica la catedral, ja que s’hi celebrava missa i tancaven les portes. Vam passejar-nos per carrers i carrerons, enmig del ...

Divendres passat, després d’una agradable vetllada encara a terres gironines, i tot just el dia s’aixecava, ens vam dirigir cap a l’aeroport. Tot rodat: control de maletes i ja gairebé embarcar. Per mi el vol va ser molt plàcid, car la son em vencé en pocs moments. Quan em vaig despertar, ja estava a la Gran Bretanya. Un autobús ens portà just al centre de Bristol, i després d’alguna que altra volteta, arribàrem al hostel a on ens allotjàvem. Però ai las, la recepció estava tancada, així que vam dedicar l’estona a omplir l’estómac. Fet aquest deliciós tràmit, de nou tornàrem al hostel i llavors sí, ja teníem l’habitació per nosaltres. Deixades les maletes, a familiaritzar-nos amb Bristol. Passeig cap a la Catedral (prou bonica!), a l’Ajuntament (espectacular entrada), la biblioteca i finalment, a veure com dequeia la fosca al damunt de Brandon Hill, amb una bonica (tot i que fosca) vista de la ciutat. La visita, però va ser una mica humida degut a la plugeta fina, però insistent... Fin...

En el capvespre ...Vindrà la mort i tornaran les neus. Sóc en el món dels rius, de les albes que fugen. Vinc d’un país on els homes no lluiten i estimen solament.

Ahir va ser el dia en honor a la constitució espanyola, la constitució del país veí que em ve imposada. Sota el pretext d’aquest llibre carrincló, s’està debatent si l’Estatut de Catalunya és constitucional o no. Un Estatut, a parer meu, faltat d’ambició, però de moment, la carta magna que ha de guiar Catalunya. Mentrestant es dedica un dia a un text que no és res més que una presó i al meu país se li neguen el dret de decidir sobre el seu futur i la seva llibertat. No és la meva constitució, l’espanyola, ni mai ho serà. Un Estatut sense lligams al país veí hauria de ser la guia per uns Països Catalans lliures. Ho podrem celebrar l’any vinent? Esperem que sí!

Demà, ben aviadet al matí, nova excursioneta per Europa. En aquesta ocasió el destí és... Bristol, Anglaterra. Serà una bona oportunitat per conèixer aquesta ciutat del sud d’Anglaterra, practicar una miqueta l’idioma, i prendre unes quantes pintes amb bona companyia. També visitar la catedral o el castell de Blaise... A més, també serà una bona oportunitat per contemplar els murals que un grafiter oriünd de la ciutat es dedica a escampar per llurs parets la seva obra(fins i tot els veïns en referèndum van votar contra l’eliminació d’un mural d’aquest grafitista promoguda per l’ajuntament de la ciutat). Ens veiem a la tornada! http://es.wikipedia.org/wiki/Bristol

Ahir vam començar desembre, l’últim mes de l’any. El mes de Nadal i de Cap d’Any. Però per la societat de consum que ens imposa sistemàticament el capitalisme, ja fa mesos que és Nadal. Aparadors plens de postals nadalenques, pares noels ja pels carrers... Dissabte passat, a Girona es va fer fins i tot una encesa pública dels llums de Nadal... I els carrers ja estaven plens de gent fent les compres nadalenques! Sincerament, no entenc aquest consumisme boig per intentar demostrar que ens estimem... Realment només ho fem per Nadal? La solidaritat només és aquests dies? Realment, la festa de Nadal, a parer meu, siguis cristià o no, hauria de romandre com una festa d’unió i de concòrdia... i no del consumisme... I això que només estem a 1 de desembre...

Avui és el dia mundial contra la SIDA. Arreu del món diàriament moren moltes persones a causa d’aquesta malaltia vírica. Sobretot a l’Àfrica hi ha una pandèmia d’aquesta malaltia, car els mètodes de prevenció funcionen poc. Mentrestant, a occident, sortosament aquesta malaltia s’ha convertit en crònica, ja que hi ha medicaments disponibles, a més de la prevenció. Però les grans multinacionals farmacèutiques encara tenen molts interessos darrere aquestes medicines que podrien salvar milions de vides i no estan disposades a perdre beneficis per a canvi de salvar vides... Trist, realment trist que això succeeixi. De moment, en aquesta països només queda la prevenció i esperar que els falsos mites desapareguin. Falses creences com que fer l’amor amb una noia verge cura la SIDA, que rentar els òrgans genitals d’una dona amb lleixiu després de mantenir-hi relacions també elimina el virus són encara presents en alguns països. Un record per totes les persones que ens han deixat a causa de la m...

A vegades caminem en companyia de l’abisme... En companyia de l’abisme És tan difícil negar que estic perdut no trobe el camí correcte m´és impossible desfer-me del dolor tot és tan gris com sempre i passen les hores i el món està igual els somnis són paper mullat a voltes la vida no atén a raons em costa massa entendre el món em costa entendre el món No tinc ales per viure en els núvols no tinc esma per travessar ciutats no tinc forces per creure en discursos sobre el mite de la felicitat M´és tan difícil trencar a colps de puny les parets de la tristesa m´és impossible guiar-me en la foscor no trobe cap llum encesa i passen els dies i el món no ha canviat els somnis són castells de fang a voltes la vida no té compassió em costa massa entendre el món entendre el món No tinc ales per viure en els núvols no tinc esma per travessar ciutats no tinc forces per creure en discursos sobre el mite de la felicitat http://www.youtube.com/watch?v=Zg35T28x1vs

Sí, tal i com advoca un dels símbols que hi ha en homenatge i record a les víctimes, mai més (escrit en diferents idiomes). Mai més, enlloc, ha de succeir una barbàrie com la que tingué lloc a Dachaus i a altres camps de concentració. Sota cap pretext es pot fer el que allí es realitzà. Malgrat els anys, l’energia, tot el patiment encara pul.lula per l’aire.... Queda el record, l’homenatge i la reconciliació. Amb aquesta finalitat hi ha icones religioses cristines, jueves, ortoxodes i fins i tot una església de la reconciliació, així com un convent de monges. Sigui com sigui, no oblidem i que aquests lloc mai més tornin a existir a enlloc. Només queda recordar per sempre a les víctimes i pensar que mai ningú és més que ningú, que per sobre de tot hem de ser persones i no animals, viure en la llibertat i per la llibertat i la vida... (La foto és del mural en homenatge en a les víctimes que advoca perquè mai més torni a passar el que tingué lloc, desgraciadament, a Dachaus)

Les atrocitats a Dachaus són latents a cada racó. Després de visitar el museu, testimoni de l’horror que mai més s’hauria de tornar a repetir, sortirem al pati. Immensa esplanada a on el terror devia ser el pa de cada dia. Enmig del camp, una escultura, símbol de tot el sofriment dels que allí foren retinguts contra la seva voluntat. També hi ha un mural que representa totes les causes per les quals els presoners eren tancats. El proper estatge de la trista visita va ser la rèplica d’un barracó, talment com eren els reals. S’hi recreaven tres tipus d’estances... Feredat d’observar el minúscul espai en el qual eren retingudes les persones, tractades per desgràcia com animals. Actualment ja no queda cap dels 34 barracons originals que hi havia el camp. Al seu lloc, només una placa de record de cadascun d’ells. Escoltant l’audioguia encara em sobrevingué més ràbia quan vaig oir que en fins i tot havien muntat un prostíbul amb presoneres d’altres camps de concentració per tal que els preso...

Del recent viatge a terres germanes, com ja he comentat anteriorment, el que més m’impressionà fou el cau de concentració de Dachaus. Només d’arribar allí, no sé si va ser casualitat o no, una tenebrosa i boirosa atmosfera ho impregnava tot. Les reixes negres, símbol d’opressió, amb el terrible cartell de que el treball fa la llibertat. La pell se’m posà de gallina. I només d’entrar, la immensa extensió en la qual no fa pas tants anys cada matí formaven durant com a mínim una hora els presoners. I pobre del que caigués o no aguantés, que ja era pell, com els companys o companyes que el volien ajudar. Seguint en tètric periple, el búnquer, allí on els presoners (ja sigui per raó d’orientació política, religiosa o sexual) eren sovint vexats i torturats. Fa feredat només imaginar com els penjaven durant hores, se’n reien i experimentaven amb els seus cossos. A l’audioguia explicaven com els “metges” experimentaven amb els pobres presoners posant-los hores i hores en aigua congelada, com e...

El segon dia, divendres, ens aixequem aviat. Una regeneradora dutxa és el preludi d’un impressionant bufet de productes per esmorzar. Poc després agafem el tren que ens ha de portar a Dachaus, el que fou un terrible camp de concentració del nazisme. Només d’arribar allí, l’energia condensada de tan patiment es fica en cada porus del cos. Els pèls se m’ericen tant sols de contemplar els llocs a on tanta gent perdé la vida i a on infinitat de terribles i inhumanes tortures van tenir lloc. Passem el matí amb un auricular a l’orella, escoltant què va succeir en cada racó d’aquell infame lloc, avui per sort convertit en un lloc de record i homenatge a totes les víctimes que allí moriren. Amb l’estómac regirat, sota un dia gris i boirós, ens anem passejant pels afores i també per dins del museu. La ràbia s’acumula, les llàgrimes lluiten per no plorar a la impotència i al dolor encara latent allí. I el maleït colofó, la cambra de gas i els crematoris... Falten paraules per explicar tot el vai...

Dijous al matí.... Girona es desperta mig emboirada, però avui no passarem el dia a la ciutat dels quatre rius... El destí és un altre... Munic! Una bona dormideta a l’avió i en poques horetes ( i després d’un viatge també plàcid amb autobús) arribem ja passat el migdia. Deixem les coses a l’hostal (magníficament ben situat, darrera de l’estació) i anem a visitat el centre de la ciutat. Davant nostre ben aviat es dibuixa Marienplatz, amb l’imponent Neues Rathaus davant els ulls. La plaça, però, està ben plena de paradetes nadalenques que encara no estan obertes. Prop de la Neues Rathaus hi ha l’Altes Rathaus. Amb el últims rajos de sol del dia que ja decau (i no són ni les 5 de la tarda!), decidim pujar a la torre de l’església de Sant Pere. Després de no sé quants escalons, arribem al cim i veiem tota l’esplendor de la ciutat que ja sembla que se n’hagi d’anar a dormir... Però encara en queda corda. Una primera visita al Vitkualmarket, un lloc ple de paradetes de menjar i seguidament,...

D’aquí a poquetes hores agafaré un avió cap a München (en alemany), una ciutat situada a Bavaria. Munic és la tercera ciutat més gran d’Alemanya, després de Berlín i Hamburg. Un parell de dies de desconnexió, a visitar la Frauenkirche, les cerveseries, i també un lloc que tan de bo no hagués existit mai: el camp de concentració de Dachau... Ens veiem a la tornada! S http://ca.wikipedia.org/wiki/Munic

OBAGOR De no sé a on apareixes i te m’avances unes passes; Decideixo perseguir-te. Però sorprenentment t’esmunys. Una ràfega d’aire m’acarona l’orella, Mentre corro darrere teu, Com una possessa de no sé quina Estranya i sobtada passió per tu. Quan ja gairebé t’he atrapat Tornes a esquivar-me. Persistent faig un nou i en và intent Per atrapar la teva imatge Ho intento i ho intento Però cada cop que et toco, t’esvaeixes. No puc retenir la meva ombra, I tampoc ho puc fer amb Aquell passat indolent Que es clava com una daga, Embriagant-me amb el teu dolç record.

En aquestes últimes setmanes aquesta paraula està en boca de tothom. Desafecció per la política, desafecció per l’església, etc. Sí, jo també sento desafecció envers la classe política que només s’ocupa dels seus propis interessos, d’engrandir les arques dels seus partits, de no escoltar els i les ciutadanes al carrer. Sí, desafecció per l’església, car una institució que sempre havia estat al servei del poble i de les llibertats se n’allunya cada vegada més. Sinó com s’explica que a la diòcesi de Girona el bisbe hagi prohibit que s’utilitzin els locals parroquials per debatre temes que afecten als ciutadans, com ara si es convoquen referèndums sobre la independència del nostre país. Fins no fa gaire aquesta institució eclesiàstica havia participat activament en la societat civil, però cada vegada se n’allunya més... Si desafecció per aquesta societat cada vegada més deshumanitzada i més capitalista... Sort que enmig d’aquesta teranyina encara hi queden persones que volen fer d’aquest ...

Tot i que sovint queden en el més estricte anonimat, cada dia pels nostres carrers transiten persones, que moltes vegades són àngels. Persones silencioses que fan companyia als nostres ancians o organitzen activitats pels més desvalguts. O bé, com és el cas que va aparèixer fa uns dies a la premsa, persones que salven la vida d’altres. Aquest és el cas d’una metgessa que viatjava en un autobús a la capital catalana i va observar una senyora que acompanyava un grup de jubilats dins del mateix vehicle. Ella es fixà que la senyora tenia alguna cosa que li cridà l’atenció i s’atreví a recomanar-li que quan es fes una analítica demanés específicament un parell de marcadors. I la senyora, estranyada ho feu. I quina no fou la seva sorpresa quan els marcadors que li havia assenyalat la metgessa en forma d’àngel anònim estaven alterats. Gràcies a això es posà en mans d’endocrinòlegs que li diagnosticaren un càncer en fase latent a la hipòfisi, que li va ser sortosament i satisfactòria extirpat....

El passat diumenge vaig anar a passejar per Sant Martí Sapresa, el meu poble. Feia dies que per un motiu o altre no anava a estirar les cames pels boscos prop de Sant Pere Sestronques. Entre passa i passa em vaig deturar unes quantes vegades a contemplar la tardor en tota la seva esplendor: un bolet amagat sota la fullaraca, la humitat latent a cada racó, l’olor del tempir després de la pluja caiguda la nit anterior... El soroll de la riera, amb l’aigua acaronant els còdols que s’amaguen al llit del riu, una banda sonora perfecte per la immensitat del bell silenci. Mentrestant, tot un ventall de colors a les fulles dels arbres, amb els Pirineus al fons, conformen una postal tardorenca sensacional. Per no parlar dels peus enfonsant-se en el fangar i la dolçor de les cireres d’arboç, que es desfan a la boca. I de tant en tant, el vol d’algun que altre ocell que busca recer a les branques d’algun arbre... En fi, som a la tardor!

Dies endarrere, navegant per la xarxa vaig trobar aquest poema..... Himnes de les dones de casa Som les dones de casa Uns àngels de virtut. Defensarem a espasa La nostra solitud. Solitud que ens fa fortes Per lliurar el gran combat: No ensorraran les portes De la felicitat! La nostra llar és la nostra alegria I l’estimem amb amor infinit, I no ens importa bregar tot el dia Si, quan ve el vespre, ens somriu el marit. Rentar i planxar i comprar i la cuina, I estar a l’aguait dels paranys i els perills. Conservar el cos i la pell tota fina Per ell, que es cansa i treballa pels fills. Per tots, ser un àngel. Per tots, un somriure, Sempre contentes de ser un escarràs. Fer de pomada si els cou el mal viure, Xarop, si tussen, si es trenquen, pedaç. Tornar-se flor si avui fa primavera, Fer de paraigua, quan cau un ruixat. Manta, edredó, matalàs, coixinera, I sempre exemple de fe i castedat. Ser parallamps, tornavís, o ser vela, Burro dels cops, papallona o gosset. Passar pel món sens deixar ca...

Durant gairebé un parell de mesos a la plaça Ovidi Montllor de Girona hi ha hagut instal·lada una exposició itinerant sobre l’evolució de l’ésser humà. Em va agradar poder passejar-me entre l’evolució humana. Ben estructurada i ben explicada, l’exposició, apta per a tots els públics, explica com hem anat evolucionant, adquirint la capacitat de caminar drets, de parlar, de fer-nos còmplices dels nostres congèneres... Que n’és de sàvia la mare natura! I quan ens queda encara per descobrir sobre les etapes i els esculls que ens han portar a ser com som...L’exposició s’estructura al voltant de cinc fites en l’evolució humana: la locomoció bípeda, les eines, el domini del foc, l’autoconsciència i els símbols. Si som capaços d’haver fet tot aquest camí per arribar a on som avui, crec que ens cal a tots un esforç col·lectiu per no massacrar-nos... al cap i a la fi, tots tenim una mateixa evolució i partim del mateix origen, mal que els hi pesi a algunes ments obtuses...

Fa mal sentir aquest nom. Més aviat esgarrifa, però és el que succeeix diàriament arreu del planeta. Per motius religiosos, per motius polítics, per motius d’orientació sexual hi ha homes i dones sotmeses a horribles vexacions. No deixar-los dormir, fer-los creure que faran mal als seus éssers més estimats, posar-los sons estridents... i per no parlar de la tortura física, amb amputacions, cremades i un llarg etcètera. Sovint m’esgarrifo en sentir testimonis de gent que ha patit tortures tan físiques com psicològiques. I immediatament em pregunto per què ho fem, per què som capaços de maltractar-nos uns a altres fins a extrems inhumans... I la resposta de l’odi per mi no és cap excusa. Però també és extremadament trist que hi hagi governs que emparin aquesta pràctica, i fins i tot entrenin personal perquè practiquin tortures. Tot i que sembla una utopia, espero que aviat aquest mot tan sols sigui una reminiscència d’un passat que no es repetirà... Somniar és gratuït i a vegades, els so...

És novembre. I amb aquesta època, arriba el moment de les fires de ratafia, aquesta típica beguda catalana feta a base de nous verdes i anís. Una beguda ben nostrada, que segons el mestre Jacint Verdaguer, tingué el seu origen en una reunió de tres bisbes, el de Vic, el de Barcelona i el de Tarragona en una masia, per tractar un assumpte de concili territorial. Després de l’entesa, van demanar a la persona que s’encarregava de la masia quelcom per beure. El masiaire, els hi va treure com a present una ampolla de d’una exquisida beguda, que va sorprendre el paladar dels presents. Sorpresos, els tres bisbes en preguntaren l’origen al masiaire, i aquest els respongué que la beguda la feien ells mateixos. En qüestionar al masiaire pel nom de la beguda, aquest els respongué que no en tenia. Els bisbes es van decidir a donar-li un nom i al final a un d’ells se li ocorregué dir-li Rata fiat (queda firmat). I d’aquí al nom d’aquesta beguda tan nostrada i tan gustosa! Voleu un gotet de ratafia?...

Torna a ser tardor. I amb la tardor, de nou, el Correllengua, aquesta flama que recorre la totalitat dels Països Catalans per tal de promoure la llengua i la cultura del nostre país. I demà, aquest recorregut per la geografia dels Països Catalans acaba a Perpinyà, coincidint amb el 350è aniversari del tractat dels Pirineus, aquell que ens prengué malauradament la nostra estimada Catalunya Nord. Durant gairebé tres mesos la flama del Correllengua s’ha passejat per la geografia per transmetre que cal preservar la nostra llengua i la nostra cultura. Des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó, centenars de persones han fet possible aquest recorregut. Tan de bo no s`haguessin de fer més Correllengües per promoure l’ús de la llengua... Mentrestant continuarem lluitant dia a dia, pas a pas, perquè el català sigui una llengua ben viva, una flama de llibertat arreu dels Països Catalans!

Un poema preciós de Miquel Martí i Pol! Ai els collarets de llum! Collarets de llum Collarets de llum Quan la tarda fina; Si el rostoll s’adorm Tot és de joguina Un estel petit Obre l’ull i parla: -¿On serà l’amor Que no puc trobar-la? -On serà l’amor? - fa la Lluna bruna. L’he cercat pertot, Que n’estic dejuna. I l’amor ocult Entre satalies Riu que riu content De ses traïdories. Collarets de llum, Quan la tarda fina; Si el rostoll s’adorm Tot és de joguina Prou l’estel petit I la Lluna clara Cercaran l’amor Més i més encara. Se’n riuran els camps I les ribes pures I els pollancs i el riu I el pla i les altures.. Se’n riuran els grulls I els ocells cantaires I el vent remorós I els follets rondaires. I ell, entaforat Entre satalies Contarà a la nit Noves traïdories. Collarets de llum Quan la tarda fina; Si el rostoll s’adorm Tot és de joguina. http://www.youtube.com/watch?v=kS8sA9W7Jog (versió musicada del grup Rauxa)

En aquestes darreres setmanes van apareixent més i més casos de corrupció. Polítics que amb connivència amb constructors i altres patums, s’han embutxacat uns bons dinerals. Em fa vergonya que aquesta gent sigui la que em representa, la que ha de vetllar pels meus interessos com a ciutadana, quan només miren per la seva butxaca. És realment tristíssim que juguin així amb els seus càrrecs públics. He de continuar creient amb els polítics? No gràcies! Enlloc de preocupar-se pel poble només ho fan per ells i per les seves butxaques. Quan de temps passaran a la presó? Sincerament, ja m’agradarà veure-ho. Mentrestant, gent com l’Enric Duran, que es va dedicar a mostrar les falsedats de la banca, són perseguits per mostrar les veritat. I sincerament, crec que aquests casos descoberts fins al moment no són més que la punta de l’iceberg d’un bon piló d’estafes, que espero que no restin impunes. Prou polítics corruptes i més persones que pensin en global i no només en el dineral....

Aquest és el títol del llibre del garrotxí Gaspar Hernàndez, guanyador del Premi Josep Pla 2009. Una novel·la ambientada en la tranquil·la Formentera i que explica com la ment és capaç de fer miracles i meravelles. Un interessantíssim recorregut a través dels laberints de la ment, de la capacitat que tenim, tot i que sovint la ignorem, de governar el nostre cos a través de la ment i de l’energia que ens recorre. Personalment, una lectura recomanable que m’ha ajudat a entendre la preciositat d’un silenci, com podem canviar els nostres pensaments canviant el sentit de veure les coses, essent hom capaç de governar la seva pròpia vida i els seus propis sentiments i sensacions. En alguns moments de la lectura, se’m posà la pell de gallina en comprovar l’immens poder que tenim dins nostre però que sovint les coses supèrflues emmascaren. Un llibre ple d’energia positiva, que tot i no ser un manual d’autoajuda, ho podria ben esdevenir. No us el perdeu!

Són dies de castanyes, moniatos i panellets i no de carbasses! Malgrat que el temps no acompanyi i que sembli que estem a principis d’estiu, ja estem entrats en novembre. Tems de bolets i de castanyes. Però el capitalisme i la globalització fan que una tradició tant nostrada com la de torrar castanyes a la voreta del foc (parafrasejant la cançó d’en Marrameu Torracastanyes) esdevingui cada cop més emmascarada per la festa americana de Halloween. Durant anys, moltes famílies i colles d’amics s’han reunit per torrar castanyes, fer-la petar i beure un bon glop de moscatell. Quina delícia tenir les mans negres de pelar-les després de que hagin espetegat a la flama de la feixina! Però en els últims anys, han aparegut moltes campanyes comercials per vendre’ns un producte forà enlloc de promocionar una fruita autòctona i de llarga tradició a casa nostra (ja sigui castanyes torrades, cuinades, etc...). Però allà a on hi hagi una bona castanya, que no m’hi posin una carbassa disfressada! Visca ...

Aquest cap de setmana se celebra Tot Sants. Tradicionalment per aquestes dates de panellets, també se celebra el dia dels difunts. El moment de recordar i honorar els que ens falten. Està bé tenir un dia per honorar-los, però ells, malgrat que ens manqui la seva presència física, hi són sempre. Ens queda la nostàlgia dels dies compartits, els somriures robats, tot un seguit de records que ningú ens robarà i perduraran a la nostra memòria. Per tots aquells que ja no hi són, una forta abraçada, siguin a on siguin. Sou part de mi, de tot cor.

Sí, comentaristes intoxicadors els que pul·lulen per un bon nombre de ràdios, televisions i premsa escrita. Demagogs que conten falsedats seguint les directrius dels seus caps (o no), influïts per lobbies econòmics i partits polítics. Per exemple, fa feredat veure com en algunes tertúlies madrilenyes es menysprea sistemàticament el meu país, tergiversant el dia a dia d’aquesta bonica terra. I no només aquesta pràctica s’estén al política, sinó que també succeeix en l’àmbit esportiu. Mentides i més mentides, a veure qui la diu més grossa. I el que més ràbia fa és que sovint paguem aquests comentaristes intoxicadors amb les nostres contribucions.... i a més, hi ha un munt de gent que no es capaç de mirar més enllà i es creuen tot el que diuen... realment patètic. Per sort, però, hi ha encara molta gent que és capaç de mirar més enllà i cercar altres visions, no quedar-se amb la primera impressió intoxicadora...

Cada any, entre maig i juny, m’entra un cuquet a la panxa. S’acosta Patum. Malgrat que no sóc berguedà de naixement, les arrels familiars tiren, i com que els avis paterns són berguedans de nissaga, des de que pràcticament vaig sortir del ventre de ma mare, a finals d’un abril plujós de ja fa uns quants anys, porto aquesta festa a la sang. Però aquest any ha estat una mica diferent. El passat mes de febrer vaig acabar la carrera de sociologia, després d’algun que altre any perdut entre festa i festa, i com que no trobava feina, em vaig apuntar de voluntari de protecció civil del Berguedà ( ja em vaig instal·lar a un piset de la ciutat vetllada per l’imponent Pedraforca que els avis em van cedir a un lloguer de 0 euros al mes) I no vegis la gràcia que em va fer saber que em tocava pringar per Patum, concretament la nit de dissabte. Tot i l’enuig inicial, podria saltar els plens el dijous i el diumenge. I sí, així ha estat. Dijous, a les 5, primer gotet de barreja, un parell de cerveses,...

Una història més... com tantes, de rics i de pobres. El senyor Millet i el senyor Montull, espoliadors confessos del Palau de la música catalana, en llibertat sense fiança després de declarar davant del jutge. S’han embutxacat milions d’euros de manera fraudulenta i aquí no passa res. D’altra banda, una noia com la Núria Pòrtulas, ha estat condemnada sense cap prova fefaent a dos anys de presó per presumpte terrorisme. Irrisori. Mentre els lladres de mà blanca, confessos, plens de tentacles que els protegeixen continuen vivint impunement, d’altres persones que l’únic “delicte” que han comès és defensar les seves idees, estan empresonades, privades de la llibertat. Això és la justícia que impera a l’estat espanyol, aquest estat que ens té empresonats però que ben aviat li direm adéu... i espero que també d’aquesta manera, a les injustícies i a les estafes!

Ja hi tornem! Un any més, ja som a finals d’octubre, principis de novembre... i a la immortal Girona això significa que arriben les fires! Olor a pixum, l’escalfor de les paradetes de castanyes, la ciutat engalanada (a vegades, amb opulència...), concerts, barraques, espectacles infantils i per adults, paradetes de tot tipus, atraccions pels més menuts i els que no ho són tant....Tota una amalgama d’activitats i postals per viure les fires de Girona! A gaudir-les!

Un projecte genial i immens que, espero que només de forma temporal, s’acaba. El seu impulsor és en Jorge Morales, un noi vingut de Xile i amb moltes ganes de canviar el concepte d’art i literatura a la sovint endogàmica Girona. Amb molt d’esforç ha aconseguit fer 10 números de la revista “El llop ferotge” , amb les consegüents presentacions arreu del territori català. Durant tots aquests números hi han cabut escrits de gairebé els 5 continents. Nits poètiques a diferents bars de Girona, íntimes o menys, sempre amb bon humor i moltes ganes de literatura són un llegat que perdurarà a la memòria de tots els que estimem el Llop. Suposo que ha de cansar molt trucar a les portes de les institucions i que et donin sistemàticament un cortès cop a l’esquena per dir que no. Però espero que el Llop descansi i ben aviat, torni més ferotge que mai a atacar les nits literàries a Girona! Gràcies Jorge, gràcies al Llop i a totes i tots el que en formen part! http://www.el-llop-ferotge.blogspot.com/

Milà, una de les capitals mundials de la moda. Més que de la moda, de l’opulència. Gent que pidola davant de grans locals plens de perfums i vestimentes els preus dels quals clamen al cel, per fer servir una expressió ben nostrada. Una taula que costa no sé quants mils d’euros, un vestit que en val gairebé tres mil... un suèter d’infant que costa més de 200 euros i que en un mes ja no li anirà bé... Ràbia continguda de veure les diferències entre els rics i els pobres. I totes aquestes botigues hi són perquè tenen clients... No entenc com es poden gastar tants diners en vestir-se la corpenta i deixar que l’ànima els quedi despullada de solidaritat. La roba es taca, s’esquinça, es fa malbé. Però les persones viuen, senten, valen molt més que un simple tros de roba. Ni punt de comparació entre tocar un vestit per molt car que sigui o sentir la tebior d’una mà que t’acarona, no? Però encara qui ha qui no ho entén i es gasta els diners en lluir un cos buit. Tothom és lliure de fer el que v...