evita

Ja fa més d'un parell d'anys que vaig poder visitar el Marroc. I ara de nou, tinc l'oportunitat de poder tornar a visitar-lo: el destí, Rabat, la capital, tot i que segurament voltaré pels pobles propers. Moltes ganes de tornar a perdre'm per la seva cultura, la seva gent, els seus encants, de retrobar l'essència del poble. Tot i que alguns costums no els comparteixo, sempre és bo aprendre dels demés i intentar entendre el perquè de les coses. Així que, a l'aventura!! :)      

L'estil PP és ben curiós i fastigós: es caracteritza per ser antidemocràtic per naturalesa, per ser corrupte, anticatalà, pròxim al feixisme, etc. I també per tenir un odi visceral contra tot el que tingui a veure amb Catalunya i el català. Al Principat es posicionen contra tot el que sigui la defensa del dret de decidir o del català, essent, juntament amb "Ciudadanos" dos talibans de l'anticatalanisme. A les Illes promouen el decret del trilingüisme per arraconar el català, i al País Valencià, després de destruir-ne les costes i l'interior, ara tanquen la ràdio i la televisió valencianes, que tot i moltes coixeses, era una eina d'immersió lingüística. Estil PP, estil autocràtic, estil fastigós. Fotem el camp tots els Països Catalans d'aquesta xacra!    

Arreu del món, malauradament, hi ha molts conflictes bèl·lics. A part dels morts directes, de la destrucció, de les famílies trencades, anys després que finalizin encara hi ha danys col·laterals. Em refereixo a terrenys que durant anys i panys no podran ser trepitjats per les maleïdes mines antipersona que s'hi han enterrat. Quants infants i no infants han perdut membres o el pitjor, la vida, per culpa de les mines un cop acabats els conflictes? Fa uns anys recordo que uns científics havien creat una espècie de flors transgèniques que segons si hi havia mines, florien d'un costat o d'un altre. Era un bon sistema, però mai més n'he sentit a parlar. Per què será? De totes maneres, el millor que podria passar és que no hi hagi més conflictes.    

Dono gràcies, altra volta, a la vida. I moltes, de tenir el que tinc, de gaudir del que m'envolta. I també de poder observar que encara existeix l'amor pur, l'amor abnegat, l'amor a seques. De la mare que es desviu per una filla que va en cadira de rodes. D'un pare per un fill que viu en una realitat que segurament nosaltres no entenem. El d'una filla que acompanya la seva tia que ja no té memòria. I tot amb ulls que destil·len tendresa, compassió i amor. Per no parlar de les agafades de mans, dels somriures que es regalen mútuament. En aquest moment, de nou, crec en l'espècie humana. Per què aquest amor pur i abnegat no es converteix en un paradigma de vida?!    

  La pell de brau [XLVI] A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.  

Avui emprenc un viatge llampec a una ciutat que fa temps que crida l'atenció i que encara no he pogut visitar, Viena. Em ve molt de gust perdre'm pels seus carrers plens d'història, que encara avui en dia perviu. Ganes de conèixer l'òpera i tots els carrers d'aquesta ciutat centreeuropea, els seus edificis, la seva gent! Una nova oportunitat per fer realitat un somni que fa temps que persegueixo! A veure si el fred no em fa gaire la guitza!!! :)      

Des de fa uns anys puc constatar que la cultura de l'esforç sembla que no hi sigui gaire present en els joves que s'estan formant. Per sort, però, no tots són iguals. Però em fa molta ràbia veure com la gent que té tot un futur per començar el desaprofita i no s'hi esforça. Com a docent, i parlant clar i català, ho volen tot "mamat". Si en una diapositiva no hi ha la lletra, et reclamen que la tornis a fer, per exemple. Formar-se també vol dir esforçar-se, tenir valors, lluitar pel que vols. Desgraciadament, però, sembla que a moltes i a molts només els hi interessa tenir les coses sense el mínim esforç, esperant que els altres ho facin. I per mala sort, moltes vegades se'n surten fent de l'egoisme bandera. I si continuem així, en convertirem únicament en pous d'ambició. Sense sentiments. Buits. Que trist...    

  LA CAMPANA DE SANT HONORAT 1714   Quan s’anava escolant nostra ciutat dins del setembre de la mala anyada, la campana de Sant Honorat, a dalt del campanar a cada estrebada movia el seu batall desesperat. I quan la llengua de la nostra gent anava renegada d’odi i de gana, quan s’esberlava el pit d’algun valent, la llengua de metall de la campana repicava i cridava a sometent. I quan el conseller de la ciutat alçava al cel l’espasa i la bandera, ja el llop amb la casaca de soldat i el lladre de la terra forastera ens ho deixava tot esmicolat, feia un so ronc com un grinyol de fera la campana de Sant Honorat. I després, quan vingué la mala nit i s’ensorrà per sempre aquell delit, i era nostra florida ciutadana cementiri, misèria i cos podrit, pell que tremola i llavi que demana, amb un plorar de ràbia i de despit plorava la campana. Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent féu despenjar aquella campana altiva, perquè havia tocat a sometent amb la veu un...

La guerra bruta, malauradament, segueix i persisteix. Espanya, les cloques d'Espanya s'estan revoltant contra un procés cívic i pacífic, el de demanar la llibertat d'un poble que fa tres-cents anys que està oprimit, un país amb llengua i cultura pròpies, una terra d'acollida. Atacs frontals contra persones i institucions, desgreuges, mentides, intoxicacions i sobretot, manipulacions. Marxem, la caverna mediàtica ho sap i posa l'artilleria a to. Però cal mantener-se ferms, sense caure en provocacions, i com deia el gran Lluís Llach, cal que neixin flors a cada instant, flors que ens donin color i energia per aquesta lluita, que n'estic segura, que guanyarem!    

Remenant per un mercat de segona mà vaig trobar un llibre en francès per un mòdic preu de dos euros. Sense ni pensar-m’ho, me’l vaig comprar! El llibre en qüestió és “La ferme africaine”, que com vaig saber més tard, no és res més que la traducció al francès de “Memòries d’Àfrica” ( http://en.wikipedia.org/wiki/Out_of_Africa ).El llibre narra, potser en clau autobiogràfica, la vida d’una   dona a Kènia. Ella és la propietària d’una granja a on treballen diferents ètnies i explica el dia a dia de la vida, les costums dels seus treballadores, les vicissituds, les coses que li succeeixen. La veritat és que no m’ho esperava i és un llibre molt amè, que gairebé vaig devorar.   El dia a dia a la plantació de cafè, com es desenvolupa la vida, petites històries quotidianes que acaben essent el reflex d’una època i d’una manera de viure. En les pàgines que composen el llibre també s’explica   com la protagonista s’ha d’adaptar al nou país i a la seva manera de fer. Tot i ai...

La vaig conèixer una nit de tardor, d’aquelles a on els dies són encara mitjanament càlids i la nit comença a ensenyar ja els secrets de la fredor de l’hivern. La manera com la vaig conèixer   va ser del tot curiosa: al supermercat. Encara que sembli un xic còmic i tret d’una pel·lícula, els dos vam “lluitar” per un bric de caldo de verdures.   Al final, i també emulant una escena treta de qualsevol pel·lícula ensucrada d’un dissabte a la tarda, vam acabar prenent un cafè al bar del davant del supermercat, mentre el bric de caldo es va quedar a les estanteries de l’establiment. La veritat és que la vaig trobar atractiva, sense arribar a ser guapa.   Vam riure a cor que vols recordant l’escena recent viscuda al supermercat i ella em va dir que normalment no comprava menjar precuinat, però que portava uns dies atrafegada amb la feina i no tenia temps de cuinar ni de fer gaire res, així que havia optat per sobreviure amb precuinats durant algunes setmanes. J...

Aquesta nit celebrem una nova edició de la nit erótica de Can Ninetes, el Centre Cívic de Santa Eugènia de la ciutat de Girona. I ja és la novena. Aquest parell d'últims anys he pogut gaudir de l'espectacle que allí s'hi ofereix. Una gran iniciativa de la encara més gran poetessa i millor persona, Consol Vidal! Una nit plena de somriures, sensualitat i seducció. Per riure i gaudir de la música, la literatura, l'espectacle i com no, de l'erotisme! Contes, teatre, poesia, tot amb un puntet d'allò més picant! T'ho perdràs?! T'hi esperem amb moltes sorpreses! :)                          

El gran drama del segle XXI, el tràfic de persones. La immigració, les fronteres envers les persones, la gran dicotomia entre la riquesa i la pobresa, entre el nord i el sud. Les grans màfies que trafiquen amb persones, que a canvi de diners. En què estem convertint aquest món? En un simple intercanvi de diners a on les mercaderies són vides humanes (totes amb una historia personal a darrere, com la tenim tu i la tenim jo!)? I mentrestant, què fan els polítics? Què fa la Unió Europea? Tanca els ulls a un drama latent. Refugiats de guerres indignes, gent fugint de la pobresa que tot s'ho menja. Lampedusa, un nom que tan de bo no s'hagi d'associar mai més a drames humans, sinó tan sols a un bonic indret per conèixer. I com Lampedusa, altres indrets que pateixen aquest drama. I això és cosa de tots.    

Lampedusa, Sicília, les costes espanyoles, una vergonya per Europa i per la civilització. Una vergonya que tinguem els ulls clucs davant la barbàrie humana que tenim. Cada dia arriben centenars de persones cercant un món millor, un futur que en els seus països d'origen, devastats per la fam i el dolor, per les guerres i el no futur, no tenen. I aquí, els tractem pitjor que animals. Fins i tot el govern italià multa als pescadors que salven a aquesta gent d'una mort segura per ajudar a la immigració il·legal. En què ens hem convertit, si us plau. No és una gran matança les més de 200 persones que fa més d'un mes hi van perdre la vida? Per què això no és noticia? És que en aquest món encara hi ha ciutadans de primera i de segona? Desgraciadament, tinc la resposta a aquesta pregunta: sí.    

El passat dissabte vaig poder assitir al final del Correllengua a Perpinyà. A part de posar punt i final a aquesta iniciativa cívica per tal de donar ús social del català, també es commemorava el maleït tractat d'Utrecht, signat el 1659, que va significar l'annexió de la Catalunya Nord a França. Però han anat passant els segles i encara allí hi ha la petja catalana, un nord que vol ser de veritat el nord dels Països Catalans. Va ser un dia magnífic, en el qual vam envoltar les institucions per tal de reclamar que no ens oblidem del nostre nord en el camí cap a la llibertat. Gent vinguda d'arreu dels Països Catalans per reclamar que ni França ni Espanya podran tallar el nostre somni de poder ser de nou, una gran nació. Pell de gallina amb la marxa de torxes que va cloure la jornada, la llum que ens ha de guiar cap a la independència de la nació completa!    

Per acabar amb aquests flaixos de la diada que em revénen a la memòria, m’agradaria parlar del moment més trist de tots, quan un grup d’imbècils feixistes, ja que no tenen altre nom, van entrar amb violència a la delegació de la Generalitat a Madrid.   I allí, amb total impunitat van cridar consignes feixistes, van destrossar mobiliari i van insultar i amenaçar els allí presents. Després d’estar detinguts poc més de 24hores, estan ja tots al carrer i només rebran una multa. Aquesta és la democràcia espanyola, que premia els violents i castiga els no violents. Però no caurem en les seves patètiques provocacions. Ara és hora d’estar units, deixar que es podreixen els feixistes en la seva pròpia merda i fer el nostre camí vers la llibertat! I per descomptat, guanyarem!    

D’altres moments que em vénen a la memòria són d’un parell d’àvies que ja han passat el centenar d’anys però encara van tenir la força i les ganes de participar en aquest gran esdeveniment que ja quedarà eternament en els llibres d’història d’aquest país. Les vaques amb estelades, els murals, la gent traspassant les fronteres artificials que ens han imposat i que “separen” el país, per demostrar que som un únic poble, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, els gegants, les sardanes, les cadenes fetes arreu del món! Murals, proclames, un munt d’energia positiva que no va caure en cap de les provocacions que alguns eixelebrats van protagonitzar. Ara en queda el record del que ha de ser un primer pas per aconseguir fer d’aquest un país lliure! Som la generació escollida per alliberar aquest país! No en perdem l’oportunitat!  

Ja fa molts dies des de la diada, gairebé dos mesos. Però encara em volten per la ment un munt d’imatges viscudes en pròpia pell i d’altres vistes per la televisió i pels diaris. La germanor, la il·lusió als ulls de la gent per endegar un projecte que ja no té aturador, generacions senceres i diverses generacions agafant-se la mà per fer del nostre un país lliure. Mares amb nadons recent nascuts, d’altres acabant de viure unes setmanes als ventres de les futures mares. Nenes i nens que no entenen molt bé què passa però saben que és quelcom molt important i que podran dir que van formar part de la HISTÒRIA.   La gent compartint converses, menjars, begudes, i   sobretot, un projecte, un somni de futur per fer realitat. Des del Pertús a Alcanar, més de 400 km de cadena, a voltes doblada o triplicada són un clam que el món escolti!    

PER A TU Sempre present. Sempre aquí, al meu costat. Forta, tossuda. I tot i l’aparent fortalesa, En el fons ets tot tendresa. Tota una vida enmig del que més estimes, enmig de les flors, dels animals, de la teva natura. Ets feliç veient sortir el sol En aquest racó de món que tan t’estimes. I avui, de nou, tornaré a ser feliç De poder-te felicitar, De que la vida em continuiï regalant La vida al teu costat. Per tu, mare.

La gran artista i millor persona Joana Ramos Llosa (autora, entre d'altres del llibre "Per què ploren tant les pedres") exposa els seus dibuixos inspirats en poemes de diferents persones (tinc el gran honor que me n'ha il·lustrat dos!!) al Mas Pi de Verges del dia 1 de novembre al 15 del mateix mes. Per poc que pugueu, no dubteu a anar-hi a fer un cop d'ull. Un lloc immillorable per uns grans dibuixos, tot un regal per la vista i pels sentits. Un lloc per perdre's en la poesia i en el dibuix, dos arts que aquesta gran dona combina a la perfecció!!! :)            

  El buit de l’absència El buit de l’absència   no l’omple el temps, Potser només el fa menys feixuc. Heu anat marxant, alguns per lleis de vida, d’altres per la crueltat del destí. Transcorren primaveres i estius, tardors i hiverns, però sempre dins del cor, aquell deix d’enyorança. El record de somriures compartits, de mirades còmplices, de projectes per acomplir es fonen amb el desesper i la ràbia, de saber que mai tornaran, aquells jorns, que són la relíquia més preuada que porto com a equipatge indestriable del meu destí. Mentrestant, un dia més s’escola, un dia més al calendari de les absències, un dia més sense vosaltres. I tanmateix, la vida, tossuda, a voltes alegre, a voltes trista,   segueix i persisteix.