evita

Avui fa un any que vaig començar a escriure el meu primer post. Han passat moltes coses, la Terra ha girat sobre si mateixa moltes vegades, ha tingut temps de donar una volta a l’astre rei i ja tornem a ser barraques a Girona. Al món ha aparegut una suposada crisi provocada pels grans poder fàctics, malauradament continuen les guerres i encara no s’ha trobat cap solució per la SIDA per exemple. Però durant aquest any també he tingut l’oportunitat de conèixer nous països, noves cultures, nova gent i tenir a la meva gent, als meus amics i amigues, a la meva família al meu costat per viure dia a dia. La vida m’ha regalat moments que perduraran en mi mentre la memòria no em jugui cap mala passada, mentre que la vivència d’altres situacions s’ha perdut, per sort, pel cervell. Escriure diàriament aquí és un plaer, una manera d’alliberar-me de les tensions i compartir les alegries! Gràcies!

Ahir es va celebrar un judici polític a l’Audiència Nacional de l’estat veí. Setze joves gironins van ser jutjats per la crema de fotos de monarca de l’Estat espanyol. Ràbia de nou per una nova retallada de la llibertat d’expressió personal i dels pobles Però, per sort i per sentit comú, han estat absolts!. El dia abans del judici, però, el dia 28 a la vesprada, aquests joves van rebre el suport de molta gent, la solidaritat de molts que comparteixen les seves idees. Pell de gallina en sentir els parlaments dels encausats, el ball de bastons de la colla bastonera del casal Quico Sabaté de Sant Celoni, les actuacions d’en Cesk Freixas, en Pau Alabajos i At-versaris. I demostrem que encara hi som, que encara hi serem, per més que ens posin entrebancs, serem la pedra a la seva sabata. I que no ens faran callar en el camí cap a la llibertat. Solidaritat amb vosaltres, companyes i companys!

Avui se celebra Sant Narcís, patró de Girona. La meva ciutat d’adopció està vestida de gala, les Fires inunden carrers i carrerons, places i ponts. A la nit, les barraques es converteixen en els centre neuràlgic de la ciutat i dels amants de la gresca, la xerinola, la música o simplement l’amistat. Són dies de sopars i retrovalles... Avui, però, em ve de gust rememorar la llegenda de Sant Narcís, que deixo aquí escrita (extret del web http://www.terra.es/personal/santnarcis/mosques.htm ) La narració de les Mosques de Sant Narcís es basa en un text d’un historiador i cronista local com va ser en Bernat Desclot que la va escriure l’any 1288. En aquesta obra es fa referència a una plaga de mosques que hi hagué durant la invasió de les tropes franceses a la ciutat de Girona el mes de juny de 1285. Els invasors, que eren capitanejats per Felip l’Ardit, van ocupar la col·legiata de Sant Fèlix on es venerava Sant Narcís, profanaren el temple i de cop i volta van començar a sortir una gran qua...

Els pèls de punta en llegir-lo...Quin gran poema i quin gran poeta.... Si no et tinc Si no et tinc a tu estic sol de solitud mutilada. Silenci vestit de dol de l'hora més atziaga, sense rialla ni vol: ves comptant els ulls de l'alba i els ocells de cada estol. Si no et tinc a tu estic sol i amb la veu encavorcada. Si no et tinc a tu estic sol talment espantall de marge. Ja no em puc vestir de sol ni portar la capa d'aire, em moc com el lent cargol que du a coll-i-be sa casa. Si no et tinc a tu estic sol i amb la veu enquimerada. Si no et tinc a tu estic sol com penell de gran alçada. Tu que puges, senderol de fatiga perfumada; tu que baixes, rierol d'escumosa cavalcada, digueu amb mi: si estic sol tinc la veu desesperada. Si no et tinc a tu estic sol com l'Estrella de la Tarda. Sona còsmic flabiol que em despulles de basarda en dia de cel revolt puja als meus ulls didals d'aigua. Si no et tinc a tu estic sol i amb la veu crucificada. Clínica del RemeiTerrassa, 5...

Retorn La veu s’encavalcà quan enganyada, A l’aeroport us vaig retrobar Indescriptibles segons sense reacció Finits per llàgrimes d’emoció Abraçades de tendresa plenes de calor Mans trèmules constaten la realitat De tenir-vos de nou físicament al meu costat! Atropell de paraules que volen sortir Però queden ennuegades pel plor Del retorn de la felicitat i l’emoció

- Mare? Quan falta per arribar? Ja tinc gana i encara més set. Fa estona que m’has dit que ja arribàvem i camina que caminaràs. I els peus em fan mal... - Anna, ja ho sé que t’he dit que arribàvem. Però filla, creu-me, ara sí. Veus aquelles llums a l’horitzó? Doncs allí és a on dormirem avui. - De veritat? - Sí filla, sí. Tu agafa ben fort la nina de panotxa i li expliques un conte, d’acord? La petita, de no més de 10 anys, assenteix complaguda. Ja fa més de 10 hores que mare i filla, la major part del temps agafades de la mà, caminen juntament amb altres homes, dones, infants i vells. Alguns també van acompanyats de bous, ovelles i algun que altre esquifit gos. La mare de l’Anna, que no sobrepassa de gaire la trentena té en l’Anna el seu suport vital. Ha hagut de deixar enrere el tros de terra que conreava amb en Martí, el seu marit, alhora que ha deixat en Jan, el fill petit de 3 anys a casa dels seus pares. Ella ha hagut d’emprendre el trist viatge de l’exili. Fa vuit mesos que no ...

Ai la menta.... Amo l’aroma Amo l'aroma d'aquest brot de menta que duus lligada dintre el teu somrís fés-me'n penyora tu, minyona esquerpa com vela nova que torba el garbí. Les xicres blanques dels pals del telègraf si ets a la ruta guarden ton camí; pel brot de menta cap d'elles pledeja- pledejarien si em veien sofrir. Perquè vindria de la boca teva la posaria al mossec de les dents, fes-me'n penyora, del teu brot de menta: jo, per pagar-la, ja em donaria teu.

D'origen pre-romànic (les recents restauracions han posat al descobert una interessant finestra d'arc de ferradura), la construcció del temple actual data de finals del s. X. És d'una nau rectangular capçada per un absis semicircular allargat. La porta, d'arc de mig punt, s'obre a la façana de ponent, on hi ha també una finestra espitllera i un campanar d'espadanya d'un sol ull. Durant les restauracions del 1994 s´ha afegit un porxo davant la façana. Aquesta és la descripció de Sant Pere Sestronques, una petita ermita situada a Sant Martí Sapresa. Sovint es converteix en un petit refugi per tancar els ulls i tornar a temps ha, a on aquells caps que l’envolten devien estar conreats, els pagesos transitant el ramat amunt i avall, amants furtius trobant-se a la riba del riu... Un lloc per gaudir de la natura, deixar-se endur per les sensacions, un lloc per desconnectar i recarregar-se d’energia... (A la imatge, una panoràmica d'aquest bell indret...)

La setmana passada es va celebrar al Palau de la Música Catalana un sentit homenatge a Lluís Maria Xirinacs, qui morí fa una miqueta més d’un any a Ogassa, en la pau el Ripollès, bressol de Catalunya. M’agradaria haver assistit a l’homenatge a un lluitador incansable per les llibertats i pels drets humans. Personatge incòmode a la classe política, sempre al costat del poble, la seva altra ànima, la seva raó de viure, amant de la pau. Encara recordo quan inicià una plantada al bell mig de la plaça de Sant Jaume per demanar la independència de Catalunya. O les assegudes davant la model per clamar per la llibertat dels presos polítics durant el franquisme. La seva persona fou proposada com a candidat a premi Nobel de la Pau, però no se li acabà atorgant. Per desgràcia, en aquest nostre país han de passar segles abans no es reconegui la tasca d’aquells qui lluiten per un futur més digne i millor pels seus conciutadans. Però Xirinacs és una més de les flames que mica en mica aniran construi...

Cap de setmana a Montpeller, ciutat natal, ara fa 800 anys, del rei Jaume. Després de gairebé tres anys d'haver-la visitat per primer cop, he tingut l'oportunitat de tornar a passejar pels carrers del casc antic, visitar la place de la Comédie, tornar-me a encantar amb la visió de l'Òpera... Compartir l'estona amb els amics, conèixer nova gent, practicar diferents idiomes, reedescobrir racons amagats... I acabar aquest cap de setmana emocionant dins d'un parc d'atraccions per a infants baixant pels tobogans per recordar que dins encara hi tinc una nena... A la foto, una imatge penjada en un dels carrers del casc antic de Montpeller (i que fa ganes de cridar: visca l'alegria! :-))

Ja fa anys que tinc no sé si un do o una maledicció. Les meves fosses nassals, de mida estàndard (si és que hi ha una mida estàndard d’aquestes coses), tenen el sentit olfactiu molt desenvolupat... però només per a determinades olor, especialment una. Quan vaig fer el canvi de la pubertat que en diuen, vaig començar a notar una ferum molt característica, sobretot en els homes i en menor mesura, en les dones. La primera persona en qui la veig sentir va ser amb mon pare. Un parell de cops per setmana, a l’hora d’esmorzar, aquella olor estranya es feia la mestressa del meu nas. Intensíssima, es feia menys evident en la mare, però també l’olorava. Intrigada, els vaig preguntar un parell de vegades si la sentien la fortor que impregnava la cuina. Ambdós em contestaven que no, que no flairaven res anormal. I la mateixa afirmació feia la meva germana. Al final, després de fer-me pesada durant setmanes amb la cançoneta de l’olor rara un parell o tres de cops per setmana (i normalment al matí, ...

Aquesta matinada no l’altra va ser un dia trist. Sota l’esguard de la lluna plena, al castell de Montjuïc de Barcelona es commemorà el 68è aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys, víctima del maleït franquisme, l’únic president europeu assassinat pel fastigós feixisme. I malgrat el pas del temps, encara continua vigent el judici que el condemnà a mort. Aquests dies s’està revisant aquest procés judicial a fi de declarar-lo nul, però ningú podrà retornar a Catalunya el seu president legítim, mort per defensar els seu poble i la llibertat d’aquest. Però per molt que passin els anys, Companys sempre serà el president. Cal continuar avançant president. El millor homenatge, la victòria de la llibertat i la solidaritat! Deixo escrita una breu ressenya bibliogràfica de Companys, extreta de l’enciclopèdia virtual viquipèdia, a on hi ha més informació sobre el president ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Companys_i_Jover ) Lluís Companys i Jover ( el Tarròs , municipi de ...

Recentment he recuperat el fantàstic poemari de Josep Carner, Els fruits saborosos, i no he pogut evitar tornar-me a quedar corpresa per alguns poemes, com Aglae i les taronges ... Aglae i les taronges Aglae, sota un bell taronger deturada, al lluny sent les germanes com ocellada al vent. I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada, I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment. Ella dansava i reia tot just casada amb Drias, altiva entre la fressa, joiosa de la llum. I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum. I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants. Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta i del cabell afluixen el pes les dues mans. I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut; ella pogués besar l'infant que ja s'atansa, batec tan avinent i tan inconegut. I veu la piadosa taro...

Efímer S’acosta la tendresa Vers uns llavis secs pel vent Màgia en aquell instant, Efímer, A on es pressent l’amor acostant-se. Volàtils segons A on el temps es detura, Tremolor latent, I s’estimen les ànimes.

Ahir es va celebrar la diada de la Hispanitat, una festa imposada en la qual es commemora el descobriment d’Amèrica per part de Cristòfol Colom. Si se celebrés únicament el descobriment d’un nou món, seria una festa entranyable, però és una festa trista. Simbòlicament és la data en la qual començà la destrucció de l’Amèrica Llatina, l’ocupació d’un territori i d’una manera de viure, l’espoli i l’extinció de cultures i llengües, l’inici d’un esclavatge que encara dura. I aquí a casa nostra és tristíssim veure com la policia només ataca als antifeixistes i permet impunement la celebració d’actes feixistes i racistes a on s’enalteix la superioritat de races. Ràbia i impotència de veure com es permeten actes com aquests en una societat pretesament democràtica. Fàstic. 12 d’octubre, res a celebrar, més aviat, una data per plorar... I una abraçada ben forta per tota l’Amèrica Llatina! Fins a la victòria sempre!

Ahir fou el 9 d’octubre, diada Nacional del País Valencià., en la qual es commemora l’entrada del rei Jaume I el 1238 a la ciutat del Túria i el naixement del poble Valencià (per a una informació més detallada, consulteu si voleu a http://ca.wikipedia.org/wiki/Diada_Nacional_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0 ). Ahir era un dia de celebració per al País Valencià, el que alguns peperos i blaveros, amb la complicitat dels socialistes ara anomenen Comunitat Valenciana. Però sovint aquesta celebració-reivindicació del País Valencià, tal com passa amb la del 25 d’octubre passa malauradament desapercebuda al propi País Valencià i al principat, sobretot gràcies als mitjans de comunicació dels poders fàctics. Malgrat la resistència d’alguns sectors, és trist llegir sovint a fonts d’informació més aviat no oficials, el perillós augment d’agressions feixistes que tenen lloc al sud del país, així com la destrucció de la costa a mans dels especuladors. I parlant sobre el País Valencià us recomano una pe...

Sí , hi ha crisi. Però quina crisi? Aquella que afecta els bancs, a les caixes, als poder fàctics, a les multinacionals que durant anys s’han enriquit a base de l’especulació? Per mi sí que hi ha crisi, però una greu crisi de valors, d’individualisme, d’insolidaritat, de deixadesa envers el nostre entorn ambiental i cultural, etc. Realment aquesta crisi de les relacions entre les persones i de no saber valorar el que tenim sí que em preocupa. Em preocupa veure que quan es buida la butxaca sigui més greu que quan es destrueix un bosc o que es mati una persona o hi hagi una guerra. I jo pregunto què puc fer per ajudar a superar aquesta crisi. I els nostres governants, quina solució hi donen a aquesta crisi??

La pel·lícula homònima d’aquest llibre de John Bayne és tot un cant a l’amistat, la pura amistat entre infants, a la innocència, a la tendresa, a l’amor. Però també és una denúncia de l’holocaust. Sembla impossible que el que allí es conta fos veritat, però malauradament, i no fan tants anys a la no tant llunyana Alemanya es va viure aquesta brutal història, que molt podria molt ben ser real. L’emoció em va embargar durant molta estona, alhora que la ràbia de com podem arribar a ser-ne de cruels els humans. I ràbia de saber que encara campen impunement pels carrers de molts pobles i ciutats energúmens que neguen el genocidi nazi, que creuen encara en la superioritat de races i que agredeixen aquells a qui la seva ment malalta considera inferiors. A tots ells em sembla que els faria bé veure aquest film per entendre què és l’amor i no l’odi....

El divendres passat a l’Auditori un fantàstic Raimon va fer un recital en el qual va repassar la seva basta obra. Moments de gran emoció amb la senzillesa i la tendresa d’aquest músic monumental. Cares d’emoció envaïen una claca de diverses generacions hipnotitzades per la música i la veu de Raimon. Cançons poc conegudes i altres de molt més van ser interpretades magistralment per aquest mestre i patriota, fins a l’èxtasi total de Diguem no . Comunió total entre Raimon i el públic, entre el qual hi havia unes autoritats que després no programar-lo durant 10 anys a la ciutat cuitaven a escoltar-lo... Si d’ells ens haguéssim de refiar segurament no el veurem gaire. Per sort, Raimon, la seva música i les seves cançons estan per sobre d’aquests farsants. Tan de bo et puguem veure ben aviat per Girona, Raimon!

El dissabte a la nit a Brunyola vam celebrar el segon Avellana Jove. Els i les joves del poble vam culminar mesos de feina en un concert que es va allargar fins ben entrada la matinada. La fred va fer acte de presència amb força, fet que va fer que alguns marxessin més aviat del compte. Sota el castell imponent, les pedres centenàries eren les convidades a l’evolució de l’oci al llarg dels segles. I ahir van gaudir, primer de tot, amb el pop rock dels Comet Blue amb el seu pop rock van obrir la nit, seguits dels skatalítics Buskant Greska i van cloure la tanda de concerts La Loca Histeria amb les seves versions. I la fantàstica barreja musical del dj Jazz va ser qui va posar punt final a la nit. Gràcies a totes i tots els que vau venir a fer-nos costat i a gaudir de la nit. Gràcies per fer de la nit de dissabte una nit per la memòria! Visca l’Avellana!

Demà, l’Associació de Joves de Sant Martí Sapresa i Brunyola organitzem el II Avellana Jove, un concert a la plaça del Castell de Brunyola, dins del marc de la Fira de l’Avellana, el fruit sec, principal motor de l’economia del nostre petit però encantador (deixeu-me fer una mica de propaganda patriòtica del meu poblet ;-) )municipi. Els i les joves de Sant Marí i Brunyola hem organitzat un concert a on actuaran els grups Comet Blue, La Loca Histeria i Buskant Greska. Us esperem a totes i tots a compartir una bona estona, amb bon ambient, enmig de la natura i sempre envoltats d’avellaners! Sereu molt benvinguts! Us hi esperem!

Aquests dies està recorrent per tota la geografia dels Països Catalans la flama del Correllengua, una iniciativa de la CAL (coordinadora d’associacions per la llengua). El Correllengua aquest any està dividit en diferents columnes: La flama, com cada any, es divideix en quatre columnes que transcorreran la majoria de comarques des de finals de juny fins la primera setmana de novembre. Enguany les columnes duen el nom de dues escriptores: Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany ; i de dos escriptors: Pere Quart i Jaume Fuster . Enorgulleix que hi hagi gent que lluita dia a dia, sense l’ajut de les institucions que teòricament ens representen, per preservar la llengua i la cultura catalanes. Tan de bo d’aquí a uns pocs anyets, el Correllengua no sigui un aire tant festiu com reivindicatiu, sinó que sigui únicament sigui una festa de la llengua i cultura catalanes, un acte d’agermanament amb els d’aquí i els nouvinguts. I és feina de tots els que estimem aquet país treballar per normali...

Colesterol Dònut, palmera, napolitana Croissants de múltiples varietats Xocolata o crema de cacau i natilles Amb un cacaolat pel mig. Afegim-hi una pizza, Seguida d’una quiche, Regat amb refrescos ensucrats Finalitzat amb pastís mantegat. Analítica en el mes present I veuràs com el colesterol sobresurt omnipotent!