evita

300 grams de sucre, 2 ous, un tronc de vainilla ben gruixudet, una mica de farina i fruites a escollir: maduixa, figa, taronges, peres, etc. S’amassen els ingredients, primer a ritme lent, però a mesura que la pasta es va amorosint i estovant, cal augmentar -lo. Opcionalment es pot anar contornejant la massa i fer-li agafar diferents formes i postures. Per tal que aquesta prengui consistència, s’hi poden anar afegint uns polsims de sucre de tant en tant. Normalment, amb l’escalfor del frec dels diferents ingredients s’acaba produint un xup-xup, però cal seguir amb el ritme elevat per tal que es produeixi alhora la cocció. Després d’un temps variable de cuinat (això va a gust de qui practiqui la recepta), s’acaba el pastís amb unes quantes gotetes de nata líquida una mica tèbia. Que tingueu bon profit! Nota : la menja resulta més apetitosa i agradable de fer si mentre es cuina s’hi posa una mica de música.

RESSACA Una boira densa, mestressa de la meva ment, per unes hores dement, borratxa de sensacions. Mareig mesclat amb anhel, desig de beure’t i veure’t ganes que m’omplis de nou d’èxtasi el cervell Deixa’m destil·lar-te, abraçar-te, sadollar-me. Permet-me estimar-te, perquè tinc ressaca de tu.

Ahir, si la maleïda malaltia no t’hagués apartat del nostre costat, hauries fet 81 anys, més de 8 dècades de vida. Vas néixer el mateix dia que la patrona de la nostra estimada terra, el dia de la Moreneta; vas viure tota una vida dedicada al camp, a la terra, a la teva família. Però ja fa sis anys que no podem gaudir de la teva presència física, però no has marxat, sempre m’acompanyes, perquè ets part de mi. Gràcies a la vida per deixar-me compartir 22 anys al teu costat, gràcies a tu per tot el que em vas ensenyar. T’estimo avi Àngel. Siguis a no siguis, per molts anys!

Avui se celebra el 301 aniversari de la maleïda batalla d’Almansa, en la qual el País Valencià va perdre els furs. El maleït Felip V, d’infausta memòria pels catalans, va aniquilar l’exèrcit de Carles d’Àustria tot i la resistència comandada per Joan Baptista Basset. I tres segles després, encara el País Valencià resta en mans d’anorreadors de cultura i de llengua, un meravellós paradís que cada dia les màquines excavadores trinxen per plantar-hi ciment. Però malgrat tot, és el meu País Valencià, una part de la meva terra! Una abraçada molt forta per tots aquelles i aquells que lluiten diàriament per aconseguir una terra lliure enmig del fang, lluitant per preservar la llengua i la cultura al País Valencià. I que el proper 25 d’abril sigui el de la celebració d’una victòria, d’un país lliure! http://www.youtube.com/watch?v=c6HBzjmv-do

Aquests dies per Girona s’ha realitzat una cavalcada de poesia en motiu de Sant Jordi, que ja ha arribat a la seva cinquena edició. La poesia, aquesta vella/bella expressió dels sentiments i de les sensacions, mare d’èpoques enteres, matrona de la vida. Explosió de tristeses i d’amors, de vides i de morts, de plors i de dissorts. De joia i de goig. Simplement tu, POESIA. http://www.youtube.com/watch?v=lLX7Cf9kUro (una cançó d’amor de Feliu Ventura als poetes i a la poesia, Dessota dels àlbers)

Senzillament, avui no calen gaires paraules, parlen les imatges... Feliç Sant Jordi

Estic incòmoda. Els peus ja els tinc tant grans que no em caben en aquest llitet que m’he fet a la meva mida. Sento de nou aquella veueta tan familiar que sovint se’m dirigeix dient-me “Àlex, filla meva, sóc la Maria, la teva mare. No saps les ganes que tinc ja tinc de veure’t la carona!”. Però ara no parla amb mi, sinó amb una veu més greu que també estic força acostumada a sentir. No l’escolto tant endins com la de la mare, però cada nit, abans que el cos que em conté se submergeixi en el món dels somnis, se m’acosta i em desitja “Bona nit, petita Àlex, sóc en Jaume, el teu pare. T’envio un petó i descansa, descansis petita meva!”. Però aquesta tradicional dolçor d’aquestes veus tan familiars s’ha esfumat. - Jaume, però com li puc fer entendre a ta mare? Ja no sé com explicar-li que la nena es dirà Àlex! Mal li pesi! Sempre m’ha encantat aquest nom, ja des de que vam decidir tenir una criatura, fos nen o nena, vam dir que li diríem Àlex! - Maria, ja ho sé, ja provo de raonar-hi. Però...

Ahir vaig anar al concert que es va realitzar després d’un dinar popular per donar suport a la Núria Pòrtulas. Una sala plena de gent de diverses edats, tothom gaudint de la música, de l’ambient, de la gent, de ser persones. Converses, melodies, somriures, infants jugant, amics xalant. Un diumenge diferent, amb companyonia i bona música, per donar suport a la Núria i alhora reclamar el l’abolició de la retrògrada i tortuosa llei antiterrorista!

El proppassat 11 d’abril de 2008, se celebrà un malaurat aniversari, el quinzè de l’assassinat impune del jove de Burjassot Guillem Agulló Salvador. 15 anys després encara volten pels carrers individus que agredeixen i assassinen aquells qui no comparteixen les seves patètiques idees. Guillem Agulló, ni oblit ni perdó! Vida furtada per uns ideals Família trencada per la irracionalitat, Amics orfes del company Camarades exasperats per la impotència. Però ni el temps ni el vent poden esborrar, l’empremta il·lusionada d’aquell qui lluità, per viure en un país de llibertat i solidaritat. El millor homenatge, Guillem, la victòria! http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2815936

La setmana passada vaig llegir a la pissarra d’un restaurant aquesta frase, que em va encantar, i que em va fer pensar molt: “Estimar és arriscar-se a que no l’estimin. Esperar és arriscar-se a sentir a sentir a sentir dolor. Intentar és arriscar-se a fracassar. Però un s’ha d’arriscar perquè el major risc és no arriscar-se”.

El dissabte passat vaig anar amb els companys de l’associació de joves del meu poble, Sant Martí Sapresa i Brunyola, a fer una caminada pels recórrer bells indrets del nostre municipi. Em va encantar la caminada i vaig quedar veritablement ullpresa dels racons que hi ha, totalment inesperats. Emoció en veure els camps verds, grocs, blaus, liles, vermells. Captivada pel vol dels ocells, pel soroll dels rierols quan viatgen sobre les pedres esguardades per l’ombra dels arbres. Sorpresa i alhora contenta de descobrir que al costat de casa tinc un paradís que a voltes cerco fora de casa. A vegades, hi ha al nostre costat allò tant desitjat, però per la quotidianitat de la seva presència, pel fet de mirar sense observar, no som capaços de veure-ho ni valorar-ho... http://www.selva.cat/joventut/index.php?option=com_content&task=view&id=74&Itemid=1 (Fotos de la caminada)

Tal dia com ahir, un 14 d’abril, però en aquest cas de l’any 1931, el president Francesc Macià, l’Avi, proclamà la República Catalana (encara que dins la Federació Ibèrica, però un pas sempre és un pas!) Per desgràcia aquest meravellós projecte fou avortat, però espero que ben aviat puguem proclamar la quarta república catalana, la d’un país lliure i independent! Deixo escrit el text del president: Catalans : Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens co...

Benvolguda, Potser aquest encapçalament no és el més adient, perquè de benvolguda, i no t’ofenguis, sincerament no ho ets gaire, ans el contrari. Sovint em pregunto per què, de tant en tant, truques a la meva porta, sense previ avís. Bé, algun motiu, però, deus tenir per venir al meu costat. Amagada darrere dels arbres o dels núvols (ben bé no sé a on habites, però tampoc m’importa gaire, car no et vindré a visitar mai per voluntat pròpia!) em vigiles disfressada de quotidianitat. I quan et creus valenta, véns, penetres a casa meva i et fas la meva amiga invisible, la meva companya inseparable i insuportable. T’enganxes al meu cos i t’asseus al meu costat durant les hores de feina, em segueixes al lavabo, aguantant els efluvis que allí s’hi emanen, et fiques al llit amb mi, però enlloc de seduir-me, em desganes de tot. T’abraces a la meva fragilitat i enlloc de vetllar pels meus somnis propicies els meus pitjors malsons. I així puc continuar amb una interminable llista de greuges... Pe...

Tarda Cau la tarda i amb ella el sol. Darrera un núvol, tota insolent, s’amaga la lluna I amaina el vent, rugeixen els estels. I si tan sols tingués ales, m’enlairaria vers l’infinit.

Ja fa uns quants dies que en el nostre país hi ha un debat sobre la sequera. Entre uns i altres no es posen d’acord sobre què hem de fer, quina solució hi ha per tant trist problema. Sembla, però, que tot la problemàtica es redueixi a l’àrea metropolitana de Barcelona. Sí, d’acord, és a on hi ha una concentració de ciutadans més gran, però també hi ha altres indrets del país a on la sequera impera i els cultius que abasten gran part del país s’estan morint. Entre tots ens hauríem de deixar estar d’interessos partidistes i advocar per una nova cultura de l’aigua, reciclant, no malgastant-ne en inútils camps de golf i urbanitzacions de luxe. La sequera d’aigua és un problema col·lectiu que comença per solucions individuals. Com trobar a vegades la manera de regar l’interior quan queda sec de sensacions i sentiments...

Em costa confessar-me... a tots d’alguna manera o altra ens costa, no? Els nostres pensaments més ocults, els nostres vicis més amagats, les nostres pors costa que s’articulin en forma de mots. Però ara que el meu secret més íntim ha estat descobert, ja em puc confessar, ni que sigui sobre un full en blanc. Moltes nits, quan l’insomni es fa el meu company inseparable, em vesteixo i surto a passejar. Les nits en vetlla ja fa un parell d’anys que van començar i es fan més accentuades en èpoques de nerviosisme. Sortir a copsar l’aire de la nit a les galtes em tranquil·litza, i quan de nou entro en el meu niuet els ulls són més fàcil de convèncer perquè entrin en un son letàrgic. Però ja fa qüestió de mig anyet que enlloc de provocar-me somnolència, les escapades nocturnes em desvetllen encara més. Tot començà una xafogosa nit ja d’estiu, just abans de Sant Joan. La son m’havia tornat a abandonar i les cames per si soles ja començaren el camí per la ciutat. Passant per sota un balconet vai...

Ara feia una bona temporadeta que no deixava anar una bona dosi d’adrenalina pujant paret amunt. Però aquest cap de setmana he tornat a sentir el lleuger pessigolleig als dits, la tremolor a les cames, l’adrenalina venes amunt i avall mentre remuntava la paret (en aquest cas artificial). Quina sensació tornar a sentir-me flotar enmig de l’aire i amb les mans deleroses d’arribar al cim! Tinc ganes d’escalar cada dia una mica més per arribar a un nou cim, a un nou objectiu, a un nou aprenentatge. Tan de bo pugui escalar literal i metafòricament cada nou jorn que desperta!

Aquest any se celebra que l’estelada fa 100 anys. 100 anys d’una bandera que simbolitza la voluntat d’un país de voler la llibertat. D’estelades n’hi ha diverespes, però principalment són conegudes la vermella i la blava. L'estelada blava va néixer arran de la independència de Cuba de 1898, fou a les primeres dècades del s.XX que seguint l'exemple dels independentistes cubans els membres del Casal català de l'Havana van dissenyar aquesta a semblança de la bandera cubana. Ràpidament l'estelada blava fou adoptada per diferents grups llavors autonomistes, i per alguns independentistes com era el cas d'Estat Català de Francesc Macià. Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorments adoptats a la bandera dels EUA i finalment a la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat. L'estelada vermella apareix durant el franquisme i es relaciona d...

No calen gaires comentaria a aquest bellíssim poeta de Joan Salvat-Papasseit. Una grandiosa declaració d’amor. I bonica la versió musicada de Feliu Ventura http://www.youtube.com/watch?v=_9qSy4bJr3Q PROMETENÇA Escolta amada meva: Si jo anava a una guerra portaria l’espasa com els guerrers d’abans duien l’arc de sagetes. Lluitaria qui sap per quina ampla bandera — però millor que fos la de la meva terra: Quatre barres de sang l’or del cor que voleia. Muntaria un cavall de crinera lluenta i el meu nom s’alçaria més alt que la congesta. El meu casc com l’estel Prendria les ciutats i llurs noies vindrien a rebre’m No sabria tornar si tornar no podia amb l’espasa florida.

Tu que ets l’al·licient de cada matí, a qui aspiro albirar quan els ulls se’m desclouen Tu que m’escalfes amb el teu esguard, que m’il·lumines el viatge. Tu que dones color als meus cabells i calor a les meves mans sempre fredes. Tu, que sempre t’amagues quan s’acosta la tempesta, etern covard darrera els núvols i la fosca que te tapen. Tu, bell i silenciós amic, m’alimentes la pell la salut i l’avenir. A tu astre rei, sol de la meva vida.

Escriure per comunicar, escriure per a desfogar-me. Escriure per gust i plaer, escriure per somriure. Escriure per plorar, escriure per ser lliure. Escriure per estimar, escriure per a sobreviure

Diumenge se celebrà una manifestació a Girona contra la MAT. Molta gent, molts pobles, tant del Principat com de la Catalunya Nord vingueren a manifestar el seu rebuig a aquesta farsa inventada pels grans lobbies econòmics. Potser sí que fa falta més energia, però hem d’aprendre a ser sostenibles. Precisament ahir es va saber que soterrar la línia costaria la meitat del que fins ara ens han volgut fer creure. I segurament hi ha moltes més mentides amagades que ens volen fer empassar. I jo no tinc gana ni fam de mentides ni de MATs; però si que tinc set i gana d’un nou planeta sostenible! I per això, continuo clamant un no rotund a la MAT!