Centre d'Europa, dia 2: un tast de la Selva Negra

Colmar s’aixeca ennuvolada, però no freda. Abans de reprendre el viatge cap a la zona de Freiburg, fem una passejada matinal pel centre de la ciutat, que s’està engalanant ja per Nadal. La percepció de ciutat acollidora copsada la nit anterior se’m va evident. La ciutat està viva, desperta, amb la gent passejant pels carrers, entremig de carrerons vetllats per cases precioses, totes amb immenses bigues de fusta. La petita Venècia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Colmar), els canals, el mercat municipal petit, tot són ingredients de la ciutat. Després d’esmorzar en una acollidora cafeteria, reprenem la marxa; no ens aturem fins a Freiburg (http://ca.wikipedia.org/wiki/Friburg_de_Brisg%C3%B2via) , a on el primer que fem és reservar lloc a un alberg. La pluja i el cel ennegrit ens han acompanyat durant una part del trajecte (per sort no tota). Una vegada l’alberg reservat, agafem un camí marcat a la via com a camí per fer un tast de la selva negra. I a fe que la guia no s’equivoca. El paisatge és preciós, grans praderes combinats amb trams boscosos, amb una arbres altíssims que han perdut les fulles. El dia cada cop esdevé més rúfol; a les dues de la tarda sembla que gairebé siguin les 6 de la tarda. Després de l’espectacle paisatgístic en terra alemanya, arribem a la població de Triberg (http://es.wikipedia.org/wiki/Triberg), a on segons la guia, hi ha la cascada més gran de tot Alemanya. El dia no acompanya: arribem sota una fina, però emprenyadora, pluja. Mentre pugem cap a la zona de la cascada, dinem un entrepà. El caient d’aigua és impressionant; els 163 metres però, no són de caiguda lliure, sinó de caiguda total. La força, l’energia de l’aigua, el murmuri conformen un espai que convida a pensar o a deixar la ment en blanc, segons com es prefereixi. Remuntem una mica pel caminet que hi ha al costat de la cascada i després, tot baixant, travessem un pont i fem una petita ruta per la zona, fins a arribar de nou al cotxe. La següent parada hauria consistit en veure el rellotge de cucut més gran del món. El GPS ens envia, però, a una altra zona. Quan ja havíem desistit de veure’l, de camí de retorn cap a Freiburg, amb l’emprenyadora pluja de companya de viatge i una bona foscor, veiem el cartell per anar-lo a visitar, però malauradament està tancat. Així doncs, carretera i manta i ja no parem fins a Freiburg. Un cop a la ciutat i ja instal•lats a l’alberg, fem una passejada noctunran per la ciutat; no hi ha excessius llocs per menjar, però sí que abunden més els per prendre quelcom. Al final, després de veure els carrers principals, amb ambient però no excessiu tot i ser divendres, entrem a un restaurant turc a sopar; unes delicioses empanades de verdura m’omplen aviat l’estómac, banyat amb una cervesa amb plàtan. Després, per pair, una cerveseta en un pub i cap a descansar al hostel Black Forest....

(La imatge és de la cascada que hi ha a Triberg)