Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (X)

A més, l'ús d'una arma tan temible com els superbombarders B-52 causà rebuig a bona part del món, incloent els mateixos Estats Units.

Des de l'inici, el President Johnson tractà d'atraure a tants països com fos possible per donar una idea que el "Món Lliure" estava lluitant contra el comunisme. Molts països van enviar ajut, principalment en forma de subministraments mèdics (que és un dels ajuts millor vistos per la població del país emissor i receptor); però només 7 països van enviar tropes al Vietnam com a resposta del citat "Món Lliure", encara que l'adjectiu Lliure sovint és més un eufemisme que no pas una realitat.

La més contundent va ser la dictadura coreana. El govern de Seül decidí donar suport al seu aliat estatunidenc, que els havia salvat de la invasió comunista la dècada anterior, amb un enviament de tropes per a missions de segona línia, tot i que ben aviat començaren a realitzar accions de combat.

Al febrer de 1965 només eren 200 homes, però paral·lelament a l'enviament massiu nord-americà, el contingent coreà augmentà fins a situar-se en 47.829 soldats el 1967, amb una preparació i un entrenament envejable. Les seves tàctiques eren estatunidenques, però els seus mètodes eren propis i, sovint, brutals.

La zona assignada era la costa est del país, entre les ciutats de Cam Ranh i Qui Nhon, patrullant-la amb gran fanatisme (al cap i a la fi, coneixien de primera mà les accions dels règims comunistes). El 1967, una companyia sudcoreana va ser atacada per una formació del EVN molt superior en nombre. La batalla finalitzà en un bany de sang, amb 243 baixes pels vietnamites i una retirada humiliant.

Els coreans romangueren al Vietnam fins a març de 1973, amb la missió de mantenir oberts els ports i vies de comunicació, a més d'enfrontar-se al Vietcong. La xifra total sud-coreans va ser de 312.853.

Austràlia, pel seu costat, envià una força important. Els primers australians arribaren a Indoxina el 1962 com a assessors; però el 1965 el govern de Canberra augmentà el contingent fins a 1.400 homes. Aquesta aportació resultava de gran importància per als Estats Units i el seu intent d'unir a tot el Món Lliure en contra del comunisme, i tant és així que aquell destacament va ser rebut pel mateix general Westmoreland. A més, els australians ja tenien experiència en la lluita a la jungla, ja que anteriorment havien lluitat amb els britànics contra els comunistes a Malàisia.

Les tropes van seguir augmentant, fins a arribar als 7.672 soldats i oficials el 1967, que principalment realitzaren missions de recerca i destrucció a petita escala per tot el Vietnam, però principalment a la província de Phuoc Tuy.

El 1968, amb el canvi de situació, es va fer necessària la realització de missions conjuntes amb els estatunidencs per a defensar les bases de Bin Hoa i Long Binh; però aquest increment a la lluita no va ser apreciat en absolut al seu país. A Austràlia, la participació en la guerra va ser molt menys popular que als Estats Units, i provocà una controvèrsia desproporcionada respecte al volum de tropes enviades.

Al desembre de 1972 es retirà del Vietnam el darrer soldat australià, deixant un balanç de 49.968 participants (1962–1972), 492 morts, 2.398 ferits i 500 milions de dòlars invertits.

Un contingent molt nombrós va ser enviat per Tailàndia, amb un total d'11.568 soldats. A més, va permetre als Estats Units que usessin el seu territori per operar els B-52, els caces i avions de reconeixement i el Centre de Vigilància de la Infiltració. El temor que el Vietnam volgués conquerir tota la península d'Indoxina i estengués el comunisme va contribuir enormement a l'enviament d'una participació tan nombrosa.

Filipines envià uns 2.000 soldats, potser per aconseguir permissivitat per al règim dictatorial que implantava el president Marcos a l'arxipèlag. Taiwan, tot i que també compartia el temor de la invasió comunista amb Tailàndia i Corea del Sud, només envià 31 soldats, i l'Espanya governada pel dictador anticomunista Francisco Franco envià 13 metges militars, dels quals dos resultaren ferits rebutjant l'atac sofert durant l'Ofensiva del Tet.

Les accions vietnamites

Els vietnamites, tant l'EVN com el Viet Cong, tenien molt clar que la seva tàctica d'atacar i causar tot el dany possible tornaria a ser la correcta. Novament es feia certa la metàfora:

«

Serà una baralla entre un elefant i un tigre. Si el tigre es queda quiet, l'elefant l'esclafarà sense remei; però el tigre no s'estarà mai quiet. Saltarà sobre el llom de l'elefant arrencant-li grans trossos de carn per després amagar-se a la jungla. Així, l'elefant morirà desgagnat.

»

Aquesta sentència amaga l'essència cruel i sovint atroç d'aquella guerra (com solen ser totes les guerres de guerrilles). Un membre del Viet Cong ho explicava clarament:

«

Els nostres camarades no sentien pena. Sabien que havien de matar tants estatunidencs com fos possible. Se'ns havia dit que massacressim tants soldats imperialistes com ens fos possible, ja que si creixia la xifra d'estatunidencs morts, el poble estatunidenc – al que no li agradava aquesta guerra – enderrocaria al seu govern. (continuarà) (La imatge és d'un dels parcs de Hanoi)

»