Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (VI)

 Els èxits a Ia Drang i a Starlight, juntament amb el que s'havia après a la Guerra de Corea sobre evacuacions sanitàries (també sobre les mateixes selves del Vietnam quan només eren assessors) van ser la prova de foc per al nou mitjà de transport i de guerra, en paraules del propi general William Westmoreland.  No només s'usaven per evacuar ferits de manera immediata, sinó que també per portar el que fos menester a qualsevol lloc per difícil que fos l'accés, i fins i tot per atacar a terra amb les seves metralladores i poc després amb els coets.
Ja a l'agost de 1962, l'informe Howse qualificà de "necessari i desitjable l'adopció del concepte de mobilitat aèria a l'exèrcit",[ i les reticències que el Pentàgon pogués tenir cap als aparells d'ala variable quedaren dissoltes completament. Es redactaren plans per formar noves unitats que formarien la cavalleria aèria, transportada, ajudada i abastida per helicòpter. Homes de la 2a Divisió d'Infanteria van ser traspassats a la nova divisió, i l'1 de juliol de 1965 va néixer la 1a Divisió de Cavalleria Aèria.
No obstant això, en batalles més o menys convencionals, els guerrillers vietnamites encara tenien cartes per jugar, demostrant-ho al mes de juny, quan van anihilar completament al 51è batalló de l'ARVN en una acció sorpresa prop del golf de Tonquín.
Però també la lliçó de com podia ser de temible la potència de foc i l'ús de l'helicòpter també la rebé l'EVN al novembre, quan esperaven als estatunidencs a la vall d'Ia Drang, a les Terres Altes Centrals. Tot i la desproporció en el nombre de combatents, un batalló de cavalleria aèria (gairebé 400 homes) aconseguí vèncer a gairebé 4.000 combatents de l'EVN i del Vietcong, amb una potència de foc tal que provocà que els comunistes patissin un gran nombre de baixes.,
Victòries com les anteriors van animar als estatunidencs a seguir amb les mateixes tàctiques. Aquestes serien:
1.    l'ús dels helicòpters per a disposar de mobilitat necessària en un país selvàtic i muntanyós, així com per ser usats com a plataforma d'atac. Així va sorgir el primer helicòpter artillat, l'AH-1H, també conegut com el Cobra, o el UH-1H Huey (intrínsecament associat amb el Vietnam, encara que segueixi en servei a inicis del segle xxi)
2.    un gran desplegament d'artilleria, transportada en helicòpter si calgués
3.    recerca de l'enemic en camp obert i obligar-lo a una lluita "convencional"
4.    ús de la cavalleria lleugera i la infanteria, preparats per caminar per terreny poc apte. Així doncs, els vehicles pesants com el tanc Sheridan eren un objectiu senzill per a les armes anti-tanc portàtils.
Així doncs ben aviat van estar disponibles batallons de cavalleria aèria i una gran quantitat d'helicòpters. Però pel seu costat, el Vietcong va prendre bona nota d'aquestes tàctiques, per tal de no repetir l'error dues vegades. Però per a alguns autors, van ser els vietnamites qui van aprendre més d'aquells reversos. La gran capacitat del Vietcong i del general Giap per adaptar-se i aprendre dels seus errors els va fer rectificar la seva manera de lluitar, abandonant la idea de combatre als estatunidencs com un exèrcit i passar a una contesa llarga i sagnant, en forma de guerra de guerrilles, per la que seguiren les pautes següents:
1.    rebutjar sempre el combat en camp obert o en un terreny fàcilment abastable
2.    lluitar sempre el més a prop possible de l'enemic per evitar el seu foc d'artilleria
3.    no restar massa temps en la mateixa posició i abandonar-la tan bon punt l'enemic oferís massa resistència. S'arribà a l'extrem de llançar 3 granades de morter i marxar sense comprovar on queien
4.    continuar la construcció de túnels tant a les planes com als turons per oferir un refugi relativament segur al Vietcong i a l'EVN per a descansar, rebre cures mèdiques i esvair-se davant de l'enemic
5.    compartir tots les mateixes condicions de vida i fer-los sentir-se part d'una lluita comuna. Així, els oficials vivien als mateixos forats que els seus soldats, i els membres del Politburó de Hanoi solien endinsar-se per la Ruta Ho Chi Minh per animar als sapadors i a les Brigades de Xoc de les joventuts especials.
Aquestes tàctiques descol·locaven totalment a l'alt comandament de la coalició, als seus oficials i als propis soldats. Un membre de les Forces Especials afirmaria que m'agradava més al 65 i al 66. Llavors eres tu contra ells. Ara t'asseus i esperes a que saltin pels aires o que ho facis tu.. Així, la guerra del Vietnam es convertí en una sèrie de llargs moments d'inactivitat o de marxa interromputs per instants de lluita sagnant, la qual cosa destrossava els nervis dels soldats i els enfurismava enormement. Així doncs, l'emboscada es convertí en una obsessió, i evitar caure es convertí en una de les principals prioritats dels homes, abans de les ordres o de l'obediència deguda als oficials. Aquest tedi a la selva, paral·lel a la tensió davant un possible atac destruí els nervis a molts soldats, abocant a molts cap a la drogoadicció (una altra causa que, finalment, ocasionaria la derrota)

Si la batalla resultava dura pels soldats, no ho era menys per a l'alt comandament. El desig d'aconseguir una batalla campal convencional arribà a ser l'obsessió del Pentàgon, que organitzava operacions a fi de trobar el quarter general del Vietcong, car seguien suposant que els guerrillers defendrien aquella posició, i així tindrien una oportunitat per destruir-los. Però per més operacions que van portar a terme, el CGVC mai no va aparèixer (suposant que no fos tan sols una oficina a Hanoi). (continuarà)
(La fotografia correspon a un dels parcs de Hanoi)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"