Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XII)
Durant el setge, els marines van capturar la
cota 811 i hi van hissar la bandera estatunidenca. El comandament els ho va
recriminar, perquè era territori del Vietnam del sud, però els marines van
al·legar que l'única sang allà vessada era estatunidenca, i així donaren títol
a aquesta part del conflicte, encara de manera optimista
A finals de gener d'aquell
any, mentre que s'estava celebrant la festivitat del Tet (l'any nou
vietnamita), 38 de les 52 capitals del Sud van ser atacades i moltes d'elles
pràcticament capturades. L'antiga capital de l'Imperi Vietnamita, Huế, va caure en poder dels
rebels i la seva reconquesta va costar diversos dies; Saigon va estar en estat
de setge, i la mateixa ambaixada dels Estats Units va ser atacada per un
escamot suïcida que gairebé arriba a l'interior de l'edifici. La sorpresa va ser absoluta pels
estatunidencs i per l'ARVN. En aquest punt trobem una altra clau sobre la
derrota dels Estats Units en aquesta guerra: la intel·ligència militar no era
capaç d'oferir informació clara i concreta del que estava succeint i del que
vindria. Tot i les tones de documents capturats a l'enemic en les operacions,
l'ús massiu de la fotografia aèria (i, al final de la guerra, de satèl·lits
espia), a la dispersió de milers de sensors per la selva i a l'ús dels, per a
l'època, molt sofisticats ordinadors de tercera generació; l'Agència de
Seguretat Nacional no era conscient
dels preparatius per a l'Ofensiva, ni a la mida dels complexos de túnels que
tant van col·laborar, ni a l'existència o no d'un quarter general de l'EVN al
territori sud-vietnamita... arribant-se sovint a situacions on els oficials
d'intel·ligència marcaven com a blancs importants llocs que no sabien realment
si ho eren; però que en cas de ser-ho, els faria pujar punts. Naturalment,
aquests llocs havien de ser inspeccionats per la infanteria, que es jugava la
vida per ells, en lloc que fos la intel·ligència qui havia de treballar per a
evitar-los riscs.
Tot i això, l'Ofensiva del Tet també guardava
una petita sorpresa per a l'alt comandament nord-vietnamita: els soldats del
sud van resistir l'atac amb poques desercions, guanyant així diversos combats
acarnissats; el poder aeri escombrà gairebé per complet als guerrillers del
Viet Cong (uns 40.000 morts, segons els estatunidencs), i pocs dies després,
tot el territori guanyat pels guerrillers era recuperat, havent perdut l'EVN
una bona part dels efectius que tan penosament havia aconseguit fer arribar al sud.
L'ofensiva del Tet tornava a ser un fracàs, com ho havia estat
la batalla del delta del riu Roig 14 anys abans.
Molt s'ha discutit si el resultat era o no el
desitjat per Giap i pels jerarques de Hanoi; però les opinions són gairebé
unànimes sobre els efectes que comportà als Estats Units
Paradoxalment, una victòria
com la del Tet va fer veure als estatunidencs del carrer que els rebels no
només podien donar un bon espant als seus soldats, sinó que podien atacar a
qualsevol lloc del sud, podien atacar la seva ambaixada i violar el seu
territori. Havien resultat inútils tants bombardeigs, tres anys de lluita amb
un gran nombre de baixes, la riada de milions enviats i la multitud de
manifestacions i contra-manifestacions? Així es produí el que alguns autors han
batejat com "el col·lapse de la moral". Tants missatges de victòria
eren poc menys que una enganyifa. De ben poc
serviren els comunicats sobre l'altíssim índex de baixes causat al Viet Cong i
a l'EVN, la resistència que demostrà l'ARVN o les troballes de les matances de Hue. Les manifestacions de protesta es
multiplicaren, augmentant espectacularment quan el 1969 es féu pública la massacre de My Lai: el descobrir que les atrocitats comeses
pels nazis durant la Segona Guerra
Mundialpodrien estar
repetint-se al Vietnam, i això era quelcom que deixava indiferent a ben pocs.
Especialment quan es constatà que el sistema de mesurar l'acompliment dels
objectius podria haver convertit accions com la de My Lai en la punta de l'iceberg.
Aquesta és una altra de les característiques
de la guerra del Vietnam: els problemes d'integració que van patir molts
veterans en la seva tornada a casa. L'haver arriscat la seva vida a una jungla
indòmita, contra una població que sempre semblava sospitosa o fins i tot
hostil, esgotant-se en llargues marxes entre trampes i riscs de ser atacat...
tot per un país que, a la seva tornada, lluny de mostrar agraïment, els
menyspreava o, fins i tot, els acusava d'assassinats i atrocitats semblants
(més enllà si havien participat en elles o no). Certament no era la totalitat
de la població, però només el fet que una part cada cop més nombrosa de la
mateixa tingués aquest sentiment afectava molt als soldats que, com tot
combatent, tornaven pensant que els país pel que s'havien arriscat els mimaria
i estimaria.
Encara que la idea i el terme ja van ser
plantejats pel President Kennedy a inicis dels anys 60, no va ser fins a la
victòria de Nixon quan començà a portar-se a la pràctica.
Portada a terme pel famós analista Henry Kissinger, la vietnamització perseguia enfortir i preparar a l'ARVN
per a defensar el territori del sud que mantenia sota el seu control
(aproximadament el 94%), alhora que creava un context per desfogar el règim del
president Thieu de l'assatjament constant al que el sotmetien els comunistes
del Vietnam del Nord i del Viet Cong; així, li oferia una posició més forta a
les negociacions que haurien de realitzar-se per trobar una sortida al
conflicte, i ja al febrer de 1969 Kissinger es trobava en secret a París amb
dirigents comunistes per a estudiar unes possibles condicions de pau.
Es discuteix si després de l'Ofensiva del Tet
el 1968, el President decidí el progressiu desvinculament del conflicte o si
aquesta decisió es va prendre uns mesos després, després de la batalla del Turó de l'Hamburguesa. El que indubtablement sí que succeí va ser
la percepció del president Johnson de no comptar ja amb la majoria de la ciutadania.
(continuarà)
Comentaris