Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XI)

Aquesta frase conté una altra de les cartes que el poble vietnamita va saber jugar extraordinàriament bé: l'ús del terreny en el seu propi benefici. A la jungla podien amagar-se sense ser vistos ni tan sols pels visors llum d'estrella o d'infrarojos, podien crear refugis més o menys segurs i podien amagar-se després d'una emboscada o per fugir d'una acció de recerca o destrucció. Els vietnamites sabien usar la selva hostil pel seu propi benefici, una cosa que els estatunidencs mai no van arribar a comprendre del tot, com demostra el seu desig d'acabar amb la vegetació amb desfoliants o de convertir el terreny en un camp erm a base de bombes.

Tot i l'extraordinari esforç portat a terme i a la sensació de triomf, els Estats Units no havien comprès la mena de guerra en la qual lluitaven i a l'enemic al que s'enfrontaven. Aquesta incomprensió s'adverteix en les contínues estadístiques i informes quantitatius sol·licitats i usats pels comandaments sense fixar-se massa en els discursos dels dirigents comunistes, mostrant que es comportaven com en qualsevol guerra convencional, on el més important són les dades del potencial enemic, en lloc d'una guerra de guerrilles, en la qual el punt vital és separar als guerrillers del suport popular.

Així doncs, la zona desmilitaritzada seguia sent un focus d'infiltració comunista, tot i els durs combats que tingueren lloc allà, a les bateries instal·lades a la Línia McNamara i a la seva avançada tecnologia.

Però la situació més crítica era la que es donava a l'anomenat Triangle de Ferro, una zona a 50 km de Saigon plena de túnels ocupats per vietcongs i soldats de l'EVN. Aquella zona va ser sempre una daga sobre la capital del Sud, a mig camí entre la principal ciutat del sud i els refugis segurs a Cambodja. L'Operació Attelboro va ser l'exemple d'una gran operació muntada per trobar i destruir els refugis i les unitats; però els soldats de la 196a Divisió d'Infanteria Lleugera van patir una gran derrota quan ho van intentar a l'agost de 1966. Els comunistes van aconseguir evitar el setge i refugiar-se a Cambodja. Es tornà a intentar al gener de 1967, en el marc de l'Operació Cedar Falls, però el Viet Cong va aconseguir fer el que els nord-americans consideraven impossible: desaparèixer. Es va capturar gran quantitat de material i es van destruir molts túnels, però el gruix de les tropes guerrilleres havia tornat a escapar-se de l'atac.

La majoria de l'Administració Jonhson defensava la idea d'augmentar els fons i el personal destinant al sud-est asiàtic, però Robert McNamara, un dels primers i més fervents defensors de la intervenció estatunidenca, començà a tenir dubtes el 1966 i a plantejar-se obertament la impossibilitat que la guerra es pogués guanyar el 1967. Segons ell, la iniciativa dels combats la portaven els comunistes; ells podien escollir quantes baixes podien patir i quantes causar-ne als seus enemics, i així, tal com deia McNamara, mantindran les baixes a un nivell suficientment baix com per poder agauntar indefinidament; però suficientment alt per temptar-nos a augmentar les nostres tropes fins a l'extrem que l'opinió pública nord-americana rebutgi la guerra. La CIA tenia una opinió similar, postulant també la impossibilitat de guanyar el conflicte únicament per mitjans militars.

Fins a l'any 1968 existia una certa auto-complaença entre els comandaments militars estatunidencs per com anava la guerra. Tot i les baixes i les manifestacions en contra d'aquesta, les victòries obtingudes i el terreny recuperat feia pensar que es trobaven al camí correcte, tot i que existien informes d'intel·ligència que anunciaven una gran ofensiva comunista, però aquests informes no eren prou clars o fiables, ja que l'any anterior s'havia llançat una gran operació (l'Operació Cedar Falls), arran d'una altra operació d'intel·ligència, l'Operació Rendezvous, però que no aconseguí més contactes dels habituals amb el Vietcong, Per aquests motius va ser una gran sorpresa per a pràcticament tots els militars, polítics i analistes, i 1968 va fer caure totes les expectatives estatunidenques i demostrà la tenacitat i la perseverança del poble vietnamita.

Al mes de gener de 1968, els estatunidencs patiren un fort bombardeig a la base de Khe Sanh que, assetjada per dues divisions de l'EVN, a més d'altres efectius del Viet Cong, amenaçava en convertir-se en un daltabaix per als victoriosos ànims estatunidencs. Així doncs, l'Alt Comandament realitzà un esforç enorme per mantenir aquesta possessió al seu poder. Els Estats Units no deixaren d'enviar avions amb subministraments, i quan els aterratges van ser impossibles, van llançar les càrregues amb paracaigudes, socorrent als assetjats mitjançant l'Operació Pegasus, capturaren els turons que envoltaven les instal·lacions, i un llarg etcètera per mantenir la posició. Semblava que aquella lluita seria una de les poques de gran abast que les malmeses forces guerrilleres podrien emprendre després de gairebé tres anys de combat.

(continuarà)

(La imatge és de la quotidianitat de Hanoi)