Jordània, dia 2: d’Amman a la Mar Morta (29 de desembre de 2017) (VII)

Segons l'islam

A l'Alcorà Moisès (en àrab Mussa) és el profeta més citat i és definit com un rassul (missatger), un dels profetes que van portar unes escriptures i unes lleis al seu poble.

La seva història, dispersa a través de les diferents sures del llibre sagrat, és similar a la bíblica però conté alguns passatges diferents. Un dels més destacats és la visita de Moisès al faraó, on a part de demanar l'alliberament del seu poble, li recomana la conversió, però el monarca egipci respon defensant la idolatria. Els seus sacerdots, però, confessen que l'únic déu és Al·là. Aquest èmfasi en el monoteisme és una constant islàmica en les vides dels profetes majors. Un altre tret diferencial del relat islàmic és l'aparició d'Al-Khidr com a acompanyant a l'Èxode.

La Bíblia i l'Alcorà el presenten però sota dos punts de vista diferents; mentre la Bíblia emfatitza l'alliberament dels israelites, l'Alcorà posa l'accent en la relació entre Moisès i Déu.

Segons els mormons

Els membres de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (també anomenats mormons) solen considerar Moisès de la mateixa manera que ho fan altres cristians; no obstant això, a més d'acceptar el relat bíblic, tenen el Llibre de Moisès com a part del seu cànon d'Escriptures.  Aquest llibre es creu que es va traduir els escrits de Moisès, i s'inclou en el Pearl of Great Price. Latter-day Saints també són únics en la creença que Moisès va ser portat al cel sense haver provat la mort (traduït). A més, Joseph Smith i Oliver Cowdery van declarar que el 3 d'abril de 1836, Moisès es va aparèixer a ells en el Temple de Kirtland en un glorificat, forma immortal, física i els hi va donar les "claus de la reunió d'Israel dels quatre les parts de la terra, i el líder de les deu tribus de la terra del nord.

Art i cultura

D'entre les representacions gràfiques, destaquen l'escultura de Miquel Àngel i les pintures de Botticelli.

Rossini va posar música a la vida de Moisès a l'òpera Mosè in Egitto, que més tard va revisar com a Moïse et Pharaon, ou Le passage de la mer Rouge. També ho va fer Schönberg a Moses und Aron.

Modernament s'han fet versions de la seva vida al cinema, essent les més conegudes la pel·lícula Els deu manaments (1956), protagonitzada per Charlton Heston, i la versió animada de DreamWorks The Prince of Egypt (1998)”.

Sota nostra hi ha una terra àrida, menys en un racó, a on hi ha més vegetació. I segons la llegenda és gràcies a que Moisès va fer el miracle de donar fonts a totes les tribus beduïnes que hi havia per aquells verals per tal que totes poguessin tenir una vida més digna. Al cim de la muntanya també hi podem veure com una gran roda de pedra, que sembla ser que era l’entrada d’una cova. Tot el voltant també està envoltat d’oliveres!

El dia està ben ennuvolat i això ens impedeix veure amb claredat el que hi ha davant nostre: Palestina, la terra promesa. De lluny podem veure la mar Morta i el riu Jordà. Aquesta és la zona més fèrtil del país, a on s’hi conreen fruites i verdures. També al fons hi ha Jerusalem i ciutats palestines com ara Jericó o Betlem que vol dir...(acabar).

També, coronant el cim, hi ha una serp enrotllada a un pal, símbol de Moisès. Mentre estem per allí tirant fotos, n’hi ha alguns del grup que fan el ridícul amb els seus comentaris...Continuem amb la visita i entrem a l’església. A dins hi ha un bon grapat de mosaics espectaculars. La veritat és que val molt la pena entrar i contemplar-los. Però la visita al Mont Nebo no acaba encara aquí: passem per davant de l’olivera que va plantar Joan Pau II i entrem més tard a un petit museu amb informacions interessants. Dins del museu s’hi poden veure un bon mut de troballes arqueològiques i també retaules i inscripcions en grec, fet bastant comú en moltes esglésies cristianes del pròxim o mitjà orient. Actualment el mont Nebo està habitat i controlat per l’Institut Arqueològic Franciscà.  

Com que el dia a Jordània en aquesta època de l’any és més aviat curtet, pugem de nou a l’autocar i ens dirigim cap a Madaba. El guia continua amb les seves explicacions: a Jordània hi viuen uns 12 milions de persones, comptant les refugiades. Concretament, dels 3 milions de refugiats que hi ha, 1.5 viuen en camps de refugiats, mentre que la resta viu entre la població. Actualment, la majoria de població refugiada és d’origen siri, gent que busca sortir de les atrocitats de la guerra. La majoria de la població de Jordània, és d’origen palestí, que va fugir de l’ocupació israeliana des de 1948. Es van anar establint a Jordània i avui en dia suposen el 60% de la població. Un 25% serien d’origen jordà i la resta, d’altres nacionalitats. El guia es mostra molt crític amb l’ocupació israeliana a Palestina. Ell mateix és fill de refugiats palestins.

En el país, la majoria de població es concentra a Amman (més de 4 milions de persones) o als seus voltants. Hi ha 12 províncies, però la més poblada és la d’Amman. També el nord és la zona amb més activitat, ja que la resta del país és pràcticament tot desert. I en aquest desert hi ha assentaments de refugiats palestins des de fa molts anys.

Amb tot, ja arribem a Madaba. De Madaba es conta a la “Lonley Planet” que la regió ha estat habitada durant 4500 anys i va ser una de les ciutats dividida entre les 12 tribus d’Israel durant el temps de l’Èxode. La regió va passar dels amonites als israelians, als nabateus i finalment, al 106 dC, als romans, domini sota el qual Madaba va esdevenir una regió molt pròspera. La bona època va continuar durant el període cristià bizantí, i s’hi van construir esglésies i exuberants mosaics per decorar-la. Madaba va ser abandonada durant onze segles després d’un terrible terratrèmol el 747. A finals del S. XIX, dos milers de cristians de Karak van arribar a Madaba després d’una cruenta batalla contra els musulmans en aquella ciutat. Els recent arribats van descobrir els cèlebres mosaics de la ciutat quan van començar a cavar els ciments per les cases.

Les notícies que s’havia trobat un mapa-mosaic de Terra Santa a l’església de Sant Jordi de Madaba van arribar a Europa el 1897.

Fem una parada tècnica per la gent que vol fer canvi de moneda i mentre esperem, observem pintades i murals feministes i una pancarta que reclama la capitalitat de Palestina per Jerusalem. Sobre Madaba, a viquipèdia es conta el següent (https://ca.wikipedia.org/wiki/Madaba; https://en.wikipedia.org/wiki/Madaba

 ):” Madaba —en àrab مادبا, Mādabā— és la capital de la governació o muhàfadha de Madaba, a Jordània. Té una població de prop de 60.000 habitants. Per població, Madaba és la cinquena població de Jordània. Es troba 35 quilòmetres al sud-oest d'Amman.

És molt coneguda pels seus mosaics de les èpoques bizantina i Omeia i per això porta el sobrenom de Ciutat dels mosaics. D'especial importància és el mapa de Madaba, mosaic-mapa de l'era bizantina amb la representació cartogràfica més antiga que es conserva de Jerusalem, Terra Santa i el Delta del Nil. Data del segle VI i és a l'església ortodoxa grega de Sant Jordi.

(Continuarà)
(La imatge és l'exposició que hi ha al museu del Mont Nebo)