Jordània, dia 1: de terres catalanes a Amman (28 de desembre de 2017) (IV)

·         A Jordània hi ha, a més dels castells del desert, altres molt notables, ja que es troba en una ruta clau en el Creixent Fèrtilde l'Antiguitat, va ser frontera oriental de l'Imperi Romà, i a partir del segle VII, uneix la Meca amb Damasc. Destaquen el castell d'Ajlun, Qala'at ar Rabad, situat a uns 15 km al nord de Gerasa i l'única fortalesa construïda pels musulmans en l'època de les croades, al segle XII, i el castell del Crac de Moab, Qal'at al-Karak, construït al segle xii pels croats per controlar la ruta que uneix el Nil amb l'Eufrates, en el que es coneix com el Camí dels Reis o ruta dels Reis, que actualment uneix Amman i Aràbia. En aquesta ruta reial hi ha altres fortaleses imponents, com el castell de Shawbak, construït pels croats amb el nom de Mont-real. Des d'aquí es poden veure les muntanyes que descendeixen al Wadi Arabao Aravà, vall desèrtica que uneix el mar Mort amb el mar Roig.

·         Madaba, la «ciutat dels mosaics», en la ruta dels Reis, és un important centre cristià, molt conegut per l'anomenat mapa de Madaba o mapa de Terra Santa, el mapa més antic del món realitzat sobre mosaic, al terra de l'església grecoortodoxa de Sant Jordi. Molt a prop hi ha la muntanya Nebo, on es diu que Déu li va negar a Moisès l'entrada a la terra promesa; arran de la visita papal a aquest lloc s'ha aixecat una gran església i s'ha potenciat com a centre turístic per les seves vistes sobre el mar Mort.

·         El mar Mort, el lloc més baix de la Terra, a 411 metres sota el nivell del mar i perdent altura a causa de la desertització de la regió. No és un veritable mar, sinó un llac saturat de sals potàssiques i magnèsiques. El contingut en sals supera els 60 grams per litre i permet surar sense esforç. Se li atribueixen propietats terapèutiques.

·         Entre la ruta dels Reis i l'Aravà hi ha la Reserva de la Biosfera de Dana, una important reserva natural ideal per fer senderisme en una profunda i fascinant vall.

·         Àqaba és una ciutat en el golf d'aquest mateix nom en el mar Roig. És un lloc de platja, acuradament planificat i equipat. És també un important centre per a la pràctica del submarinisme gràcies als coralls.

·         El desert de Wadi Rumma, al sud de Jordània, molt a prop del mar Roig, un dels llocs més seductors per al turisme en aquest país. És un desert conegut a tot el món perquè allí es va filmar la pel·lícula Lawrence d'Aràbia, Entre les activitats que es poden fer en un viatge al desert de Wadi Rumma estan el safari en 4 × 4 i el trekking d'aventura, acampant en el desert”.

Per conèixer més de la història de Jordània (https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_Jord%C3%A0nia):” La història de Jordània inclou els esdeveniments de la zona coneguda amb aquest nom des de la prehistòria fins a l'actualitat. La terra que més tard va arribar a ser Jordània forma part de la històrica regió del Creixent Fèrtil. La seva història va començar al voltant del 2000 aC, quan els amorites semítics es van establir al voltant del riu Jordà a l'àrea anomenada Canaan. Subseqüents invasors i colons van incloure als hitites, egipcis, israelites, assiris, babilonis, perses, grecs, nabateus, romans, àrabs musulmans, croats cristians, mamelucs i a turcs otomans.

Jordània forma part de l'anomenat Creixent Fèrtil, la zona on es va iniciar la revolució neolítica (com prova el jaciment d'Ain Ghazal). Els seus primers pobladors, però, són anteriors, ja que s'han trobat restes de més de 50000 anys, com eines rodimentàries. A partir del 3200 aC es va incrementar la construcció de ciutats fortificades per defensar-se de les tribus nòmades del desert, que saquejaven les cada cop més riques poblacions jordanes. Aquestes ciutats s'havien enriquit gràcies al comerç amb Egipte i Mesopotàmia i contenien edificis de diverses habitacions, monuments ornamentals, joies de bronze i una societat dividida segons l'ocupació dels seus membres. Algunes urbs van ser abandonades per la pressió dels pobles fronterers i per canvis en el clima, fet que explicaria la discontinuïtat de les troballes arqueològiques. Els seus habitants pertanyien a pobles semites; destaquen els ammonites.

El 312 aC va caure sota el domini de Ptolemeu I Soter, després d'onades d'invasions assíries i gregues que van deixar una forta empremta cultural. Aproximadament, en el 312 aC, els nabateus es van refugiar a Petra, escapant dels reis selèucides. Van gaudir de relativa independència, gràcies a la decadència de la monarquia selèucida, raó per la qual Petra es va convertir en una important parada de caravanes. En els temps de Pompeu Magne, l'autonomia nabatea a Jordània es va veure amenaçada, i finalment, en el 105 dC, els romans van annexionar gran part de l'actual Jordània al seu imperi, sota el nom d'Aràbia Pètria, amb Petra com a capital. La província intentaria rebel·lar-se al segle III, sense èxit. Quan es va desintegrar l'imperi, Jordània va quedar dividida en ciutats i petits regnes.

Umar I va conquerir la regió, que va convertir-se a l'Islam (continua sent-ne la religió majoritària) malgrat les incursions cristianes de les croades, que buscaven el control del comerç oriental a través dels camells jordans. Es creu que Balduí de Bouillon va ser un dels primers a usar l'expressió "més enllà del Jordan" com a topònim, que donaria nom al país posteriorment. Al segle VII, l'actual Jordània seria conquerida pel califa Omar, però l'any 1100, durant la Primera Croada, Balduí I de Jerusalem realitzaria diverses incursions en l'anomenada Transjordània (en francès outre-Jordain, que significa "més enllà del Jordà ", amb l'objectiu de controlar les caravanes de camells que creuaven els territoris de l'actual Jordània. Durant les croades, els francs van prendre el control de tota la regió. Transjordània es va convertir llavors en el senyoriu de Transjordània, vassall del Regne de Jerusalem, que va durar fins al 1189, any en què Saladí va ocupar tota Transjordània, i es va mantenir sota el govern de la dinastia aiúbida fins que el 1259 passà a mans dels mamelucs i, el 1517, a mans dels otomans. Jordània va viure un gran auge cultural en els temps de Selim I, que es va estroncar per les guerres entre otomans i safàvides pel control de la regió. El 1518 aquestes lluites es van resoldre a favor de l'Imperi Otomà, que va ocupar Jordània. Aquest domini va perdurar fins al segle XX. L'expansió de l'imperi Otomà, en els temps de Selim I, va xocar directament amb l'Imperi safàvida, al segle XVI, quedant els territoris de Jordània atrapats al mig. Després de la decadència safàvida, els territoris a l'est del riu Jordà van ser administrats pels turcs otomans des del 1518. Entre 1900 i 1908, els ocupants otomans van iniciar la construcció del ferrocarril del Hiyaz, que travessava l'actual Jordània, amb l'objectiu de facilitar la peregrinació a la Meca des de Damasc i l'enviament de tropes a les nacions àrabs. Aquest ferrocarril va millorar el desenvolupament de Jordània. No obstant això, el ressentiment àrab contra l'ocupació turca no es va veure atenuada.

A principis del segle XX, la construcció del Ferrocarril del Hiyaz va industrialitzar Jordània, fins aleshores en un règim gairebé feudal. Els anglesos van aprofitar el ressentiment àrab contra els turcs per donar suport a una revolta local a la Primera Guerra Mundial. Les promeses de crear estats àrabs independents no van ser aplicats (pacte de Sykes-Picot) i Jordània va passar a ser una colònia britànica. Durant la Primera Guerra Mundial, Gran Bretanya es va aprofitar del nacionalisme àrab, i després de prometre la creació d'un estat àrab independent que abastaria a Aràbia i les actuals Síria, Líban, Israel, Jordània i l'Iraq, va promoure la rebel·lió àrab. D'aquesta manera, les tropes àrabs, recolzades per oficials britànics com Lawrence d'Aràbia, van aconseguir derrotar als turcs i alemanys en el Mig Orient, i el ferrocarril de Hiyaz va sofrir accions de sabotatge, especialment a Jordània. La caiguda del port jordà d'Aqaba en mans àrabs el 1917, va condemnar a les forces turques, encara que la guerra no acabaria fins a setembre de 1918.

(Continuarà)
(La imatge és del Mont Nebo)