Jordània, dia 1: de terres catalanes a Amman (28 de desembre de 2017) (II)
Al segle VII, l'actual Jordània
seria conquistada pel califa Omar, però l'any 1100, durant la Primera Croada, Balduí I de Jerusalem realitzaria
diverses incursions en l'anomenada Transjordània (en francès outre-Jordain, que significa "més
enllà del Jordà ", amb l'objectiu de controlar les caravanes de camells
que creuaven els territoris de l'actual Jordània. Durant les croades, els francs van prendre el control de
tota la regió. Transjordània es va convertir llavors en el senyoriu de
Transjordània, vassall del Regne de
Jerusalem, que va durar fins al 1189, any en què Saladí va ocupar tota Transjordània, i es va mantenir sota
el govern de la dinastia aiúbida fins que el 1259 passà a
mans dels mamelucs i, el 1517, a mans de l'Imperi Otomà.
L'expansió de l'imperi Otomà, en els temps de Selim I, va xocar directament amb l'Imperi safàvida, al segle XVI, quedant els
territoris de Jordània atrapats al mig. Després de la decadència safàvida, els
territoris a l'est del riu Jordà van ser administrats pels turcs otomans des del 1518. Entre 1900 i 1908, els ocupants
otomans van iniciar la construcció del ferrocarril del Hiyaz, que travessava
l'actual Jordània, amb l'objectiu de facilitar la peregrinació a la Meca des
de Damasc i l'enviament de tropes a les nacions àrabs. Aquest
ferrocarril va millorar el desenvolupament de Jordània. No obstant això, el
ressentiment àrab contra l'ocupació turca no es va veure atenuada.
Durant la Primera Guerra
Mundial, Gran Bretanya es va aprofitar del nacionalisme
àrab, i després de prometre la creació d'un estat àrab
independent que abastaria a Aràbia i les actuals Síria, Líban, Israel, Jordània i l'Iraq, va promoure la rebel·lió àrab.
D'aquesta manera, les tropes àrabs, recolzades per oficials britànics com
Lawrence d'Aràbia, van aconseguir derrotar als turcs i alemanys en el Mig
Orient, i el ferrocarril de Hiyaz va sofrir accions de sabotatge, especialment
a Jordània. La caiguda del port jordà d'Aqaba en mans àrabs el 1917, va
condemnar a les forces turques, encara que la guerra no acabaria fins a
setembre de 1918.
En acabar la guerra, segons
l'acordat, l'imperi Otomà va ser desmembrat, però els secrets Acords
Sykes-Picot van veure la llum: significaven la repartició de l'Orient Mitjà entre Gran Bretanya i França, traint la causa àrab. Gran Bretanya va rebre de la Societat de les Nacions, el mandat
sobre gran part de l'Orient Mitjà, incloent-hi el territori que ara comprèn
a Israel, Jordània, Cisjordània, la Franja de Gaza, i Jerusalem. Davant la necessitat de comunicar Iraq amb Palestina, ambdues sota comandament britànic, es va definir la
forma actual de l'estat jordà.
El 1922, els britànics van
dividir el Mandat Britànic de Palestina en establir l'emirat semiautònom de
Transjordania a l'est del riu Jordà, governat pel príncep haiximita Abdalà I,
encara que continuava l'administració sota un alt comissionat britànic. El
mandat sobre Transjordania va acabar el 22 de maig del 1946; el 25 de maig, el
país va esdevenir l'independent Regne Hachemita de Transjordània, amb Abdalà I
com a primer Rei; però, el seu tractat especial de defensa amb el Regne Unit no
finalitzaria fins al 1957.
Amb la partició de
l'Imperi Otomà, part dels dominis britànics de Palestina van rebre el nom de Transjordània, per estar més enllà del riu Jordà. El 1946 aquestes terres van passar
a ser oficialment Jordània, sota la monarquia d'Abdulah I, proposat pels anglesos.
Després de disputes fronteres amb Egipte i Israel, va acabar fixant el seu
territori amb els límits actuals. La seva població ha augmentat dràsticament
pels refugiats palestins.
El Regne de Transjordania es va
mostrar contrari a la creació d'Israel al maig de 1948, i va prendre part en
la guerra entre els estats àrabs i el nou estat d'Israel. Els armisticis del 3 abril
1949 van deixar a Jordània el control de la Cisjordània. El Regne Haiximita va
proposar que les línies de demarcació s'establissin sense perjudici dels futurs
límits territorials a determinar.
El 1950, el país va ser rebatejat
com a "Regne Haiximita de Jordània" en incloure aquelles porcions
de Palestina annexades pel rei Abdul·là.
Mentre reconeixien l'administració jordana sobre Cisjordània, els Estats Units van mantenir la posició que la sobirania final
sobre Cisjordània seria matèria de nous tractats.
Després que Síria i Egipte s'unissin sota la República
Àrab Unida el 1958, els regnes haiximites de Jordània i l'Iraq es van unir sota
el nom de Federació Àrab d'Iraq i Jordània. Tanmateix, un cop d'Estat militar a
l'Iraq, liderat per Abdul Karim Qasim, va liquidar la unió amb Jordània.
Jordània després va signar un pacte de defensa mútua al maig del 1967 amb
Egipte, i per tant va participar en la Guerra dels Sis
Dies de juny del 1967 entre Israel i els estats àrabs de
Jordània, Síria, Egipte i l'Iraq. Durant la guerra, Israel va
aconseguir el control de la Cisjordània i de Jerusalem Est.
La guerra de 1967 va conduir a un
dramàtic augment en el nombre de palestins que vivien a Jordània. La seva
població de refugiats palestins, 700.000 el 1966, va créixer en altres 300.000
provinents de Cisjordània. El període següent a la guerra del 1967 va veure un
gran augment en el poder i la importància dels elements de resistència
palestins (fedayín) a Jordània. Els fortament armats fedayín van constituir una
amenaça creixent a la sobirania i seguretat de l'estat haiximita, i una lluita
oberta va esclatar al juny del 1970.
Altres governs àrabs van intentar
intervenir per aconseguir una solució pacífica, però al setembre les accions
dels fedaïns continuar a Jordània, incloent-hi la destrucció de tres avions
comercials internacionals segrestats i retinguts al desert a l'est d'Amman. Això va fer que el govern
actués per recuperar el control sobre el seu territori i població. A la
resultant batalla, una força de tancs sirians va prendre posicions al nord de
Jordània per donar suport als fedayín, però va ser forçada a retirar-se per
forces jordanes. Per al 22 de setembre, cancellers àrabs reunits al Caire
havien acordat un cessament del foc començant l'endemà. La violència esporàdica
va continuar, però. El juliol del 1971, les forces jordanes van aconseguir una
decisiva victòria sobre els fedayín, expulsant del país.
No hi va haver combats al llarg
de la línia d'alto el foc de 1967 del riu Jordà durant la Guerra del Yom
Kippur l'octubre de 1973, però Jordània va enviar una
brigada a Síria a combatre contra les unitats israelianes en territori
sirià. El 1988, Jordània va renunciar a totes les reclamacions sobre
Cisjordània, però va retenir un rol administratiu pendent d'un arranjament
definitiu, i el seu tractat de 1994 amb Israel li va permetre un continu
control en els Sants Llocs musulmans a Jerusalem. El govern nord-americà
considera Cisjordània com a territori ocupat per Israel, i creu que el seu
estatus final ha de ser determinat a través de negociacions directes entre les
parts involucrades sobre la base de les resolucions 242 i 338 del Consell de
Seguretat de l'ONU.
Jordània va recolzar
diplomàticament a l'Iraq durant la Guerra del Golf de 1990-91. El 1991, va acordar juntament amb Síria, el Líban i representants palestins, participar en
negociacions de pau directes amb Israel patrocinades pels Estats Units i Rússia. Va negociar un cessament de les hostilitats amb Israel i va signar una declaració
amb aquest efecte el 25 de juliol del 1994. Com a resultat, el tractat de pau
jordà-israelià es va concloure el 26 d'octubre del 1994. Després de l'inici de
la intifada d'Al-Aqsa al setembre del 2000, el govern jordà va oferir la seva
mediació a ambdues parts.
Jordània és una monarquia
constitucional dotada d'una Assemblea Nacional bicameral. El Rei i
el Consell de Ministres representen el poder executiu, tot i que és el Rei qui sanciona les lleis. Tot i això,
el seu poder de veto pot ser anul·lat per una majoria de 2/3 del
Parlament.
(Continuarà)(La fotografia correspon a les vistes des del Mont Nebo)
Comentaris