Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XXX)
A continuació, el Sinn Féin va
sofrir diverses escissions (1922, 1926 i 1970), de les quals van sorgir
diversos partits com ara Cumann na
nGaedhael, Fianna Fáil i el Sinn Féin Oficial, que més tard seria batejat
com a Sinn Féin Partit
dels Treballadors, conegut avui dia com a Partit dels Treballadors d'Irlanda.
L’escissió pel tractat
En acabar les
negociacions del tractat
Angloirlandés (desembre de 1921) entre representants del govern
britànic i el govern republicà d'Eamon de Valera (triat per Dáil
Éireann), l'assemblea constituïda per diputats del Sinn Féin i l'aprovació del
tractat amb escàs marge per la Dáil Éireann, es va fundar el que es va
anomenar Estat Lliure d'Irlanda. Irlanda del Nord (l'estat regional de
sis comtats sota jurisdicció britànica en va quedar exclòs en virtut de la Llei
de Govern d'Irlanda de 1920, tal com considerava el tractat). Una breu però
amarga Guerra
civil irlandesa (de juny de 1922 a abril de 1923) va esclatar
entre partidaris i detractors del tractat. De Valera va dimitir com a president
de la República i es va alinear amb els detractors del tractat. El bàndol
victoriós, a favor del tractat, que incloïa la majoria dels parlamentaris del
Sinn Féin i de l'electorat, van constituir l'Estat Lliure Irlandès. Molts
d'aquells parlamentaris del Sinn Féin que estaven a favor del tractat van
fundar el seu propi partit, Cumann
na nGaedhael, i crearen en els anys 30 la
coalició Fine Gael. Després
d'abandonar les accions armades en l'Estat Lliure, el moviment va tornar a
dividir-se amb la marxa al març de 1926 del seu president Eamon de Valera i
altres defensors de la participació en política constitucional, que van fundar
el partit Fianna Fáil i van accedir al
parlament irlandès (Dáil Éireann) a l'any següent, i arribaren a formar govern
el 1932.
Del Sinn Féin
Oficial a Esquerra Democràtica
Després d'alguns
intents frustrats d'insurrecció armada, inclosa una desastrosa aliança en els
40 entre alguns membres del Sinn Féin (el cap de l'IRA Sean
Russell) i l'Alemanya nazi (de qui pensaven que
podrien ajudar-los a prendre l'estat irlandès del sud), el partit va escorar
cap a l'esquerra al llarg de la dècada dels 60, adoptant una anàlisi propera al
marxisme. El 1970, es va produir una nova
escissió entre l'IRA més marxista (IRA Oficial) i el Sinn Féin Oficial
d'una banda, i l'IRA Provisional, de republicanisme més
tradicional i el seu braç polític el Sinn Féin Provisional, des del qual el
Sinn Féin Oficial va evolucionar fins al Sinn
Féin Partit dels Treballadors, que va guanyar alguns escons en les
eleccions al Dáil Éireann, el 1981-82. Més tard, van retirar l'etiqueta «Sinn
Féin» del nom del partit, passant així a anomenar-se Partit
dels Treballadors. Una altra divisió es va produir a
principis dels 90, en la qual el secretari general del Partit dels Treballadors
i tots excepte un dels seus parlamentaris van abandonar el partit i van
crear-ne un de nou: Democratic left. Va participar en el govern
al costat de Fine Gael i el
Partit Laborista (1994-97) abans de fusionar-se amb el Partit Socialista Irlandès. En
l'actualitat, el president, el secretari general i el portaveu del grup
parlamentari del Partit Socialista són tots membres de l'extinta Esquerra
Democràtica.
Sinn Féin
provisional
Amb el rebuig de la violència
dels «oficials» el 1972, el Sinn Féin Provisional va esdevenir la veu de la
minoria nacionalista del nord, que veia en els atacs de l'IRA un mitjà per a
forçar la fi del govern britànic i de la dominació protestant del
majoritari Partit Unionista
de l'Ulster, així com de la discriminació contra els nacionalistes
del nord (en la pràctica, la comunitat catòlica), que havia convertit Irlanda del Nord, en paraules
del Premi Nobel de
la Pau i unionista de l'Ulster David Trimble, en una «casa freda per als catòlics». Mai no van tenir
en compte la majoria dels nacionalistes, que votaven al Partit
Socialista de John Hume. Una petita minoria votava al Partit
de l'Aliança d'Irlanda del Nord. El rebuig nacionalista a la defunció de deu
vaguistes de fam de l'IRA reclosos en presons britàniques el 1981 va suposar
per al Sinn Féin un trampolí des del qual abordar la política en el nord. Una
lluita interna pel poder entre un grup del sud liderat per Ruairí
O Brádaigh i altre del nord per Gerry Adams va donar com a resultat el fet que O Brádaigh i els
seus associats abandonessin el partit per a formar el Sinn Féin
Republicà el 1986, del qual afirmaven que era el «veritable»
Sinn Féin. Part de l'escissió va ser ocasionada per la decisió d'Adams i el
Sinn Féin d'abandonar l'abstencionisme (això és, la negativa a acceptar-ne la legitimitat
i a participar en els parlaments del Regne Unit i de la República
d'Irlanda).
Si bé la política abstencionista
cap al parlament britànic de Westminster va continuar, en el cas del Dáil Éireann fou abandonada. Sota la presidència (des de
novembre de 1983) de Gerry Adams, alguns líders del Sinn Féin van intentar explorar
majors nivells de compromís polític, de la qual cosa va resultar el procés de
pau per a Irlanda del Nord dels anys noranta. Aquest moviment també va ser
provocat per una sèrie de desastrosos atacs de l'IRA, entre aquests la matança
d'un grup de gent que assistia a la cerimònia del Dia del Record a Enniskillen. Adams, que progressivament havia anat apartant el
moviment del compromís militar, va aconseguir guiar-lo a un punt àlgid de
popularitat, i a obtenir 5 escons dels 166 del Dáil Éireann en les eleccions generals de 2002. El partit va superar el seu rival
nacionalista, el Partit
Socialista Irlandès, i va esdevenir el partit nacionalista més votat en
les eleccions
a l'Assemblea d'Irlanda del Nord el 2003, liderat per Martin McGuinness, generalment considerat un ministre d'educació d'èxit
encaminat a arribar a primer ministre en el Comitè Executiu d'Irlanda del Nord, en cas
que aquest fos reformat. No obstant això, és una opinió estesa que l'èxit
electoral del Partit Unionista
Democràtic (opositor radical de l'acord) en comptes del Partit Unionista
de l'Ulster i el seu posicionament com a primer partit
unionista fa menys probable la perspectiva d'erigir un nou executiu.
Alguns sectors que critiquen el
Sinn Féin al·leguen que la victòria electoral del PUD, i la consegüent amenaça
per a l'acord, va ser resultat del fracàs de l'IRA en el desarmament, un fet
que va obstaculitzar notablement la capacitat de David Trimble (a favor de l'acord) per a guanyar el suport de la
majoria de la comunitat unionista. El Sinn Féin mai va acceptar aquesta
al·legació. El Sinn Féin també va guanyar un nombre considerable d'escons en
les eleccions de 2001 al parlament de Westminster. No obstant això, el partit continua
practicant la seva política abstencionista i no pren possessió dels escons del
parlament britànic de Westminster. (Continuarà)
Comentaris