Sud est asiàtic 2017: dia 21, de Labuan Bajo (Flores, Indonèsia) a Kuta (Bali, Indonèsia); (29 d’agost de 2017) (i II)
Mentre conversem, ens diuen que ja és
el moment d’embarcar i així ho fem. Un cop a dins de l’avió, de la companyia
NAM (https://en.wikipedia.org/wiki/NAM_Air; https://www.sriwijayaair.co.id/SJ/ ), he de continuar amb la jaqueta
posada, ja que l’aire condicionat, igual com a dins de l’aeroport, està ben
fort...
Ens enlairem i les hostesses ens
serveixen una pasta, deliciosa, i un vas d’aigua. El vol dura menys d’una hora
i sense incidents. Finalment, aterrem a Denpassar i baixem de l’avió, però ens
hem d’esperar una estona a la mateixa pista a que ens vingui a recollir un bus.
De fet, és una mica “can pixa rellisca”, ja que hi ha els viatgers en trànsit i
els que no i es fa un bon garbuix...
Un cop ja a la terminal, recollim les
maletes i anem cap a la sortida. Busquem la manera d’arribar a peu a l’hostal,
el Kira House, de nou, a on pernoctarem. Ens perdem una mica, però no tant com
fa unes dies, i com que és de dia, és molt més senzill arribar-hi.
La posta de sol sembla imminent, però
encara tenim temps de degustar una cervesa i acordar amb el pare del propietari
fer una excursió demà. Ens ve un senyor molt amable amb qui fem els tractes i
seguidament arribem just a temps per veure la posta de sol a la platja, Bintang
en mà i amb uns “snacks” gentilesa de la parada de platja a on hem comprat la
malta fermentada.
De nou, al·lucino amb la bellesa de
les postes de sol a Bali... Ens quedem xerrant
i gaudint de l’espectacle natural a la mateixa platja fins que gairebé
ja és fosc. Ens perdem pel carrer més cèntric de la zona de Kuta, una mena de Miami
amb regust oriental. De nou, grans complexos hotelers i restaurants fets a mida
per turistes occidentals. Amb tot, ens deixem portar un xic per l’espiral turístic
i comprem alguns records en una botiga.
Una altra dada: en molts llocs del
sud-est asiàtic, si vols pagar amb targeta de crèdit, hi ha un suplement que
oscil·la entre un 1 i un 3%, segons el país..
Anem desfent el camí d’anada pel
carrer-aparador, i quan ja arribem al final ens fixem en un restaurant, el
Kartika Street Food Corner, a on ens decidim a sopar. Tenen d’oferta la cervesa
Bintang i alguns plats del menú. De tots els cambrers i cambreres, n’hi ha un
que domina bastant bé l’anglès i ens acaben servint uns noodles vegetarians i
una mena de plat típic de la zona, però canviant el marisc per tempe i tofu.
Aquest darrer plat, però, és ben especiat i sembla que de la boca n’hagi de
sortir foc!
Un cop sopats, amb un gelat de durian
(https://en.wikipedia.org/wiki/Durian; https://ca.wikipedia.org/wiki/Durian ) per postres, ja marxem. Aquesta
part final del carrer cèntric és menys concorreguda i això també es nota en els
preus, sobretot, i en el tipus de menjar, més autòcton i menys adaptat a gustos
forans. De fet, molts establiments estan únicament preparats per occidentals,
ja sigui en la forma, en el menjar o en els espectacles.
De fet, una cosa ben curiosa és que
hi ha una mena de gran centre comercial: defora hi ha paradetes de menjar i
taules al davant, com si fos una cosa autòctona, però hom s’adona que
d’autòcton res: hi ha un escenari muntat, amb gent de faccions orientals
cantant cançons conegudes arreu del món. El públic està compost bàsicament per
turistes que han comprat (o no) quelcom a les paradetes de menjar... el més
curiós de tot és que cal passar un registre de motxilles abans no s’hi pot accedir...
Ens ho mirem de lluny i continuem el
camí. Abans d’anar a l’hostal, passem per un supermercat 24h a comprar
l’esmorzar del dia següent i alguna cervesa, just a cinc minuts escassos de
l’hostal. Un cop allí, escoltem com en el poliesportiu del costat encara hi ha
activitat mentre xerrem. Un de nosaltres decideix anar a comprar una darrera
cervesa, però es troba que al supermercat hi ha un turista borratxo que ben
munta el número... el tipus de turista pel qual acabem pagant tots, pel
menyspreu (a voltes justificat dels oriünds) i les males maneres.
I el dia ja no ens ofereix gaire res
més que unes hores de descans...
Comentaris