Sud est asiàtic 2017: dia 21, de Labuan Bajo (Flores, Indonèsia) a Kuta (Bali, Indonèsia); (29 d’agost de 2017) (I)

Avui torna a ser un dia de trànsit. La nit és bastant plàcida. De matinada, em desperto per escoltar els cants de l’imam que ressonen per tota la ciutat. Per sort, no duren més de mitja hora i sóc a temps de tornar-me a adormir una bona estona. De fet, però, vaig fent capcinades fins que quan sona el despertador, ja em llevo. Mandrejo un xic i quan ja en tinc prou, vaig a fora i em cruspeixo el sandvitx que m’han deixat per esmorzar la gent de l’hotel. Amb energies per afrontar el matí, vaig preparant la bossa i em miro alguns tríptics turístics que tenim de Bali. Un cop la maleta feta, és moment de deixar les coses a recepció i anar a fer una darrera volta per Labuan Bajo. La senyora de recepció és bona dona, però hi ha una barrera lingüística molt important, de manera que el tracte a vegades es fa un xic difícil...

Amb les maletes ja a recepció, ens passegem ja per darrera volta pel carrer principal de la ciutat. Caminem una bona estona fins arribar a Marlin Dive (http://www.bluemarlindive.com/about-blue-marlin-dive-gili-islands-simon-liddiard-diving-history/blue-marlin-dive-other-locations-in-indonesia/blue-marlin-dive-in-komodo-labuan-bajo-flores-indonesia.html ) a on vam sopar la nit anterior. Pel carrer veiem que la mainada ja surt de l’escola. Pels meus càlculs, suposo que fan quatre hores de classe, ja que el dissabte els vam veure entrar a les 7.30 del matí i avui els veiem sortir a les 11.30h. De nou, la gran diferència entre les escoles cristiana i musulmana: les nenes d’una van amb faldilla curta i sense mocador i les de l’altra, amb faldilla que gairebé se la trepitgen i amb el cap ben tapat, malgrat que estem a més de 30 graus.

Molta mainada també compra cosetes a les paradetes de llaminadures que hi ha dins de la pròpia escola (en el cas de la musulmana) o bé just a l’entrada, en el cas de la cristiana.

La calor fa que girem i decidim anar cap a la zona de port. De camí sentim els resos de la mesquita per un costat, i per l’altra, sembla que estan fent obres per fer un passeig marítim a la zona del port i que hi ha previsió d’inaugurar-ho el 2018. De moment, l’única cosa que es veu són lones que ho tapen.

Avui a la zona del port, per l’hora que és, encara no tenen ni una paradeta de peix fresc, però hi roman la ferum. Continuem caminant i arribem ja davant del Kor Club, davant de l’hotel a on ens hem allotjat, el Komodo Logde, per prendre-hi quelcom. Prenem cafè de Flores i un te amb canyella. Avui a l’establiment hi ha una senyora que sembla que porta els comptes, com si fos la gerent de l’establiment, ja que està molt pendent de tot, de si estem bé, i repassa paperassa. Les seves faccions són occidentals i parla un anglès i sobretot, un francès, molt fluids, ja que es posa a parlar en aquest darrer idioma amb uns altres clients que hi ha. Alhora em fixo que amb el personal de l’establiment s’hi comunica en indonesi. Quan marxem es disculpa perquè avui no funcionava el fil musical....El lloc té molt d’encant i és com un oasi enmig de l’espiral que es respira a la resta de la ciutat. De fet, quedo decebuda amb l’opinió que en dóna la guia “Lonley Planet” de la ciutat, ja que no té res a veure amb el que ens hem acabat trobant. Una ciutat sense encant, cara pel que és el país i amb gent poc educada...

Retornem a l’hotel, a on hem contractat un servei de taxi per tal que ens porti fins a l’aeroport per 60000 rúpies. Ens hi porta en menys de 10 minuts, i un cop a dins, ens adonem que ens podríem haver entretingut una mica més, tot i que no sé si valia la pena, a Labuan Bajo. L’aeroport és molt petit: tres portes d’embarcament, 5 o 6 taulells i para de comptar. Una hora d’antelació és suficient temps per arribar-hi...

Passem els preceptius controls (a on et deixen passar l’aigua i tot) i ens hem d’esperar una bona estona abans no puguem embarcar. Els anuncis que fan en anglès per megafonia són un autèntic drama, ja que no s’entén res de res...De lluny divisem alguns rostres coneguts, com la parella hongaresa amb la qual ahir vam compartir l’excursió a Komodo o la família catalana amb la qual vam anar coincidint durant l’excursió.

Quan ja no queda gaire per embarcar se m’asseu un senyor la costat i em comença a parlar, sobretot per interessar-se per si ja ens criden per embarcar. Em pregunta d’on sóc i li dic que de prop de Barcelona; de seguida ho relaciona amb el Barça i em parla de Messi i del Real Madrid. El bon senyor es pensa que Madrid en realitat es diu Real Madrid, però no hi ha manera que ho entengui. Parla un anglès prou entenedor, però amb això de l’equívoc de Madrid i Real Madrid no hi ha manera que ho entengui. M’explica que és sacerdot i  que el seu germà petit va viatjar a “Real Madrid” a estudiar per capellà, però un cop allí es va enamorar d’una noia i va decidir penjar els hàbits. Al seu germà, el meu interlocutor, es veu que li va saber molt de greu. M’explica que fa de professor de seminari i que avui en dia, l’illa de Flores és dels llocs del món a on hi ha més vocació sacerdotal i que envien missioners arreu del món. Em conta que per ell ser un bon cristià significa fer el bé i també assistir regularment a l’església. A més, també m’explica que a Flores hi ha més majoria cristiana i molta vocació. De fet, no puc jutjar tota l’illa pel que hem vist a Labuan Bajo, però si només vas a Labuan Bajo, la impressió que hom s’emporta és ben diferent...(Continuarà)

(La fotografia correspon al capvespre a la platja de Jerman, a Kuta)