Andorra, del 15 al 17 de juliol de 2016: de terres gironines a Andorra (dia 1, 15 de juliol de 2016) (III)

El 1610 el fill d'Enric IV de França, Lluís XIII de França, va incorporar el comtat de Foix i tots els seus drets a la corona francesa i, des de llavors, els caps d'estat andorrans foren el bisbe de la Seu d'Urgell i el rei de França. Malgrat això, en una ocasió aquest segon va usurpar els drets del primer: quan Catalunya fou integrada a la corona de França el 1640 Lluís XIII va negar els drets del bisbe, una situació que es va allargar durant deu anys. Més endavant la conversió del regne de França en una república féu que el coprincipat per la banda francesa sigui exercit pel President de la República Francesa.

El dret consuetudinari de les valls d'Andorra fou recopilat el 1748 per Antoni Fiter i Rossell en el Manual Digest, que contenia descripcions de les institucions de la vall acompanyades de màximes sobre la bona governança del país. El 1763 Antoni Puig va escriure'n una versió més petita (tot i que més profunda en alguns punts) titulada Politar Andorrà

El 1793 les valls van suspendre la dependència de França quan la revolució francesa prengué camins republicans executant el rei i proclamant la Primera República. La situació no es va restablir fins al 1806, quan Napoleó Bonaparte ja s'havia autoproclamat emperador i els seus exèrcits marxaven sobre Europa consolidant el domini de França. Aquesta, però, tornaria a la situació tradicional de regne el 1815 amb la derrota militar de Napoleó i el restabliment de l'statu quo absolutista amb el Congrés de Viena.

Malgrat tot, les aspiracions liberals ja s'havien escampat per tot el continent. El 1842 tingué lloc el primer dels canvis jurídico-polítics andorrans quan el Consell General va abolir els delmes que es pagaven al bisbat. Però fou l'any 1866 quan Guillem d'Areny Plandolit i Antón Maestre iniciaren el procés democratitzador amb la Nova Reforma, que va concedir una participació més activa a la ciutadania en el govern del país. Les principals modificacions van ser:

·         Dret de vot per a tots els cap de família.

·         Incompatibilitat entre el càrrec de Conseller General i el de "Cònsol" o Conseller de Comú i durada dels càrrecs per quatre anys.

·         Renovació dels Consellers –Generals o de Comú– cada quatre anys.

·         Limitació del nombre de Consellers de Comú en cada parròquia.

·         Creació del càrrec de Comissionat del Poble, amb la finalitat de fiscalitzar o controlar a l'Administració i els comptes públics.

Des del 18 d'agost fins al 9 d'octubre de 1933, un destacament de gendarmes francesos va ocupar Andorra a causa dels altercats produïts per aconseguir el sufragi universal i a la lluita, més o menys encoberta, entre el Consell General i els Coprínceps. Paral·lelament, els obrers de FHASA que construïen la carretera des d'Andorra la Vella fins al Pas de la Casa, i provinents d'Espanya afiliats a la CNT i FAI, van iniciar una vaga per reivindicar millores en les seves condicions de treball.

L'únic període històric durant el qual Andorra no va dependre de cap altre estat, llevat d'un període d'annexió directa a França per Napoleó Bonaparte entre 1812 i 1814, van ser uns dies el 1934, en els quals el Baró d'Orange, un ciutadà rus anomenat Borís Skossyreff, es va autoproclamar i es va coronar rei d'Andorra i, en amb prou feines nou dies, va proclamar una constitució, un butlletí oficial i diversos decrets, a més de declarar-li la guerra al Copríncep episcopal, el Bisbe d'Urgell. Davant del regnat de Boris I, el 8 de juliolFrança va comunicar oficialment que no intervindria a Andorra. El Bisbe d'Urgell no va tardar a actuar per la força el dia 21 d'aquell mateix mes, demanant ajuda a quatreguàrdies civils i un sergent espanyols amb base a la caserna de la Seu d'Urgell, que van acompanyar al presumpte monarca fins a la frontera hispano-andorrana. Els habitants del Principat no van fer res per impedir-ho, veient-lo marxar cap a la Seu d'Urgell detingut i emmanillat. L'endemà al matí va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició de ljutge Bellón. Finalment, el dia 23 de juliol del 1934, va arribar a Madrid, sempre detingut.

Va reaparèixer durant el febrer de 1938, a Ais de Provença, reivindicant el tron andorrà, encara que va ser detingut per les autoritats franceses i jutjat el 21 de març de 1938.

El 1936, amb motiu de la Guerra Civil Espanyola, es va repetir la presència de gendarmes francesos, comandats novament pel coronel René Baulard fins a 1940, any en què França es rendeix a l'exèrcit alemany. La Guerra Civil Espanyola i la consegüent victòria del bàndol franquista, a més de l'esclat de la II Guerra Mundial i la invasió de França per part dels alemanys de Hitler, va deixar el país en una difícil tessitura, i una difícil situació social rebent refugiats a causa dels dos conflictes. Poc després fou emparada pelGovern de Vichy dirigit pel Henri Philippe Pétain. Quan aquest va ser deposat pels nazis, Andorra va haver de simpatitzar forçosament amb els règims nazi i franquista per mantenir la seva independència. Malgrat això va aprofitar aquesta situació per organitzar cadenes d'evasió destinades a passar jueus perseguits per la Gestapo, així com oficials i soldats aliats cap a Espanya. Com a conseqüència de la II Guerra Mundial, Andorra va estar en guerra amb Alemanya fins al 1958, ja que, si bé es va firmar un tractat de pauel 1939 pel qual l'exèrcit nazi es comprometia a no envair el Principat, aquest no va ser present en la firma del Tractat de Versalles, mitjançant el qual cessaven les hostilitats entre els països bel·ligerants en la Gran Guerra.

Finalment, el 1944, a causa de les incursions de maquis des d'Andorra cap a Espanya, el general de Gaulle va enviar un contingent de gendarmes per evitar la invasiófranquista d'Andorra. Al seu torn, el Copríncep episcopal també va enviar un destacament de guàrdies civils, romanent, tant francesos com espanyols, fins al 1945. (continuarà)

(La fotografia és dels llacs de Tristaina)